L'ENCAIX CÍVIC

Patologies del canvi i pedagogia de les catàstrofes

2011-09-15T23:50:00.002+02:00

[Aquest article, que hem escrit a quatre mans amb el filòsof i amic Oriol Leira, acaba de ser publicat al monogràfic "Decreixement econòmic: nous arguments sobre els límits del creixement", núm. 202 de la revista Nous horitzons].

Per qui no se n'havia adonat, les societats humanes estan en zona catastròfica. Un dels darrers tocs de campana ens ha arribat d'una dimensió, la nuclear, que no ens resulta gens estranya: Txernòbil és un nom encara viu a la memòria. El nou nom del desastre és Fukushima. Quan encara els efectes del tsunami a l’Índic, del cicló Katrina a New Orleans o del terratrèmol a Haití (per destacar-ne alguns) ens resulten ben presents, el terratrèmol del Japó i el tsunami derivat, amb accident nuclear inclòs, han sacsejat de nou la consciència planetària. Quina responsabilitat en tenim, els humans, en tot això — i més concretament les nostres societats i el seu model de consum, basat en el creixement econòmic il·limitat?
Els defensors del model sostenen que es tracta de “catàstrofes naturals”, és a dir, fenomens que no ha causat l’home, i dels quals no en tenim cap responsabilitat; més aviat són els riscos als que estem exposats. Però Ulrich Beck els replica que aquest és un concepte erroni, perquè “la naturalesa no en sap de catàstrofes, sinó més aviat de processos de transformació dramàtics que es converteixen en catàstrofes en l’horitzó de referència de la civilització humana. La decisió de construir centrals nuclears en zones sísmiques no és un fenomen natural, sinó una decisió política”. I també ho és, sens dubte, apostar per un model energètic basat en recursos no renovables — i així seguidament.
“Llisquem cap a la catàstrofe” (Antonio Rodríguez de la Heras): els esdeveniments són tossuts, i no comparteixen la nostra predisposició a distreure'ns, fet que ens genera un malestar difús, que incomoda. Però, en definitiva, aprenem alguna cosa? La “pedagogia de les catàstrofes” intenta aprofundir les claus per interpretar aquest fenomen estrany, d'un malestar que en la majoria de casos no genera cap mena de reacció, ans al contrari: més aviat resignació o invisibilitat. Les preguntes són: per què, malgrat les evidències, no fem res per canviar? què cal que passi — què cal que ens passi — per poder canviar? Què cal canviar?

Evidències inadvertides

Fa temps que ens resistim a les evidències. Per què? “Estem intentant esbrinar si encara és massa d’hora per tenir la certesa que ja hem fet massa tard”, va declarar un dels experts que estudiava el canvi climàtic. Una sentència que s’ha formulat de moltes maneres al llarg de la història (Diògenes, Nietzsche...).
No es tracta, aquí, de fer un inventari dels esdeveniments i dades d'aquest escenari que Ignacio Ramonet va qualificar de “catàstrofe perfecta”: les hemeroteques en van plenes i donen compte sobradament de la situació crítica en què ens trobem. Pel que fa a la percepció del problema, hi ha hagut una evolució, amb tres fases ben diferenciades. La primera, després de la publicació dels informes Meadows sobre Els límits del creixement, ha estat la de reconèixer el problema. Les tendències energètiques i climàtiques van permetre detectar amb un cert antícip un més que probable escenari de col·lapse. Un cop reconegut el problema per part de la comunitat internacional, hem entrat a la segona fase, amb la convocatòria de les primeres cimeres internacionals (Rio, Kyoto...), que pretenien restablir un ambient d'optimisme, en un intent de reformar el sistema productiu sense renunciar al creixement il·limitat (“desenvolupament sostenible”). Però aquestes han estat oportunitats perdudes, fugides endavant, perquè s’ha volgut pal·liar els símptomes, més que no pas abordar les causes. Ara som a la tercera fase, on l’optimisme s’ha convertit en resignació, on els fracassos de la comunitat internacional s’han anat repetint un darrere l’altre (acords de Kyoto, cimera del clima a Copenague). És un moment d’incertesa, entre d'altres raons perquè sembla que no ens acabem de creure la gravetat de la situació.

Sovint s’ha dit que la renúncia al nostre model de vida és potser l’argument més determinant per entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant les evidències. Ara bé, la complexitat del tema requereix una anàlisi més minuciosa.
“Una de les característiques de la catàstrofe és que s’avisa i es nega a la vegada; aquest joc d’avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral·lel a la negació per part dels poders establerts — ja que qualsevol denúncia de risc d’una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders. En els principis d’una catàstrofe, uns l’anuncien i altres — els més — la neguen” (Antonio Rodríguez de la Heras). Les evidències ja no són fenòmens aïllats, són avisos reiterats que no volem escoltar. La magnitud del problema i la manca de voluntat o la incapacitat de rectificar ens du a ignorar-les. De vegades, fins i tot quan és clara la necessitat de canviar de camí, les circumstàncies obliguen a seguir endavant, com passa en una autopista, que hem de seguir avançant fins que no hi ha una sortida.
Durant els anys 80, els moviments ecologistes van utilitzar la imatge del fre d’emergència, com a símbol de la necessitat d'una intervenció ràpida davant dels riscos mediambientals i l’impacte nociu de les noves tecnologies. La societat va accionar (tímidament) el fre d'emergència, però el resultat ha estat insuficient. Es diu que el sistema surt reforçat de tota crisi, pels mecanismes immunològics que aquesta genera. Avui, la idea del fre d’emergència ha quedat desdibuixada, també a través d'una normativa dissuasòria molt estricta que envolta el seu ús, en els trens i més enllà.
Un aspecte molt important que permet entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant de les evidències és la relació entre accident i velocitat. Paul Virilio defensa que “avui en dia hem inventat un temps accidental. És a dir, un instant que no participa ni del passat ni del futur i que és fonamentalment inhabitable.” Un accident és algun tipus de ruptura amb la continuïtat. Vivim en un temps en què la velocitat marca un trencament amb el passat i el futur. Som “subjectes dromològics” perquè vivim en la instantaneïtat, la ubiqüitat i la immediatesa, que ens han portat al límit del nostre propi poder, amb l’amenaça d’haver-lo de delegar en màquines (ordinadors, contestadors automàtics, aparells eficaços en l’ordre d’aquest acceleració del temps que se li escapa per complet a l’home). Perdem la “profunditat de camp” i això degrada les nostres relacions amb el nostre medi ambient. Bauman ho concreta encara més quan diu que “l´encogiment de l´espai elimina el flux del temps. Els habitants del primer món vivim en un present permanent, passem per una successió d'episodis higiènicament aïllats del seu passat i del seu futur. Estem sempre ocupats i sempre “ens falta temps”, ja que els moments no es dilaten — una experiència idèntica a la del temps “ple a vessar””. En aquest sentit, una de les patologies de la velocitat és que la capacitat de reaccionar a temps per poder corregir el nostre rumb és cada cop més petita o gairebé nul·la. Sabem que els avions per poder fer una maniobra necessiten començar-la molt temps abans d’arribar al lloc on l'han d'efectuar.
La reacció davant d’una situació límit ve condicionada per la percepció que es té del perill. En aquest sentit torna a la memòria la història de la granota de Bateson. Imaginem que agafem una cassola plena d'aigua, posem a dins una granota i escalfem l'aigua molt suaument; tant, que per la granota no hi hagi cap moment en què pugui percebre la variació tèrmica respecte el moment anterior. Si falta aquesta capacitat de discernir la diferència entre una temperatura “suportable” i una temperatura “letal”, la granota acabarà bullida perquè mai no arribarà a poder decidir quan és el moment de saltar fora de la cassola. La pregunta és, doncs, quan serem capaços de visualitzar el perill: potser quan sigui massa tard?
Cal destacar, d'altra banda, el paper paralitzant de l’excés d’informació. Aquesta és com una substància que ens permet mantenir la nostra lucidesa (sabem perfectament quina és la nostra situació) però paralitza del tot la nostra capacitat d’actuar, a l’estil de la substància subministrada als gats que l’escriptor Murakami descriu en una escena esfereïdora de la seva novel·la “Kafka a la platja”.
El fet és que, per poder percebre la magnitud del risc del nostre model de vida (les evidències inadvertides) i poder reaccionar decididament, i així assumir el principi de responsabilitat envers les generacions que encara no han nascut (Hans Jonas) cal, tal i com defensa Bateson, un canvi de premisses (no podem fer servir les mateixes ulleres per veure la realitat), i aquest, sens dubte, és l’aprenentatge més difícil.

Els obstacles

Quins són els obstacles amb què ens enfrontem? El primer és la mateixa hipercomplexitat del nostre món. Per una banda, tenim massa informació per processar, embrutida amb molta informació irrellevant (i costa molt destriar el gra de la palla). Per altra banda, hi ha massa atomització en la societat i l’entramat institucional és gairebé inabastable (com si la burocràcia que descrivia Kafka hagués arribat al zenit). En aquest sentit és força aclaridora la reflexió lúcida que fa Bauman del viatge que fa la societat occidental cap a una modernitat cada cop més “líquida”, “desregulada”, “autovigilada” i “auocontrolada” pels mateixos dominats.
Aquesta realitat líquida troba la seva legitimació en els dogmes del màrqueting que dominen el nostre sistema de pensament. L’obligació de donar missatges positius, de transmetre una imatge d’èxit, de no voler descobrir els propis punts febles, etc. són els principis bàsics sobre els quals es van conformant els anhels dels membres de la nostra societat. I així, aquesta construcció, aquesta falsificació sistemàtica, es converteix en el nou estàndard de “veritat”.
Sens dubte tenim l’imaginari colonitzat (Latouche). Ens resulta més agradable escoltar el cant de les sirenes, preferim no haver de renunciar ni als nostres privilegis reals, ni als imaginaris, i en el fons, mal que ens pesi, ens sentim identificats amb la frase de Georges Bush jr., quan va afirmar amb tota rotunditat que “el nostre nivell de vida no és negociable”. Vivim un estat d’addicció i ens costa desintoxicar-nos perquè constantment anem rebent inputs massa llaminers. I per acabar-ho d’adobar, estem lligats en una roda on l’urgent ho és sempre tant, que el moment de l’important mai no arriba.
Tanmateix, la catàstrofe és, avui, la previsió més realista del que ens pot passar en un lapse de temps no gaire llunyà. Estem exposats a una col·lecció de bombes de rellotgeria que coneixem abastament: la climàtica, l’energètica, la financera, la demogràfica, la hídrica, l’alimentària... Aquests darrers anys hem patit els sotracs de la crisi financera, i ara estem a les portes del pic del petroli, amb les conseqüències del declivi energètic (R. Fernández Durán) que pot precipitar l’esclat de les altres bombes...; tot plegat, referma la relliscosa inclinació cap a un escenari catastròfic.
Al mateix temps, ens trobem que aquells qui ens prevenen sobre les catàstrofes que s’apropen són vistos com a profetes del malastruc. Una de les reflexions més interessants sobre una possible “pedagogia de les catàstrofes” és la que ens va oferir Jean-Pierre Dupuy, que en un text recent va recollir unes consideracions de Gunther Anders al voltant de la història mítica de Noè i el diluvi universal (citat per Marco Deriu). Noé, tip d’anunciar constantment una catàstrofe que no arribava i que ningú no es prenia seriosament, va decidir presentar-se a la plaça pública vestit de dol. Quan la gent se li acostava per interessar-se pels seus morts, Noé els deia que els difunts eren ells. La gent se’n reia i quan li preguntaven quan havia passat l’esdeveniment ell responia que demà, i que ell era allà amb ells per poder invertir el temps i plorar avui els morts de demà, perquè demà passat serà massa tard. Un cop a casa, Noé va rebre la visita d’un fuster, d’un paleta... bé la resta de la història ja la coneixem (la construcció de l’arca).

Les sacsejades

Per sortir de l’estat de passivitat hipnòtica, no hi ha res millor que una clatellada. Gairebé tothom ha experimentat l’estat de lucidesa, malgrat que passatgera, després del xoc. Un dels exemples més recents ha estat la reacció del govern alemany davant l’accident nuclear de Fukushima i la pressió de l’opinió pública (la clatellada electoral que ha rebut la cancellera) que l’ha obligat a revisar el seu programa nuclear.
El problema és com dilatar-ne la memòria. No resulta gens fàcil, perquè no podem oblidar que una altra patologia de la velocitat és l’absència de memòria a llarg termini. Així ho resumeix Aldous Huxley: “que els homes no aprenen de la història és la més important de totes les lliçons de la història”. Fa només uns mesos que els governs europeus, i concretament l’alemany, havien desbloquejat la moratòria nuclear allargant la vida de les centrals i fins i tot obrint la possibilitat de fer-ne de noves. Quan temps trigarem a trobar-nos-hi de nou? Com podem tatuar-nos la pell per tal de no oblidar-ho i així evitar recaure-hi? Paul Virilio proposa impulsar museus de les catàstrofes i fins i tot estudis universitaris.
Però, tal i com ens recorda Serge Latouche, les conseqüències de les clatellades també poden anar en el mal sentit. En un dels seus llibres més recents, N. Klein defensa que el poder (l’oligarquia neoliberal i neoconservadora) se n’aprofita alegrament de les catàstrofes, i fins i tot en provoca per tal d’imposar les seves solucions, desastroses per a les classes populars però beneficioses als seus interessos a curt termini (polítiques de l’administració Bush a Luisiana i Iraq). El poder alimenta el descontrol per poder justificar un augment de control: és l’estat d’emergència sistemàtic. O també exerceix un control ideològic sobre la societat, com en el cas desconcertant de la societat japonesa. El filòsof japonès Tetsuji Iseda considera que no només no es relaciona Hiroshima i Nagasaki amb Fukushima, sinó que majoritàriament hi ha confiança en el missatge de la indústria nuclear que defensa la seguretat de les centrals i veu necessària l’energia nuclear. Només els afectats (Centre d’informació nuclear dels ciutadans de Takagi) en són una excepció.

Les pistes

Cal imaginar la catàstrofe com alguna cosa real que pot passar (o ja està passant), per poder evitar el pitjor i l’irreversible. Visualitzant-la trobem les raons suficients per intentar respondre la pregunta que queda oberta: què cal canviar? Què podem canviar? Una pedagogia del canvi demana persones sensibles “que perceben el malestar de la catàstrofe... que no han d’estar tocades per la divinitat... atentes al món... perceben amb més claredat i intensitat que altres” (Rodríguez de las Heras). No podem esperar que el sistema canviï per generació espontània: hem de ser nosaltres els que donem el pas.
Per respondre aquesta pregunta podem seguir algunes pistes. La primera i fonamental comença per anar reconquerint els espais colonitzats per la ideologia dominant, com són els de la intel·ligència i el temps. La primera rebel·lió passa per la indisponibilitat a la manipulació sistemàtica (informació i comunicació), és a dir no ser-ne subjectes actius ni passius. En aquest sentit és bo que ens concebem i organitzem com a nusos d’una xarxa, o xarxa de xarxes, és a dir com a sinapsis d’una intel·ligència col·lectiva.
Hauríem de poder gestionar el nostre temps com a recurs propi, gairebé com una part de la nostra energia personal. Hem d’aconseguir reapropiar-nos del nostre temps, dilatar-lo des de dins, i no permetre que l’encongiment de l’espai i la velocitat en bloquegin el flux (Bauman). Hem de retrobar temps. Sinó no hi haurà canvi.
També seria bo de pensar en termes generacionals. Adonar-nos que en dues generacions hem perdut gran part del patrimoni de coneixements i experiències que han estat el dels nostres besavis. Preguntar-nos quin bagatge poden necessitar les generacions que ens segueixen per fer front a la realitat que els estem lliurant. Per poder recuperar el flux perdut del temps i tornar a vincular el present amb el passat i el futur cal tenir en compte la relació entre edat, experiència vital i intel·lectual, reptes col·lectius, etc. En aquest sentit seria instructiu recordar-nos també del nadius americans en la presa de decisions: tenir en compte les conseqüències fins a set generacions després. Ara n’hi diem el principi de prudència.
Potser seria interessant que els joves redescobrissin la generació dels avis, especialment si són vius i lluitadors. Entendre quina ha estat la seva vida, en quines circumstàncies han viscut. Una pista la podríem trobar en l’èxit de vendes entre el jovent de l’opuscle Indigneu-vos l’autor del qual és un filòsof lluitador de més de 90 anys, Stéphane Hessel. I pel que fa el potencial de la gent gran, cal recordar una reflexió que va fer Mary Catherine Bateson, a Barcelona, fa quinze anys, quan va senyalar que avui tenim les primeres generacions de persones jubilades amb energies, temps, coneixements i recursos. I que podrien ser actors d'un canvi.
Ja en l’esfera axiològica, ens trobem amb la necessitat de reinventar valors, o redescobrir-los. Sobretot, obrir la porta a una era postmaterialista (J. Pigem) que ens permeti donar màxima importància a les coses que no es paguen amb diners i recuperar els valors compartits, els relacionals. Davant del poder descarat de l’abstracció cal oposar la dignitat obstinada de la vida concreta. En aquest sentit seria bo recuperar figures del pensament una mica oblidades, com la del nordamericà H. Thoreau, que va glossar amb profunditat valors necessaris pel canvi com el de la no cooperació o la desobediència civil.
Ens cal abandonar el model de l’èxit televisat i fugir de la necessitat de la resposta massiva, que avui es busca en les xarxes socials, per poder retrobar la mesura de la reciprocitat, base fonamental per enfortir el teixit relacional. Cal arribar fins allà on es pot correspondre. Per poder-ho aconseguir, cal renunciar al mite de la velocitat, això sí, sense renunciar al moviment.
I per acabar, la difícil empresa de substituir l’ideal d’excel·lència pel de suficiència, és a dir, assolir la qualitat necessària amb la mínima dispersió de materials, energia i temps. Deixant enrere l’elitisme com a model implícit, cal concentrar els majors esforços en resoldre les necessitats de base de tothom i no les pseudonecessitats dels privilegiats. I no ens confonguem: això no significa caure en els errors de l’anomenada “societat del benestar”, on la gent ens hem convertit en simples usuaris de serveis sense cap mena de compromís. Al contrari, seria bo entrar en la lògica dels béns comuns i formar en aquesta lògica les generacions que pugen.
Paradoxalment, caldria prioritzar com a bé comú (positivament) l’escassetat, començant per la del petroli, de l’aigua, del sòl... Això implica modificar la piràmide productivista: les progressions geomètriques haurien de donar pas a les aritmètiques i fins i tot les negatives (estalvi, decreixement), en l’ús de recursos com el petroli.
I — perquè no! — reciclar l’imaginari urbà, recuperant la idea de complementarietat urbs/rural (rurbans?) que permeti entre altres coses una relocalització de les relacions econòmiques i una vinculació més estreta entre productor i consumidor (traçabilitat...).
De ben segur que el lector pot considerar que ens hem deixat aspectes importants, sobretot iniciatives que estan en marxa. Els límits d'espai obliguen a seleccionar, per això hem parlat només de pistes. De totes maneres, és suficient una mirada atenta a la realitat per descobrir-hi un seguit d'iniciatives. Nosaltres recomanem treure el cap en dues experiències il·lustratives, seguint-li el rastre a la Xarxa: les Transition towns i el Consens de Barcelona. O potser caldria anar a l'encontre de la gent que ha decidit ocupar les places per expressar la seva indisponibilitat a seguir pel mateix camí.

Stefano Puddu i Oriol Leira

Referències bibliogràfiques

Zygmunt Bauman, Globalització. Les conseqüències humanes, 2001, Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil, 2003; La modernidad líquida, 2003
Ulirch Beck, La indústria nuclear contra si misma. 2011.
Marco Deriu, Il dolce avvenire, Reggio Emilia, 2009
Ramón Fernández Durán, La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, 2011.
Hans Jonas, El principio de responsabilidad, ensayo de una ètica para la civilización tecnológica, 1995.
Naomi Klein, La doctrina del shock, 2007
Serge Latouche, La apuesta por el decrecimiento, 2009; La catastrophe de Fukushima sera-t-elle pédagogique? (article a la premsa francesa), 2011.
Jordi Pigem, Bona crisi, 2010.
Antonio Rodríguez de las Heras, La lógica borrosa, entrevista de Fidel Moreno, 2011.
Paul Virilio, La vitesse de liberation, 1995; L’accident originel, 2005.
www.barcelonaconsensus.org

Nous experiments amb la veritat: el decreixement

2010-10-18T15:49:00.002+02:00

La casualitat vol que comenci a escriure aquest article el dia 2 d’octubre, aniversari de naixement de Mohandas K. Gandhi, que ha estat proclamat Dia mundial de la noviolència per mantenir viu el seu llegat teòric i pràctic. “Els meus experiments amb la veritat” és el títol de l’autobiografia d’aquest home extraordinari, que va ser capaç d’assolir un resultat polític gairebé impensable, com ara la independència de la Índia, a través de la desobediència civil i altres formes de lluita noviolenta, moltes d’elles mai experimentades abans. Cal recordar, però, que al centre de la seva anàlisi Gandhi va posar l’objectiu de desfer aquells vincles econòmics que feien el seu país esclau, en part voluntari, del Regne Unit. La marxa de la sal i la crema de teixits -manifacturats a Anglaterra amb matèries primeres elaborades a Índia- van ser dos actes fortament simbòlics, que reivindicaven sobirania mitjançant la denúncia d’una situació de riquesa aparent i pobresa substancial. En canvi, Gandhi proposava un camí d’alliberament centrat en la sobrietat, és a dir, un estat de pobresa aparent però de riquesa substancial. És coneguda la seva frase que diu: “Hem de viure simplement, perquè d’altres puguin simplement viure”. Justícia social, ecologia i noviolència coincideixen aquí en un pensament sense amagatalls.
El nostre món segueix tenint una gran necessitat de fer experiments amb la veritat. El primer deure que ens pertoca és el de treure’ns la bena dels ulls. La informació fa temps que està disponible. El problema és que no recapacitem. Però aquest luxe no ens el podrem permetre gaire temps.

Temps de resposta

“Estem mirant d’esbrinar si encara és massa d’hora per afirmar amb certesa que ja hem fet massa tard”. Aquesta frase sobre el canvi climàtic pot molt bé aplicar-se també a la situació de crisi del sistema econòmic mundial. Això no pot seguir així. La dinàmica de creixement exponencial i accelerat a la qual hem sotmès l’ecosistema terrestre i les societats humanes, des de fa poc més de mig segle, ens du cap a un col·lapse assegurat. El Roto ho resumia perfectament en una de les seves vinyetes, on es veia una reunió d’alts executius al voltant d’una gran taula ovalada, i un ponent que els deia: “La destrucció del planeta és necessària per a la supervivència del sistema, i la destrucció del sistema és necessària per a la supervivència del planeta; què fem?”.
Com sabem, ha estat la multiplicació exponencial de tres factors el que ha fet possible que aquest sistema prosperés –això sí, durant un temps històricament molt curt i amb un repartiment molt desigual en el planeta: 1. L’energia (petroli abundant i barat); 2. El crèdit (diner abstracte en circulació accelerada); 3. L’imaginari (publicitat, comunicació i entreteniment globalitzats). Naturalment no són els únics, però certament els principals, per la importància específica de cadascú i per com es reforcen mútuament. Darrera de tots ells, però, cal no oblidar que hi ha el factor tecnològic i la força militar, que segueix sent, a escala mundial, el fonament últim de la “legitimitat” del poder, amagat mentre pugui, però també explícit sempre que calgui.
Tots coneixem l’importància enorme i el pes estratègic del petroli en conformar el món en què vivim. La lluita per aquest recurs només es veurà superada, potser, per la de l’aigua, en un termini de temps no gaire allunyat. Però sense petroli són impensables fenomens com la mobilitat globalitzada, l’extensió de les ciutats, la urbanització i l’abandonament del territori a escala mundial i també l’anomenada “revolució verda”, basada en una agricultura intensiva en energia, fertilitzants, pesticides i transport, és a dir, altre cop, petroli.
Aquesta injecció d’energia abundant i barata necessitava d’una expansió corresponent dels actius monetaris. L’abandonament del patró or ha donat via lliure a una desmaterialització progressiva del diner, que amb les TIC ha esdevingut definitiva i completa. Ara el diner és una pura abstracció comptable, basada principalment en la confiança, sobre la qual el poder estatal ha perdut el control. Els mecanismes d’expansió del crèdit són en mans de les banques, i la velocitat de circulació del diner en el mercat continu esborra fronteres però també arrasa economies. L’especulació financera, conjuntament amb la immobiliària, han anat inflant bombolles de deutes gegantines en mans d’un grup de persones reduït i sovint sense escrúpols, que amb el miratge de l’enriquiment han arribat a seduir, poc o molt, tots els sectors de la societat. Cap de nosaltres, pràcticament, se’n salva.
Aquesta operació de condicionament integral ha tingut, com a tercer protagonista, el món dels mitjans. El control de la informació, l’omnipresència de la publicitat, però sobretot l’ús de l’entreteniment com a bombolla virtual per distreure’ns de la realitat, han estat instruments d’una eficàcia enorme per transformar els ciutadans en consumidors i persuadir-nos que contraure deutes era no només possible, sinó necessari i saludable. Aquesta és la “colonització de l’imaginari” de la qual ens parla Serge Latouche: una visió del món obsessionada pels diners i el consum, on el “Bios”, el fenomen de la vida, té una posició marginal i subsidiària a la centralitat de l’economia i que considera el creixement com la solució única de tots els problemes, i no com el problema.
La suma d’aquests factors ens ha fet viure, des de fa un parell o tres de generacions, en un estat de consciència alterada, com sota els efectes d’unes drogues potentíssimes. Ens hem sentit omnipotents, invulnerables, cultes, meravellosos, envejables. Era mentira. Només estàvem malgastant un capital de recursos naturals que no era nostre i uns diners que no teníem, per viure molt per damunt de les nostres possibilitats i suplantar la realitat amb un conjunt de ficcions intercanviables. Així no es pot seguir, i tanmateix resulta que tampoc podem deixar-ho. Som addictes a una forma de vida insostenible, la qual cosa és un problema seriós. Només cal preguntar-se què ha de passar, encara, perquè tots plegats recapacitem.

S’ha acabat la festa

Estem al pic del petroli. Si no és ara, serà en pocs anys. Totes les previsions ho diuen. Per qui no sap què vol dir, estem en el punt més alt de la curva d’extracció del total de petroli disponible: a partir d’aquí, allò que fins ara ha estat barat i abundant esdevindrà en poc temps escàs i car. Fixem-nos com el preu del cru torna a pujar. Ja hem vist en 2008 què va passar amb l’encariment dels combustibles: sectors sencers parats, començant pel transport. Estanteries buides als súpers. Som més fràgils del que ens pensem. I això, quan arribi de veritat, no tindrà volta enrera. D’altra banda el clima ens està dient que prou. Que ja ens hem passat. No es poden cremar tan de pressa les reserves d’hidrocarburs impunement. El mal que fem al planeta també el fem a nosaltres mateixos. Els indicis es comencen a fer evidents.
Abans d’això, les bombolles especulatives ens han esclatat a les mans. El sistema està pràcticament en bancarrota. Comencem a tocar pobresa aquí, al costat de casa, o fins i tot a dins. Ens enfadem amb el govern de torn, pel costum de culpar algun altre. Però tots, d’una manera o altra, hem compartit el somni d’un enriquiment ràpid, sense esforç. Aquest miratge postmodern ara ens sembla gairebé sinistre, a mesura que es vagi entreveient la magnitud de l’engany. És clar, nosaltres ho hem somiat i altres ho han fet. Els plats trencats són més d’ells que nostres. A alguns els tocaria pagar molt més. Però a la festa hi èrem tots. Tots hi combregàvem. Hem de ser-ne conscients.
Sobretot, cal ser realistes: la democràcia que coneixem també és filla d’aquesta opulència fictícia. Ella també és una democràcia drogada, sobredimensionada, que participa del sistema econòmic i al seu torn l’alimenta, com s’ha vist amb el sector immobiliari, que ha estat una de les fonts principals del seu finançament. El sistema polític ha acceptat que la lluita pel domini s’hagi traslladat als mercats, i que, després de von Klausewitz, ara sigui l’economia la continuació de la guerra amb altres mitjans. Art i ciència no s’hi oposen amb suficient energia: més aviat ajuden, especialment la segona, aplicant els seus coneixements a la tecnologia en benefici dels accionistes, més que de la humanitat. Així doncs, vivim en una situació real de conflicte, no declarat encara que obert, i tot sovint sagnant, però perfectament maquillat pels mecanismes de la publicitat, de la informació i, en ocasions, fins i tot de la cultura. Podem seguir ballant aquest vals fins que el Titanic no s’enfonsi –malgrat saber que no hi ha bots salvavides per a tothom. O bé podem triar despertar-nos abans i donar un cop de timó.

Canvi de rumb

El col·lapse del sistema tot just acaba de començar. Els indicis que el feien previsible, fins i tot inevitable, es coneixien fa temps. El decreixement no només intenta organitzar-los en un discurs coherent, sinó que ens dóna arguments per concloure que abandonar aquest sistema, a part de necessari, és desitjable. La felicitat no creix en paral·lel al PIB. Un cop que s’ha cobert un llindar de necessitats bàsiques, el benestar no és proporcional als diners o les possessions que tenim. Ben al contrari, ens emmalaltim d’estrés i desarrelament, i això no es cura amb més despesa sanitària. El que cal és un canvi en les formes de vida, en la manera de pensar i organitzar el món. I aquest canvi és millor fer-ho per opció voluntària que com a conseqüència d’una evolució social catastròfica. No cal un excès d’imaginació per pensar que un escenari d’aquest tipus és possible. Encara no fa cent anys que Europa ha estat arrasada per feixismes d’índole diversa. És suficient llegir un bon resum històric per entendre que la diferència no és tanta. Aquest cop, però, no s’hi val a badar.
La força militar ens treu força civil per resoldre els problemes estructurals i bàsics. No sortirem endavant sense el coratge del desarmament i la desmilitarització. La retòrica de la seguretat és absurda quan el que està en risc és el Bios, l’ecologia, el teixit de la vida, quelcom que amb les armes mai no es defensa: només s’estripa.
La ideologia del creixement és la transposició econòmica de l’instint de conquesta i de la lògica imperial. Aquest imaginari ha arribat al seu fi, amb tots els mites que l’han acompanyat: el de la força, del triomf, de la superioritat dels guanyadors. Necessitem descolonitzar el nostre imaginari, pensar la realitat des d’un altre lloc, disposats a abandonar unes premisses obsoletes i nefastes. Hem d’assumir l’escassetat, buscar la suficiència, enaltir la cooperació i la solidaritat, creure que si no intentem fer-ho junts, no ens en sortirem. Cal salvar l’ecologia, no el nostre grup. I això vol dir pensar la realitat en termes d’interdependència. El concepte de sobirania s’ha d’aplicar en primer lloc a la base concreta de la vida: la capacitat alimentària, energètica, metabòlica d’un territori i de la comunitat que l’habita. Està aquí la base de qualsevol riquesa viva i duradora, a la qual nosaltres hi afegim treball i coneixement, que són la part de patrimoni que hi podem aportar. Però sobirania vol dir saber viure amb allò que tenim. Abans era una obvietat, ara ens sembla un absurd. Ben mirat, això ens dóna la mesura de la irrealitat en què ens hem acostumat a viure.
Tenim poques dècades per intentar deshabituar-nos de les drogues del petroli, del deute, de la riquesa barata, de l’intercanvi desigual, i concebre una vida més equitativa, més sòbria i més sana. L’alternativa és acceptar que definitivament sigui la violència la força que domini el món. Si no fem res, ho tenim assegurat. Però el sistema que s’enfonsa és justament aquest. Tenim, per tant, una oportunitat real, malgrat que es pugui veure minsa, de concebre i experimentar un itinerari diferent. El decreixement podria ser paraula inspiradora per a tots aquells que vulguin provar-ho. Amb modèstia, començant en la petita escala. Però conscients que és d’un projecte polític que es tracta. Un dels pocs que encara intentin ser profundaments humans, i realistes, i ecològics. Un nou experiment amb la veritat, equitatiu i noviolent.

[Aquest és el text íntegre d'un article que em va demanar la revista Eines, i que s'ha publicat en una versió simplificada per falta d'espai].

Vèncer la inèrcia

2010-08-30T08:43:00.001+02:00

Fa temps que la política, i especialment l'activitat dels partits, presenta dos problemes majors, la solució dels quals possiblement ni tan sols està a la seva agenda, però que des del punt de vista de la societat són, senzillament, vitals: el primer, és l'haver perdut qualsevol capacitat d'elaboració d'escenaris nous de societat, de solucions creatives i regles de joc innovadores que permetin superar la crisi d'aquest gegant amb peus de fang que és el nostre sistema, en plena fase de declivi i sense cap model de recanvi; el segon, és la incapacitat de renovar les pròpies files, enrolant en aquesta tasca —tan necessitada d'imaginació política, alhora teòrica i pràctica— les ments més dotades de la ciutadania.
La causa comuna de tots dos inconvenients rau en la reducció progressiva de la política ad una activitat de gestió —que d'altra banda s'ha anat tornant cada cop més complexa, enrevessada i plena d'entrebancs. Dominada pels imperatius econòmics en el fons, i pels burocràtics en la forma, la política ja no té esma per mirar cap a l'horitzó de la societat i preguntar-se pel sentit de les decisions que prenem cada dia, a cada lloc concret, en clau de present i de futur. S'imposa, en canvi, una lògica d'administració ordinària, sense quasi marge de maniobra, marcada per objectius d'obligat compliment, per protocols extenuants, destinats a matar qualsevol possible brot d'energia transformadora, si mai n'hagués quedat algun, especialment entre la gent jove.
Els partits, de fet, s'han especialitzat en la gestió d'aquesta maquinària: són ells qui l'administren, l'alimenten, l'engreixen. Organitzar aquest tràfec, certament, és tot menys que simple: demana una mentalitat disciplinada, una fidelitat sense fissures, un tipus d'ortodòxia concreta, aliena a gaire vols creatius. El que prima és, més aviat, l'observància d'un estàndard de grisor, segons dicta el manament més trist del poder, que és la prohibició de despuntar. Més gran el repte, més estereotipada la resposta. I així estem.
El poc de creativitat que gasten els partits queda monopolitzada pel màrqueting polític, una inversió que els dóna bastant bon resultat, ja que és condició necessària i malauradament suficient per mantenir, més o menys, les pròpies quotes de poder, qualsevol que hagi estat el balanç de la legislatura. En això, també pesen les fidelitats supines de la ciutadania, és a dir, de tots nosaltres, electors un cop cada quatre anys, i para de comptar. Sabem que el vot, com a senyal, és feble, sabem que el vot blanc o l'abstensió se l'escolten poquíssim, que a l'acte pràctic les seves conseqüències són mínimes, i al final el que ens guanya és l'instint de tancar files perquè no passin “els altres”. El vot útil, vaja. Els partits tornen a presentar les mateixes persones, amb els mateixos programes, i no passa res, al final els resulta igualment. La seva capacitat de renovació és ínfima, però la nostra capacitat de resposta encara ho és més.
Així doncs, cal concloure que tenim els polítics que ens mereixem? La pregunta està mal plantejada, perquè s'escuda darrera una obvietat: si són els que són, vol dir que tots plegats no hem sabut fer-ho millor i, per tant, no ens hem merescut més. Però es tractaria de preguntar-s'ho d'una altra manera: funciona bé el sistema que tenim per escollir-los? Quin és el perfil de persones que es busquen? Quina proposta se'ls ofereix que pugui resultar-los atractiva? Si formulem aquests interrogants des de la perspectiva de la ciutadania, o de la societat civil organitzada, hem de concloure que estem en ple desert. Per tant, és precisament aquí on toca fer més feina.
Em van explicar, fa temps, que en alguna tribu nativa americana el cap el triaven les mares, que coneixien el caràcter dels homes des que eren petits, i justament el buscaven entre aquells que, des de sempre, havien demostrat menys afany de poder. No feien primàries, però el sistema no deixa de ser interessant. Quant a nosaltres, què passaria si la societat civil fos capaç de triar els seus cantidats i candidates? Aquí podria expressar les seves preferències a l'hora de marcar un perfil determinat: afable, dialogant, imaginatiu, amb actitud de servei i disponibilitat d'arromangar-se... Està clar que s'haurien de trobar els arguments i el suport concret per convènce'ls a entrar en política, una cosa que, en general, a aquest tipus de gent els fa bastanta angúnia; com a mínim, cal que hi hagi un grup de gent que els empenyi i els doni suport perquè puguin decidir-se a fer el pas. Sobre la base d'aquest acord, podria començar una negociació amb els partits, per pactar les condicions d'inclusió a una llista o a una altra. Exactament al revés del que passa. Malgrat que soni a ciència ficció, un procés així, en àmbit local, on la gent es coneix força, no seria impensable. Falta, està clar, que hi hagi un món associatiu organitzat i amb ganes d'incidir, de veritat, en les decisions. I falta, també, obertura mental i disponibilitat al canvi, per la banda dels partits. Actualment, cap de les dues condicions no sol complir-se, si no en mesura mínima.
Ens quedem, doncs, amb la política de sempre, aquella que genera més aviat una desgana col·lectiva, i que no atrau gent nova per apuntar-s'hi, sinó tot el contrari. Els individus més inquiets segueixen implicant-se en la societat civil, però amb la condició que la seva activitat es mantingui ben allunyada —sobretot!— de qualsevol cosa que soni partidista. I així seguim, en un joc de soletats encreuades, en un diàleg de sords girats d'esquena, que no se sap ben bé a qui interessi.
Aquest buit és, en resum, el gran problema històric que té la nostra comunitat política, considerada al nivell que es vulgui: de poble, de comarca, de país. Que hi hagi excepcions no vol dir que la qüestió no sigui greu. I sobretot ara, que necessitem nous enfocaments per respondre a un escenari sacsejat pels canvis, i que mai més tornarà a ser com abans. El fet és que, per reaccionar a aquesta crisi, s'ha de tenir una noció del seu abast, entendre el que ha passat en els darrers cinquanta anys, com a mínim, i el que ens pot esperar en els següents. I aquest és un exercici que s'ha deixat no dic de fer, sinó d'intentar. Necessitem mirar molt més enllà d'una legislatura, dialogar sobre processos de llarg abast, i generar complicitats que trenquin amb posicions preconcebudes, si volem sortir-nos-en. Cal gent de bon tracte, amb imaginació i sentit pràctic, capaç de potenciar el diàleg i rebaixar la crispació, per tal d'assajar nous camins en un moment que ja ara és delicat, i molt més que ho serà en pocs anys. L'endeutament pesa damunt dels nostres caps amb intensitat superior a la força de gravetat. Famílies, empreses, administració, bancs: ningú no s'escapa. Aquest seria el bon moment per fer xarxa, per llançar ponts de doble direcció entre la societat i la política. Ponts imaginatius, a l'alçada de les circumstàncies. Per canviar alguna cosa més que la direcció del trànsit. Però em temo que no passarà. Damunt de tot, qui mana és la inèrcia. Afortunats els que sabran trobar els camins per vèncer-la.

[article publicat al 9 Nou, edició del Vallès Oriental, el dilluns 30 d'agost de 2010]

Bones vacances

2010-08-04T18:55:00.000+02:00

A la televisió ja ens hi hem acostumat: per terribles que puguin ser les cròniques del telenotícies, al final sempre arriba la publicitat. També a la Garriga passarà el mateix: després que el to de la polèmica hagi pujat, a les darreres setmanes, fins extrems que ja no recordàvem, per fi estan al caure les vacances, que enguany arriben com una treva d’obligat compliment, per alguns del tot providencial. La festa major es planteja com un trencaclosques, que el poble anunciarà a cops de cassola el dia del darrer ple, i no serà precisament per una cercavila. Malauradament, es barregen temes massa diferents com per formar part d’una mateixa protesta. La Plataforma Antibiomassa vol sumar-se a la Comissió Salvem el Centre, i el resultat final serà d’una cacofonia assegurada, intel·lectual encara més que acústica.
No han estat mesos favorables per l’equip de govern. Tema que toca, merda que trepitja. Malgrat els intents diplomàtics d’exponents del seu entorn, que han publicat escrits conciliadors a través de la premsa, no es veu per on asserenar els ànims de la gent. La situació és gravíssima, i el clima irrespirable. Un govern en minoria vol prendre decisions, com sigui, per maquillar la seva feblesa, i no aconsegueix altra cosa que aprofundir l’esquerda que parteix el poble, d’ençà de la moció de censura. La crispació generada al llarg d’aquest procés és tan forta que el tripartit es veu sotmès a una mena de setge, tant institucional com popular, que al seu torn reforça l’enrocament dels governants i, en ocasions, una certa tendència al victimisme.
Tots aquests elements ens aboquen, si no es fa res per evitar-ho, cap a una campanya electoral anticipada d’alt voltatge i de baix perfil, on el joc dels retrets eclipsarà el debat polític. El perill que ja tenim a sobre és que aquest fracàs del sentit comú es tradueixi en falta de respecte. Quan es perden els estreps, la tendència és de ficar-ho tot en el mateix sac, de manera que ja no es pot discernir els errors dels encerts. I sortit d’aquest atzucac és, a hores d’ara, complicadíssim.
La gravetat de la situació econòmica ho ha acabat d’embolicar, com anem repetint des de fa dos anys. Calia tenir moltissima mà esquerra, i encara més humilitat, per fer avançar l’acció de govern en mig de tanta adversitat, tot convencent el poble que el canvi de tarannà promès era real. Constatar que no s’ha aconseguit no equival a dir que no s’hagi intentat. Però, en política, les situacions límit obliguen a analitzar els errors i extreure’n les conseqüències. Quan es crea una situació de terra cremada, de relacions enfrontades, de diàlegs impossibles, que és el que avui vivim al poble, no es pot seguir fent com si res.
La prioritat, doncs, és treballar des d’ara per crear un clima diferent de cara a la propera legislatura. Necessitem un compromís de diàleg, per part de tots els que volen participar en l’espai públic, amb unes normes mínimes però ineludibles; per exemple, un reglament antibronca, amb prohibició d’escridassada i multes severes per als infractors, sobretot si el càrrec és polític. Necessitem treballar de veritat els continguts de la propera legislatura, abordant qüestions de fons, que plantegin perspectives de futur per al poble. Després del soroll de les cassolades, aquesta és la música que val la pena tocar, si la Garriga vol un canvi que sigui positiu i inclusiu.
De moment, però, toca festa major i un meset de descans. El desig és que, a la tornada, puguem reprendre tots la feina amb idees i energies renovades. Cal dir, però, que no tothom ho té assegurat. Nosaltres del Gar, ens sap greu dir-ho, tampoc. Així doncs, si més no, bones vacances.

[publicat a la pàgina 3 del gar_189, del 28 de juliol de 2010]

Persistir

2010-06-08T22:32:00.001+02:00

Vivim en una societat en què el zàping ha esdevingut metàfora d’un estat de la ment, i en què la publicitat sembla haver-se reservat la missió d’enaltir els vicis i fer-ne, quan no motiu d’orgull públic, almenys un nou estàndard de normalitat, molt útil per vendre. En un marc com aquest, queda poc marge per una virtut tan humil com la que expressa aquest verb: persistir.
Necessitàvem el senyor Guardiola per reconciliar-nos amb una saviesa antiquíssima (només caldria mirar-se, per exemple, quants cops surt la perseverància en l’I-Ching), que d’altra banda pertany a totes les cultures, és a dir, també a la nostra. Persistir en una idea —que s’ha mimat i aprofundit al llarg dels anys— i persistir en l’esforç per realitzar-la —disposats a aprendre dels errors, sense defallir—: aquesta és la recepta del Pep. I es veu que els resultats arriben. Fins i tot pels qui ens juguem partides vitals molt més transcendents en lligues força més recòndites, i sense disposar de tants mitjans, també arriben.
Quedi clar: el resultat no sempre és la victòria, però sí, en tot cas, l’honor i la millora. Ben mirat, si un es fixa en ell mateix, l’únic que ens podem exigir és seguir avançant en el camí que, honestament, considerem el correcte. La resta depèn massa de la fortuna, de l’atzar, de les circumstàncies. Ja no està a les nostres mans.
El que sí ens correspon, però, és l’opció de persistir, especialment en els moments més difícils, quan ja tot sembla perdut, quan falten els ànims i les forces, i tanmateix alguna cosa ens demana, o ens imposa, d’aguantar com sigui, de seguir-ho intentant, una vegada i una altra. Aquesta capacitat tan fonamental —de tornar a aixecar-se sempre que es cau—, s’anomena resiliència, i d’aquests temps ens fa molta falta.
El perill de persistir, òbviament, és que també es pot persistir en l’error. Això és, justament, el que passa tot sovint amb les equivocacions: que tenen l’estranya tendència a formar una cadena, com si fossin imantades, de manera que, després de la primera, en van venint segones, terceres i quartes, entre d’altres raons perquè no ens agrada reconèixer que ens equivoquem, o fins i tot no ho sabem veure, i així seguim fins que la bola no s’ha fet massa grossa.
Per això rectificar és doblement de savi: d’una banda, hi ha la dificultat del discerniment, que en aquest món de relativitats és enorme; i de l’altra, hi ha l’esforç terrible d’invertir la tendència de tots els desencerts acumulats.
El més fumut, però, és rectificar a destemps. Aquesta és una modalitat de tragèdia que ni els grecs, tal vegada, havien sabut tipificar. Això sol donar-se quan, després d’equivocar-te molt, arribes per fi a entendre el que seria el correcte, però has estat superat per les circumstàncies, de manera que la rectificació esdevé un nou error, gairebé pitjor que els anteriors. És la famosa síndrome d’Epaminondes, un conte deliciós i terrible que he conegut gràcies a la meva filla —és a dir, una mica tard. De vegades es podria arribar a pensar que més valdria persistir en l’error fins donar-li la volta i acabar per retrobar l’encert. Però aquí, tampoc, no hi ha cap garantia. Som lliures justament per això: perquè res ni ningú no ens pot estalviar aquesta mena de pugna personal entre assaig, error i rectificació. La matèria és tan espinosa que, qui la viu en carn pròpia, sap que no pot donar lliçons a ningú. Així, doncs, només ens queda que persistir en la recerca. I cadascú que faci el millor que pugui.

[article publicat al gar_185, del 28 de maig de 2010]

Enquestitis

2010-03-28T12:06:00.002+02:00

Els ciutadans són sotmesos a tants sondejos que han acabat perdent tota opinió.
(Jean Baudrillard)

No us deixeu imposar la llibertat d'expressió abans de la llibertat de pensament.
(Stanislaw J. Lec)

Les dues frases en epígraf són un reflex prou explícit de la meva escassa simpatia per la inflació d'enquestes i consultes que semblen agradar tant d'aquests temps. Estem construint una mena d'estat d'opinió fictici que es basa en preguntes hipersimplificades, desvinculades de qualsevol argumentació i privades de context, a les quals s'ha de contestar amb un sí o un no i només en ocasions, si tenim sort, se'ns concedeix una tercera opció que tot sovint és un “no ho sé”, o bé “m'és indiferent”, que realment aporten un considerable enriquiment al debat. Resulta, també, que es dóna poquíssima importància al nombre absolut de respostes que es reben, sinó únicament als percentatges respectius per a les diferents opcions. I el percentatge majoritari se sol considerar, cada cop més, com un element probatori per dictaminar quina de les dues opcions és, políticament, la que hem d'acceptar com correcta. Tot això, francament, em sembla d'una manca de rigor i de criteri que fa feredat.
La redacció de l'Espai digital no ha estat exempta d'aquesta diem-ne debilitat, amb una recent enquesta, que posteriorment ha merescut una editorial de comentari, sobre si les consultes que fa l'ajuntament haurien de ser, o no, vinculants. Aquesta pregunta, al meu entendre, és mal plantejada de bon començament. Perquè la gran qüestió és més aviat saber quines són les condicions mínimes per a què un procés de consulta a un determinat sector de públic es pugui considerar rellevant al fi d'una decisió política. Entre aquestes condicions mínimes, hi ha la rellevància i correcció del debat previ. Qui respon sap de què es parla? Coneix els arguments a favor i en contra per a cada opció? Ha contrastat la veracitat de les afirmacions? Ha reflexionat sobre les conseqüències? L'altre aspecte a tenir en compte és numèric: quina és la quantitat mínima de respostes que hem de considerar imprescindible perquè una enquesta pugui esdevenir políticament vinculant?
Per mi, saber que els polítics que governen el nostre com la majoría de països es guien a partir del termòmetre —normalment poc fiable— de les enquestes d'opinió és una de les realitats més depriments que hi hagin. D'aquesta manera, s'ha anat perdent de mica en mica la força de les pròpies conviccions, la capacitat d'analitzar els problemes i cercar-ne l'arrel per trobar les solucions ja no majoritàries, sinó millors, perquè les dues coses no necessàriament coincideixen. La tasca política és l'exercici d'argumentació, de sospesar pros i contres, d'imaginar opcions integradores, en el benefici del major nombre de persones implicades. Tot això és molt diferent que establir majories i minories. Estem banalitzant la idea de democràcia d'una manera, al meu entendre, desafortunada i calamitosa.
Sembla que estem fent certa la frase amarga de George Bernard Shaw: “La democràcia substitueix la decisió d'una minoria corrupta amb l'elecció d'una majoria incompetent”.
Jo, més aviat, seguiria apostant per al debat d'idees.

[article aparegut a la revista en línia lespaidigital.cat el 25.03.2010]

L'interès general i la planta de biomassa

2010-03-28T12:01:00.001+02:00

El temporal de neu del passat 8 de març ha posat en evidència, entre molts altres aspectes, fins a quin punt tenim els boscos abandonats i com n'és de vulnerable la xarxa elèctrica del nostre país i el model energètic que hi està al darrere. Igual que va passar amb les ventades de l'hivern de 2009, les conseqüències de la neu han deixat el territori en un estat de zona catastròfica: centenars i centenars d'arbres caiguts, branques trencades, camins bloquejats, el que significa milers de tones de material combustible abandonades al bosc arreu de Catalunya.
Des del punt de vista de la prevenció d'incendis, es disparen totes les alarmes. La dificultat objectiva de les tasques d'intervenció al bosc fa que sigui molt difícil, per no dir impossible, fer-ne la neteja abans de l'estiu. Es tracta, a més, d'un dispositiu costós, per al qual ni els particulars ni els municipis disposen dels recursos necessaris. La recollida de la fusta també ha de resoldre una logística complexa, ja que s'han de trobar els espais on deixar aquest material d'una forma ordenada i el més a prop possible dels llocs d'extracció.
Tot això determina una demanda clara d'intervenció pública, amb els ajuts necessaris per dur a terme amb la màxima urgència aquestes tasques. Cal evitar els episodis que es van produir l'any passat, primer amb la compra massiva de fusta a baix cost provinent de França, on van ser més ràpids en recollir els arbres caiguts, també gràcies a la política d'ajudes del seu govern, i després amb la venta a Itàlia, a preus de saldo, d'astella per al seu aprofitament energètic. En tots dos casos, van ser exemples d'un mal ús dels recursos.
A distància d'un any, ja ens hauríem d'haver après la lliçó: el combustible que al bosc és un perill —i al Parlament encara cuegen les conseqüències del que va passar a Horta de Sant Joan— pot esdevenir un recurs valuós si disposem d'una infraestructura que el valoritzi. I aquesta infraestructura es diu planta de cogeneració amb biomassa forestal.
Les circumstàncies actuals poden ajudar a entendre quin és l'interès general d'un equipament privat que però dóna serveis d'utilitat pública. Un primer aspecte salta a la vista: cal descongestionar els boscos de l'acumulació de combustible. És un imperatiu urgent. Des del punt de vista de la correcta gestió dels recursos, es tracta de donar sortida a aquest excedent de fusta d'una forma organitzada i racional. Necessitem una millor alternativa a les actuacions de crema controlada, on es malgasta energia sense cap aprofitament —i sense voler entrar en el discurs de les emissions, en aquest cas del tot sense control.
Però el punt clau de l'aprofitament energètic és que permet reactivar la cadena de valor que té el seu epicentre en el bosc, és a dir, en el territori. Si el residu forestal (les capçades i el brancam que no pot tenir cap altre ús fustaner) pot generar ingressos en el moment que se'l transforma en energia, això allibera recursos per finançar allò que veritablement és car: anar al bosc i deixar-lo en condicions, que vol dir treure l'excedent de combustible i reduir, alhora, el risc d'incendis.
Això vol dir també recuperar un circuit tradicional de treball en l'àmbit forestal —abandonat, com sabem, per falta de viabilitat econòmica— que de tant en tant es commemora en actes simbòlics sobre la tasca sacrificada dels carboners, sense però extreure'n les conseqüències. I la primera és que ningú, avui, faria aquella feina en aquelles condicions. Tanmateix, és una feina que cal fer, perquè necessitem seguretat en els boscos, una reactivació del sector silvícola i, sobretot, fonts renovables i locals d'energia. I això ens porta a la segona part del raonament, que té a veure amb un canvi de lògica en el model energètic.
Reduir la dependència del petroli i de l'urani —materials amb reserves limitades, a banda de ser tots dos, en forma diferent, contaminants— demana reconvertir-nos cap a fonts renovables. Això està clar. I, a més, és possible. Sobretot si aprenem a reduir el malbaratament energètic. Ara, un model basat en les fonts renovables ha de tenir en compte que la producció d'energia elèctrica s'hauria de situar el més a prop possible de les fonts i també del consumidor final; i això vol dir que ha d'estar més difusa en el territori, segons un model “a malla” del qual es parla molt en aquests dies; però no només pel que fa la distribució de l'energia elèctrica sinó, en primer lloc, en el moment de generar-la. I no hi ha dubte que una estratègia d'aprofitament energètic de la biomassa és perfectament coherent amb aquest plantejament.
Sabem que l'energia elèctrica, segons normativa, sempre s'ha de volcar a la xarxa, i per tant la producció local no correspon a la localització del consum —si més no, de moment—; però les plantes de cogeneració tenen aquest nom perquè, a més d'electricitat, generen calor, és a dir, energia tèrmica: i aquesta sí que fa possible un aprofitament local. I és aquí on aquest tipus d'equipament pot tornar a ser d'utilitat pública. La població se'n pot aprofitar tant de forma indirecta —en els equipaments públics— com directa —ús domèstic amb tarifes avantatjoses—. La creació d'una xarxa de calor demana una inversió pactada, fruit d'una negociació entre l'administració local i l'empresa promotora que es basi en la recerca de l'acord raonable i l'avantatge mutu, i no en exigències unilaterals. Això seria possible també a la Garriga, si sabem trobar formes de corresponsabilitat que d'altra banda són del tot normals en qualsevol país civilitzat —i a Europa en tenim molts exemples.
Falta, però, sortir d'aquell enrocament mental que té sota segrest el sentit comú de molt gent. Cal deixar-ho molt clar: cremar fusta no es pot equiparar a cremar residus; i és per això que a la llar de foc no hi posem les escombraries ni les utilitzem per fer la barbacoa. Les tecnologies de la combustió han evolucionat moltíssim, igual que ho han fet els filtres per al control i minimització de les emissions. Ens cal obrir la ment i portar el debat en una òrbita sensata. El que és bo per Barcelona —com va deixar ben clar Imma Mayol, tinent d'alcalde per ICV i regidora de Medi ambient, en un recent col·loqui a la Fundació Martí l'Humà, referint-se a la planta de biomassa que el consistori de la capital construirà a la Zona Franca— no pot ser dolent per la Garriga, i ni tan sols per als pobles de la rodalia. És pur sentit comú. Tant de bo que s'acabi imposant.

[article publicat al 9 Nou, edició del Vallès Oriental, el dilluns 22 de març de 2010]

Estació d'enllaç

2010-03-10T08:35:00.001+01:00

Cal donar la benvinguda a la possibilitat de reflexionar públicament i en temps real sobre un tema tan cabdal com l'encaix de la línia de tren que connecta la nostra població amb Barcelona i Vic. M'agradaria, de forma molt sintètica, aportar el meu granet de sorra. Debatre és apassionant si es fa amb poc prejudicis i amb ganes d'escoltar tothom per resoldre problemes, fins allà on és possible.

El punt de partida és el desdoblament de la via, que és un pas necessari per transformar aquesta línia avui tan deficient en un transport gairebé metropolità —almenys fins a la Garriga—, amb freqüències de pas de 15 minuts aproximadament. La Garriga seria, per tant, zona de frontera entre un servei metropolità i un servei de rodalia, amb destí Vic i més enllà —un matís que no ens hauria de passar per alt.

Caldria saber si algú no té clar que això sigui oportú i necessari, o simplement si no hi està d'acord, per considerar que poden haver-hi perjudicis concrets pel nostre municipi. Jo partiria, però, de la premissa que el desdoblament és necessari i positiu.

Això comporta algunes servituds que s'ha de veure com es resolen, la més important de les quals són les vies d'estacionament i maniobra pels trens que acaben el seu recorregut a la Garriga. L'entrevista amb el Quim Fornés, publicada en aquest mateix mitjà, deixa clar que parlem d'una zona de sis vies. Aquesta servitud s'ha de situar en algun lloc. També està clar que, allà on es posi, tindrà un impacte i uns veïns afectats.

En segon lloc crec que és important reflexionar sobre el fet que una línia de tren no només dóna servei a les poblacions per on passen les vies, sinó també a les poblacions properes. En el nostre cas, parlem, com a mínim, de l'Ametlla, Samalús i Cànoves, potser els Gorchs i la zona nord de les Franqueses, i qui sap si Bigues i Riells fins arribar a Sant Feliu. De fet, seria interessant disposar d'un estudi que no es limiti als hàbits de mobilitat dels habitants de la Garriga, sinó que pugui abastar la seva zona d'influència. Aquest exercici l'hem de fer des de la Garriga, perquè en tot cas és aquesta la lògica que hauríem de demanar que adoptessin les institucions que tenen la funció de planificar sobre la mobilitat col·lectiva. Una línia de tren vertebra un territori, i no només un municipi. Potser l'ús de la línia entre Vic i Barcelona entre els habitants de l'Ametlla, posem per cas, és tan baix perquè a la Garriga encara passen pocs trens, i també perquè és bastant difícil arribar al centre i aparcar el cotxe. Amb una línia desdoblada i una freqüència de 15 minuts, les coses es podrien veure amb uns ulls diferents. De fet, no hem d'oblidar que l'objectiu desitjable és que hi hagi molta més gent que viatgi a Barcelona en tren i no en cotxe. Des de la Garriga igual que des de les poblacions properes.

El tercer punt de reflexió té a veure amb els problemes de mobilitat, especialment per als vehicles, en la zona concreta on es troba l'estació actual. La via del tren, això ho sap tothom, actua en tota aquesta zona com una barrera que talla el poble per la meitat.

La permeabilitat entre la banda del centre i la banda diem-ne de muntanya és un dels aspectes més mal resolts de la mobilitat actual al municipi. Aquest problema s'acompanya amb un dèficit general de places d'aparcaments. L'accés a l'estació a peu o en bicicleta és relativament fàcil i assumible per una part de la població que hi viu a la vora. Ja comença a no ser-ho tant per persones que necessiten el cotxe per apropar-se al centre, tan si venen de barris allunyats com de municipis propers. Els problemes de permeabilitat urbana per la circulació de vehicles (i la falta d'un bus urbà), sumats al dèficit d'aparcaments, podem considerar-los uns factors de dissuasió importants per a l'ús del tren. Això vol dir que desanimen un cert nombre d'usuaris potencials. Aquest seria un primer argument per preguntar-se si la solució que busquem ha de considerar innegociable que l'estació es quedi allà on està. Els punts a favor de deixar-la en el lloc de sempre són fàcils de veure. El que resulta més complicat és com resoldre els problemes esmentats, que també són reals. El pla de mobilitat preveu, fins i tot, la supressió del pas a nivell de la carretera de Samalús: això vol dir que el trànsit en aquella zona està destinat a complicar-se ulteriorment. Cal afegir, a més, un altre punt: deixar l'estació en la ubicació actual vol dir posar la zona d'estacionament cap al nord de la població, o bé prop de la Muntanyeta o bé prop de la Sati. Dues opcions tècnicament factibles però que no deixen de generar malestar entre un sector de veïns.

Per tant, a l'hora de fer el recompte dels avantatges i inconvenients d'aquesta hipòtesi (mantenir l'estació al centre, on està i ha estat sempre), caldrà concloure que l'impacte territorial de la zona de maniobres és relativament alt, i la solució dels problemes de mobilitat i aparcament és deficitària.

La possibilitat de canviar de lloc l'estació, i situar-la al sud, resol alguns problemes i en genera d'altres. Per dir-ho en poques paraules, resol l'accessibilitat en cotxe i la disponibilitat d'aparcaments, mentre que genera una sèrie de problemes de caràcter urbanístic: d'una banda, amenaça deteriorar la viabilitat del Passeig, una artèria d'ús socialitzat i de lleure que forma part dels elements d'identitat del poble, i de l'altra pot accelerar el procés —ja marcat, no ho oblidem, en la definició de l'actual Pla general— d'urbanització del sector de Can Violí, zona encara verda, plantada amb oliveres magnífiques, però destinades a esdevenir un barri residencial.

Entre una hipòtesi i l'altra se'n va formular una tercera, que no emergeix en el contingut de les entrevistes amb el Sr. Fornés i el Sr. Turró, que és de fer una estació intermunicipal encara més al sud, en una zona aproximadament a la frontera entre el municipi de la Garriga i el de les Franqueses, prop del barri dels Gorchs. Aquesta ubicació —que si no m'equivoco és una hipòtesi de l'arquitecte Francesc Garcia— seria més accessible pels usuaris de l'Ametlla i zones properes i podria comptar amb els necessaris aparcaments. Caldria però, en primer lloc, resoldre el problema de garantir una accessibilitat còmoda als usuaris garriguencs, sense obligar-los a desplaçar-se en cotxe.

Amb una mica de voluntat, no hauria ser difícil de resoldre. L'avantatge dels trens és que els seus horaris són, en teoria, estables, i per tant permeten organitzar solucions de connectivitat amb intervals regulars i ben pautats, és a dir, fiables. La presència de diverses vies de maniobra i aparcament podria fins i tot permetre l'existència d'un petit tren-llançadora que connecti l'estació de la Garriga-centre a l'estació de la Garriga-sud (per anomenar-les d'alguna manera).

Altrament, es pot fer el mateix amb un bus urbà que podria ser l'embrió d'un servei de mobilitat intern al poble, que també fa temps que es troba a faltar. L'obstacle més important és convèncer el ministeri de Foment de renunciar a una condició que, segons sembla, ells donaven per innegociable: que no es podia posar doble estació a la Garriga.

Arguments, com hem vist, n'hi ha un bon grapat. Jo no desestimaria tampoc unes consideracions estrictament econòmiques: intervenir a la Muntanyeta seria molt més car que no als camps al sud del poble.

I el mateix val, potser, per l'expropiació dels terrenys. En el cas de la hipòtesi del carrer Guifré, també caldria valorar el cost del soterrament de la via d'accés per sota del Passeig. Al final, segur que la diferència no seria petita.

Em sembla, però, que el factor decisiu depèn, més aviat, de tenir o no una proposta que assoleixi un alt grau de consens. Si trobéssim aquesta proposta de consens, tal que una clara majoria del poble, tant de les forces polítiques com de la seva societat civil, es mostrés determinada en apostar-hi, —també pel fet que demostra ser la més avantatjosa, en termes econòmics-, potser seria més fàcil negociar-la. En això, penso que no valen tacticismes: cal posar sobre la taula pros i contra, i cercar amb tota honestedat aquesta solució que ens permeti anar tots a la una. Posant de banda els prejudicis i, sobretot, amb la consciència que les solucions perfectes no existeixen, però que val la pena treballar a fons per cercar-ne una: aquella que veiem, entre tots, com la més factible i oportuna.

[publicat al mitjà digital www.lespaidigital.cat el 5.03.2010]

Un escenari fràgil

2010-01-16T00:04:00.001+01:00

Opinar sobre la situació política a la Garriga és, a dia d’avui, un veritable esport de risc. Que una cosa tan important com el pressupost municipal s’hagi aprovat gràcies a l’abstenció diem-ne misericordiosa del regidor del PP i al vot de qualitat de l’alcaldessa, davant d’un empat de 8 vots contra 8, dóna la mesura de l’estat de fragilitat tremenda en què es troba el nostre poble. Amb un consistori fragmentat en 8 grups polítics, i un entramat de reticències i d’incompatibilitat personals i polítiques que la moció de censura ha aguditzat fins a l’extrem —i que no ens treurem de sobre fins al final de la legislatura—, la situació no promet.
L’escenari general, d’altra banda, es presenta igual de precari, o potser més. Tothom intenta creure’s la propaganda d’una reactivació econòmica més aviat dubtosa, ja que els motius estructurals de la crisi han canviat poc o gens, i encara ha d’arribar la clatellada energètica, per poc que els preus del cru vagin pujant. Les restriccions del crèdit poden desencadenar una nova onada de tancaments de pimes i comerços, que han resistit com han pogut durant un any duríssim, però que no aguantaran gaire més si no hi ha canvis importants, avui difícils de preveure. De manera que l’escabetxina pot ser sagnant.
En tot cas, la situació de crisi ja s’està traslladant al sector públic, per escassetat d’ingressos i per la impossibilitat de sostenir el pes econòmic terrible d’un atur que voreja el 20%. A falta d’idees clares i de recursos per recolzar l’activitat econòmica que es manté dinàmica i viable, aquesta tendència de contracció econòmica s’instal·larà als ajuntaments en forma de pressupostos cada cop més restrictius. La retirada progressiva de subvencions i ajuts farà que tota activitat cultural que no s’aguanti per dinàmica pròpia haurà de tancar, sense excepcions —gar inclòs.
Això no és res davant la perspectiva d’una problemàtica social que no para d’agreujar-se: fins fa poc, el problema per a moltes famílies era no arribar a finals de mes; aviat, serà trobar-se sense prou menjar a la taula. I aquí és difícil imaginar què pot passar, perquè quan el vaixell embarca aigua tots els privilegis trontollen, i ningú no està salvat. Caldrà tornar a imaginar formes de solidaritat bàsica entre persones, xarxes d’ajuda mútua per intentar evitar el pitjor.
En aquestes circumstàncies, la política pot acabar sent, segons com va, l’espai per posar fre al declivi o bé per augmentar-ne la velocitat, especialment si falten projectes i sobren deutes. La Garriga té necessitat d’enfocar-se cap a escenaris de futur consistents, amb el màxim de consens possible; també demana un clima més calmat pel que fa el debat i l’intercanvi polític. No ens podem permetre una altra legislatura de crispació i de vaguetats. La proliferació de candidatures que es pot donar als propers comicis suposa un risc de dispersió que caldria compensar, com a mínim, amb pactes explícits sobre programes concrets. El poble necessita sobretot equips de persones preparades i solvents, que saben dialogar entre elles i resoldre conflictes.
En això, seria desitjable que els polítics actuals, arribat el moment, estiguin disposats a renúncies personals per afavorir el bé del poble. Amb la moció de censura s’ha generat un deute simbòlic col·lectiu que cal pagar com abans millor. Una manera és fer un pas enrere, i sortir de l’escenari. També poden donar la seva ajuda des de segones files, i potser amb més bons resultats.

[publicat al gar_176, del 15.01.2010]

Al darrera, i al davant, de la planta de biomassa

2009-12-08T08:10:00.001+01:00

El debat sobre la planta de biomassa a la Garriga ha entrat en la seva fase més enverinada, que és la del descrèdit i de les sospites. El front opositor llança enlaire, amb molta lleugeresa, una pregunta que pesa com plom —i que podria acabar caient-li al damunt—: “què hi ha darrera d'aquest projecte?”. Una qüestió plantejada amb la mala intenció de sembrar foscor i dubtes, i que demanaria, en canvi, una resposta que intenti fer llum. Naturalment que aquesta no satisfarà a qui hagi decidit embenar-se els ulls des d'un principi, però pot servir pels que segueixen aquest tema amb ganes d'entendre'l.
Al darrera d'aquest projecte hi ha, en primer lloc, un grup d'empreses que es dedica, des de fa més de trenta anys, a activitats de reciclatge, la més coneguda de les quals és el desguàs de vehicles. La trajectòria dels germans Tamayo ha començat de la manera més humil, com una activitat de drapaire —aquell que intenta aprofitar allò que tots els altres llencen—, i ha anat evolucionant en el temps fins a consolidar un grup empresarial entre els més importants de la Garriga, amb un centenar de persones que hi treballen.
És sabut que el sector del reciclatge es considera estratègic, en un moment en què la crisi obliga a una reconversió de model productiu: aquesta activitat gaudeix d'unes perspectives de futur molt sòlides, enfront de la fragilitat d'altres àmbits; sense comptar que, en el cas concret que ens ocupa, Tamayo dóna servei a les empreses de la Garriga i rodalia, així com al mateix poble, estalviant que s'hagin de fer molts més quilòmetres per complir amb l'obligació de gestionar els residus que qualsevol activitat genera, des del mercat municipal a la indústria del moble. Malgrat alguns inconvenients, en primer lloc estètics, que acompanyen una activitat com aquesta, no és agosarat afirmar que qualsevol alcalde voldria tenir-la en el propi municipi, i sobretot es preocuparia molt de no perdre-la.
La nova legislació en matèria ambiental, aprovada aquest mateix any, obliga les empreses —amb justícia— a renovar les seves llicències, posant al dia les condicions de seguretat en què es duen a terme les activitats. Aquest és el cas, també, del grup Tamayo, que té la voluntat, com no podria ser d'altra manera, de consolidar les activitats existents, amb els relatius llocs de treball. Per fer-ho, necessita disposar d'un sostre força superior a l'actual, ja que moltes activitats que es duen a terme a l'aire lliure necessiten, amb el nou marc jurídic, estar sota coberta. Aquest és, de fet, el principal contingut del conveni urbanístic que l'empresa està discutint amb l'Ajuntament de la Garriga i el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, per modificar en aquest sentit l'actual PGOU i evitar, així, el tancament de les empreses. El tema de la planta de biomassa hi té una incidència mínima.
El segon tema que hi ha al darrera és la gestió forestal. La problemàtica del bosc és relativament poc coneguda, perquè són poquíssims els que hi viuen, o ho intenten. L'estructura de la propietat, a Catalunya, és principalment privada i força concentrada; tanmateix, el bosc no deixa de ser un patrimoni que ens ha de preocupar col·lectivament, tant per gaudir-ne com per gestionar-ho. Venim, en canvi, d'unes dècades de falta de gestió gairebé absoluta, bàsicament per falta de viabilitat econòmica i pel procés general d'abandonament del territori. Aquest és el motiu pel qual els experts diuen que tenim més boscos ara que en època romana. El resultat d'aquesta falta de gestió és l'augment de combustibilitat de la massa forestal fins a un nivell d'alerta màxima. Cada estiu estem penjant d'un fil. D'altra banda, tenim un potencial enorme de matèria combustible que queda desaprofitat. L'ús energètic de la biomassa forestal és la gran oportunitat per tornar a activar la gestió silvícola en zones, com la nostra, riques en boscos. Una planta de biomassa fa servir aquella part de les brancades que no tenen cap altre tipus d'ús possible, mentre que permet aprofitar la fusta o bé per a activitats industrials, o bé per a la producció de pèl·lets, un altre biocombustible de font renovable destinat —esperem-ho— a substituir part dels consums de combustibles fòssils per calefacció.
I aquí venim al tercer aspecte que està al darrera de la planta de biomassa: ens trobem en plena crisi climàtica i a les portes d'una crisi energètica de la qual ja no dubten ni els mitjans de comunicació; el consum de petroli està arribant al seu zènit, és a dir, que de totes les reserves ja n'hem consumit la meitat, de manera que a partir d'ara l'oferta serà més escassa, mentre la demanda no para de crèixer. El resultat serà un encariment imparable del preu del cru, amb les conseqüències econòmiques i socials que ens podríem imaginar, si no fos que imaginar-les ens fa pànic. I per tant no hi pensem. Però aquest és l'escenari que tenim al davant.
En els propers 10 anys viurem la necessitat imperiosa de dotar-nos de fonts renovables que permetin substituir una part dels consums de combustibles fòssils, mentre encara ens quedi temps per fer-ho. Caldrà ampliar el ventall de solucions i no descartar cap font, mentre sigui renovable i disponible amb abundància relativa en un àmbit de proximitat. De ben segur que s'ha de fer un esforç, també, en la línia de l'estalvi energètic, de la reducció de consum i augment de l'eficiència; però això sol no és suficient. La nostra dependència del petroli és excessiva.
L'ús energètic de la biomassa, per tant, és, a dia d'avui, encara una oportunitat, i d'aquí poc serà simplement una necessitat; en aquests casos, doncs, és millor fer-ho per convicció i amb previsió que no per obligació, quan ja anem tard.
Des del moment de la presentació del projecte, hi ha hagut temps per tot: per les al·legacions, pel debat, pels informes, per les negociacions. Al darrera de la planta de biomassa hi ha, també, aquests dos anys d'espera. Ara és el moment per començar a mirar endavant.

[publicat a El 9 Nou, edició del Vallès Oriental, el divendres 4 de desembre de 2009]

Cansament

2009-08-30T16:58:00.002+02:00

Des del cansament no es fa res de bo. I és per això —si se’m perdona l’obvietat del comentari— que l’única resposta apropiada a aquesta circumstància és, justament, el descansar. És un tema al qual tots, qui més qui menys, estem sensibilitzats en el moment previ a les vacances. Els animals i els nens, en general, ho tenen claríssim i mai no han necessitat tenir cap excusa per deixar que el seu cos recuperi l’energia perduda. Els adults, curiosament, ho tenim més complicat, si més no alguns, entre els quals m’hi compto. El fenomen és relativament senzill: es dóna més importància a l’obligació de fer sense parar, que a la necessitat de parar i deixar de fer. Allò que a primera vista semblaria sentit de la responsabilitat, a la llarga esdevé el seu exacte contrari, una forma irresponsable de no tenir cura del propi equilibri bàsic.
La consciència dels temps de regeneració està molt arrelada a les cultures tradicionals, acostumades al tracte amb la terra i els animals. El meu pare m’explicava que al seu poble, en plena Sardenya rural, els dilluns posaven mitja càrrega a bous i mules, perquè el començament de setmana no els fos massa sobtat. No cal dir res de la rotació de cultius, una pràctica gairebé universal que s’ha anat abandonant, de mica en mica, seguint el miratge d’una suposada revolució agrícola basada en l’aprofitament intensiu dels terrenys —inviable sense la subvenció energètica que prové dels combustibles fòssils. Més interessant ha estat, per mi, aprendre que, a la meva terra, els pescadors d’eriçons de mar —una menja que ens agrada prendre crua, a peu de platja, acabada de pescar, amb un raig de llimona i acompanyada d’un got de vi blanc, el vermentino— quan una zona de pesca s’està esgotant, observen un temps de “parada biològica” de cinc anys, que és el temps necessari perquè les colònies d’aquesta espècie es regenerin.
L’aprenentatge del repòs hauria d’esdevenir assignatura obligatòria en una societat que ha portat fins a l’extrem la seva tendència hiperactiva. En efecte, ens hem construit un món d’obligacions oblidant que els fonaments de l’existència són, més aviat, les necessitats, totes elles de naturalesa biològica i ecològica. Ens hem acostumat a respondre més a les sol·licitacions externes que no a la pròpia necessitat, autònoma i profunda, d’equilibrar-se i renovar-se.
Això ens passa a les persones i fins i tot a les organitzacions. Hi ha moments en què ens caldria penjar un rètol a la porta del propi establiment amb les paraules “tancat per inventari”. Que la dinàmica de les circumstàncies no permeti fer-ho s’hauria de considerar una disfunció greu, a la qual tindríem l’obligació de posar remei. El principal indici del desequilibri col·lectiu —però també personal— en el qual vivim immersos és justament aquest: que parar-se pot resultar una catàstrofe. És a dir, un luxe que no ens podem permetre. Ja em direu si això té cap sentit.
Seria més aviat partidari d’extendre aquest criteri de rotació, descans i regeneració a tots els àmbits de la vida, des del polític al professional fins a l’associatiu, passant fins i tot pel familiar. La institució de l’any sabàtic em sembla d’una profunda saviesa, i és una llàstima que sigui limitada a sectors molt concrets, i no sigui d’abast universal.
Penso que caldria deixar d’avergonyir-se de sentir-se cansat i també que hem de perdre-li la por als moments d’inactivitat. Més aviat diria que és aquí quan la vitalitat d’una persona o d’un projecte recupera forces i comença a concebre quelcom original i nou. Qui em coneix mínimament sap que aquestes línies estan adreçades, en primer lloc, a mi mateix.

[escrit aparegut al gar_168, del 10 de juliol de 2009]

La responsabilitat de la participació

2009-06-22T18:17:00.002+02:00

Provar a dir les coses pel seu nom, fins allà on arribes a veure-hi i a entendre-les, és una activitat ingrata, certament de les que proporcionen major nombre d'enemics, però de vegades et trobes obligat a posar-t'hi, quan veus que l'aigua baixa massa tèrbola i al capdavall és la mateixa que et tocaria de beure. La decisió del regidor del GIG de sortir del govern per la impossibilitat de celebrar un referèndum sobre la biomassa és, sens dubte, una mostra de coherència dins del peculiar sentit de la lògica que ha manifestat, des del principi, aquest grup polític, aterrat sobtadament a l'escena electoral l'any 2007, amb un historial pràcticament immaculat pel que fa l'experiència municipal o la vinculació a mogudes cíviques de la societat garriguenca. Des del primer moment va tenir opció de formar govern, però no va fer-ho “per respecte a la llista més votada” —criteri certament discutible, ja que només parlem d'una majoria molt relativa (la majoria absoluta la tenia l'abstenció), quan una visió més pluralista es fixa en els equilibris possibles dins del conjunt d'opcions. Tampoc va voler recolzar des de fora cap de les dues candidates, deixant, així, el govern municipal en una situació de palpable feblesa. Els mesos successius vam veure com el GIG passava de la proposta de governar junts tots els grups polítics, certament d'una bona fe extraordinària, a la decisió, molt més dramàtica en la vida d'un poble, de signar una moció de censura, —trauma que podien haver evitat formant govern vuit mesos abans.
Ara agafen la bandera del referèndum sobre la planta de biomassa per motivar la seva sortida del quatripartit, catorze mesos després. Volen significar així la seva aposta per la participació, entesa en un sentit genèric, sense però haver assumit aquelles tasques de mediació que corresponen a un grup de govern, tota vegada que sorgeix un tema de conflicte, ja que la política principalment consisteix en això: en reunir tots els interlocutors al voltant d'una mateixa taula, per aprofundir els arguments en pro i en contra i buscar les sortides col·lectivament més avantatjoses, tot cercant el màxim consens.
Per dur a terme aquesta tasca cal, una vegada més, mullar-se. No es pot esperar a saber què pensa la majoria —que seria l'estratègia del referèndum— abans d'assumir un posicionament propi i expressar-lo. Això demostra una dependència de l'opinió pública que preocupa, sobretot en el cas de la biomassa, que ha estat sotmés a la màxima mistificació possible, per l'ús polític que se n'ha fet i pel tipus d'oposició extremada i intransigent que s'ha atiat al seu voltant. En casos com aquest, el deure d'un representant públic és de dialogar amb les parts implicades, estudiar el tema, formar-se una opinió i proposar camins de sortida —i sobre aquests, eventualment, sondejar l'opinió pública, tot sabent que la decisió final, tal com estan les coses en el nostre marc legal, pertany al ple o als tribunals.
El problema, en canvi, és veure fins a quin punt aquesta incapacitat deliberativa queda patent en la demanda insistent d'un referèndum que no té objecte, ja que la llicència ambiental és regulada per llei i la decisió urbanística (si s'accepta o no modificar el Pla General per augmentar els coeficients d'ocupació dels terrenys en el sector B-8) afectaria, en última instància, la resta d'activitats del grup Tamayo i no la planta de biomassa, que en té prou amb els paràmetres d'edificació actuals.
El dret a decidir del poble de la Garriga s'ha d'entendre, en una societat madura, com el dret a participar en la presa de decisions, fet que demana un exercici de responsabilitat certament important, com en qualsevol procés de diàleg. El primer i principal ingredient és, amb tota evidència, el respecte pels interlocutors. Tothom ha de tractar tothom amb consideració, si es vol deliberar junts. Altrament, més val no intentar-ho. La llei és la solució que tenim pels casos en què no som capaços d'escoltar-nos i menys de posar-nos d'acord.
Amb la sortida del govern, més que esdevenir paladí de la participació, el regidor del GIG s'erigeix com a principal referent visible del sector que s'oposa a la planta de biomassa, capitanejat per una plataforma el nom de la qual ja és una falta de respecte, una manera d'accentuar la confrontació i de tergiversar la realitat. Cadascú fa les seves opcions i tria els propis aliats amb plena llibertat, només faltaria. Tanmateix, em sembla que als polítics s'hauria de demanar la tasca d'aplanar camins de sortida, i no d'eternitzar un conflicte mal portat des del principi, amb enorme desgast col·lectiu. El que s'ha de buscar és una composició de forces, no una lluita a qui estira més la corda o qui posa més pals a les rodes.
Al consistori de la Garriga, es visualitza amb suficient claretat una majoria política favorable a buscar les oportunitats que aquest projecte pot oferir al poble: amb les necessàries garanties, amb compensacions pactades, i sense pèrdua de llocs de treball. El camí de la recerca activa d'un acord és el que ha encetat l'alcaldessa, i aquesta determinació és, simplement, d'aplaudir. Molt més mal pot fer-li al poble eternitzar-se en el camí de l'enfrentament.

[escrit aparegut a El 9 Nou del dilluns, 22 de juny de 2009]

Castellers

2009-06-19T12:12:00.001+02:00

El matí de diumenge, a la plaça, vaig assistir a l’actuació de les colles castelleres de Granollers i de Sant Cugat, que ens van ajudar a fer més bonica i lluïda la gran festa del Corpus. És un espectacle que em genera cada vegada una emoció difícil d’explicar. Els castells estan fets d’un únic ingredient, que són les persones, en el sentit més físic del terme, amb l’afegit d’un mínim d’indumentària. En una colla –i això m’agrada molt– hi ha espai per a tothom. No cal ser atleta, ni estar fet d’una manera determinada –alt, o prim, o jove, o com sigui. És bonic de veure com generacions diferents no només poden conviure sinó que es potencien mútuament en allò que cadascuna pot oferir.
Em va agradar observar de prop la coordinació amb què castellers i castelleres, després d’escalar la primera plataforma humana que fa de fonament als pilars, van pujant de tres en tres, o de quatre en quatre, per aixecar un nou pis. Poques vegades es visualitza d’una forma tan nítida la importància d’ajuntar força i equilibri per augmentar la resistència d’una estructura en definitiva tan fràgil.
Naturalment, com li devia passar a tothom, l’emoció se m’enfilava amunt en paral·lel a la canalla, a mesura que els veies pujar amb l’agilitat d’esquirols damunt d’aquells troncs humans amb brancatge de cames i braços, un pis rere l’altre, peus damunt d’espatlles, amunt fins a una alçada que fa tremolar, no només els de la torre, sinó tots els que, des de la plaça, apuntalem l’estructura amb la mirada perquè segueixi aguantant; i quan per fi l’enxaneta corona ja el castell i, des de dalt de tot, llança cap al cel un petó amb el braç enlaire, sóc incapaç, us ho confesso, d’evitar que se m’omplin els ulls de llàgrimes. Què hi farem.
Haig de reconèixer, també, que els castellers me’ls miro d’una altra manera des que en Lluís Maria Xirinacs va fer-ne metàfora d’una democràcia correctament entesa: on les estructures de representació s’aixequen des de baix, com a expressió pura de la força d’un poble. Aquí no són possibles cúpules fictícies, generades per projeccions estadístiques o simulacions mediàtiques. Tot es basa, de la manera més estricta, en la capacitat cooperativa d’un conjunt de persones disposades a aguantar-ne unes altres damunt les seves espatlles –i amb força suficient per fer-ho– per tal d’arribar, entre tots, el més amunt possible. No hi ha res que demani una presència tan palpable i tangible, tan real i substantiva, com aquesta. A baix cal solidesa, als pisos intermedis força i equilibri i, a dalt de tot, agilitat, lleugeresa i, perquè no dir-ho, atreviment.
Aquesta metàfora, finalment, té una segona part, perquè els castells cal carregar-los, sí, però també descarregar-los, i procurar fer-ho sense que ningú no prengui mal. En política, anys enrere, d’això li deien “biodegradabilitat”: des de la societat sorgia una proposta, es muntava un grup disposat a dur-la a terme i, un cop enllestida la tasca, cadascú podia tornar al propi lloc dins la comunitat.
Potser és degut a aquest curtcircuit mental que vaig emocionar-me tant en veure l’espectacle del diumenge; i m’adonava que poques vegades parem esment en la vàlua tremenda dels cossos, en el significat enorme que tenen esquenes i mans i peus i caps i braços i cames, allà, tots junts, en equilibri, ben coordinats i integrats en un conjunt.
I seguint el fil de la imatge, t’adones que allò realment difícil –i de manera especial en un poble com el nostre– és consolidar una pinya. Si no hi ha força a la base, difícilment el castell pot pujar gaire o, si puja, és amb un major risc. Sembla com una equivalència natural: com més pinya, més alçada. O al revés: menys pinya, menys volada. No falla. És aquí on toca fer la feina.

[escrit aparegut al gar_166, del 18 de juny de 2009]

La signatura i el vot

2009-06-05T11:10:00.003+02:00

Vivim una època que ens demanaria un retorn apassionat a la política, és a dir, al debat sobre els destins comuns, però el sentiment que preval és una mena de desànim preventiu, que en molts casos es converteix en un recel d’arrel fondes, com si el distanciar-se de la política fos una condició mínima perquè se’t consideri una persona decent. Aquesta, si més no, és la sensació que m’arribava del tracte amb la gent quan, durant el cap de setmana de l’Ascensió, vaig participar a Granollers en una recollida de signatures per tirar endavant una Iniciativa de Llei Popular (ILP) que proposa una Llei electoral pròpia al Parlament de Catalunya. La frase més repetida era un “no, gràcies, la política no m’interessa”, vàriament acompanyada per expressions no verbals d’incomoditat, si no directament de rebuig, com si, al demanar la signatura per a aquest tema, li estiguessis fent una proposició deshonesta. I puc assegurar que eren majoria.
No sabria dir si aquest fenomen de desertització que envolta la política sigui també conseqüència, directa o indirecta, del canvi climàtic que el nostre model de societat ha generat, especialment en els darrers trenta anys; no hi ha dubte, però, que la situació ens demanaria de tornar a ser pagesos, fent l’esforç de remoure terra erma, cadascú el seu tros. Front a l’estratègia de mantenir les qüestions polítiques el més separades possible de la nostra vida, potser n’hi ha una altra, exactament contrària, que és de portar-les en la quotidianitat més bàsica; perquè la política, en el fons, és una forma de tractar les persones i els problemes, i l’actitud que cadascú hi posa és el tret que el caracteritza, en la gran com en la petita escala.
Poder triar les persones a qui donar la nostra confiança seria una de les possibles claus per renovar la política. Una de les reformes electorals més sol·licitades són, precisament, les llistes obertes, o si més no desbloquejades, que permeten expressar la pròpia preferència per un candidat o candidata, independentment del lloc que ocupa a la llista.
Aquesta opció està recollida, entre d’altres, a la proposta de ILP per a la Llei electoral de Catalunya —única comunitat que encara no en té una de pròpia. El text va ser redactat per un grup de vuit experts de totes les sensibilitats polítiques, anomenats amb el consens unànime dels grups parlamentaris. Se’ls va encarregar de redactar un text que totes les forces polítiques poguessin assumir, tal com s’adiu a una llei que estableix regles de joc que valen per a tothom. El resultat d’aquest treball, però, malgrat el seu interès, va quedar tancat en un calaix, i ara és una entitat civicopolítica qui ha decidit impulsar la llei com a iniciativa popular.
Personalment, poques vegades he donat la meva signatura tant de bon grat com per a aquest objectiu: de poder votar persones concretes, més que no paquets tancats. I més content encara em sentiria si el mateix es pogués fer en l’àmbit local, on les persones realment es coneixen i tothom se sap de quin peu calça. El vot de preferència torna a donar protagonisme a l’elector. Potser és per això que els partits se’l miren sense gota d’entusiasme.
A banda d’això, la proposta de llei planteja un seguit de millores un pèl llargues d’explicar: les trobareu molt ben detallades a www.lleielectoral.cat
Els tres fedataris del Vallès Oriental faran el possible per estar presents també a la nostra població per la recollida de signatures, i jo els ajudaré, en allò que pugui, amb molt de gust. Acabo de veure una vinyeta que el Roto publica a El País, on una mà deposita una papereta mentre comenta: “Cada vez que voto tengo la sensación de darle una limosna a la democracia”. Signar aquesta ILP es podria considerar, més aviat, com una petita inversió.

[article aparegut al gar_164, del 5 de juny de 2009]

Veure-les venir

2009-02-06T21:34:00.001+01:00

La percepció de viure en un poble políticament dividit i anímicament crispat no em fa cap mena de gràcia. Les coses, ja se sap, no vénen perquè sí, i per cada collita de tempestes hi trobem una sembrada de vents que, com a mínim, l’explica. El problema, més aviat, és com podem sortir-nos-en, perquè l’engranatge del descrèdit és l’únic, en aquest món, que sempre està ben engreixat. El conflicte funciona com un mecanisme que s’alimenta sol, però que mai no soluciona els problemes dels quals havia sorgit, sinó que en genera de nous, normalment més trivials.
La realitat d’aquests darrers mesos ens planteja una situació crítica com no ens passava en moltes dècades; la dinàmica és general però també específica, perquè té a veure amb l’evolució del poble els darrers 15-20 anys. L’empenta del sector immobiliari i l’eufòria terciària dels anys de bonança han fet créixer la Garriga en nombre d’habitants molt més que en teixit productiu o equipaments. A mesura que es consolidava un perfil residencial-modernista fotogènic i vendible, s’abandonaven les arrels industrials i, abans, pageses. Aquest procés ha estat afavorit per una llarga etapa de governs poc o gens clarividents, i per un marc legal que obliga els municipis a consumir territori per oferir serveis. La sensació és que per massa temps l’acció política ha avançat per inèrcia, incapaç de veure-les venir.
Ara, davant d’un escenari que s’aproxima perillosament al col·lapse, la resposta política —més necessària que mai— hauria de guiar-se pel sentit pràctic i la màxima capacitat de generar consens. La moció de censura ha estat, al meu entendre, una premissa pèssima, de la qual tardarem qui sap quan a pagar la factura; ara, però, és el moment de deixar-se d’històries, perquè la prioritat urgentíssima és pensar, altre cop i definitivament, en allò que ens interessa com a comunitat.
Diguem-ho clar: quan és tot el sistema el que es para, amb un efecte dòmino que no sabem a qui deixarà indemne, el que resulta insostenible és entestar-se a bloquejar, des del govern, les poques coses que intenten activar-se —per molt que es justifiqui amb un discurs “políticament correcte”. D’aquí no gaire, serà l’imperatiu de la necessitat qui ens mani. Els que no sapiguem veure-ho venir, quedarem escombrats per l’escomesa dels fets.
La cosa és seriosa i ens demana, a tots, una actitud de mà estesa i, sobretot, de braç arromangat. No es tracta tant de fer-se els impecables i els purs com d’aconseguir salvar algun moble, d’aquí als propers anys. Per això, cal desplegar els millors dots d’enginy i de bon rotllo, i prendre posicions clares. El poble vol saber cadascú què proposa, sense ambigüitats quatripartites. D’altra banda, la tibantor i el descrèdit només es curen amb les bones maneres. Pel meu criteri, la tolerància zero cal aplicar-la també a qui aixeca la veu i perd les formes, sobretot si té un càrrec polític. Sempre som a temps de demanar disculpes, sempre tenim l’opció de corregir un error. L’orgull serà, amb el temps, de tots els plats el més amarg.
I si són importants les formes, no hi ha dubte que l’essencial, ara, és el fons. I això vol dir: com ens ho muntem per fer viable —econòmicament i social i ecològica i etc.— la comunitat de persones que volem viure en aquest municipi. La resposta no la té ningú i l’hem de buscar entre tots, amb humilitat i respecte. Però ja no serà suficient que cadascú es busqui la vida pel seu compte, com ens han acostumat. Quan el teixit és tan fràgil, només pot aguantar alguna cosa que s’assembli seriosament a una xarxa. Aquesta, al meu entendre, és la política que, entre tots, ens toca fer a partir d’ara, si és que comencem a veure-les venir.

[article aparegut al gar_149, del 6 de febrer de 2009]

La transició local

2009-01-09T15:59:00.002+01:00

Conec poquíssims polítics, dels que exerceixen un càrrec electe, que tinguin com a horitzó de referència per a la seva tasca l’escenari de declivi progressiu de disponibilitat energètica, que transformarà, de forma previsible, les nostres societats en pocs anys. Amb quina rapidesa i fins a quin grau, és difícil d’imaginar-s’ho, i aquesta és la raó principal per la qual no hi pensem. Sabem que el metabolisme del nostre sistema es basa en més d’un 75% en la disponibilitat abundant i barata d’una font d’energia —el petroli— que es prepara a esdevenir escassa i cara en un termini relativament curt. Passarem d’una etapa d’abundància artificial a una altra en què haurem de fer front a una penúria ben real. I això malgrat que avui el preu del barril està en uns nivells ridículs. Tanmateix, ja hem vist amb quanta velocitat pot tornar a pujar. Les conseqüències de tot això són imprevisibles i devastadores. Una dècada és una fracció de temps ínfima per reconvertir sectors productius i hàbits de vida i, tanmateix, no és probable que disposem de gaire més temps per donar el tomb.
La paraula clau per als propers anys és, per tant, “transició”. Aquest cop no es tracta de canviar un règim polític, sinó de reinventar les condicions de vida de les nostres comunitats, que hauran de situar-se novament en un marc de suficiència, molt diferent de l’actual. Tal com veig les coses, l’alternativa a una transició voluntària serà una transició forçosa. I com menys l’haurem triada, més dura.
El marc ineludible d’aquest canvi és el territori. Ens cal un retorn a l’àmbit local. Cada comunitat concreta té el repte de començar a plantejar-se la pròpia transició. Però aquest repte comença, precisament, per reforçar aquella xarxa de vincles que permeten sentir-se comunitat; cal reconstruir la política a partir d’aquest nivell bàsic i primari que són les relacions entre les persones.
És la “política primera”, de la qual ens parlava la nostra dolça amiga Anna Bosch, veïna del Figaró, en un dels seus escrits. Anna ens ha deixat la nit de Reis, després de tants anys de teixir relacions com a forma de lluitar contra la seva malaltia. Un vel de neu blanquíssim ha cobert de silenci els paisatges que estimava i ha fet més suau el dolor dels amics, que ara intentem recollir-ne el testimoni.
Penso que la propera dècada d’aquest primer segle del tercer mil·lenni, segons el nostre calendari —que notòriament no és l’únic vigent—, ens demanarà concentrar els esforços per a configurar l’activitat social i econòmica local en base a una lògica de cooperació: no ens podrem permetre el luxe d’enfrontaments estèrils i ficticis, d’enveges i rivalitats entre qui sigui. Ben al contrari, caldrà desplegar creativitat, capacitat de generar projectes, passió per moure coses, a partir d’una prioritat ben simple, que és fer sostenible la vida col·lectiva. L’economia és un mitjà, poderós i decisiu, però que no s’ha de confondre amb el veritable fi.
L’estratègia, per tant, és la generositat sinèrgica: tot el que ajuda a fer comunitat, també revertirà en benefici propi. Són lleis de vida antiquíssimes, que ens convé redescobrir com si fossin noves, i posar-les al dia amb els coneixements i les eines renovades del present. Cada activitat pot ser útil per a més d’un objectiu, al llarg de tot el seu cicle. Això val fins i tot per a la informació i la cultura: moment d’entreteniment i d’intercanvi, ocasió de formació i de debat, motor d’actuacions diverses. Sobretot, oportunitat de trobada per a les persones que van teixint aquella xarxa social, econòmica i cívica que és la mesura de la nostra salut col·lectiva i que serà la clau, en moments de canvi com els que se’ns preparen, de les nostres possibilitats de sortir endavant.

[article aparegut al gar_145, del 9 de gener de 2009]

Transparents.org

2008-11-30T12:07:00.002+01:00

Pertanyo a aquella exigua minoria estadística d’usuaris que ha renunciat a tenir televisió a casa. La miro, de vegades, als bars, o abusant de l’hospitalitat d’amics i veïns. La tele l’he substituïda per una altra pantalla —la del meu ordinador— que és a la vegada eina de treball i petita finestra oberta al món. D’entrada m’estalvio un dels productes que, a la llarga, considero més tòxics per la vida intel·lectual d’una persona, és a dir els telenotícies. La meva dosis d’intoxicació informativa m’arriba, en primer lloc, a través de la ràdio, un mitjà manejable i de companyia més discreta. També he deixat de comprar diaris d’àmbit nacional, que més aviat fullejo —virtualment— des d’Internet. Pel que fa el paper, em concentro en la premsa local i en algunes revistes a què estic subscrit.
Però les novetats arriben a la meva pantalla sobretot a través del correu electrònic. És una manera diferent de rebre i consumir notícies, perquè tot sovint és alguna amistat qui les envia. Al meu torn, m’agrada fer arribar als amics informacions que considero vàlides, interessants o, simplement, divertides. M’agrada especialment disposar d’aquesta condició de receptor-emissor, petit punt d’interconnexió dins del teixit de la gran “xarxa dels amics” que, per mi, és la que manté unit, i alhora fa moure, el món. Fins i tot, diria que el fa pensar, perquè en definitiva la matèria grisa també no és altra cosa que un conglomerat de petits nusos connectats entre si en una xarxa inconcebiblement atapeïda, i aquests nusos —que són les neurones— no fan altra cosa, pel que sembla, que rebre informacions d’algun dels seus contactes i reenviar-les, o no, a la resta. Formar part d’aquesta activitat obscura que, en conjunt, genera un flux informatiu que, amb sort, ajuda el món a pensar-se, em fa una certa gràcia, què voleu que us digui.
Els darrers dos anys –o potser hauria de dir vint— m’he estat interessant d’una forma especial per la situació de crisi estructural que viu el nostre model de societat. En el que va d’any, n’estem patint conseqüències econòmiques directes. Abans també hi eren, però qui les patia vivia lluny de nosaltres. El fet que arribin a casa nostra ens obligarà a mirar de cara la magnitud de la catàstrofe. Aquesta tardor han passat coses tan gruixudes, que encara ens costa de pair-les i entendre què signifiquen.
El nostre model de societat ha tocat sostre, que és una altra manera de tocar fons. Ja no podem seguir en la disbauxa, i el pitjor és que ara comencen a arribar-nos les factures. Penso que tenim al davant amb prou feines una dècada per intentar que la transició —inevitable— cap a un nou equilibri sigui gradual i el mínim de traumàtica. La relació de confiança amb les institucions —especialment governs i bancs— està tocada en la seva línia de flotació. És impossible reconstruir-la segons la lògica de tapar el forat i seguir igual que abans.
Encara sort que la ciutadania, a tot el món, comença a organitzar-se. Mai com en aquestes setmanes he anat rebent articles, reflexions i propostes per convertir la crisi en oportunitat. És el pensament col·lectiu que es posa en marxa. Entre les moltes iniciatives, volia senyalar-vos-en una, que aposta per reconstruir la confiança a partir de la transparència, i proposa una campanya noviolenta com a metodologia d’acció. Els que teniu Internet a casa podeu trobar-la a www.transparents.org. (Aquí també trobareu enllaços amb altres campanyes). La promou un col·lectiu que ha decidit signar-se amb el nom de “ciutadania activa”. La majoria dels impulsors viu en un radi de 50 km. al voltant de la Garriga. Potser us agradarà sumar-vos-hi.

[article aparegut al gar_141, del 29 de novembre, a la pàgina 2]

Miracles

2008-10-24T12:16:00.000+02:00

No sé ben bé per quin motiu, tinc una passió per als aforismes, aquestes creacions de la ment que aconsegueixen dir molt amb poc, és a dir, que ens ajuden a pensar. Són frases que queden gravades per virtuts pròpies en algun racó de la ment i de vegades tornen, quan un fet, una circumstància o una vivència les torna a cridar.
Sovint tenen una estructura basada en un ús enginyós de la contradicció: com quan Pascal deia que “el contrari de la veritat no és una fal·làcia, sinó una veritat contrària” —una frase, per cert, que agradava molt a Lluís Maria Xirinacs, de qui vaig escoltar-la. Dies enrere, vaig tornar a veure, a can Guilla, a casa dels Artristras, una targeta amb una frase apuntada a mà que deia: “La felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace”. Signava Sartre. És, per mi, un regal de la Lola.
Moltes d’aquestes frases queden bé al començament d’un llibre, o fins i tot d’un capítol. Sovint em torna a la ment aquella de Martin L. King, que diu: “Al final, no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”. Em sembla que diu una veritat molt amarga i molt certa.
Algunes d’aquestes frases m’adono que m’acompanyen com si fossin petits talismans, com per exemple una de Chillida, que trobo tan contundent i tan irrebatible com les seves escultures: “Un hombre —cualquier hombre— vale más que una bandera —cualquier bandera”. Per mi, són com fites en el camí, punts d’arrencada a partir dels quals es pot començar a marcar el quilometratge de diferents recorreguts de la ment, tant si es tracta d’una reflexió individual com d’una conversa.
M’agradaria recordar-ne una altra d’Eduardo Galeano, que em sembla sensacional: “Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos”.
Degut a aquesta predilecció —que, per altra banda, considero relativament poc nociva— estic suscrit a algunes publicacions electròniques que envien, amb periodicitat variable, material d’aquesta índole. Aquesta matinada, em va arribar una frase d’Albert Einstein que diu així: “Hi ha dues maneres de viure la vida. L’una és com si res no fóra un miracle. L’altra és com si tot fóra un miracle.” D’ell n’havia ja col·leccionat algunes, com la que diu: “És més fàcil trencar un àtom que un prejudici”, o aquesta altra, certament més càustica: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de la primera no n’estic segur”; o, finalment, una que ja vaig citar fa molt de temps en aquestes pàgines: “La ment és com un paracaigudes: només funciona si l’obrim”. Són frases que poden ser beneficioses si cadascú intenta aplicar-les, en primer lloc, a ell mateix.
Pel que fa la més recent, deu ser que m’ha arribat en un moment propici, perquè m’ha despertat un sentiment que m’acompanya sovint, que és la sorpresa per les coses normals, pel fet que el cos funcioni, que arribi la tardor —i que surtin els bolets!—, o que els fills creixin. Estem rodejats de petits miracles, perquè ho són les converses civilitzades en moments difícils, o el gest altruïsta de les persones que t’ajuden sense demanar res a canvi, o els esforços que fem per entendre punts de vista que no compartim. És un miracle que ens reconciliem després de barallar-nos, o escriure una poesia, o que al cap d’uns anys seguim amb algunes passions encara ben vives. La música és un miracle, o la bellesa, o que et truquin per sortir a fer un passeig sense haver quedat. I és un miracle, si em permeteu, que una setmana més, i amb els temps que corren, hagi sortit el gar.

[article publicat al gar_137, del 24 d'octubre, a la pàg. 2]

L'oportunitat de la biomassa

2008-10-13T07:00:00.000+02:00

El tenor d'algunes cartes que s'han publicat darrerament en aquest diari sobre el projecte de planta de biomassa a la Garriga em porta a una constatació amarga: aquest tema, als garriguencs, ens ha vingut gros. Col·lectivament, no hem estat capaços no dic de portar el debat en el terreny de la reflexió estratègica sobre opcions energètiques i usos del territori —que d'altra banda era el que li corresponia—, sinó tan sols de mantenir-lo en uns nivells mínims de consideració i de sensatesa. Això senta un mal precedent i projecta una imatge del nostre poble que no sé si és la que ens correspon, però que francament em preocupa.
Mirat fredament, el projecte de planta de cogeneració amb biomassa, d'origen 100% forestal (cal insistir-hi, perquè hi ha qui encara ho posa en dubte), presenta una suma d'elements positius difícils de rebatre: proposa l'aprofitament energètic d'un recurs excedentari que s'acumula des de fa dècades als boscos que tenim a uns 30 quilòmetres a la rodona, posant al dia aquella feina obscura dels carboners que fa pocs dies es va rememorar i homenatjar a les feixes de Mas Miquel, a Puiggraciós: una activitat que era tot un model de cura del territori i del seu paisatge, si pensem que aclarir el bosc era, també, una manera de prevenir el risc d'incendis. La presència d'una planta de biomassa a la Garriga, frontera entre la zona urbanitzada de la plana vallesana i les zones boscoses que rodegen el Montseny, és clau per a la reactivació d'un sector silvícola que porta molts anys estancat. La vocació del projecte és d'incidir en la producció d'energia elèctrica a partir d'una font renovable, i així ajudar en la lluita per reduir la dependència de combustibles fòssils i per minimitzar les emissions de CO2 d'origen no biogènic (per entendre'ns, les que es desprenen dels hidrocarburs). La cogeneració permetria donar un ús tèrmic a l'energia excedentària de la planta, escalfant (i refrigerant) els equipaments i llars de la rodalia que vulguin dotar-se d'aquest servei.
El projecte planteja un cicle de materials i energia el màxim de tancat, es basa en recursos procedents del propi territori i neix d'una empresa d'àmbit local, arrelada al municipi on treballa i tributa. És un dels pocs casos que conegui, a la comarca, d'activitats que proposen una integració entre activitat primària (aprofitament dels boscos), activitat secundària (producció d'energia) i terciària (servei de distribució de calor-fred). Tot això, dins d'un marc legislatiu europeu que és prou exigent en matèria ambiental i sanitària —i el respecte del qual s'ha de considerar una premissa d'obligat compliment. En conjunt, són motius que obliguen a mirar aquesta proposta amb una certa dosis d'interès.
A la Garriga, però, el debat ha anat per camins més crispats: es parla de la monstruositat d'una xemeneia de 22 metres d'alçada (que potser les de les bòbiles de tota la vida eren gaire més baixes?) que emet fums 24 hores al dia (però els que han anat a visitar una planta semblant a l'aeroport de Baden-Baden diuen que amb prou feines si es veia sortir alguna cosa); es dibuixen escenaris dantescs de contaminació atmosfèrica amb perill sanitari inclòs, com si l'experiència d'altres països propers (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Itàlia), on la biomassa s'utilitza des de fa anys com a font energètica, no tingués cap utilitat a l'hora de comparar dades i fer-ne una lectura racional; en definitiva, el més tòxic que s'ha produit fins ara, al voltant de la biomassa, ha estat el debat que alguns n'han fet.
Les coses, certament, no haguessin arribat en aquest punt si no fos per al posicionament de la secció local d'ICV, una formació que, a priori —degut a la seva denominació “verda” i a la responsabilitat de govern que aquest partit ostenta a la Generalitat en matèria ambiental— era la més indicada per jugar un paper de mediació entre els promotors i les veus contràries al projecte. Per mediar, però, s'ha de tenir capacitat d'interlocució amb totes les parts, i això demana una visió ponderada del problema i uns mínims dots de prudència política, per mantenir el debat lluny de la visceralitat i no perdre la capacitat d'apropar posicions d'una banda i de l'altra. Ben al contrari, Iniciativa s'ha implicat des del primer moment al capdavant del front opositor, en el que considero un error clamorós d'estratègia política; amb el Sr. Fornés a primera línia de foc, aquesta formació ha compromès la seva credibilitat en una lluita frontal contra la planta, alimentant totes les fòbies i les pors que podien servir-li d'argument per encendre l'opinió popular anti-biomassa. Han fet ús de raons tan poc solvents com que el projecte era dolent perquè qui el promou és una empresa privada, mentre que el considerarien bo si fos de titularitat pública, quan el consistori no té els mínims coneixement tècnics i menys els recursos econòmics per hipotitzar accions d'aquesta envergadura en el camp de les energies renovables —ni s'ha pres la molèstia de seure amb els empresaris per negociar una possible participació municipal en la distribució de calor i fred als usuaris del poble. A través de la plataforma s'ha atiat el foc de la desconfiança visceral, donant ales a rumors de tota mena: sobre hipotètiques operacions especulatives que d'altra banda no se sabien precisar; sobre presumptes complicitats inconfessables de qualsevol persona que tingués una opinió favorable al projecte; sobre suposades subvencions (quines, sisplau?) que la gent es figura que l'empresa ja té embutxacades, com si aquestes es regalessin a empresaris cínics i tramposos per fer-los rics a l'esquena de la ciutadania, i no fossin —cas que haguessin d'arribar— un compromís de l'administració per impulsar projectes considerats d'utilitat col·lectiva.
El fet és que el to del debat, per desgràcia, va sortir de mare abans que l'empresa comencés a explicar la seva proposta, i la responsabilitat que això hagi passat queda repartida de forma desigual: alguns en tenen molta més que d'altres. El canvi des d'un rol d'oposició a una responsabilitat de govern, passant per la moció de censura, no els ha servit per visualitzar un canvi de to i d'actitud. Encara se'ls veu agitar la bandera del referendum popular sense entendre que el clima que han creat no permet la celebració de cap tipus de consulta, i menys sobre una modificació de Pla General, que pot decidir únicament sobre quins condicionants urbanístics es volen posar a les activitats econòmiques que el grup Tamayo proposa tirar endavant, d'acord amb la llei, en uns terrenys industrials dels quals deté la propietat. Un assumpte complicat, en un moment de crisi.
Tant com és improbable, considero desitjable que Iniciativa trobi la manera de modificar a curt termini el seu discurs i de reconduir-lo cap a un camí d'entesa entre les parts, que ens eviti aquesta mena de cos a cos entre partidaris i detractors de la biomassa —una lluita de la qual la majoria del poble ja n'està ben tipa. A falta d'aquest canvi, la seva posició és una bomba de rellotgeria dins del consistori, que sotmet la majoria quatripartita —i en especial l'alcaldessa— a una tensió fortíssima, interna i externa, que resulta complicat de governar. I potser no tenen en compte que dins la majoria són minoria.
Desactivar aquest escenari de confrontació i visualitzar l'opció de la biomassa com una oportunitat col·lectiva que demana consens, és, en tot cas, el repte que té sobre la taula, i no pas d'avui, l'alcaldessa socialista, la Sra. Neus Bulbena. Des de la moció de censura, han passat més de cinc mesos, sense comptar l'agost. Ara, cada dia que passa va quedant menys temps, i ja no es pot dir que no se n'hagi tingut. El toro s'ha d'agafar per les banyes, i és precisament a ella a qui li toca fer-ho. No és tasca agradable ni fàcil, però governar, malauradament, consisteix també en això. I ella, amb tota evidència, té els números per sortir-se'n.

[Escrit publicat al 9 Nou el 13.10.08]

Un espai civic encara sense centre

2008-09-29T21:41:00.000+02:00

La meva hemeroteca és més aviat caòtica i poc organitzada, però no m’ha costat gaire trobar-hi diversos escrits, propis i d’altres, que tenien com a tema la demanda, reiterada i urgent, adreçada als poders polítics de torn, d’un centre cívic per les entitats de la Garriga. El document més antic de què jo disposo (però alerta perquè sóc un nouvingut, i de ben segur n’hi haurà de dates anteriors) és un manifest que es titula “Les entitats de la Garriga volem solucions a la manca d’equipaments culturals i cívics”, del novembre de 1999, i val la pena copiar-ne alguns fragments: «La Garriga disposa d’un nombre elevat d’entitats i associacions que treballen per enriquir la vida cultural del poble i destaca dins la comarca gràcies a les nombroses activitats que s’hi organitzen i, especialment, per iniciatives totalment úniques que han fet conèixer el nostre poble arreu. Però aquestes activitats s’han de dur a terme al carrer als mesos de bon temps per falta d’equipaments públics (...). La falta d’un local propi on vertebrar el treball de les entitats limita el sorgiment d’altres iniciatives, sobretot entre el jovent, que per falta d’un espai de reunió fixe es desanima. (...) La demanda d’un espai cívic així com l’alerta per la situació del jovent són fets que venen de lluny. (...) La creació d’un centre cívic era una de les primeres prioritats en el programa electoral de CiU així com de gairebé totes les candidatures. Per nosaltres no només és una prioritat sinó que és un tema de màxima urgència i que requereix una solució immediata. Amb l’objectiu de resoldre el tema el més aviat possible, demanem que el senyor alcalde, Alfred Vilar, es faci càrrec personalment de la qüestió i assumeixi una interlocució directa i ràpida amb representants de les entitats que signen aquest document. Les entitats de la Garriga no volem continuar dient que no tenim [...] centre cívic!»
Seguien les signatures d’una trentena d’entitats, algunes de les quals han desaparegut, però que en la seva majoria encara existeixen. Fa una mica d’impressió, perquè els anys passen però les reivindicacions segueixen plenament actuals, i et preguntes què ha passat en la dècada que ens separa del moment en què es va redactar aquell escrit. Hem viscut dues legislatures amb canvis de govern que no han aportat cap novetat. Això sí: darrerament es fan fires d’entitats, com a pal·liatiu que pot estar molt bé però no ofereix cap solució. I el que és greu és que les entitats tampoc ho estem reclamant. La hipòtesi de can Luna va canviant de fase, ara creixent ara minvant, però de moment és un miratge i, cada vegada que en parles, et sents com una mena de Pierrot ploramiques, patètic i desconsolat.
Com que no sabem què passarà a la Torre del Fanal —i tampoc fa pinta de ser el centre cívic que necessitem— m’atreveixo a fer una proposta: hi ha un ample terreny, a la plaça de la Pau, suposo que en espera de ser urbanitzat, que amb un moviment de terres més aviat de poca envergadura es podria aplanar, i deixar preparat per posar-hi una estructura provisional, com un tendal de circ, però gran, que doni aixopluc al món associatiu i el proveeixi d’un centre. Es tractaria d’entarimar un paviment, de posar mampares o inventar solucions per repartir espais de reunió, d’assaig, de trobada. Es podria demanar l’ajuda dels fabricants de mobles i sobretot d’experts en bricolatge, com a solució compensatòria —qui ho sap— per sortir d’un mal pas col·lectiu. Amb una mica de sort, podríem trobar, fins i tot, calefacció a unes condicions interessants.
El que vull dir és que s’ha de fer alguna cosa, dins d’aquesta legislatura: ens poden portar a Passeig un any més, però el que necessitem és un centre.

[article aparegut al gar_133, del 29 de setembre de 2008]

Ponts de paraules

2008-07-11T02:15:00.003+02:00

Encara amb el ressò a la ment dels versos diversos de la nostra quarta primavera poètica, i amb el record recent del formigueig a les neurones que se’ns va oferir al llarg de gairebé dos mesos, aquest primer cap de setmana de juliol he tingut l’aventura de lliurar-me tot sencer —i en companyia del meu fill— a un bany de literatura com feia temps que no m’hi capbussava. He pogut prendre part a una marató de tres dies, on actes simultanis aconseguien reunir cadascun un miler de persones, que omplien jardins i places per escoltar, amb un silenci fervorós, entrevistes en directe a escriptors afamats o debutants, quan no eren editors o promotors culturals; i també lectures en veu alta i exposicions i concerts i espectacles teatrals i tallers per a infants (on sovint s’hi colaven adults), des de les 10 del matí i fins a les dotze de la nit, en una borratxera alegre i voluntària de paraules, idees, imatges i contactes que tenien com a denominador comú una passió elemental i devoradora: la narració d’històries.
L’isola delle storie és el nom d’aquest festival, que se celebra a Gavoi, un poble recòndit de la regió interior de la meva illa natal —Sardenya—, amb poc més de 3.500 ànimes, però que durant uns dies es transforma, com per art de màgia, en l’epicentre de la vida literària italiana. I no exagero. Les xifres no enganyen: més de 80 convidats, entre 3 i 4.000 visitants (no tots es queden tots els dies), un equip organitzador d’una cinquantena de professionals, 160 nois i noies de la població que actuen com a voluntaris, visibles a tot arreu per les seves característiques samarretes vermelles, sempre atents a guiar un despistat, a muntar i desmuntar escenaris, a posar i recollir cadires, amb una coordinació i simpatia admirables. La sensació és que el secret de l’èxit d’aquest festival, que enguany ha arribat a la seva cinquena edició, rau en la manera com el poble l’ha fet seu: gairebé a cada casa hi ha habitacions preparades per acollir visitants, a un preu fixat i gens abusiu; tothom ajuda, poc o molt, preparant menjar o begudes o parades de llibres. Els carrers del poble es tanquen al trànsit rodat, i durant un cap de setmana es viu l’estranya sensació que no hi hagi, en aquells carrers i places, altra cosa que gent que camina i mira i parla i llegeix i escolta i juga, al seu aire i sense parar.
El model de Gavoi és diferent del nostre: allà han optat per la immersió, per l’esdeveniment concentrat, amb un model de fira-espectacle (kermesse), on tothom coincideix en l’espai i el temps. Aquesta opció afavoreix la visibilitat dels actes i exerceix un efecte d’atracció sens dubte important —que també s’acompanya amb els inevitables inconvenients de la massificació. La primavera poètica és una aposta cultural de pluja fina, que procura l’exacte contrari: no encavalcar els actes, rodejar cada veu del temps i del silenci necessari perquè pugui alçar-se i arribar d’una manera autèntica. En definitiva, no es poden fer comparacions.
Hi ha, però, un aprenentatge comú: allà on les històries i les paraules estan al centre, desapareixen les perifèries. I gràcies a aquests ponts invisibles, les illes també deixen de ser-ho.
+ info: http://www.isoladellestorie.it

[article aparegut a la pàg. 2 del gar_128]

Entrevista "des del balcó" a l'escriptora Milena Agus

Una vista parcial del públic que omplia la placeta al davant

Unes vistes generals de Gavoi a trenc d'alba

Parlem de decreixement

2008-06-21T02:11:00.004+02:00

El símbol del decreixement és un cargol, però si alguna idea ha tingut una difusió ràpida, en els darrers temps, és aquesta. Fa poc més d’un any en vam parlar per primer cop en aquestes pàgines (gar_070, pàg. 2) quan l’economista Serge Latouche, un dels principals teòrics i divulgadors del decreixement, va fer estada al nostre poble, després d’una multitudinària conferència a Barcelona a l’Aula magna de la UB. I és que la Garriga ha estat un dels indrets des del qual primerament s’han mogut els fils per a l’arribada d’aquest moviment a Catalunya. El tema ha entrat ràpidament als grans mitjans de comunicació del país: el primer va ser la Vanguàrdia, després Catalunya Ràdio i al cap d’un temps TV3, que aquest hivern va dedicar-hi un 30 minuts. I fa tot just uns dies que el mateix programa va reblar el clau amb un reportatge sobre el zenit del petroli, del qual hem pogut veure en directe unes “proves generals”, durant aquesta recent setmana de vaga del transport.
El discurs del decreixement és complex però alhora fàcil d’entendre: hem construit un sistema d’abundància fictícia que, a banda de ser injust o si preferiu criminal en relació a les dues terceres parts dels humans, s’està carregant les bases de la vida en el planeta. Estem ficats en una fuga cap endavant per mantenir un tren de vida impossible que, a sobre, fa temps que ha deixat de fer-nos més feliços. En definitiva, que ens ho hem de replantejar seriosament.
Un aspecte a destacar del decreixement és que els més joves hi connecten de forma ràpida i directa. Sense anar més lluny, en tenim la prova a la pàgina 2 d’aquest mateix número. També està format per joves el col·lectiu “Temps de re-voltes” que aquesta primavera va organitzar una marxa en bicicleta per al decreixement, recorrent la majoria de comarques de Catalunya. El 23 d’abril van fer etapa a Granollers i després a Cardedeu, sense poder passar pel nostre municipi. És per això que un grup d’entitats de la Garriga i el Figaró hem volgut convidar-los perquè ens parlin de la seva experiència. Una trobada que farem la tarda del dissabte dia 21, a la sala polivalent del Patronat, al llarg de la qual també visionarem i comentarem un documental sobre els mecanismes de creació de moneda a través del crèdit. La tarda s’acabarà amb la presentació de dos llibres: “La apuesta por el decrecimiento”, de Serge Latouche, i “El fin de la era del petróleo barato”, coordinat pels docents de la UAB Joaquim Sempere i Enric Tello, aquest darrer vinculat al poble de Figaró, on estiueja. Entre els convidats tindrem Manel García, alcalde d’aquest municipi, i Patricia Astorga, traductora de Latouche al castellà, a més de ser regidora de Polítiques socials i d’igualtat a l’Ajuntament de la Garriga. Per a tothom que vulgui començar a informar-se sobre que s’està fent a Catalunya sobre decreixement, val la pena assistir-hi.

[article aparegut al gar_125, a la pàgina 13]

Mala peça al teler

2008-06-20T23:13:00.012+02:00

M'agradaria saber de veritat què pensa l'alcaldessa socialista Neus Bulbena de l'article que l'agrupació garriguenca d'ICV ha tingut a bé de publicar a tots els mitjans de comunicació locals (El 9 Nou, gar, l'Aquí), amb signatura del seu portaveu, Israel Molinero, sobre el projecte de planta de biomassa. Sens dubte aquesta oposició frontal, que el seu soci de govern manifesta en contra del projecte, a ella no li fa cap favor. Després d'una moció de censura, que va tenir com a motiu principal l'acusació de falta de lideratge atribuïda a l'anterior alcaldessa, Bulbena ha de mostrar que té a les seves mans les regnes del consistori; si no és així, els riscos que corre són seriosos, perquè la majoria quatripartita, sobre aquest tema, potser no és tan compacta, mentre que els 8 regidors ara a l'oposició hi aposten de forma clara. Des de la Generalitat (PSC, ERC, ICV) les pressions a favor del projecte es fan sentir cada cop amb més força, i no serà fàcil per la responsable del govern fer-ne cas omís.
Les "cinc raons més un motiu" amb el qual els d'Iniciativa justifiquen —"després d'un gran esforç de debat i reflexió", segons diuen— la seva negativa a acceptar el projecte de la planta de biomassa a mi em semblen d'una inconsistència alarmant. La que deixen pel final, suposo que per subratllar-ne la importància —"un gran motiu, vàlid per si sol"—, és la més pobre de totes, és a dir, "no voler obrir el vas de Pandora" de la requalificació urbanística. Com pot ser que, a hores d'ara, encara no estiguin assabentats que no està en joc la requalificació de terrenys rústics? El que es demana és un augment dels paràmetres d'edificabilitat dels terrenys industrials actuals, ara al 3% (un índex molt baix, si es pensa que just al davant, en els terrenys del nou polígon —que aquest sí que era terreny rústic— arriben prop del 50%), per poder reordenar les activitats del Grup Tamayo amb majors garanties de control ambiental. La zona industrial, per tant, seguiria sent la mateixa. L'única requalificació de terreny rústic plantejada és una cessió a l'Ajuntament per posar-hi un edifici-magatzem que pugui donar servei a la brigada municipal. Ja d'entrada, doncs, sembla que estan mal informats. Però, que no estan al govern? I aleshores com pot ser que encara no li hagi entrat al cap que, amb el nou i definitiu permís de l'OGAU, la planta de biomassa ja no està en dubte, perquè amb el 3% actual hi cap de sobres, sinó que el tema de decisió que l'ajuntament té entre mans és què volen fer d'unes activitats econòmiques en ple funcionament, que donen feina a un nombre de treballadors (i de famílies) que ronda el centenar? Això és el que està en joc. Aquest és el marró que l'alcaldessa té sobre la taula, i que el seu regidor de medi ambient no vol veure. Mala peça, doncs, és la que hi ha al teler.
En un aspecte, però, cal reconèixer que el posicionament d'ICV ha estat, com a mínim, conseqüent: després d'haver aixecat la fera de l'opinió pública antibiomassa, sempre receptiva als estímuls de la por, ara assumeixen que, d'aquesta gent, cal fer-se'n càrrec. Iniciativa ha decidit que els pertoca ser (millor dit, seguir sent) el partit de la Plataforma. Entenen que ara el seu deure és el de donar seguretat a la gent que prèviament havien espantat. Crec, per exemple, que haurien de contestar ells mateixos a la senyora que escriu aquesta setmana a les pàgines de l'Aquí, per tranquil·litzar-la una mica. Qui sap, això fins i tot els podrà donar un grapat de vots i al final de la present legislatura Quim Fornés podria esdevenir un digníssim defensor del poble. Per la resta, la pèrdua de credibilitat política, tant seva personal com del seu grup, em sembla que mai no havia estat tan evident. Persones que tenen una mica de vista no cauen en el joc del bomber piròman. I sobretot hi ha una incapacitat de càlcul de les conseqüències dels seus actes que realment em sobta: amb quina mena de criteri una persona que tota la vida ha estat sindicalista accepta de posar en risc la continuïtat de tres empreses i dels seus treballadors per protegir la gent del seu barri d'una por que ell mateix li ha transmès? I com pot una persona que tota la vida ha fet militància en un partit decidir, de cop i volta, no fer cas del programa polític de la pròpia organització en matèria d'energies renovables i posar-se en contra del parer dels responsables de la conselleria de medi ambient, que el seu partit gestiona? Sempre havia pensat que, com a polític, Quim Fornés tenia com a mínim un bon sentit tàctic, però, en aquest cas, em sembla que ha guanyat la visceralitat —no sé si directament la seva o més aviat la d'algun col·laborador relativament estret. El resultat, per mi, és que Iniciativa-Verds de la Garriga s'està posant soleta en un racó: desconnectada del món real, pràcticant un ecologisme de saló, o potser caldria dir de pati del darrere, sense mostrar tenir cap mena de visió del que ens pot caure a sobre en l'horitzó d'uns quants anys, amb uns recursos energètics en crisi acceleradíssima, i tota la resta de la societat i de l'economia que precipita al darrere...; amb la seva acció dels darrers mesos per mi han demostrat que no tenen prou talla per governar un poble com el nostre, on s'ha d'atendre per igual al ciutadà que a l'empresari i buscar conciliacions de punts de vista, més que enfrentaments. La raó número 5 del seu escrit contra la planta dóna la mesura de fins a quin punt no toquen de peus a terra. Diuen que la planta hauria de ser pública. Però la realitat ens diu, d'una banda, que l'ajuntament no té recursos ni voluntat ni coneixements per fer-la i, de l'altra, que hi ha una empresa que sí reuneix totes aquestes condicions i fa vuit anys que treballa en aquest projecte. No seria més lògic, honest, intel·ligent, sensat i útil per al poble assumir la situació en positiu i cercar formes de col·laboració? Jo penso francament que sí.
Així doncs, a la Neus Bulbena d'entrada no se li estan posant les coses fàcils. L'eventualitat d'haver-se de desmarcar d'un dels seus socis suposo que no la fa feliç, però cal veure si Iniciativa li deixarà alguna altra opció. Més arriscat seria, per ella, haver d'assumir la bandera de la negativa a negociar la modificació del Pla General, que comporta un cost social altíssim sense aturar, d'altra banda, la planta de biomassa. I no oblidem que el regidor d'Urbanisme és Miquel Pujol, l'exalcalde, que sobre el tema ha sabut mantenir —ell sí— un silenci prudent. Suposo que l'alcaldessa tampoc no voldrà que li prenguin les regnes per l'altra banda, i que un posicionament favorable o fins i tot neutral d'EiLG pugui posar-la virtualment en minoria.
En fi, això que deia al principi: mala peça té al teler.

Poca broma

2008-06-05T21:59:00.000+02:00

La primera gran prova del quadripartit no han estat els pressupostos —l’aprovació dels quals tenien garantida— sinó que serà la planta de biomassa i la manera com gestionaran la seva decisió al respecte. Aconseguir guiar la coalició —però hauríem de dir tot el poble— cap a una solució pactada i no traumàtica, serà el primer gran repte de la nova alcaldessa.
La cosa segurament no seria tan complicada si, quan feien d’oposició, tres de les quatre forces ara al govern (i unes més que d’altres) no haguessin adoptat una postura tan obertament bel·ligerant en relació al projecte i als seus promotors. En general, a uns responsables polítics se’ls suposaria una idea menys aproximativa del lloc que ocupa el grup Tamayo en el rànquing de les principals empreses garriguenques, o un coneixement més exacte dels serveis que dóna a tot el poble, i especialment al seu sector industrial més estratègic. També convindria una visió ecològica potser més profunda per valorar en la justa mesura el paper de les empreses recicladores en una societat com la nostra.
El mateix pot dir-se en relació al projecte: davant de la crisi energètica que se’ns prepara —o que ja tenim servida—, el mínim que es demana a uns polítics sensats és que estudiïn amb el màxim interès una proposta centrada en l’aprofitament d’un recurs renovable com la biomassa forestal. Tancar-se en banda no sembla haver estat una demostració de gran perspicàcia.
Amb aquest precedent, el fet que ara marca l’escenari és el nou informe de l’ogau, emès en resposta de les al·legacions presentades entre el novembre i el febrer. Amb lletres clares, diu que l’activitat no presenta risc ambiental, ni perill per la salut, ni tan sols necessita un estudi d’impacte; de manera que l’empresa promotora ja té un marc legal —i, al darrere, el govern tripartit de la Generalitat— que la recolza.
Davant d’aquest dret, a l’Ajuntament només li quedaria l’opció de fer batalla al ple per impedir qualsevol modificació del Pla parcial per a la zona de can Tamayo. És en aquest punt on els nostres governants hauran de calcular bé les seves cartes. Imaginant que guanyessin la votació —cosa que, aquest cop, no està tan garantida—, podria tractar-se d’una victòria pírrica, com passa quan les repercussions acaben sent més doloroses que els danys que es pretenia evitar.
D’altra banda, cap polític honest hauria de prometre allò que no pot mantenir. Consultar el poble sobre aquest projecte, com si el seu parer pogués ser vinculant, no està avui en l’ordre de les coses possibles. Es pot encara informar, debatre i sondejar tot el que es vulgui, però la decisió és política i, a aquestes alçades, s’haurà de prendre al ple.
El pitjor que ens podria passar és que la fractura política, culminada en la moció de censura d’ara fa dos mesos, acabi traslladant-se al poble per incapacitat d’encarrilar un projecte que l’únic que demana és creació de consens i capacitat d’acord. L’opció d’atiar el foc d’un enfrontament social no és la mateixa que l’intent d’evitar-ho, i allò que es digui o es faci a partir d’ara marcarà les responsabilitats de cadascú.

[article aparegut al gar_123, del 6 de juny de 2008]

Entre informació i debat

2008-05-30T18:37:00.002+02:00

[Al gar_122, del 30 de maig de 2008, publico a la pàgina 3 aquest breu escrit. Estem entrant en una fase crucial del debat sobre el projecte de la planta de biomassa, i he volgut fer un pas per poder sentir-me lliure d'expressar les meves opinions sense que ningú pugui insinuar que penso una cosa o una altra perquè treballo per l'empresa.]

Al novembre de l’any passat vaig rebre la proposta de fer-me responsable de la comunicació del projecte de planta de cogeneració amb biomassa que promou a la Garriga l’empresa Rebrot i Paisatge. Vaig considerar que era un projecte vàlid i que valia la pena acceptar el repte. Ha estat un dels encàrrecs més complexos que hagi assumit mai, però estic content d’haver-ho fet.
En plantejar la comunicació, vaig voler posar l’accent en dos aspectes: d’una banda, explicar la globalitat de la proposta, informant del conjunt d’elements que hi entren en joc; de l’altra, oferir la possibilitat d’un contacte directe, d’informació i de debat, entre l’empresa i qualsevol dels actors implicats, sigui associació, grup polític, empresa o particular. Aquest oferiment de diàleg, salvant algunes excepcions, ha quedat desaprofitat. Penso que ha estat una llàstima. També la situació de turbulència política viscuda per l’ajuntament ha tingut pes a l’hora de dificultar un procés de comunicació correcte. L’acte públic que s’estava preparant des de l’anterior govern s’ha hagut de postergar un i altre cop, ara pels pressupostos, adés per les eleccions i, finalment, amb motiu de la moció de censura. Mentrestant han passat molts mesos.
És notícia recent que l’OGAU —l’organisme de la Generalitat que emet els informes ambientals integrats— ha fet públic, després de considerar les al·legacions rebudes, el seu parer definitiu favorable a la planta. El pronunciament és d’una claredat que no deixa gaire marge per a dubtes. De ben segur se’n parlarà als mitjans informatius en els propers dies. Ara només queda que l’ajuntament emeti en un temps raonable la seva resolució definitiva.
Arribats en aquest punt, el paper de responsable de comunicació deixa de tenir sentit. La tasca informativa, si més no en els aspectes essencials, està feta. L’empresa té clares les seves opcions i està en disposició d’assumir les decisions que consideri oportunes. Per aquest motiu, i de comú acord, hem decidit fer pública la finalització del meu encàrrec. No hi ha hagut cap mena de desavinença sinó, simplement, un canvi de fase. Ara tot està a les mans de l’empresa i de l’ajuntament. Per la meva part, torno a ser, sobre aquest tema, un ciutadà amb les seves pròpies opinions, com tots els altres.

Mantenir la Calma

2008-05-11T13:24:00.003+02:00

Com més atrafegada tendeix a esdevenir la nostra vida, més recomanable, profitós i necessari esdevé l’intent de mantenir la calma. Resistir-se a la precipitació ha esdevingut, en les circumstàncies actuals, un acte de valor, una reivindicació que té un significat polític poc menys que rebel —un dels pocs que tenim la possibilitat de practicar diàriament.
En termes generals, hauríem de recuperar la certesa que el temps ens pertany. El temps personal, em refereixo. Aquell que va junt amb el respirar i segueix el ritme metabòlic del cos i de la ment de cadascú. La sensació de no tenir temps és, en aquest sentit, una disfunció del nostre ser persona. Els nens, en un principi, no la pateixen. I a partir d’una certa edat, per sort, comencem a guarir-nos-en una mica. No com em passa a mi, ara, que en sóc malalt crònic.
Potser és per això que simpatitzo, d’entrada, amb les iniciatives que promouen i practiquen una reducció dels ritmes, una fugida de la pressa, un retorn a formes d’activitat més calmada. M’agradaria que la Garriga esdevingués una slow city, una comunitat capaç de viure i moure’s d’una manera no estressada. Això suposaria, per descomptat, deixar molt més sovint el cotxe a casa. És una qüestió d’higiene de la ment —a banda de suposar un estalvi no gens menyspreable, per com s’està posant la gasolina. Potser quan el barril de cru toqui el llindar dels 200 dòlars (les previsions parlen de finals d’any) tindrem un incentiu per redescobrir com n’és d’agradable anar a peu, badar una mica i fer petar la xerrada.
I, és clar, una part d’aquestes caminades, a la Garriga, sol acabar-se al Passeig, que en ell mateix és com un pavelló d’esbargiment a l’aire lliure, una mena de pista d’oxigenació, física i especulativa, al mig del qual es troba un doble equipament imprescindible per al nostre poble: d’una banda, el Patronat que, de mica en mica, està tornant a agafar, si res no ho espatlla, l’embranzida que l’associacionisme cultural i el públic garriguenc demanava. I de l’altra el bar annex, veritable espai polivalent, lloc de trobada, centre d’innumerables ocasions de conversa, intercanvi, complot creatiu i distracció per a ciutadans de tota mena i índole. Un bar que respon al nom, molt encertat, de la Calma.
Malgrat la discreció admirable i el tracte tirant a exquisit amb què està gestionat el local, una veïna ha interposat una demanda judicial per demanar que tanqui la terrassa més d’hora, a causa del suposat soroll que genera en hores nocturnes. El que sobta és que, al mateix temps, aquesta persona s’hagi presentat al concurs per optar a la nova concessió del bar.
Si el que la veïna vol protegir és el seu legítim dret al descans, amb voluntat de diàleg i des de la disponibilitat a trobar acords raonables, estic segur que el civisme dels consumidors i el bon criteri de totes les parts farà innecessari avançar l’horari de clausura del local. Si el que busca és una altra cosa, ho tindrà més complicat. Em sembla que té al davant tot un poble convençut que, sobretot, el que ens cal és mantenir la Calma.

[article aparegut al gar_119, del dia 9 de maig de 2008]

Ecologia i decreixement

2008-05-11T13:09:00.004+02:00

[Aquest és el text d'un article que m'han demanat des de la Federació d'ONG per al desenvolupament i que apareixerà properament a la seva revista, dins d'un monogràfic sobre ecologia].

Entre els començaments de la comercialització de la màquina de vapor, patentada per James Watts l'any 1784, i la primera foto de la Terra vista des de l'espai, a la dècada dels 60 del segle passat —la famosa "taronja blava˝, imatge de la finitud del planeta—, havien passat amb prou feines 200 anys. Això, en la perspectiva de l'evolució de la vida o fins i tot de l’aventura humana, no és més que un obrir i tancar d'ulls. En aquest lapse de temps tan ínfim, la nostra espècie ha estat capaç de generar una de les transformacions ecològiques més radicals i pernicioses que el Planeta hagi sofert mai.
Fa aproximadament 50 anys que les alertes han començat a disparar-se. Llibres com Silent spring, de Rachel Carson, ja a principis dels 60, posaven de manifest les conseqüències imprevistes generades per l'ús indiscriminat d'herbicides i pesticides en els cultius americans. Els símptomes d'enverinament de l'ecosistema començaven a ser inqüestionables. No oblidem, però, que les primeres veus en avisar del perill van sorgir, un segle abans, de les cultures natives, pressionades per l'expansionisme dels rostres pàl·lids. El missatge del cabdill Seattle al president de l'Estat de Washington, escrit l'any 1855, descriu amb dosis iguals de poesia i lucidesa el drama d'un procés de ruptura ecològica que ja es veia imparable. Pocs escrits relaten d'una forma tan límpida el capgirament terrible que ha patit, a la nostra civilització, el verb pertànyer: en origen, el seu significat és formar part, però n'hem pervertit el sentit fins a transformar-lo en posseir. Aquest capgirament no només està suposant una amenaça ecològica enorme, sinó una pèrdua de sentit per a les nostres vides difícil de calcular.
El fet és que una part de la humanitat segueix vivint, encara avui, amb la mateixa mentalitat dels pioners, només pensant en avançar i expandir-se cap a una frontera de la qual no es perceben els límits. Han canviat les formes, però la lògica segueix sent la mateixa. Una ullada ràpida a la història dels darrers 500 anys ens ensenya que aquesta és una peculiaritat que els europeus hem exportat al món: la seguretat del propi dret de conquesta, fonamentada en un complexe de superioritat tecnològicomilitar que hem estat capaços de justificar de les maneres més diverses. El món era gran i ple de riqueses que esperaven el nostre saqueig, alhora que era susceptible d'esdevenir un mercat on col·locar els nostres productes, fet que en la majoria de casos suposava seguir en la mateixa tasca expoliadora, però d'una forma més civilitzada.
Aquesta relació tan desacomplexada d'Europa amb la resta del món "no civilitzat" (o “subdesenvolupat”), que ens feia sentir en el dret de disposar-ne lliurement, sense més límit que la capacitat d'agafar, ha donat peu ja en el segle XIX a una doctrina econòmica demediada i amnèsica, que no es preocupa d'on venen els recursos i menys encara d’on van a parar els residus del procés productiu. Tot el que és Natura ha rebut el tracte d'externalitat, és a dir, no ha tingut gaire cabuda en la comptabilitat econòmica. L'evidència física dels límits dels recursos s'ha eclipsat en la model·lització teòrica ordenada i abstracta del mercat i de les seves lleis.
Aquí es manifesta el segon capgirament dramàtic sobre el qual la nostra civilització s'ha construit: ens referim a la relació d'inclusió entre economia i ecologia. Qualsevol persona sensata no dubtaria un segon en considerar que l'ecologia és el context més ample en el qual és possible bastir una economia, si aquesta en respecta els límits i les condicions d’equilibri. Però la nostra cultura ho veu al revés; és l'economia el marc de referència que decideix si és possible tenir en compte l'ecologia i fins a quin punt. És a dir, la (ir)racionalitat econòmica tracta l'ecologia com una pròpia variable.
Aquesta operació d'il·lusionisme col·lectiu no hauria estat possible, històricament, sense l'ús progressivament massiu dels combustibles d'origen fòssil: en un primer moment el carbó i, successivament, el petroli i els seus derivats. Com sabem, es tracta dels estalvis mil·lenaris derivats de la funció clorofíl·lica, que són alhora reserves d'energia solar i dipòsits de CO2 guardats sota la pell del Planeta. En una dotzena de dècades hem estat cremant gairebé la meitat del capital ecològic acumulat en milers de milions d'anys. Això ha suposat una injecció de dinamisme en el cos de la societat humana (especialment occidental) només paragonable als efectes d'una droga dura. No estranya, doncs, que els resultats hagin estat estupefaents. Els assoliments tecnològics i culturals dels darrers dos-cents anys són extraordinaris i fascinants, d'això no hi ha cap dubte. Però no es pot oblidar que aquests van acompanyats d'un augment proporcional de la violència, a tots els nivells: estructural, amb l'augment de les desigualtats a escala tan global com local; simbòlica, en l'imaginari col·lectiu, especialment alimentat per a pantalles de tota mena; i també explícita, amb un creixement de la bel·ligerància i de la destructivitat de les eines militars disponibles. Les societats energèticament drogades han generat polítiques militaritzades. Ben mirat, ja d’entrada havia estat estupefaent el saqueig ecològic sense escrúpols de l'etapa imperialista europea, que va esclavitzar —sovint en sentit literal— continents sencers. La lògica que ha dut Europa a dos conflictes mundials és la mateixa que regeix, en el fons dels fons, la reconstrucció posterior, on els guanyadors miren de posicionar-se per al millor repartiment dels recursos estratègics del planeta.
En aquest quadre, l'economia esdevé la nova task-force de la política, els mercats el seu camp de batalla i les finances l'arma de destrucció massiva, un cop que, a Bretton Woods, s'abandona el patró or i la moneda esdevé paulatinament una abstracció —i com més intangible, més poderosa.
Aquí trobem un nou capgirament perillosíssim: ja fa temps que l'economia real és esclava de la financera; els miralls i les ombres —i ara les pantalles— dominen el món, especulant sobre qualsevol realitat, sense excloure la genètica, és a dir, el cor de la informació que la Natura ha codificat al llarg de la seva llarga història. Aquí sí que la dimensió al·lucinatòria del món creat pels humans arriba a un grau impensable.
I mentre els gegants de l'agroquímica es dediquen a omplir el món de llavors modificades genèticament, estem vivint una nova gran estinció d'espècies vivents, vegetals i animals, que desapareixen a la velocitat d'entre cinquanta i dos-cents al dia, un ritme entre 1.000 i 30.000 vegades més ràpid que les hecatombs d'èpoques anteriors, tal com ens recorda Serge Latouche en el seu recent "La apuesta por el decrecimiento" (Icària, 2008).
Està clar que anem massa de pressa. L'acceleració és l'estigma de la nostra època. En un principi podia ser emocionant però el cap d'un temps inquieta. Perquè resulta que som presoners de la necessitat d'accelerar. L'imperatiu del creixement és el defecte de fabricació del sistema. Només que a les previsions econòmiques es redueixi el ritme de l'acceleració (no la velocitat!) i ja es considera un símptoma de crisi. En definitiva, i si res no canvia, les nostres societats van directes i a marxes forçades cap a la seva sobredosis. Indicis no en falten: la borsa mundial que trontolla —millor dit: que només s'aguanta perquè ningú pot assumir l'apocalipsis que suposaria una seva caiguda—; el clima que embogeix (seguint l’exemple de les vaques), principalment per aquesta immissió indiscriminada a l'atmòsfera de les reserves geològiques de CO2, amb efectes que comencen a preocupar governs i empreses, ja que tenen recaigudes econòmiques directes en tots els àmbits; la saturació urbana i l'abandonament del territori; la precària situació de l'aigua a escala planetària; la pèrdua de biodiversitat natural i cultural; i el llistat, malauradament, podria continuar.
En aquest quadre, l'arribada del peak-oil, és a dir, el començament del declivi de la disponibilitat de combustibles fòssils, pot suposar el cop de gràcia per a aquest sistema desgraciat del qual formem part. No cal insistir en el fet que el funcionament de la nostra societat depèn en més d'un 70% de l'ús dels derivats del petroli. El transport, l'agricultura, gran part de la indústria, no podrien funcionar de la manera que ho fan ara en absència d'una disponibilitat abundant i relativament barata d'aquesta font d'energia. Per això es mantenen exèrcits i se'ls envia a guerres que preservin el dret de les nostres democràcies de seguir-se drogant. Tot i així, durant l'últim any el petroli s'ha encarit més del doble i els efectes es comencen a notar. Però també es pot pensar que el seu preu segueix sent deu o vint vegades inferior al que hauria de tenir en una perspectiva de justícia i solidaritat ecosistèmica. Què pot passar, doncs, en els propers anys?
Aquestes pinzellades, potser desordenades, intenten afirmar que una reflexió mínimament honesta sobre l'ecologia ens obliga a plantejar-nos la idea del decreixement. Seria molt important fer-ho ara, quan encara és una opció i no una obligació, com a resultat de la catàstrofe múltiple a la qual la marxa del món està orientada. Caldrà desmitificar l'imaginari economicista en el qual avui estem del tot immersos i trobar els camins per reconnectar-nos amb la vida. El recorregut no és simple però pot ser apassionant, sobretot perquè haurem de fer-lo en companyia. El projecte és polític però també poètic, per fer servir les paraules de Jean-Claude Besson-Girard. Perquè els homes hem de tornar a trobar el nostre lloc en el teixit de la vida, abans d'acabar d'estripar-lo.

En minoria

2008-03-30T17:16:00.004+02:00

Quan s'ensorra la teulada de la casa gran s'arriben a pensar moltes coses, en un poble, prou diverses segons les idees de cadascú; però també hi ha el sentiment —no necessàriament majoritari— que el més important, d'entrada, és ajudar a treure runa, més que posar-se a llençar pedres. A curt termini, es tracta de recuperar el funcionament normal del consistori, el ritme del dia a dia, cosa que també es pot fer amb cobertes provisionals, simplement per evitar que plogui a dins. Però tothom és conscient que les estructures de l'edifici han quedat afectades: l'esquerda es dibuixa amenaçadora per tota la paret i les obres de consolidació —no ens enganyem— seran complicades, perquè s'hi ha de treballar amb gent a dins.
Seria ingenu creure que els successos d'aquest març s'oblidaran en pocs mesos. Ningú, en el poble, els hagués volgut i, poc o molt, tots n'hem quedat afectats. Entendre les raons del que ha passat —per evitar, sobretot, que es repeteixi—, hauria de ser una tasca cabdal de la present legislatura. Si, col·lectivament, no tindrem capacitat de fer-la, el poble seguirà avançant amb crosses i el consistori seguirà sent zona sísmica.
Si tornem a la lectura del resultat electoral de maig de 2007, quedava clar que qualsevol govern, és a dir, qualsevol suma de vots, quedava moralment en minoria davant del poble, en presència d'una abstenció que, amb vots blancs i nuls, sumava prop de 5.000 ciutadans. L'actual quatripartit arriba als 3.307. L'anterior govern sumava 2.531, incloent aquí el recolzament extern del PP. I d'altra banda seria molt instructiu saber quantes persones ja no es reconeixen en el vot que van emetre, tot just deu mesos després de donar-lo. És una llàstima que ens faltin els mitjans per fer una enquesta. Podria ajudar a prendre el pols del malalt.
Els ciments de la relació entre representants i representats són perillosament febles. A cada elecció que passa, l'edifici democràtic grinyola. Fa temps que ho veiem i que se'n parla. Però no és fàcil posar-hi remei. L'únic que es fa, malauradament, és afegir pes a l'edifici. No ha d'estranyar, per tant, si el resultat és que fa llenya. Per això seria tan important parlar-ne. Sobretot, entre la ciutadania. El ciutadans hauríem de tornar a ocupar, com a mínim, l'espai del debat. Des de la minoria absolutíssima que li correspon a cada persona quan parla davant d'un col·lectiu. Però amb la voluntat d'expressar idees que tal vegada són compartides, i vet a saber per quants d'altres.
Sembla que, en el món d'avui, les majories, si és que n'hi ha, són silencioses. La gran pregunta és com es fa per escoltar-les, és a dir, com afavorir que les persones parlin, que expliquin el seu punt de vista, que aportin el propi raonament.
Ara, més que mai, necessitem espais de trobada, necessitem compartir idees, necessitem plantejar propostes i seguir dialogant, amb humilitat i paciència infinita, per recomposar fragments i generar un projecte en el qual, com a poble, poder-nos reconèixer. Sense oblidar-nos que, en el fons, sempre sarem minoria.

[publicat al gar_115, del 4 d'abril de 2008]

Un document des d'Itàlia

2008-03-27T11:03:00.004+01:00

[Fa unes setmanes, des de l'Entesa per al Decreixement m'han demanat la traducció d'aquest document que és el text programàtic d'un moviment de municipis que volen intentar "fer possible un altre món" (o una manera diferent de fer les coses) a escala local. Vegeu també la seva pàgina: www.nuovomunicipio.org/ . El text és llarg però la filosofia és interessant. Un dels seus redactors és el meu cosí Giovanni Allegretti].

MANIFEST DEL NOU MUNICIPI
Per una globalització des de baix, solidària i no jeràrquica

Globalització i desenvolupament local
El mercat global utilitza el territori dels diferents països i àrees geogràfiques com un espai econòmic únic; dins d’aquest espai, els recursos locals no són altra cosa que béns per a transformar en mercaderies, de les quals caldrà promoure el consum, sense cap mena d’atenció a la sostenibilitat ambiental i social dels processos de producció.
Els territoris i les seves “qualitats específiques” —les diversitats de caràcter mediambiental, cultural, relatives al capital social— es redueixen a mers ingredients dins del procés productiu global; el qual, però, massa sovint els consumeix sense reproduir-los; treu d’ells un valor sense pagar el cost dels processos que posa en marxa de destrucció dels recursos i de les diferències locals.
L’alternativa a aquesta globalització comença des d’aquest punt exacte: el d’un projecte polític que doni valor als recursos i a les diferències locals i que promogui processos d’autonomia conscient i responsable, com a rebuig de l’eterodirecció i alienació del mercat únic.
El desenvolupament local així concebut, que s’identifica en primer lloc amb el creixement de les xarxes cíviques i del “bon govern” de la societat local, no pot esdevenir localisme tancat; al contrari, ha de construir xarxes alternatives a les globals, que es fonamentin en el valor de les diferències i especificitats locals, en la cooperació no jeràrquica i no instrumental.
En aquest sentit, es pot plantejar un escenari que es podria definir de globalització des de la base, solidària, no jeràrquica, que en qualsevol cas té una naturalesa de xarxa estratègica (també internacional, mundial) entre societats locals. Aquest projecte polític es va construint en la mateixa activitat de teixir xarxa entre realitats locals, que va encetar el Fòrum Social Mundial.

Els nou paper de les administracions locals i de les seves associacions per una globalització des de la base
Per tal de realitzar projectes de futur sostenibles, arrelats a les potencialitats de les societats locals, basats en la valorització del patrimoni ambiental, territorial i cultural específic de cada indret, les administracions públiques territorials han d’assumir funcions directes en el govern de l’economia. I per poder construir aquestes noves funcions de govern de forma socialment compartida, necessiten activar noves formes d’exercici de la democràcia. Només el reforç de les societats locals i dels seus sistemes democràtics de decisió permet, d’una banda, de resistir als efectes d’homologació i de domini de la globalització econòmica i política i, per l’altra, d’obrir-se a la promoció de xarxes no jeràrquiques i solidàries. El “nou municipi” es va construint en aquest recorregut, que té com a objectiu transformar l’administració local de ser un espai d’administració burocràtica a esdevenir laboratori d’autogovern.
Noves formes d’autogovern, en què agafi un paper preminent la figura del productor-habitant, que es pren cura d’un lloc a través de la pròpia activitat productiva, esdevenen possibles gràcies a una major implantació de treball autònom, de microempreses, d’activitats de volontariat, de treball social, de la creació d’empreses amb finalitat ètica, solidària, ambiental, etc.
El nou municipi interpreta amb més atenció les identitats regionals, per tal d’arrelar els projectes en la valorització dels jaciments de patrimoni local, en contra de tot tipus d’expropiació exògena i de destrucció d’aquests jaciments; i promou la reconstrucció dels espais públics de la societat local com a espais de formació de les decisions relatives al futur de la nova comunitat. El nou municipi es dóna com a objectiu el d’establir una nova relació entre elegits i electors, avui expropiats per unes lògiques de caràcter economicista que exclouen dels moments decisionals justament els ciutadans-habitants-electors.
Aquesta nova dimensió “democràtica” d’una societat local i complexa, multicultural i governada autònomament, que creix i es reforça en el procés de projectar i construir el propi futur, pot constituir el veritable antídot a la globalització econòmica i al regnat de la por, de la inseguretat i de la impotència generades per la militarització de les xarxes de govern global.

Noves formes de democràcia directa
El nou municipi es realitza mitjançant la posada en marxa de noves instàncies de decisió que complementen les instàncies de la democràcia delegada, ampliades al major nombre d’actors representatius d’un context social i econòmic determinat, per a la promoció “estatutària” d’escenaris de futur compartits en àmbit local. La preparació d’aquests escenaris de futur, tot evitant llenguatges tecnicistes, és la condició perquè la participació, ampliada als actors més dèbils i sense veu en les decisions institucionals, pugui orientar-se cap al bé comú, i reubicar els conflictes en un marc de relacions de reciprocitat.
El nou municipi integra en el procés decisional —en les planificacions, els projectes i les polítiques— unes modalitats participatives estructurades, que assumeixen els compromisos de la Carta d’Aalborg i de les Agendes 21 locals dins dels instruments ordinaris de govern del territori, del medi ambient i del desenvolupament econòmic.
Aquests nous processos decisionals són finalitzats a produir escenaris de futur i “estatuts dels llocs” amb caràcter “constitucional”, inspirats, pel que fa la composició dels actors que els subscriuen, en la complexitat dels estatuts municipals medievals, però amb una posada al dia que doni veu a tots els components de la societat contemporània.

Les instàncies decisionals de la nova ciutadania comprenen:
- una representació de les principals associacions econòmiques i de categoria (artesans, agricultors, comerç, indústria, turisme, etc.);
- una representació de les associacions amb finalitats culturals, socials i de defensa mediambiental;
- una representació de comités i fòrums temàtics, territorials i urbans;
- una representació de les associacions de veïns o assemblees de barri, de zona, etc.
El nou municipi defineix d’una forma nova la composició d’aquestes instàncies amb una atenció especial a respectar l’equilibri entre actors polítics, econòmics i de la societat civil.
La superació d’una representació que es defineix un cop cada quatre anys al moment del vot, per evolucionar cap a un concepte de participació i de democràcia directa, permet de produir polítiques públiques més eficaces en relació als subjectes “altres” (que sovint coincideixen amb els subjectes “febles”, infrarepresentats en els llocs decisionals), implicant-los de forma directa en la construcció dels “estatuts dels llocs” i de les polítiques que els posen a la pràctica. El nou municipi s’activa per tal que els ens superiors de l’administració pública promoguin, en la financiació dels projectes locals, formes participades de definició dels mateixos.
La implicació d’una pluralitat més gran de subjectes suposa, a més, una oportunitat per ampliar el coneixement de l’àmbit local, fins a adquirir una rapresentació dels problemes prou clara perquè ja no es pugui tergiversar a través de mediatitzacions tecnicocientífiques o politicoburocràtiques. Entre els múltiples punts de vista infrarepresentats que caracteritzen la gestió del desenvolupament local, a banda del de “gènere”, hi ha per exemple el de la gent gran, dels immigrats, dels nens, del món rural, subjectes tots ells que juguen un paper de gran importància en la cura del territori i en les formes del bon viure.
Les pràctiques d’implicació dels nens en la construcció de les polítiques urbanes, posades en marxa en els darrers anys per moltíssimes administracions locals, constitueixen un bon exemple de l’eficàcia que té, en la millora de la qualitat de vida urbana, l’estratègia de donar veu als punts de vista dels subjectes “febles”. Les estructures de consulta, concertació, decisió i gestió que fan costat al Municipi (o a la unió de Municipis) i a la seva estructura electiva, arriben a ser una forma intermèdia entre la democràcia delegada i la democràcia directa (assemblea, referèndum, etc.). Aquestes estructures funcionen amb continuïtat, tot acompanyant el procés íntegral de gestió dels plans, de les polítiques i dels projectes; la seva configuració territorial respecta la forma d’agregació sociocultural local, sense constrenyir-les en un marc de tipus burocràtic més ampli al que quedin subordinades.

Nous territoris multiculturals
El nou municipi produeix nous escenaris socials gràcies al reconeixement de l’arrelament domiciliari i laboral dels nous habitants, procedents d’indrets i països diferents. En aquest procés es produeixen noves relacions comunitàries i interpersonals entre pobles i cultures diferents. D’una manera especial, l’espai públic és el lloc on es comparteixen les noves, múltiples i culturalment diferenciades pràctiques de l’habitar i del viure. El nou municipi promou polítiques d’acolliment dels immigrats segons els principis següents: substituir a les polítiques sectorials un enfocament de gestió integrada de l’acolliment i de la convivència; diferenciar les polítiques segons les fases temporals de l’experiència migratòria i dels recorreguts territorials dels immigrats; potenciar les polítiques d’habitatge social i d’integració en els petits centres urbans i rurals; requalificar les àrees problemàtiques de la ciutat caracteritzades per una forta conflictivitat social i degradació ambiental, mitjançant polítiques d’intervenció integrades, autosostingudes i participades; impulsar programes per la construcció de parteneriats decisionals de caràcter intercultural i interètnic.

Nous indicadors de benestar
El debat sobre aquest punt ja és del tot madur.
El nou municipi es compromet a proposar criteris de valoració de les polítiques i dels projectes inspirats a la simplifació i a la innovació cultural dels mecanismes de valoració tecnocràtics basats en tecnicismes, la complicació dels quals és inversament proporcional a la seva eficàcia.
El primer criteri de valoració té a veure amb el grau i la forma de la participació social a la presa de decisions, en relació a l’objectiu “d’empoderament” (empowerment) de les societats locals.
El segon criteri preveu una reducció dràstica del PIB (com a únic indicador del benestar) i la seva integració amb altres indicadors relatius a la qualitat ambiental, urbana, territorial, social i al reconeixement de la diversitat cultural.
El tercer criteri és relatiu al grau i a les modalitats de reconeixement del patrimoni local com a base per a la producció de riquesa durable.
El quart criteri de valoració fa referència a la sostenibilitat de la petjada ecològica, amb especial atenció al tancament tendencial dels cicles de les aigües, dels residus, de l’alimentació, de l’agricultura; al grau d’autonomia del sistema territorial local en la producció, la informació, la cultura, els estils de vida, etc.
El cinquè, són les tipologies de les xarxes de relació i d’intercanvi mutu entre societats locals.
I així seguidament.

Nous sistemes econòmics locals autosostenibles
El nou municipi, actor clau en el govern del procés de valorització del patrimoni territorial, ha de conduir l’activitat econòmica autocentrada, ajudant els actors més febles a emergir, decidint què, com, quant, on produir per crear valor afegit territorial, afavorint el creixement de les autonomies de la societat local com a subjecte col·lectiu i complexe.
La inseguretat generada pel “desenvolupament”, per la fragilitat de les altes tecnologies, dels gratacels, de les vides i de les llavors artificials amb efectes obscurs, genera una necessitat de reapropiar-se del coneixement de les formes de la reproducció dels móns vitals; de la mesura del temps de vida, de la confiança comunitària, de la de-tecnologització, en una evolució cap a la tria de les tecnologies apropiades en relació al context.
La promoció, per part del nou municipi, d’economies locals que donin valor als béns territorials i ambientals comuns, que tendeixin a tancar els cicles de la reproducció del medi ambiental i de la societat local, que facin servir tecnologies i filons d’activitats apropiats a l’indret i als seus recursos, pot generar seguretat comunitària sense la necessitat de ciutats blindades, i afavorir competitivitat sobre la qualitat dels productes sense guerra comercial, en un marc de relacions d’intercanvi solidari.

Formes de valorització del patrimoni territorial local
El patrimoni territorial és indivisible. No es pot pensar de salvaguardar algunes reserves de natura (els parcs) i d’història (els monuments, els centres històrics) i acceptar en altres indrets qualsevol mena de transformació destructora. El nou municipi assumeix una definició extensiva de patrimoni, que identifica amb el territori propi de les persones i dels seus llocs, amb els seus caràcters i valors ambientals, paisatgístics, urbans; amb els seus sabers, cultures, arts, en una individualitat integral que viu entre passat i futur. La valorització del patrimoni només és possible en l’espai de trobada entre les energies del futur i la memòria i els jaciments dels llocs.
El nou municipi promou una nova representació del patrimoni territorial per construir una nova consciència dels propis valors identitaris, del potencial de producció de riquesa durable, i per estimular projectes, plans i polítiques capaços de generar una nova economia social, basada en la valorització col·lectiva d’aquest mateix patrimoni.
El nou municipi ajuda i valoritza els actors econòmics, socials i culturals de la ciutat i del món rural que participen creativament a la formació de projectes que tinguin la capacitat d’augmentar el valor del patrimoni territorial local.
El món rural adquireix una nova centralitat en aquest procés de valorització del patrimoni territorial: els nous agricultors no produeixen únicament mercaderies sinó, també, béns i serveis públics, remunerats pel nou municipi, de cura del medi ambient, del paisatge, de la qualitat urbana.

Xarxes d’intercanvi equitatiu i solidari
El nou municipi es fa intèrpret de noves relacions d’intercanvi entre cultures, de productes típics, de coneixements tècnics i polítics, basats en la superació de la competició econòmica selvatge, cap a formes de cooperació i d’intercanvi mutu i solidari entre ciutats del nord, entre sud i nord, entre sud i sud.
El municipi occidental exporta la consciència de la crisi del propi model industrialista i desenvolupista, així com les llavors de les alternatives experimentals per superar aquella crisi; el municipi dels països pobres (en vies de no desenvolupament) pot proposar els ensenyament de la autoorganització de la supervivència al desenvolupament mateix.
Les xarxes d’intercanvi solidari I equitatiu constitueixen la trama subtil però densa de l’estratègia “lil·liputense”* contra la globalització econòmica.

(*A Itàlia, un dels moviments que va intentar articular l’oposició a la globalització del model econòmicomilitar dominant, es diu “Lilliput”).

(promotors:
Alberto Magnaghi, Giancarlo Paba, Giovanni Allegretti, Mauro Giusti i Camilla Perrone, Universitat de Florència; Giorgio Ferraresi e Andrea Calori, Politècnic de Milà; Alberto Tarozzi, Universitat de Bolònia; Anna Marson, Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia; Enzo Scandurra, Universitat de Roma “La Sapienza”; Alessandro Giangrande i Elena Mortola, Universitat de Roma III).

Laberint de dubtes

2008-03-23T22:45:00.006+01:00

És dia de Pasqua. Avui vaig a fer servir aquest bloc com mai l'havia fet servir fins ara: com un espai per exposar els meus dubtes. En primer lloc davant de mi mateix. La moció de censura que els partits de l'encara avui oposició van presentar a l'Ajuntament de la Garriga el dijous de la setmana passada, m'ha deixat tocat. La meva relació ja problemàtica amb el món de la política hi surt encara més afectada.
En primer lloc hi hauria la pregunta de perquè em sento tocat, si en realitat no tinc cap implicació política directa amb cap força d'aquest poble. Però aquest mateix espai virtual és el testimoni del fet que vaig estar treballant, des del començament d'estiu de fa dos anys, per teixir una opció de candidatura cívica de la qual finalment vaig sortir corrents, en el moment en què vaig adonar-me que es plantejava un conflicte de poder amb Jaume Aspa i el grup de persones que el recolzaven, un conflicte en el qual no tenia cap intenció de caure, sobretot tenint en compte la falta de maduresa general del procés col·lectiu amb què comptàvem. La decisió de sortir crec que va ser de les més encertades de la meva vida, i agraïré sempre a l'Anna Bosch els seus consells, que em van ajudar a prendre-la; tanmateix, no vaig poder evitar de sentir, amb dolor, que s'estava cremant una nova oportunitat de canviar alguna cosa en la dinàmica política en el poble, de regenerar algun element del discurs, que seria l'únic objectiu per al qual encara m'interessaria participar en un procés col·lectiu. A pilota passada, crec que el resultat electoral ha donat al GiG una responsabilitat que no estava preparat per assumir; el fet que, en el moment de la investidura, s'hagin fet enrere, amb una abstenció buida de contingut, que només expressava la pròpia impreparació, tot just maquillada per la pretensió de "governar tot junts" (em pregunto perquè no segueixen proposant-ho ara), ha estat perjudicial per tot el que ha vingut després. Aquest matí rellegia una carta estrictament personal que vaig escriure al Jaume Aspa el 15 de juny de 2007, el dia abans de l'acte d'investidura, quan ja estava anunciada la seva abstenció. El títol del missatge era significatiu: "encara que sigui inútil"... Deia així:

...

Hola Jaume,

encara que sigui inútil, no puc estar-me d'enviar-te aquestes ratlles.
Suposo que heu sospesat amb prou lucidesa la vostra decisió.
Que teniu clar que abstenir-se equival a votar la Meritxell.
Que la vostra abstenció, a l'acte pràctic, significa expressar una preferència.
Imagino que també heu provat de calcular quines són les repercussions d'aquesta preferència.
En quin lloc real us deixen, davant dels altres grups i de la ciutadania.
I a tu especialment.
Perquè el núm. u, finalment, és qui està al davant d'un grup.
És qui assumeix la responsabilitat de liderar-ho en un sentit o en un altre.
I jo realment em pregunto: és també la teva decisió?
De debó estàs convençut que has de tirar per aquí?
Sincerament, no me'n sé avenir.
Venim d'una legislatura en què s'ha perdut una enorme quantitat de temps.
Dos anys només perquè el nou equip tingués una idea de com funcionava l'ajuntament.
Ara no sé què pot passar, si es torna a començar.
I amb quin equip, a més...
Em sembla que us heu decidit per una opció que, tal com jo veig les coses, farà mal al poble i us farà mal a vosaltres.
A qui dels dos més mal, no ho sé; però em sabria greu per a tots dos.
I això amb la possibilitat, d'altra banda, de donar un nou tomb en positiu.
Potser petit, però clarament positiu.
D'assumir un paper protagonista real, no imaginari.
Fins i tot, si no voleu entrar a governar, podríeu tenir l'encert de reconèixer quines són les persones amb qui teniu més camí per recórrer.
Vull dir que es pot donar la confiança sense entrar en el govern.
Encara que sigui des de fora, penso que la confiança és millor donar-la per activa que no per passiva.
Es pot votar una candidata a canvi de res, sense "vendre's", si és això el que us preocupa.
Votar-la simplement perquè es creu que representa un escenari de govern (una coalició) millor que l'altra.
(Però, és clar, potser és aquí on els meus criteris s'allunyen dels vostres...).
L'opció d'abstenir-se és la menys aconsellable.
Us deixarà realment amb les mans ben buides.
Amb una abstenció no tindreu credibilitat ni per governar ni per fer oposició.

Tot plegat, em fa mal només pensar-hi.

Sé que a hores d'ara els meus consells no són benvinguts a casa del GiG.
Potser a tu menys que a ningú. Em sap greu però ho assumeixo.
Tot i així, no puc estar-me de dir-te, mentre hi hagi temps: repensa't-ho.
Encara tens unes hores per sospesar-ho.
Pensa cap on vols conduir el teu grup.
Al capdavall, aquesta és la responsabilitat que tens.

Que la lucidesa t'acompanyi...

stefano
(15.06.07)
...

Òbviament, van ser paraules inútils. També tinc el dubte de si aquestes coses s'han de saber, de si té algun sentit escriure-les avui. De fet, em sembla que la cosa queda prou clara per a tothom: la moció de censura, especialment pel GiG, significa prendre tard i malament la decisió que no van voler prendre el mes de juny. Esdevenint, a més, en aquest cas, soci de govern del que va ser alcalde la legislatura anterior i que en els mesos que van precedir les eleccions era el principal destinatari de totes les crítiques del seu grup. Al juny, com a mínim, un dels companys de viatge podia ser un altre. Alguna cosa, en mi, es remou pensant en aquests nou mesos perduts, únicament per generar, com a resultat, un trencament —o l'amplificació d'un trencament que, de fet, ja existia— que repercuteix en la vida del poble, i no únicament dins del consistori. També veig paradoxal que la magnitud d'aquest error s'acabi saldant amb un premi, formar part del nou govern municipal, tot i que aquest entra al consistori per la porta falsa. Dubto que Jaume Aspa reconegui mai públicament que va prendre una decisió equivocada i faci un escrit per demanar disculpes al poble pel temps perdut, pels perjudicis ocasionats i per la falta de criteri demostrada. Per mi, només amb un acte d'aquest tipus podria recuperar la credibilitat política que, als meus ulls, ha perdut. Està clar que, un cop més, em quedaré sol. D'aquí tres anys, el més fàcil serà que ningú no se'n recordi.
La segona pregunta és per quin motiu l'opció que al mes de juny em semblava la més desitjable, ara no em genera la mateixa alegria. Més aviat, em quedo encongit en la perplexitat. Com si ara no fos el mateix. Com si el cost per al poble fos ara massa alt. Com si tot plegat la manera de fer-ho no hagués estat neta. Per exemple, no em va agradar veure, en les fotografies de l'acte de lliurament de la moció de censura, un Quim Fornés massa eufòric, somrient en tot moment. Una moció de censura no és cosa per estar tan alegres. De totes formes, són valoracions subjectives, que no es basen en un coneixement directe. Més aviat és com un mal regust de boca. És la sensació d'assistir, una vegada més, a un tipus de joc polític poc engrescador. De política vella, aquella que fa que la gent s'hi allunyi. La moció de censura em sembla que farà una mica més erm el terreny polític local. És just el contrari, per mi, del que faria falta. És difícil preveure com se'n sortirà, el poble, d'aquest mal rotllo. Quant de temps farà falta.
La tercera pregunta, com no podria ser d'altra manera, té a veure amb el tema de l'escrit que precedeix aquest: la planta de biomassa. La meva implicació en aquest projecte ja no és de caràcter estrictament professional. El meu convenciment arriba més a fons. I això té repercussions de tota mena. Sobre aquest tema, també, s'ha jugat durament, i els més durs han estat, precisament, els que considerava "els meus", els que vaig votar, els que, d'entrada, considerava amics. La qüestió, per mi, no és que estem en desacord: són coses que poden passar, que no tenen perquè afectar les relacions. El que ha estat per mi devastador és la manera com s'ha plantejat el conflicte. Amb contundència militar. En la lògica de l'atac preventiu. Sense reconéixer cap element d'interès al projecte. Ara fa pocs dies, la plataforma publicava en el seu bloc el text d'una nova al·legació plantejada a l'OGAU i signada per tres de les quatre forces que conformaran el nou govern. Diem que això no promet diàleg. Tanmateix, estic convençut que, des del govern, PSC, ICV i GiG no poden fer una altra cosa que seure, escoltar i dialogar. Això serà una altra de les coses que vull veure com evoluciona. Com jugaran el paper de força de govern davant d'aquest projecte. Si el seu objectiu serà de trobar una sortida raonable i negociada, buscant l'interès de totes les parts, o si intentaran posar a la pràctica la llei del més fort. Però compte, perquè les majories, en aquest consistori, no són tan clares.
Per acabar: pot ser que no sigui prou imparcial, en la meva valoració, però el fet que aquest projecte no s'estigui considerant en les seves potencialitats, sinó només en relació als seus suposats perills, no em tranquil·litza sobre la profunditat de la visió política dels seus detractors. Tan de bo que els fets em desmenteixin.
Tot plegat em fa sentir ple de dubtes sobre què és el millor que puc fer, en aquestes circumstàncies. Les dues primeres temptacions, oposades i simètriques, d'abandonar el camp o de ficar-me en l'embolic, em semblen iguals d'equivocades. Però llavors què queda? Hi ha més opcions? I quin esforç demanen? Avui no estic massa segur de tenir les capacitats per encarar-me, tot sol, a aquest laberint, que segurament va amb monstre de sèrie, inclòs en el preu. En determinades ocasions es voldria tenir més companyia. O, si més no, trobar un fil que ajudi a no perdre's...

Efecte mirall

2008-03-06T20:47:00.004+01:00

[Aquest és un escrit que havia de sortir al gar 112, del 7.03.08, la setmana després que es publiqués, a la contraportada, el "gargall" del Josep Solé que reprodueixo a continuació. La dificultat de compaginar les meves diferents funcions, de president del garbell i coeditor del gar, per una banda, i responsable del pla de comunicació del projecte de la planta de biomassa, per l'altra, m'han portat a la conclusió que era millor no publicar-ho, sobretot tenint en compte que diverses persones de l'equip de la revista així m'ho demanaven. Si el poso aquí, en un espai relativament "privat", que imagino rep poquíssimes visites i, per tant, no és destinat a "fer mal" ni a generar repercussions negatives, és perquè el cos em demanava que quedés constància d'aquestes paraules. L'important, de totes formes, és que l'hagi llegit la persona que ha fet el dibuix, a qui li vaig enviar entre els primers.]

Amb el gargall del Josep Solé de la setmana passada, m’hi jugo que s’haurà acabat la tonteria anti biomassa, i esperem que també la mala bava. Ja se sap que, a mesura que van faltant els arguments, va pujant el to de l’atac, fins que s’arriba, amb aquesta vinyeta, al punt àlgid de la desqualificació gratuïta i del buit mental que la recolza. Contràriament al que es pugui pensar, a qui farà més mal aquest exercici de demagògia visual és a la gent de la Plataforma: perquè l’il·lustrador, suposo que de manera involuntària, porta la seva contundència fins a tal extrem que aquesta imatge es converteix en una mena de mirall, per a totes les persones que, de la planta de biomassa, realment pensen això: el mirall de com arriba a ser-ne de tòpica i rància la imatge que han volgut cultivar i escampar pel poble —amb voluntat de fer mal al projecte, diguem-ho clarament— i que molta gent ha fet seva sense pensar-hi —que era el que es pretenia. Per sort, quan la baixesa surt a la llum, es queda tan retratada que esdevé impossible insistir en la mateixa línia. Per una mena d’autovacuna de la intel·ligència, ja no serà tan fàcil defensar, ni amb paraules ni amb dibuixos, posicions tan mancades de coneixement, per no dir directament vulgars. Anem bé, doncs, perquè, a partir d’ara, podem estalviar-nos molta feina vana i entrar, per fi, en argument.

Electricitat estàtica

2008-02-17T11:41:00.001+01:00

Serà un efecte col·lateral d’aquesta sequera tan dilatada i de la pluja que passa de llarg; o tal vegada són els hàbits de vida sedentària —massa hores asseguts al despatx o al cotxe o a tots dos, amb la sobrecàrrega que ens genera a la musculatura i a la columna i a l’esperit—; o potser l’excés d’exposició a pantalles —als abismes reals i virtuals que se’ns manifesten des d’aquesta superfície electritzada; o, sinó, deu ser la barreja subtilment verinosa de frivolitats i desgràcies que ens ofereix a diari la majoria de mitjans, en una desfilada de fragments sense connexió l’un amb l’altre, i menys amb nosaltres; o serà, finalment, que estem en precampanya, amb el desgast que això suposa per als darrers reductes d’equilibri i sensatesa; seran aquests o mil altres motius de caràcter econòmic, alimentari, eròtic o esportiu: el resultat és que el personal està que salta. El grau de combustibilitat dels ànims és altíssim i no fa gaire gràcia imaginar-se fins on poden arribar les conseqüències.
Veig, també, que s’imposa pel món un estil de comunicació primari, que ha destronat la subtilesa per la contundència, i on l’ús de l’insult directe ja no és mostra de mala educació sinó de coratge i valentia; ho he llegit, incrèdul, en un article d’Arturo Pérez-Reverte (“Permitidme tutearos, imbéciles”), que m’ha arribat via Internet per una amiga, on l’eminent acadèmic de la llengua s’esplaiava en improperis equànimement repartits entre tots els responsables d’educació haguts i per haver —això sí: sense avançar cap proposta.
En definitiva, que la mala bava avui té bona premsa; i tots, qui més qui menys, en secret o públicament, comencem a admirar els campions d’aquest joc d’aniquilar l’adversari, cada cop més estès, sense preguntar-nos si és aquest, de veritat, el món en què tenim ganes de viure.
En un cert sentit Bush ha guanyat, perquè la lògica de la guerra preventiva ha esdevingut el principi guia en la majoria de conflictes públics i privats. “Qui pega primer pega dos cops”: la màxima és prehistòrica però comença a agradar-nos, i ja frisem perquè ens arribi el moment de poder-la posar en pràctica.
Aquesta càrrega d’electricitat estàtica tan bèstia, que fa saltar espurnes entre les persones al més mínim contacte, no deixa de caracteritzar, també, l’escenari incert del nostre consistori. Està clar que mentre regni sobirana la desconfiança entre les parts, que és la mare de tots els conflictes irresolubles, no ens en sortirem. Ni tan sols es podrà parlar dels problemes veritables del poble —aquells que sí admeten solució, perquè tenen fonament en la realitat i no en un bloqueig de la percepció mútua.
Des de la desconfiança, tot és error. I la cosa seguirà igual fins que als protagonistes —a tots, a cadascú— no se’ls acudeixi posar-se un instant a la pell de l’altre; fins que a l’enemic no començem a donar-li aigua i també pa, i en això descobrim que s’assembla a nosaltres molt més del que volíem creure.

(publicat al gar_109, el 15 de febrer de 2008)

Quin karma!

2008-01-17T21:08:00.000+01:00

Quines possibilitats hi ha, a la Garriga, que un arc ampli de forces polítiques de signe diferent es posi d’acord per tirar endavant un projecte de poble de recorregut llarg i d’interès col·lectiu? La resposta és difícil i l’escepticisme obligatori. Però la pregunta és pertinent en un moment de fragilitat política com no se’n coneixia en molts anys.
El rerefons d’aquesta situació té a veure amb el canvi sociològic d’un poble que ha crescut molt en la darrera dècada, per osmosi amb l’àrea metropolitana. Aquest augment de població injecta un dinamisme que ha fet de la Garriga un poble inquiet i exigent, i ha modificat vells equilibris, fins a la pèrdua de majoria absoluta de Convergència —que queda el partit més votat, però amb el mateix nombre de vots, si fa no fa, que a les primeres eleccions democràtiques. L’altre motiu d’aquesta fractura ve de la falta progressiva d’un projecte clar per al poble, capaç d’aglutinar consens; d’aquí n’ha derivat, en els darrers anys, un seguit de grans i petits traumes, que ara són el karma pendent d’aquesta legislatura.
El primer de la sèrie va ser el cementiri, conflicte propiciat per un projecte arquitectònic absurd. Sobretot, entraven en joc dos temes sagrats: els avantpassats i el moneder. Va ser tot un desgast per a l’alcalde Vilar. Després va venir el Pla General. Malgrat l’àmplia majoria que el va aprovar (amb l’únic vot en contra d’ICV), el procés va ser una gran ocasió perduda: l’encàrrec va néixer mancat de visió, sense l’elaboració d’una Agenda 21 per fonamentar opcions estratègiques, incapaç de marcar prioritats —ni tan sols de definir un Pla d’equipaments. L’herència d’aquest procés van ser dos regals enverinats per a l’alcalde i coalició de govern successius: un es diu Balneari Blancafort, aquesta metàstasi urbanística que ha esguerrat el Passeig a canvi d’un mal negoci; l’altre és la Sínia, una història de deixadesa i manca d’atreviment tan recent que no cal recordar-la. Ara, justament, comencen les obres que edificaran el CAP damunt d’un conflicte mal cicatritzat.
A tot això cal sumar el difícil aprenentatge de la gestió política, marcada per una situació pressupostària que no permet alegries; i també afegir el desgast d’altres temes carregats de polèmica, com el Pla de mobilitat, Can Raspall o la gespa del camp de futbol. El resultat és conegut: la distància entre els representants i la militància política activa —allà on n’hi ha— ha crescut fins a esdevenir insalvable —un fenomen que ha portat ERC a partir-se en dos. Justament aquí, potser, es troba la falla sísmica damunt la qual s’assenten els fràgils equilibris del consistori. Però atenció, perquè la falla travessa tot el sistema d’aliances i, en definitiva, el conjunt de la societat garriguenca. La fractura pot anar a més, però no està clar si el poble, d’això, se’n beneficiaria. L’aritmètica del consistori està oberta a dos escenaris contraposats; a l’hora de la veritat, els dos són igualment de fràgils.
Queda, però, l’opció de parlar de projectes i, sobre aquests, llançar ponts de consens de més llarg recorregut. És el repte pendent: perfilar els grans temes que el poble s’ha de plantejar per als propers 10-15 anys. Aquí és on veurem, d’ara en endavant, el que aporta cada persona i cada grup.

(publicat al gar_105, el 18 de gener de 2008)

Energies renovables

2008-01-17T21:06:00.000+01:00

Més enllà de les alarmes —del tot justificades— sobre el canvi climàtic, em fa l’efecte que, col·lectivament, encara hem de pair una veritat ben incòmoda: la forma de vida de la nostra civilització es basa en un consum energètic desproporcionat, situat molt pel damunt de les nostres possibilitats. Aquesta prodigalitat se sustenta, des de fa poc més de 200 anys, en la crema indiscriminada de combustibles fòssils com a font d’energia (carbó, derivats del petroli, gas natural...). Cal considerar que aquests són els estalvis que el planeta Terra ha acumulat en milers de milions d’anys d’activitat fotosintètica. En una fracció de temps ínfima, doncs, ens estem polint el capital heretat. L’efecte indesitjat d’aquest festí energètic tan aclaparador és que hem alliberat a l’atmosfera gairebé de cop tot el CO2 pacientment fixat per les plantes fins fa res. I ja tenim servit l’efecte hivernacle i el consegüent canvi climàtic. El qual, segons la majoria d’opinions científiques acreditades, tindrà un impacte especialment dur a l’arc de la Mediterrània, amb una disminució prevista de les precipitacions de fins al 40%, que es diu aviat.
Resum: tenim un repte urgentíssim amb l’abastament d’energia. Algun dia —el més aviat possible— haurem de preguntar-nos si necessitem gastar-ne tanta per viure bé. Abans, però, hem de procurar que augmenti sensiblement el percentatge procedent de fonts renovables. Sobretot perquè hi ha un lobby nuclear preparadíssim per mirar de vendre’ns de nou la seva moto radioactiva. Necessitem reduir la dependència dels combustibles fòssils —que també vol dir dependència dels països productors— i disminuir el balanç d’emissions de CO2. Es tracta, tal com s’apuntava a les jornades sobre canvi climàtic organitzades per la FUMH, de la nostra aportació per mitigar les conseqüències d’aquest fenomen i començar, potser, a dibuixar la nostra estratègia energètica com a país. Qualsevol debat sobre energia —que és necessari que n’hi hagi— hauria de tenir en compte aquest marc.
La necessitat d’apostar per energies que puguin renovar-se també es planteja, en un pla diferent, per al projecte del GAR. Ara fa una setmana celebràvem la fita simbòlica del número cent juntament a un bon nombre de lectors i amics. La festa va ser un bon exemple de com, d’una manera espontània, les energies dels participants s’anaven sumant per generar un bon clima col·lectiu. Tots ens sentíem agraïts els uns als altres gairebé pel simple fet de ser-hi. Fins i tot, venien ganes de donar les gràcies als que haurien volgut ser-hi i, al final, no han pogut venir. El sentiment de complicitat anava més enllà, tal com el sentíem, dels estrictament presents.
Hem intentat fer una revista que fos com una mena de servei públic generat des del món associatiu i adreçat a la ciutadania. Un espai d’intercanvi que tothom pogués sentir seu. Fins a un cert punt, es pot dir que l’experiment ha funcionat. El resultat és millorable, sens dubte, però hem vist que aquesta utopia és possible. Tenim una entitat amb 72 socis i sòcies que recolzen el projecte. No són pocs, malgrat que ens agradaria que fossin més. Tants, per exemple, com sou els que col·leccioneu la revista. Entre tots, hem de mirar com millorar dia a dia i fer viable en el futur aquest projecte. Que vol dir, bàsicament, formar un grup més ampli de persones disposades a fer la revista, setmana rere setmana, d’aquí als propers anys. Energies renovables, vaja. A veure, un cop més, qui s’hi apunta.

(publicat al gar_101, el 30 de novembre de 2007)

Models de poble

2008-01-17T21:05:00.000+01:00

Tenim al davant un cicle de quatre anys fràgils i importants. La Garriga, com ens recorda Albert Benzekry en un escrit recent, fa dècades que experimenta un procés de transformació accelerada que, aquí com a tot arreu, se’ns escapa de les mans. No sabem realment cap on ens porta. Gairebé en desconeixem l’abast i les repercussions. L’últim estudi sociològic el va fer el desaparegut amic Joan Costa, i remunta als anys 80. Faria molta falta posar-lo al dia.
La dialèctica política fa sovint referència al “model de poble” que volem, i de debò que seria hora de parlar-ne, perquè en realitat costa d’entendre què vol dir cadascú amb aquesta frase. No cal tenir massa vista per notar que el programa consensuat en el pacte de govern s’articula en 21 punts, fent així l’ullet al procés d’Agenda 21 que, per fi, escalfa motors. Sabem que arriba amb anys de retard, ja que hauria d’haver estat una prèvia a la revisió del Pla d’ordenació urbanística —com fan ara els nostres veïns del Figaró. De fet, la relació amb el territori és la gran qüestió, de la qual en deriven totes les altres. Aquí hi entra tot el debat sobre el model urbà, les modalitats i els límits del seu creixement i les polítiques de mobilitat que l’acompanyen; però també hi entra la relació amb l’àmbit agrícola —en fase de desaparició— i forestal —que avança per manca de cura. Aquests dos aspectes són cabdals no només en relació a una identitat que heretem del passat, sinó en vistes de la necessària preocupació d’una comunitat per al propi futur. Es tracta de recapacitar i entendre que no serem res, com a municipi i com a col·lectivitat, si no sabem tenir cura de la matriu viva del nostre territori, i retrobar un equilibri en l’aprofitament dels seus aspectes “primaris”: la qualitat i quantitat de l’aigua utilitzada, la disponibilitat i l’aprofitament de l’energia, la capacitat de producció alimentària —que actualment es comença a considerar com el primer esglaó de la sobirania. Ja és prou conegut el concepte de petjada ecològica, que intenta establir una relació entre la quantitat de recursos i d’energia que una comunitat consumeix i l’extensió del territori necessari per generar-la. Abans de la revolució dels transports, les poblacions respectaven la pròpia petjada ecològica, ja que, per grat o per força, havien de funcionar amb allò que el territori els oferia. Aquest equilibri s’ha trencat encara no fa massa —parlem dels darrers 50 anys— i durant un temps hem pensat que accelerar era un símptoma de progrés. Ara, però, comencem a veure que ens hem passat de frenada, i que ja és hora de repensar què volem fer d’aquest patrimoni, abans que no es perdi.
Al mateix temps, però, caldria repensar una sèrie d’aspectes lligats a l’àmbit econòmic, per intentar reforçar les activitats que ens arrelin al territori i ajudin l’intercanvi a escala local: penso en el turisme de qualitat —no de luxe—, en el comerç de proximitat, en la gastronomia, però també en la necessitat d’assumir la difícil problemàtica d’un sector clau com la indústria del moble. Penso en la possibilitat de vertebrar un projecte de “relocalització” al voltant de l’energia o de la “sostenibilitat”. I no podem oblidar la necessitat de reforçar la vitalitat cultural del poble, orientada a la creació i a l’intercanvi més que al consum pur i simple. Una vitalitat, dit sigui de pas, que també s’ha de traduir en qualitat democràtica, és a dir, en una major implicació de la gent en les grans decisions que l’afecten. Que no pugui tornar a passar un cas com el de la Sínia, perquè ens entenguem.
Aquesta segona sèrie de temes demana un procés de reflexió més ampli, més proper al que seria un Pla estratègic, que la Garriga també fa anys que necessita. És una tasca ingent que demana l’aportació de tots els col·lectius, cadascú des del seu espai de treball. És el repte que tenim al davant. Qui sap si aconseguirem abordar-lo en aquesta legislatura.

(publicat al gar_95, el 19 d'octubre de 2007)

De la necessitat, virtut

2007-10-01T00:27:00.000+02:00

Amb això de les vacances pel mig, els 100 dies de gràcia que se’ls concedeixen a qualsevol govern s’acabaran, si fa no fa, pels pressupostos. Fins aleshores, la incertesa que presideix els equilibris actuals del consistori aconsella prudència en els pronunciaments. Ahir, en un acte sobri i sense efectes especials (retransmès, val la pena subratllar-ho, per Ràdio Silenci), es van presentar els 21 punts que fonamenten el pacte de govern entre CiU i ERC. Les formes i els propòsits no pinten malament, però això encara s’assembla massa a un programa electoral i l’essencial, com sempre, és el que ve després, és a dir la feina per concretar-ho. Tot i estar en minoria, el pacte bipartit de convergents i republicans té expectatives raonables de sortir-se’n. D’entrada, sumarà el vot del regidor popular de forma gairebé automàtica, i té altes probabilitats de poder comptar també amb el GiG. D’altra banda, dues de les tres forces que hi ha a l’oposició són les que van encetar molts dels projectes que queden com a herència de la legislatura anterior, de manera que difícilment podran posar-s’hi en contra. Tot plegat, si els cops de timó no arriben a ser bruscos, podem esperar-nos no diem una legislatura plàcida, però sí un nombre significatiu de decisions preses amb un alt grau de consens, com a mínim dins del ple.
Allà on el quadre polític queda més incert és en relació amb l’electorat. Tot just una setmana després de la consulta, ja es respirava un clima estrany: com si una petita multitud de garriguencs —vistos els resultats i, sobretot, el rumb de les negociacions— tingués de cop i volta el sentiment d’haver-se equivocat a l’hora de donar el seu vot (o de no donar-lo). En primer lloc, no podia resultar més evident el cost terrible de la fractura d’ERC. El gest d’orgull de l’exalcalde, en presentar candidatura pròpia, li ha tributat un reconeixement personal que però, a efectes pràctics, és avui políticament inservible —ni tampoc s’endevina una trajectòria de futur especialment prometedora per a la formació que lidera.
El cas del GiG és una mica més desconcertant, perquè la seva “no-opció valenta” en el moment de la investidura els ha convertit, de forma més o menys involuntària, en l’aliat decisiu pel retorn de Convergència a l’alcaldia. La seva renúncia davant d’una possibilitat tan clara d’assumir un paper protagonista en la legislatura que comença no és gaire comprensible per als votants, i fins als més benintencionats els ha quedat el dubte de quin era, doncs, l’objectiu de presentar candidatura. El malestar, de totes formes, ha arribat molt amunt en el si de la mateixa llista i el camí que ara els espera fa sens dubte més pujada, perquè el crèdit inicial, que se li va concedir gairebé de franc, per ser novetat, ara s’ha tornat més car, com les hipoteques. I compte, perquè en aquest panorama prou fragmentat ja ha tret cap una possible candidatura de les CUP.
El repte d’articular un espai de presència cívica en la presa de decisions polítiques queda, en definitiva, gairebé intacte. Finalment, el que jugarà un paper determinant serà, d’una banda, l’aportació d’idees i, de l’altra, la capacitat del món associatiu de “fer xarxa”, és a dir, reforçar les relacions des de la base i participar amb més força conjunta en els processos de decisió col·lectiva. Hem de parlar molt, sens dubte, del model de poble que tenim al cap, i sense quedar-nos en fórmules “políticament correctes”, com això del “creixement sostingut i equilibrat” que vol dir tot i res. Hem de parlar d’Agenda 21, és clar, i de participació i d’equipaments; tot, dins d’una visió de conjunt. Tan de bo puguem fer-ho amb informalitat i franquesa, dient pa al pa. Si fóssim capaços de transformar les necessitats en virtuts, aquesta legislatura podria ser realment fructífera, perquè de coses que ens fan falta, aquest cop, n’hi ha moltes.

(publicat al gar núm. 91, del 21 de setembre de 2007)

Trobada "decreixent" a Prada

2007-08-26T23:53:00.001+02:00

El dimecres 22 d'agost, al vespre, va tenir lloc una trobada entre persones que venien de les dues bandes de Catalunya (nord i sud), per parlar de possibles iniciatives conjuntes per parlar sobre decreixement durant el proper curs —i especialment dins el marc de la Universitat Catalana d'Estiu.

Adjunto aquí el resum (en francés) que de la trobada ha fet el mateix Serge Latouche:

Compte rendu de la réunion du 22 août 2007à Prades, au restaurant catalan Casa Nostra.
Présents : Joandomenec Ros, responsable de l'Université Catalane d'été, Josep Puig, Marcel Coderch, Stefano Puddu, Jean Monestier, Léonard Pascal, Serge Latouche.
La séance s'ouvre à 19 heures par un apéritif local (Byrrh et citron). Josep Puig et Serge Latouche évoquent l'éventualité de faire un séminaire ou un colloque sur la décroissance rassemblant Catalans du Nord et du Sud à Saint Michel de Cuxa en 2008 dans le cadre de l'Université Catalane ou sous son patronage.
Joandomenec accueille l'idée très favorablement et nous informe que Cuxa n'est utilisé par l'Université que pour les concerts. Les travaux se déroulent au Lycée de Prades qui assure les repas et peut accueillir en période de vacances jusqu'à 500 personnes pour le couchage. Il n'y aurait pas de problème en août prochain d'inclure 2 journées sur la décroissance
dans le programme de l'Université d'été.
Stéfano, Léonard et Serge pensent que la période des vacances de printemps seraient plus intéressantes, sans exclure nécessairement une rebelote en été.
Compte tenu des contraintes diverses, disponibilité des Catalans du Sud, disponibilité du Lycée, vacances françaises, présence de Serge et de Jean-Louis Prat, il s'avère qu'une seule date est envisageable au printemps, à savoir le week-end des 18-20 avril. Les participants arriveraient le vendredi soir et repartiraient le dimanche soir. Sans trancher sur la formule entre un séminaire d'étude (30 à 50) ou un "grand" colloque" (200 personnes) avec des pleinières et des ateliers sur les expériences locales pratiques (Stefano), il semble souhaitable qu'une séance d'ouverture ou une table ronde finale publiques se tiennent à Saint Michel.
Sur le thème : un consensus se dégage sur celui proposé par Serge : "Eco-régionalisme et décroissance", qui permet d'aborder la question de la construction d'une société de décroissance à l'échelon d'une région comme la Catalogne ou d'une province comme le Roussillon. Ce thème au carrefour des réflexions sur la "biorégion" et sur le local (relocaliser) tant en termes écologiques, économiques que politiques convoquent aussi les commencements de réalisation et les tentatives et projets concrets.
Sur la langue : Catalan et français, et en cas de besoins traductions ponctuelles (en cas d'intervenants étrangers).
Les ressources locales seront en tout état de cause privilégiées.
Josep Puig, Stefano Puddu, Jean Monestier et Léonard Pascal constituent un embryon de comité d'organisation et s'engagent à maintenir le contact entre eux pour préciser les choses (en liaison avec Joandomenec Ros) et s'élargir en impliquant Jean-Louis Prat, Santiago Villanova, Sylvette Escazaaux, Anna Monjo, Oriol Leira et Joan Martinez Alier et en mobilisant les divers
réseaux (Entropia, Terra nova, Uzerda, Icaria, Illacrua, Eynoiseries...). Les choses devraient être calées pour Noël.
Après un dîner convivial correctement arrosé, la séance est levé à 22 heures.

D'esquerra a dreta: Joandomènech Ros, Léonard Pascal, Jean Monestier, Serge Latouche, Pep Puig i Marcel Coderch.
Jo sóc el que no es veu perquè estava darrere l'objectiu.

Comiat al Xiri

2007-08-26T23:03:00.000+02:00

El dijous 16 d'agost, tot just tornat de Sardenya, vaig poder ser present a l'acte que donava el comiat a Lluís Maria Xirinacs i Damians, a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona la qual, tot i la seva dimensió i magnificència, va gairebé quedar petita, tantes eren les persones que van venir, des de tot Catalunya, per homenatjar-lo.
Va ser un acte d'una intensitat inusitada; són realment comptades les persones amb capacitat d'omplir Santa Maria del Mar amb tant amor, admiració i respecte. No sabria pas qui pot haver estat l'última a qui se li hagi reservat un tractament semblant, ni quina pugui ser la propera. Malgrat totes les polèmiques, Lluís Maria havia sabut fer-se estimar de debó.

Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo de prop, a principis dels 90, com a alumne dels seus cursos, primer, i posteriorment com a amic; no vaig conèixer, en canvi, l'etapa de la transició, quan les seves accions noviolentes davant de la presó Model van ser un revulsiu per a la incipient democràcia i el van transformar en un referent polític per a tota una generació, —i aquesta també va ser potser una sort: la meva relació amb ell no va ser condicionada per aquest rol polític al qual, possiblement, ell no va voler renunciar mai. Per mi, Lluís Maria va ser sobretot una de les intel·ligències més dotades i de les persones més cultes que jo hagi conegut mai. L'originalitat del seu pensament és encara profundament desconeguda i caldran dècades per arribar a copsar-ne l'extensió i la profunditat —si és que mai se'n vulgui començar la tasca. D'altra banda, quan tractes de prop una personalitat d'aquest calibre, et trobes també davant de la constatació que, vistos de prop, els savis també són constel·lats de punts febles, als quals no s'escapen per molt que ho intentin.

De tota la cerimònia, —l'emoció de la qual va poder-se expressar finalment amb un aplaudiment que van haver de fer acabar al cap de vint minuts, enduent-se el taüt amb les despulles fora de l'església, perquè altrament hauria pogut durar molt més— amb qui em vaig sentir més identificat va ser amb el violoncel·lista qui, des de la més absoluta discreció i sense fer ús de micròfons, va tocar al començament i al final una de les maravelloses partites per a cel·lo sol de Johann Sebastian Bach.

Crec que, amb la seva mort, Lluís Maria ha fet realitat el que sempre, en el fons, havia volgut: poder triar el moment, el lloc i la manera de posar punt i final a la pròpia existència. Ha practicat una auto-eutanasia a l'estil de com ho feien cultures més antigues, on els vells saben quan ha vingut el dia per treure's del mig. A mi m'ha semblat un acte d'ecologia profunda. Em pregunto fins a quin punt hagin estat benignes amb ell el bosc i la nit que han acollit el seu acomiadar-se. Espero que hagi pogut fer-lo en pau amb ell mateix —ja que, amb el món, era bastant més difícil, i potser ni ell mateix no ho volia.

Apunts sobre la pedagogia de les catastrofes

2007-08-18T12:33:00.000+02:00

[Encara que no tingui una relació directa amb la resta de continguts d'aquest bloc, adjunto un article, escrit a quatre mans amb Oriol Leira, filòsof i bon amic, que apareixerà al número d'agost de la revista Illacrua, actualitat i alternatives. És una reflexió embrionària, encara incomplerta, que apunta però cap a una problemàtica, al meu entendre, de gran importància.]

Amb aquest article hem intentat fer l’esforç d’assajar una primera aproximació a un concepte complex, no gens fàcil d’explicar i fàcilment tergiversable. Hem intentat obrir el meló d’una temàtica que no ve sola sinó que està estretament relacionada amb altres línies de discurs crític amb el pensament modern de marcat to positivista, economicista..., com és la del decreixement, de la qual Illacrua se n’ha fet ressó recentment.

La catàstrofe

Hem conegut dues maneres d’entendre el mot catàstrofe no necessàriament incompatibles. Per una banda, la concepció arrelada a la tradició grega antiga: es tracta d’un esdeveniment —generalment tràgic— que condueix al desenllaç de l’obra dramàtica. En aquest cas, la catàstrofe viscuda pel protagonista, amb motiu d’una passió o fatalitat, tenia un caràcter alliçonador, pedagògic. Era precisament en la fatalitat de la catàstrofe que el personatge en qüestió aprenia o ens ensenyava. Nietzsche ens havia fet notar que els grecs de l’època anterior a la clàssica entenien la vida com un fet inexplicable, escabrós, terrible, però que això no els empenyia al pessimisme, ben al contrari els havia estimulat a una lluita aferrissada per a l’autosuperació.
I per altra banda, s’ha entès la catàstrofe com un esdeveniment calamitós, desastrós; un daltabaix. Pel que fa a aquest sentit, voldríem fer notar que hem entès aquest concepte en sentit pejoratiu, ha estat una cosa rotundament negativa de la qual s’ha de fugir, que s’ha d’evitar de totes totes encara que calgui fer un tracte amb el mateix diable.
Sembla que ens hem quedat amb el segon sentit. Hem donat l’esquena a les catàstrofes. Per què? La resposta és clara: la por. Temem les catàstrofes i aquest és un fet que és i ha de ser així, i no seria bo que no fos així. La qüestió central és com afrontem aquest temor. Hi ha un temor que desaconsella l’acció, que defuig el problema, i un altre que anima l’acció, que serveix d’estímul, que forma part essencial de la responsabilitat, que obra l’horitzó de l’esperança.
Mentre moviments socials, com ara l’ecologista, llencen senyals d’alarma fent-nos veure com a problema allò abans no es percebia com a tal — fins i tot, de vegades, intenten accionar el fre d’emergència…—, per altra banda els governs, les empreses i altres poders establerts s’afanyen a tranquil·litzar la població: “aquí no passa res”. I és aquesta segona veu la que més agrada, aquella que manifesta una fòbia oberta als problemes, la versió optimista que celebra el poder il·limitat de la raó humana i de la tecnologia: “és qüestió de temps, ja veureu que ens inventem algun enginy que...”. Un bon exemple el tenim en les campanyes institucionals com “Tots contra el foc”, especialment després d’un incendi que ha consumit centenars d’hectàrees de massa forestal i ha provocat víctimes humanes, fins i tot mortals. En cap moment no s’afronta l’autèntica catàstrofe: l’estat de deixadesa lamentable en la que es troben els nostres boscos, ni la pèrdua accelerada de la nostra pagesia, ni l’impacte brutal que està patint el nostre territori, especialment el món rural, producte del desenvolupamentisme, etc. Només ens recorda que s’estan invertint diners en efectius per extingir els incendis, que s’aplicaran penes molt dures als piròmans... I per altra banda ens anem acostumant a conviure amb els incendis, i si bé en els moments punta de màxima calcinació reneguem i vessem llàgrimes recordant allò que hem perdut, en el fons no canviem res de res. Sí, “Tots contra el foc”?
Ens trobem amb una actitud ciclotímica davant dels problemes: oscil·lem entre la tendència a minimitzar-los descaradament, utilitzant tots els recursos de la retòrica audiovisual —no fos cas que se’ns espanti el consumidor!—, i l’actitud oposada de tractar-los obsessivament, sovint de forma morbosa, emfasitzant detalls esfereïdors i tot allò que pot generar emocions fortes, i sempre sense ajudar a una comprensió real del conjunt d’elements que hi entren en joc. Es tracta d’una contradicció amb un clar origen publicitari: es genera un entorn “anestesiat” (un món de somni, tots rics i guapos, que sempre mereixen el millor) i així es crea la necessitat del cop de puny al ventre —si no directament la patada— per sacsejar les consciències.

El temor

El que seria bo que reflexionéssim és que podem parlar de calamitats, desastres, esdeveniments funestos, daltabaixos... però que aquests només són una cara més de la vida, no podem negar-los el vessant positiu, la forta càrrega vital que tenen. I per aquest motiu tenen molta importància en la nostra experiència vital, en les nostres formes de vida. El filòsof Hans Jonas defensava la necessitat d’una “heurística” del temor que no només el descobreixi i el posi de manifest, sinó que inclòs es familiaritzi amb el particular interès moral que reclama. Així, per a aquest autor, el temor es convertirà en el primer deure —el deure preliminar d’una ètica de la responsabilitat històrica.
Diuen que aprenem més i millor amb les males experiències que amb les bones. Però no n’hi ha prou. El caràcter alliçonador de l’impacte desagradable de les catàstrofes té una important lectura pessimista, perquè el drama del moment pot ser pal·liat a cop de talonari (el cas de les indemnitzacions milionàries dels afectats pel “txapapote” de la Costa da morte, a Galícia, per tal de comprar el seu silenci), pot anar seguit d’una certa amnèsia a mesura que els esdeveniments es van allunyant, o tal vegada és la fe en la tecnologia el factor que hi col·labora més activament (la canícula d’estiu que ha mort tants francesos i altres europeus va fer obrir els ulls del canvi climàtic però l’arribada dels pseudohiverns i els aires condicionats sembla que ho han fet oblidar) o senzillament el motiu és que ens acabem acostumant a tot, seguint les apocalíptiques imatges dels mutants del futur (els col·lapses circulatoris).
En canvi, hem de ser capaços de mirar d’una altra manera els esdeveniments catastròfics, veient-los com a oportunitats per poder donar un altre rumb a la nostra vida, a la recerca d’altres models de vida menys agressius amb el mediambient i amb nosaltres mateixos (Jonas deia que el temor ha d’anar seguit de l’esperança). Hem d’estar preparats perquè. quan arribi el moment de la catàstrofe, no ens deixem embruixar per falses promeses ni pedaços tecnològics.

Manifestacions de la catàstrofe: del pla simbòlic al real

En el pla simbòlic, el problema és que la catàstrofe ja s'ha produït, tot i que inconscient i implícita. Parlem del fet que la desconnexió de la realitat ha adoptat la forma d'ocultació més refinada, que és l'aparença d'informació total, de connexió permanent/il·limitada amb tothom i tot arreu.
Són molts i poderosos els factors que tendeixen a generar en els individus el desarrelament de la pròpia comunitat concreta, la pèrdua de contacte amb el propi radi d'acció efectiu, amb el significat i l'abast real de les decisions personals... Sota la pressió dels grans interessos econòmics, hem vestit les noves formes de dependència (el cotxe, el mòbil, la hipoteca, la feina, els mitjans d'informació, internet) amb el nom de llibertat i de progrés. Si més no, hem perdut la capacitat de veure la part de retrocés que cada progrés suposa, la nova servitud implícita en cada nou alliberament.
Això és degut a la sofisticació gairebé il·limitada de les tècniques d'(auto)engany. La publicitat n'és la punta de llança, a escala industrial i planetària. Illich, Castoriadis, Postman, Virilio, etc. són autors que aporten idees en aquesta direcció, sense oblidar el mateix Latouche.
Podríem dir que la nostra visió de la realitat està cada cop més "apantallada". Ja la tradició vèdica parlava del "vel de Maya" que s'havia d'esquinçar, per arribar a un contacte directe amb la realitat. L'obstacle, per a ells, era una activitat mental massa capficada en el llenguatge i les seves trampes. Imaginem-nos quina estratificació de nous vels tenim a sobre ara mateix...!
També es podrien esmentar àmbits com el de la salut. Recerques epidemiològiques recents han arribat a la conclusió que una majoria de les enfermetats que afecten els països més “pròspers” tenen el seu origen, a hores d'ara, en una forma o altra de tractament mèdic.El mateix passa en tants altres àmbits, com la seguretat, l'educació, o simplement la tecnologia i la ciència: la solució ha esdevingut el problema. Aquesta és la catàstrofe inconfessada.
La conseqüència d'aquesta desconnexió és l'enorme falta de correspondència entre la gravetat dels problemes i les reaccions que el seu coneixement ens suscita. Sabem el que ens passa però no fem res per canviar-ho. La casa crema però nosaltres seguim mirant la tele que ensenya el bombers que intenten apagar el foc.
Bateson ens recorda que és molt difícil canviar els aprenentatges relatius a les nostres premisses (deutero-aprenentatges, en l'escala dels tipus lògics).

Pedagogia de les catàstrofes

Per poder superar aquest moment negatiu i poder aprendre de les catàstrofes, cal jugar amb elles. No es tracta de provocar-les, però sí de ser capaços d’estar preparats per saber afrontar el moment traumàtic amb la nostra creativitat, sense lamentar-nos. No hem de permetre que el discurs fàcil de solucions tecnològiques ens allunyi de la sempre dura empresa d’intentar comprendre el sentit dels esdeveniments catastròfics. El mes de juliol passat ens vam trobar amb el massiu tall d’electricitat a Barcelona i mentre la gent es queixava pel desempar en el que es trobava, tornaven a irrompre les mateixes veus maniquees que amb un to cínic i sarcàstic ens tiraven en cara les manifestacions contra la Mat o contra les centrals nuclears, dient-nos que teníem el que ens mereixíem. Es tracta de la ja clàssica lectura parcial de la realitat que ens vol fer creure que aquesta és la veritat. Aquesta hauria estat una bona oportunitat per assajar respostes imaginatives de cara a catàstrofes més dimensionades que poden donar-se en qualsevol moment.
El filòsof italià Enrico Euli en el seu llibre “Casca il mondo! Giocare con la catastrofe” ens parla de dues interpretacions de la pedagogia de les catàstrofes. Una és que només el xoc amb la duresa de fets desagradables pot tenir força suficient per trencar la capacitat d'autoconfirmació de les premisses —el mateix Einstein deia "és més fàcil trencar un àtom que un prejudici"—. Aquesta és la lectura diguem-ne pessimista (o realista) en
relació amb les capacitats humanes d'aprenentatge. A comptes fets, Txernobil ha fet canviar potser l'opinió de moltes persones però no ha portat a l'abandonament de l'energia nuclear, llevat que en un parell de casos concrets. També cal dir que, fins i tot en casos d’esdeveniment traumàtics, una reacció possible és la de reforçar encara més les premisses, i tancar-se a qualsevol lectura que pugui qüestionar-les…
L'altra interpretació, que és la que Euli defensa en el seu llibre, és la d’orientar l'esforç pedagògic a mirar la realitat de cara i aprendre a "jugar amb la catàstrofe"; utilitzar l'activitat lúdica, per tant, com a eina per "reconnectar-se" amb allò que som, a la xarxa real de relacions en què vivim immersos, al territori i la comunitat a què pertanyem.
És un exercici alhora cognitiu (relatiu a l’aprenentatge sobre les premisses, segons planteja Bateson) i polític, ja que treballa en direcció de l'empoderament personal i de la creació de xarxes.

Idees per l'estiu

2007-07-15T16:42:00.000+02:00

(aquesta és una carta enviada el 15.7.07 a una vintena de contactes personals)

Bona dia,

estem a mitjans de juliol: comença a fer calor de debó, i el cap està ja pensant en les vacances. Costa centrar-se en temes de gran envergadura.
Tanmateix provo a llançar algunes reflexions i propostes. Veurem quines respostes arribaran. En el fons, estem intentant agafar les coses amb temps.
En termes estrictes, es podria dir que no tenim presses.

No estic segur que es pugui fer una convocatòria com cal aquest mes de juliol.
El divendres dia 20 podria ser l'únic dia per mirar de coincidir unes quantes persones, al vespre, en un lloc de fàcil accés (per exemple, la Calma). Si algú s'hi apunta, que ho digui.
Però seria més aviat un moment per intercanviar idees. Crec que caldrà fer una convocatòria ben feta per al mes de setembre.
Afortunadament, el correu electrònic també és un mitjà vàlid per exposar breument el que vaig rumiant sobre aquest procés.
Aprofito, doncs, per deixar-ne constància. Òbviament, és el meu punt de vista i només serveix com a inici de conversa.

El primer punt que personalment tinc clar és que el Pla Estratègic hauria de sorgir d'una iniciativa ciutadana. I amb més raó tenint present l'actual situació política del consistori.
Es tracta, doncs, de crear un nucli de ciutadania organitzada que es faci promotor d'un procés de reflexió que aspira a implicar tothom, incloses les forces polítiques del poble.
Aquestes, tant si són al govern com a l'oposició, ens poden ajudar, també, a gestionar una captació de fons (subvencions i similars) perquè la iniciativa no es basi únicament en la bona voluntat.
Caldria tenir recursos per convidar ponents, per coordinar les comissions de treball i el procés en el seu conjunt, per publicar aportacions, etc.
Hauríem de tenir clar des d'ara un procés a tres anys vista i amb diferents etapes: una de plantejament general, una d'elaboració i debat, i una tercera de síntesi i difusió.
Tal com vaig apuntar —crec— en el meu escrit inicial, penso que el pla estratègic ha d'anar paral·lel (que vol dir interrelacionat) a l'elaboració de l'Agenda 21 local.
Aquesta afirmació la deixo com una mena d'evidència que, si de cas, podem discutir si algú no la veu clara.

Per agilitar els procediments per tirar endavant aquest procés, jo proposo d'utilitzar com a plataforma el "xamfrà, espai de diàleg".
En aquest moment, l'associació té validesa formal però és com una mena de closca buida, gairebé sense activitat.
D'altra banda, el seu objectiu fundacional va ser precisament el de servir com a espai de trobada entre persones i entitats diverses per debatre temes d'interès general del poble (i una mica més enllà).
Es podria convocar una assemblea a finals de setembre per "refundar" la junta directiva i també l'adhesió dels socis, de manera que es vagin incloent totes les persones interessades en promoure el procés.
El Xamfrà esdevindria l'instrument per tirar endavant aquest pla estratègic. En aquest moment l'associació no té altres projectes.
Això no treu que les altres entitats interessades s'hi puguin sumar i aparéixer a tot arreu on calgui.
Però estic convençut, especialment en la relació amb els interlocutors públic, que és bo tenir un subjecte principal que pugui establir una relació directa i negociar les coses amb agilitat.
Si no em temo que ens empantanegarem.

La idea que tinc sobre el primer any és d'una dinàmica tranquil·la però constant de preparatius. M'explico.
Podríem planificar un seguit de xerrades públiques amb persones interessants i competents que ens ajudin: 1. a clarificar que és un pla estratègic, com funciona, quins temes toca, etc.; 2. fer difusió del projecte dins del poble i atraure les persones interessades.
Cada xerrada, doncs, ens permetria de saber-ne una mica més sobre com es fa un pla estratègic, d'estructurar una mica millor els temes que treballarem a la segona fase, i de tenir un llistat de contactes una mica més complet.
Mentrestant, entre el setembre i el gener, a tot estirar, els del grup promotor hauríem d'haver fet un primer mapa de temes a tractar i una primera proposta de grups de treball, que es pugui discutir entre febrer i maig.
Per mi, les decisions sobre com es coordina el treball dels grups hauran de ser el màxim de consensuades. També seria recomanable, tal com deia abans, trobar recursos (encara que modestos) perquè les coses tirin endavant.

Finalment, acabo apuntant algunes de les persones que havia pensat com a possibles ponents a convidar:

- Ramon Maspons: ha estat coordinador del pla estratègic de Granollers; a part, treballa en una consultora d'innovació tecnològia (IALE tecnologia); ens podria introduir la idea de pla estratègic i parlar-nos del procés de Granollers, amb pros i contres;
- una alternativa o complement podria ser convidar alguna persona implicada en el pla estratègic de Mataró, també per tenir el contrapunt d'una altra experiència. Jo no conec personalment ningú però el Francesc García em sembla que sí;

- Enric Tello: és director de l'institut d'institucions i història de l'economia a la UB (o UAB?: no n'estic segur); ha fet recentment una excel·lent xerrada al Figaró (poble on ve a estiuejar) sobre "la nova cultura del territori"; no és fàcil atrapar-lo però val molt la pena;
- sobre aquest mateix tema (planificació del terrritori) seria interessant tornar a convidar dos arquitectes que van venir als "dissabtes de Chiapas": un és l'Agapit Borràs, l'altre no recordo el nom però segur que no és difícil de localitzar;

- Joan Subirats (o algú del seu equip): sociòleg, politòleg, figura destacada que gairebé no cal presentar; ens podria parlar de la participació en els processos de gobernança;

- encara no tinc un nom concret, però buscaria algú que ens parli de desenvolupament local comunitari;
- també m'agradaria trobar alguna persona que parli de la importància de recuperar les interrelacions, en àmbit local, entre sectors primari, secondari i terciari.

Aquí em paro, també per deixar espai a d'altres aportacions, que espero siguin moltes.
Perdoneu la pallissa i gràcies de tot,

stefano

Mullar-se

2007-06-27T01:37:00.000+02:00

(Aquest article, signat, ha sortit publicat al gar núm. 81 del 8 de juny. Ha estat mereixedor d'una certa mala maror entre els seus destinataris principals —els membres del GiG— que, d'altra banda, han estat del tot refractaris a recollir-ne els consells)

Hi ha moments en què mullar-se no només és necessari, sinó inevitable. Els fets demanen prendre posició, i qui no gosa fer-ho acaba trobant-se, mal que li pesi, posicionat pels fets. En casos així, les decisions que no prens, finalment et prenen. Aquí és on estem, deu dies després de les eleccions.
A l’hora de fer govern, sembla que el GiG té la paella pel mànec. El seu regidor és qui pot decantar la majoria en un sentit o en un altre, ja que els grups d’esquerra no sumen. El poder que els dóna aquesta posició no és ni més gran ni més petit que la responsabilitat i el compromís que ara els toca assumir. Perquè és una evidència que en aquesta paella no hi cap tothom. El pes de disset regidors no pot fer altra cosa que trencar-la, i al GiG no li quedaria a les mans altra cosa que un trist mànec inútil. Imaginar-se un escenari diferent és una mostra de poca perspicàcia. No oblidem que dues forces poden sumar nou regidors sense grans esforços matemàtics —sense entrar aquí en valoracions sobre rerefons ideològics, models de poble o prioritats de programa. Prou que les respectives cúpules els deuen estar pressionant perquè es deixin estar de romanços. Tampoc hauríem de creure impossible que les dues parts escindides d’esquerra puguin fer un exercici d’humilitat i realisme per tornar a sumar majoria malgrat el trencament, si és veritat que, a Irlanda, hem vist compartir govern als líders de dues forces que estaven a matar, en el sentit més literal del terme. Aquestes opcions, tot i ser remotes, són més viables que no l’aposta gairebé metafísica del GiG de formar govern entre tots, en nom del poble, amb no se sap quines prioritats ni quin programa.
Quedi clar que estic convençut des de fa temps —i ho he expressat per escrit més d’un cop— que hi ha una necessitat clara i urgent de renovar la política, d’experimentar nous camins, i per això cal estar disposats a renunciar a fórmules obsoletes. Però els canvis, perquè funcionin, s’han de preparar amb temps. Els nostres veïns del Figaró, per exemple, han dedicat quatre anys a redactar de forma participativa una Agenda21 que ara és com un esplèndid programa de govern, respecte al qual s’ha compromès tot el poble, o gairebé; aquí no veuria impossible que tots els regidors posessin mà a l’obra (si és que ho volen) per tirar endavant la tasca, que ja està definida i consensuada.
Però a la Garriga no estem en aquest punt, ni molt menys. Aquí hem de ser més prudents i donar-nos per satisfets si aconseguíssim practicar les virtuts del diàleg entre socis de govern en una coalició àmplia, basada en programes compatibles. També seria d’esperar que es descobrissin les propietats terapèutiques que dóna la consciència de governar en minoria, ja que, amb 5.000 persones que no confien en cap candidatura, tota majoria per definició va coixa. Serà doncs —o hauria de ser, sens dubte— una legislatura de diàleg i de concertació, on tothom haurà de participar i dir-hi la seva: majoria, oposició i ciutadania. Però no podrà ser, i crec que no hauria de ser, i espero que no serà, un poti-poti. És massa ingenu creure que tots volem el mateix. Només cal mirar els aspectes urbanístics, per adonar-se’n. Per això cal pronunciar-se. Si la participació és la prioritat del GiG, ja saben que tenen una magnífica oportunitat de liderar-la. Poden estudiar quins companys de viatge els semblen més propers a la pròpia manera de veure el poble i d’imaginar-ne el futur. Tenen el privilegi de poder triar, que no és poc. També en tenen el deure, perquè aviat s’exhaureix el temps. Ara sí que han de fer una opció valenta, i mullar-se.

Mirar de cara el poble girat d’esquena

2007-06-27T01:34:00.000+02:00

(Aquest escrit ha sortit publicat com a editorial, sense signatura, al gar núm. 80, el divendres 1 de juny)

El resultat de les eleccions de diumenge ha deixat a la Garriga un mapa de composició difícil i de regust amarg. Si fem una ullada al conjunt de les xifres, una primera cosa queda clara: el sistema polític ha estat el gran derrotat. Quatre mil cinc-centes vint persones (que es diu ràpid) s’han girat d’esquena al que sol anomenar-se “la gran festa democràtica”, aquest ritual de consignar en una papereta la cessió per quatre anys de la pròpia quota de sobirania. Estem parlant d’una xifra que triplica el nombre de sufragis de la llista més votada. Amb els vots blancs i nuls, això ens dóna una població de 5.000 habitants que es manifesta indiferent a qui el governi o el deixi de governar els propers quatre anys. Dit d’una altra manera, una tercera part dels garriguencs —gairebé la meitat de la població adulta— no confia en cap de les propostes que s’han presentat a aquests comicis —o potser en la política tout court. Malgrat els 1.030 votants que s’han afegit al cens, el total de vots emesos ha estat inferior, en xifres absolutes, al del 2003. Es tracta, des del punt de vista democràtic, d’una desfeta que no podem passar per alt ni liquidar amb un comentari de circumstàncies. Aquí estan fallant els fonaments, i ens hem de preguntar seriosament perquè. Els abstencionistes no són ni ignorants ni ximples, sinó que expressen una visió de la realitat que cal tenir en compte; per això oferim aquestes pàgines a qualsevol persona que vulgui explicar-nos els motius que l’han portada a abstenir-se. Ídem pels vots blancs, que superen la barrera del 5% fins a sumar 343, un rècord mai vist al poble, i que els faria mereixedors d’un escó buit al ple.
Pel demés, l’únic grup que ha pujat en nombre de vots és el que no en podia perdre: el GiG —que amb l’impuls de la novetat ha tret un regidor. Tanmateix, són potser la força a qui més hauria de fer reflexionar el pes del vot en blanc.
Miquel Pujol, que aviat serà ex-alcalde, ha tret un resultat més que honorable, mentre que l’aposta de renovació d’ERC no s’ha entès i ha rebut un càstig duríssim. La fractura en el si del partit republicà ha donat, a l’acte pràctic, un empat de regidors (2+2), amb la pèrdua, però, del cinquè que —parlant a l’engròs— ha anat a parar al GiG.
Les demés candidatures han repetit resultat en nombre d’escons, malgrat que han baixat totes en percentatge i en nombre de vots (CiU: -241; PSC: -122; ICV: -81; PP: -28). En definitiva, res de què alegrar-se. CiU, amb Meritxell Budó al capdavant, és la força guanyadora, amb majoria relativa de regidors (5) i de vots (1.577); això no treu que fer govern li serà complicat —mentre no aconsegueixi teixir una opció sòciovergent —que en aquest poble, d’altra banda, és inèdita. Sense el trencament d’esquerra ja tindríem un tripartit; però, amb la situació actual, no hi ha manera que sumi. Hauria de ser un quatri-, configuració més complicada de gestionar, tot i que és fàcil veure les afinitats existents al voltant de diversos punts del programa, començant per les propostes sobre participació. D’una manera inesperada, la clau la té el GiG, que però no sembla voler fer-la servir —o se’ls pot trencar a les mans, depenent de com la manegi. O potser la veritable clau de la legislatura només la tindrà qui sàpiga mirar de cara aquest mig poble que s’ha girat d’esquena.

Una proposta

2007-06-27T01:32:00.000+02:00

(Vaig escriure i enviar aquesta carta a una trentena de persones el dia abans de les eleccions, el 26 de maig)

...

Quan crèiem que teníem totes les respostes, de cop i volta van canviar totes les preguntes.
(Mario Benedetti)

Benvolgut, benvolguda

Escric aquesta carta en el dia de reflexió abans de les eleccions municipals.
En aquest cas, la reflexió que voldria compartir amb tu és molt simple: sigui quin sigui el resultat del vot —i, en conseqüència, la majoria política i els pactes que en derivin, així com la tasca de govern que es desenvoluparà en els propers quatre anys— crec que en aquests moments és més que mai necessària una reflexió col·lectiva sobre el futur del poble; una reflexió oberta, sense tancaments ideològics o partidistes; una reflexió de mires àmplies, que abasti la complexitat del municipi, de la seva gent i del marc geogràfic i social que l'envolta, i que intenti projectar-se en un horitzó temporal prou dilatat (15-20 anys vista); finalment, una reflexió atrevida, és a dir, disposada a assumir els canvis d'escenari que es preparen a escala global i que ens demanen respostes apropiades i necessàriament innovadores.
Estic parlant, en dues paraules, d'un Pla Estratègic* per a la Garriga —un treball que haguéssim hagut de fer com a prèvia per a la renovació del POUM (ara fa tres legislatures), l'absència del qual ha determinat una absoluta falta de nord en la política municipal de l'última dècada. Un retard que ens ha perjudicat de la forma que coneixes prou bé en casos com el del Balneari Blancafort o de la finca de la Sínia, per citar els majors despropòsits dels darrers anys. Es tracta, doncs, de jugar d'antícip de cara a un nou cicle polític, mentre encara estem a temps. Tinc clar que no és una idea nova i que altres persones fa anys que en reclamen la necessitat. El meu desig és simplement el de trobar un grup de persones i/o entitats disposades a impulsar-ho conjuntament.
En aquest sentit, entenc que un procés d'aquestes característiques fóra bo que s'impulsés des de la societat civil, amb l'ànim d'incloure tothom que vulgui fer-hi la seva aportació, sigui quina sigui la seva afiliació o procedència. Em semblaria desitjable un acord entre diferents entitats garriguenques —entre les quals, com és evident, m'agradaria hi fossin aquelles en què tu participes— per ajuntar esforços i impulsar conjuntament aquest procés de reflexió participativa, que pugui avançar en paral·lel a l'Agenda21 durant els propers 2-3 anys.
Em perdonaràs si intento ser molt concret a l'hora de proposar-te uns passos a fer per posar en marxa la iniciativa:
- el primer seria organitzar una trobada de persones/entitats que volen esdevenir impulsores del Pla Estratègic; me la imagino com una trobada oberta (cadascú pot fer invitacions als contactes personals que cregui interessats a promoure el procés) però sense convocatòria pública; m'agradaria fer-la dins la segona meitat del mes de juny, així que et demanaria que em diguessis quina podria ser la teva disponibilitat de dies per fer una trobada (dies millors i pitjors), de manera que puguem trobar el dia que vagi millor per a tothom.
- els objectius de la primera trobada serien:
- posar en comú idees que ajudin a vertebrar el projecte (com ens l'imaginem; experiències semblants; persones a tenir en compte; eixos temàtics; horitzó temporal; dinàmica de treball; etc.)
- fórmula organitzativa: com impulsar públicament el procés? quina relació amb le forces polítiques i el govern municipal? cal crear una entitat ad hoc?
- calendari: fixar data per a una presentació pública; definir passos previs per arribar a aquesta presentació; llista de contactes a qui convidar i repartició de tasques; creació d'una comissió de treball per definir una proposta d'activitats a comentar i aprovar després de la presentació pública.
(Tot, naturalment, és replantejable...).
Pel que fa les entitats que em sembla podrien ser impulsores d'un procés com aquest, inclouria:
- amics ràdio silenci
- cargol s'ho fa sol
- centre excursionista
- cineclub
- contrapunt
- fundació maurí
- fundació fornells-pla | sisquella
- garbell
- gep
- la garriga societat civil
- òmnium
- xamfrà

...i segur que me'n oblido més d'una.

Per acabar, et demanaria que em contestessis concretament aquests punts:
- si creus, personalment, que un procés d'aquest tipus és necessari i/o positiu;
- si estàs interessat i disposat, a títol individual i/o en representació d'una entitat, a implicar-t'hi;
- si voldries participar en la primera trobada (oberta però no pública) de la qual parlo en aquest missatge, i quin són els teus dies impossibles (i també els preferits);
- si coneixes alguna persona a qui creus que caldria fer arribar aquesta invitació (si vols pots passar-li tu directament, però en tot cas et prego que m'informis del contacte, per estar-ne al corrent).

Gràcies per tot i fins aviat,
stefano

26.05.07

* Faig servir aquesta expressió d'ús corrent com a aproximació a la idea; tanmateix, estic ben disposat a utilitzar una altra expressió, si és que en trobem una de millor...

La paraula civica

2007-06-27T01:29:00.000+02:00

(Vaig publicar aquest escrit al gar núm. 74, del 20 d'abril de 2007)

Enguany tindrem una campanya electoral més entretinguda. Ho serà, d’entrada, perquè haurem d’escoltar set caps de llista, un parell més que de costum, cosa que ens obligarà a un exercici suplementari de paciència. D’altra banda, serà interessant estudiar com s’obrirà el ventall de propostes i quines diferències i semblances s’acabaran dibuixant entre els grups que demanen als garriguencs el seu vot per als propers quatre anys, ja que el quadre de possibles aliances admet un nombre de variants inèdit.
La ciutadania també jugarà les seves cartes per participar al debat sobre continguts. Igual que es va fer la legislatura passada, s’està promovent, des del món associatiu, un “fòrum civil de la paraula”, amb l’objectiu de recollir inquietuds i propostes concretes, per tal de fer-ne tema de debat entre les candidatures. Repassant els punts que es van plantejar ara fa quatre anys en els grups de treball, sobta veure quants n’hi ha que encara segueixen plenament vigents.
Un d’ells —com no— afecta la finca de la Sínia, una peça clau per resoldre un trencaclosques de no fàcil solució, on hi ha en joc la permeabilitat del centre, la millora de la mobilitat i el creixement del poble en sentit transversal, cap a la Doma. El repte urbanístic de connectar les dues bandes del riu i incloure el barri de la Doma dins la trama urbana no s’ha abordat en aquesta legislatura que ara es clou, i ha quedat pendent per la propera. És necessari donar una empenta per ajudar el poble a créixer en aquesta direcció. El pas decisiu, al meu entendre, seria apostar perquè es realitzi en el menor temps possible el pont de Can Luna, que està dibuixat en el Pla General Urbanístic des de 1984. Aquesta, per mi, hauria de ser una de les primeríssimes actuacions de la propera legislatura, amb la disponibilitat, fins i tot, a avançar-se a la Junta de Compensació, si necessari, per finançar el començament de les obres.
I què passaria si es replantegés la decisió de posar el CAP a la Sínia i pensessim, en canvi, de cedir a CatSalut un solar a l’altra banda del riu, prop de la gran zona d’equipaments que el Pla General preveu? Seria suficient fer un canvi d’ús (d’esportiva a sanitària), que no presenta gaire dificultat. La zona és planera i seria fàcil situar l’equipament i predisposar la zona d’aparcaments que necessita. Només caldria elevar d’un metre l’edifici per evitar el risc d’inundació. La presència d’un centre sanitari a l’altra banda del riu atreuria sens dubte el creixement del poble en aquella direcció. I això, de pas, donaria opció d’estudiar sense condicionants totes les possibilitats per a la Sínia: convocar —ara sí— el famós concurs d’avantprojectes, que inclogui l’aparcament subterrani, els edificis per tancar les mitgeres, l’encaix amb la plaça Dr. Montal, els equipaments... Tot això, més la preparació del projecte de Can Luna com a Centre de cultura i creació, formarien un bon paquet per treballar a la propera legislatura.
Això és només un botó de mostra. Propostes se’n van fer moltes, i l’únic que ha faltat, aquests quatre anys, ha estat la disponibilitat a estudiar-se-les. Ara repetirem l’intent: plantejarem idees, escoltarem programes i valorarem el que s’ha fet fins ara. Més enllà del vot, l’exercici de la paraula és un dels espais de civisme als quals no tenim cap intenció de renunciar.

Decreixement a la Garriga

2007-06-27T01:27:00.000+02:00

(Aquest article va ser publicat al gar núm. 70 el dia 16 de març)

“Decreixement” és una paraula nova, o almenys poc coneguda, que la setmana passada ha fet la seva entrada en el debat públic del nostre país. Darrere d’aquest mot —que apunta a la necessitat de sortir de l’economicisme desenfrenat de la nostra societat, i ens demana de prendre consciència que ja ens hem passat dels límits i que ens cal tornar a formes de vida més sòbries i responsables— hi ha un moviment de persones i d’idees que, primer a França —on es va formular inicialment— i ara també a Itàlia, està coneixent una difusió ràpida i imparable. L’encarregat d’exposar-la, en el marc de dues conferències molt concorregudes —primer a Barcelona i després a Girona—, va ser l’economista francès Serge Latouche, avui un dels principals teòrics i divulgadors del decreixement. Molts haureu tingut ocasió de llegir-ne una entrevista ben colpidora a “la Contra” que la Vanguardia va publicar el divendres 9 de març. La seva estada a Catalunya ha coincidit també amb la publicació d’un dels seus darrers llibres (“Sobrevivir al desarrollo”,
Ed. Icària), on Latouche posa en entredit l’ambigüetat insalvable del concepte de “desenvolupament sostenible”.
El dijous i el dissabte de la mateixa setmana, vam tenir el plaer d’acompanyar Serge Latouche a passar un parell de dies de descans a la nostra població. I és que des de la Garriga s’ha gestat i coordinat la seva visita a Catalunya, incloent la traducció del llibre al castellà, que ha curat Patricia Astorga. Un exemple més de la multitud de coses interessants que es fan al nostre poble, tot i que no sempre les coneixem.
Proposar-se d’abandonar la lògica del creixement pot semblar un impossible en un món on l’economia ho domina tot però, ben mirat, hi ha indicis cada dia més clars que l’impossible és seguir avançant per aquest mateix camí. Les societats opulentes han agafat un tren de vida (aquest sí d’alta velocitat) que va directe cap al precipici. Hi ha raons ecològiques de pes per afirmar-ho, que són “veritats incòmodes” des de fa vint o trenta anys, però que només darrerament arriben a tenir major audiència —i ara, fins i tot, un òscar. Però hi ha també la percepció que el nostre nivell d’ingressos i els nostres esforços per mantenir-lo ja no es tradueixen en aquell benestar personal i col·lectiu (“ben-èsser”) que perseguim. Anem cansats, estressats, atrafegats, desbordats. Tot allò superflu va omplint la nostra vida i deixa ben poc espai per a l’essencial. I això ja és una petita catàstrofe.
No hi ha dubte que és necessari un canvi de rumb i de model, sigui per tornar a fer compatible l’espècie humana amb la vida al planeta, sigui per alliberar-nos de tanta tonteria i centrar-nos en allò que fa la vida mereixedora de ser viscuda i compartida. La idea del decreixement té un potencial transformador sens dubte interessant, i de ben segur que en seguirem parlant a la Garriga: de fet, qualsevol replantejament d’una economia “des-localitzada” ha de començar per una recuperació del territori i pel reforçament de la dimensió local. Es tracta de parlar, llegir, discutir-ne, perquè, si es vol, hi ha coses que podem canviar.

+ info: www.decreixement.net

Primeres pedres

2007-06-27T01:25:00.001+02:00

(Aquest escrit va sortir publicat al gar núm. 67, que es va publicar el 23 de febrer)

Segons prometien les principals forces polítiques a les municipals de 2003, aquesta legislatura havia de servir per al rescat de la Sínia, després de l’abandó patit en l’etapa de govern d’Alfred Vilar. Però no ha estat així. El bipartit ERC-PSC no ha trobat cap interès en la primera casa d’estiueig de la Garriga i sí, en canvi, en l’aprofitament d’un espai cèntric —regalat al poble perquè se’n fes un parc i una guarderia— per solucionar temes que se’ls feien massa grans. Han tirat, doncs, la casa a terra —per la incapacitat de trobar un altre indret on posar el CAP— i han asfaltat mitja finca per fer-hi un aparcament “provisional”. Que la Garriga necessita el nou CAP això ningú no ho discuteix. Però no queda demostrat —ans al contrari— que el millor lloc per fer-lo sigui el que va triar l’actual equip de govern. També fan falta aparcaments prop del centre, és clar. Però la solució no és menjar-se el parc per fer-ne un pàrquing.
Les opcions adoptades pel govern actual sobre la Sínia no formaven part de cap programa electoral; més aviat el que prometien eren coses que després no han fet. No hi ha, per tant, un mandat explícit dels electors que avali decisions que s’han pres sobre la marxa i amb poc encert, si pensem que el Pla Especial proposat pels tècnics municipals s’ha hagut de revisar a fons, a partir d’una al·legació ciutadana presentada pel Moviment en defensa de la Sínia. Això passava fa dos anys, a finals de 2005. En aquell moment, les presses eren el gran argument de l’alcalde per tancar-se a qualsevol proposta que no fos la seva: fer el CAP en l’indret on hi havia la casa de la Sínia. No es podia perdre ni un dia. El poble no podia assumir cap més retard... Així van tirar a terra la casa. Així ens van tapar la boca.
Dos anys després, i a tres mesos de les eleccions, encara no hi ha res començat. Un retard que per si sol demostra el fracàs d’un projecte. Potser que ara no es posin a córrer per posar la primera pedra, com se sol fer a finals de legislatura. Em pregunto quin sentit polític tindria això, per part d’un govern moribund, destinat a renovar-se de dalt a baix —ja que, dels actuals regidors, pel que se sap, amb prou feines si se’n tornen a presentar dos o tres... Perquè, doncs, no sotmeten al vot dels electors el projecte que han estat preparant, en comptes de donar-lo com un fet consumat? Aquest seria un gest d’enorme elegància política: posar sobre la taula la Sínia com a gran tema de campanya, obert a les diferents opcions que cada candidatura es vegi capaç de fer: i que els electors triïn. Si els donen la raó, doncs endavant. Si altres opcions són més valorades, que d’entrada no els tanquin les portes.
Dubto, però, que ho vulguin fer. La compulsió a portar les decisions fins al final, especialment quan poden ser equivocades, és molt freqüent entre els humans. I com més alt el risc d’error, més forta.
El que sí que em sembla que es pot demanar a l’equip de govern és el compromís, abans de començar les obres, d’ensenyar-nos el projecte; que ens expliquin com funciona l’entrada i la sortida d’ambulàncies per uns carrers tan propensos a l’embús; que ens diguin quines mesures s’han previst per garantir que les obres de fonamentació no afectin les arrels dels plataners; que ens detallin l’eventual sobrecost de posar els fonaments damunt d’una riera; i finalment com han resolt el tema dels veïns afectats. Després, només després, que posin la primera pedra.

Democracia imperfecta

2007-06-27T01:22:00.000+02:00

(Aquest article va sortir publicat al gar núm. 63, corresponent a la setmana del 26 de gener a l'1 de febrer)

Vivim en una democràcia imperfecta. Això s’ha d’entendre, en primer lloc, en el sentit més general: que la divisió entre els poders és, sovint, més fictícia que real mentre que, per sobre o per sota, el poder econòmic allarga la seva mà, cada cop menys invisible, per controlar-los tots tres; de manera que els governs són incapaços de posar a la pràctica els principis meravellosos que es declamen en els capítols primers de les Constitucions respectives. L’enunciat també s’aplica a casos més concrets i de menor envergadura, com ara les lleis electorals, fetes molt més per afavorir els partits grans que no per reflectir la voluntat de l’elector. Per últim, cal reconèixer que, en la imperfecció general, els reglaments interns dels partits destaquen per la seva capacitat de generar polèmica, com hem vist en l’episodi recent viscut a l’agrupació local d’ERC. La desproporció creixent, en nombre d’efectius, entre militants i votants d’un partit complica molt les coses. El dubte és real: a qui es deu un càrrec electe, a les persones que l’han votat o a l’organització i els militants que l’han portat a ser candidat? No hi ha respostes fàcils a aquest interrogant que els garriguencs ens hem vist plantejat quan l’alcalde actual, Miquel Pujol, ha estat descavalcat com a cap de llista d’esquerra.
Els fets són d’una trascendència política que convida a fer-se més d’una pregunta. En primer lloc: quants petits desacords han calgut perquè el got d’ERC hagi arribat a vessar? Una desavinença d’aquest calibre no madura en un dia. Ben al contrari, necessita un temps de gestació llarg. A principi de legislatura, la compenetració entre militància i candidats era plena. Alguna cosa deu haver passat entremig —o unes quantes. A veure si algú ens ho pot explicar.
El segon gran interrogant té a veure amb la participació. Un fet com aquest pot fer-nos creure que la participació és un concepte bonic però inviable, com els ideals de la revolució francesa, i que un partit amb majoria d’edat ha de deixar enrere aquests somnis adolescents i adoptar formes de funcionament serioses i efectives. De fet, fa temps que els partits segueixen el camí d’assemblar-se cada cop més a empreses. La nostra democràcia imperfecta intenta millorar-se pel cantó de l’eficàcia, on els resultats tenen molt més pes que els valors o les persones; l’estructura jeràrquica assegura el bon funcionament de la màquina gestora i l’acte participatiu gairebé no cal, sinó com a moment folklòric per a omplir pantalles als actes finals de la campanya.
Però: és aquesta la democràcia que volem? És l’únic camí possible o n’hi ha d’altres? Queden persones que creguin que la participació no és un entrebanc per la política, sinó la seva proteina bàsica? L’ambigüitat dels partits sobre aquest punt —l’insistir sobre la participació sense convenciment real i amb poques ganes de practicar-la— pot ser el motiu que realment allunya la gent de la militància i, fins i tot, del vot. Com es podria perfeccionar aquesta “disfunció democràtica”, cada partit i candidat hauria d’explicar-ho, en la seva proposta de govern i també en la seva pràctica concreta.
Per acabar, el darrer dubte: a quina mena de valoració política correspon el cessament d’un regidor que s’ha distingit per la discreció i la capacitat de treball? És una decisió que s’ha pres “en benefici del poble” o s’ha d’entendre com un represalia personal? Seria d’agrair una resposta del qui ha pres la mesura.

Una opcio personal

2007-06-26T21:49:00.000+02:00

(Aquesta és la carta que vaig enviar a la vintena de persones amb qui havia començat aquest procés. Vaig voler fer-ho de forma privada i amb la màxima discreció. L'escrit té data del dia 1 de febrer de 2007)

Bon dia,

escric aquest missatge col·lectiu per informar-vos breument d'una decisió personal que he acabat de prendre ahir a la nit, en la trobada entre els signants de l'escrit que va aparéixer al gar setmanes enrere.
Feia temps que m'ho rumiava, així que no ha estat tampoc una decisió impulsiva, sinó meditada. La reunió d'ahir simplement va acabar de convénce'm en aquest sentit.

El que he decidit és que, personalment, no em sento més disponible per seguir empenyent, tal com estan les coses, aquest procés de creació d'una candidatura cívica, i per tant me'n retiro.
Malgrat que segueixo convençut de la importància que es generi un procés que aglutini les propostes i reivindicacions de la societat civil i els doni visibilitat política, i malgrat pugui veure que el moment actual a la Garriga presenta unes oportunitats que difícilment es repetiran, hi ha motius diversos que em porten a prendre aquesta opció.
Bàsicament, és un tema de maduració.
D'una banda, he arribat a la conclusió que el meu moment personal no és madur per implicar-me en aquest repte amb la intensitat necessària —la que jo voldria i la que requereix la tasca.
Visc unes circumstàncies força exigents, entre la feina, la família i el compromís que tinc amb el gar —un projecte del qual no em vull desdir. Entre tot plegat, la meva vida no està prou assentada com per poder oferir als demés un compromís ferm.
D'altra banda —i sense voler amb això desanimar ningú— la meva percepció és que tampoc el procés ha arribat al grau de maduració mínim que, segons el meu criteri, requereix.
La suma d'aquestes dues dificultats per mi és decisiva.

Sembla que, igualment, hi ha un grup de persones que estan animades a fer els passos per tirar endavant una proposta de candidatura.
Segurament que es posaran en contacte amb vosaltres, ja que tenen la vostra adreça de correu.
Jo us animo a seguir endavant en la proposta, en la mesura de la vostra disponibilitat i de la confiança que us generi.

Per la meva part, tinc clar que dedicaré els propers quatre anys a la tasca d'ajudar a la maduració d'una sèrie de ferments que estan presents en el poble i que poden ser una aportació positiva per a la seva vida col·lectiva.
M'agradaria trobar companys de camí per impulsar, des de la ciutadania i el món associatiu, un Pla estratègic per a la Garriga, obert a la participació de tothom, que debati diverses opcions de futur i intenti marcar unes línies d'actuació per a la legislatura successiva.
El Pla estratègic, al meu entendre, pot ser una reflexió paral·lela a la feina d'Agenda21 que, si no hi ha sorpreses, es durà a terme també en els propers quatre anys i en el qual compto participar.

Voldria que aquesta meva opció s'entengui en el sentit correcte: això és, per la meva situació personal i pel meu criteri de valoració del procés, el que penso que té més sentit que jo faci.
És un canvi de ritme, però no de direcció. Personal, que quedi clar.

Per la confiança que us tinc i pel recorregut que hem fet conjuntament em sembla que era oportú comunicar-vos-ho.
Estic segur que seguirem fent coses junts i compartint el desig d'aportar idees per millorar l'espai que és de tots,

una abraçada i fins aviat,

stefano

Si creus que encaixes...

2007-01-12T15:47:00.000+01:00

Si creus que encaixes amb el plantejament de l'escrit que surt publicat al gar 061 i que també pots trobar més avall, sisplau entra a l'apartat de comentaris i deixa'ns un missatge, encara que sigui breu, on sobretot no falti el teu nom i cognoms i la manera de contactar-te: adreça, correu electrònic, telèfon.
En breu convocarem una nova trobada entre els signants de l'escrit i totes les persones que, d'una manera o altra, hagin contestat a la crida.
Moltes gràcies per fer aquest pas!

Una opcio diferent

2007-01-10T23:53:00.000+01:00

...

L’àmbit de la política és complex i delicat, difícil de tractar sense caure en polèmiques estèrils. El nombre de persones que prefereixen mantenir-se’n al marge no para de créixer, com demostren les dades de participació dels darrers anys. A la Garriga, l’any 2003, 3.500 electors van preferir no donar el seu vot a cap de les cinc candidatures disponibles —una xifra no gens despreciable, que gairebé dobla els vots obtinguts per la llista guanyadora.
Com a contrapunt a aquest distanciament, trobem massa sovint un augment de la crispació entre els partidaris de les diferents opcions polítiques. La pugna entre partits per la captació del consens electoral accentua els factors de polèmica i la duresa del llenguatge fins a extrems certament desagradables. Tot plegat no juga a favor d’un debat d’idees obert i franc sobre les opcions de fons i les decisions concretes que convé prendre per a la construcció del futur col·lectiu.
Que el sistema polític necessiti una renovació profunda i urgent és una evidència tan unànime que no demana més demostració. Igualment s’entén sense dificultats que la dimensió local, especialment en municipis com el nostre, és la més propícia per posar-se mà a l’obra, amb humilitat i senzillesa, a fi d’afavorir un canvi i regenerar el teixit de complicitats entre ciutadania i representants polítics.
Una persona pot abordar aquesta tasca de formes diferents, totes elles vàlides: la primera és optar per un partit, el més proper a la pròpia sensibilitat i conviccions, i treballar-hi, des de dins, per modificar-ne l’estil i la manera de fer, alhora que per impulsar els projectes que hom considera més vàlids; la segona és implicar-se en la vasta diversitat del món associatiu i pressionar des de fora els partits perquè recolzin determinats projectes i treballin de forma oberta i dialogant; entre l’una i l’altra hi ha una opció, potser més difícil, que consisteix en posar un peu en el terreny de la representació justament per portar-hi la manera específica d’entendre la política que és pròpia de la societat civil. D’això se’n diu promoure una candidatura cívica: desvinculada d’organitzacions i interessos que no pertanyen al lloc on es presenta; decidida a entrar en l’espai polític no per assemblar-se als altres partits sinó precisament per afegir-hi la pròpia diferència; que sosté una sèrie de propostes concretes i alhora la necessitat d’implicar totes les forces vives del poble en la definició del projecte de futur compartit. Una candidatura que jugui a sumar, disposada a dialogar amb tothom i a aprendre col·lectivament; que afavoreixi l’entrada en política de persones amb capacitats i passió per la “cosa pública” però més aviat receloses de fer-ho sota la marca d’un partit; i que afegeixi una opció inèdita per als molts electors que no saben, entre els partits, a qui donar el seu vot, o potser saben que no el donarien a cap.
Fa tres anys i mig la Garriga necessitava sortir d’una etapa massa llarga de majoria absoluta, que està a l’arrel dels dèficits que el poble encara arrossega, respecte als quals no s’ha sabut incidir amb suficient determinació en aquesta legislatura; ara, de cara a les properes eleccions, seria positiva i oportuna l’aparició d’una proposta nova, que reculli l’especificitat de l’aportació cívica del poble i pugui ser un petit revulsiu per l’escenari polític garriguenc. Els que signem aquesta carta volem manifestar públicament la nostra disponibilitat a implicar-nos —alguns de forma directa, altres aportant coneixements i propostes— perquè aquesta candidatura cívica es presenti a les properes eleccions municipals i enriqueixi el debat polític local. També llancem una crida a totes les persones que veuen amb bons ulls aquesta proposta, perquè aportin les seves idees, experiència i disponibilitat per tal de fer més ric i participatiu el procés d’elaboració del programa. Tota persona interessada en implicar-se, d’una manera o altra, en el procés pot trobar més informació a la web encaix.blogspot.com/ on també podrà deixar un missatge amb les pròpies dades de contacte.

(signatures en ordre alfabètic) Jaume Aspa, Conxita Bertran, Anna Bistuer, Assumpta Camacho, Xavier Casamiquela, Alfredo Codina, Lluís Cuspinera, Marc Dalmau, Joana Díaz, Jaume Guardis, Pol Guardis, Salvador Enrich, Jordina Font, Anna Jacas, Isabel Llimargas, Bartomeu Mas, Mercè Partegàs, Stefano Puddu, Anna Servetti, Anna Solé

Novetats en el proces

2006-12-27T09:18:00.000+01:00

Bon dia,

l'acumulació de feina durant els darrers mesos de l'any m'ha dificultat enormement la tasca de mantenir-vos informats sobre l'evolució del procés per a la presentació d'una candidatura cívica a les properes eleccions municipals.
Malgrat que no hi van haver reunions oficials, s'ha intentat mantenir viu l'esperit de la iniciativa amb contactes més aviat personals, cercant consolidar un nucli mínim de persones disposades a tirar endavant aquesta aventura.
Poc abans de Nadal, s'ha produit un fet nou: vam entrar en contacte amb un altre grup que, en paral·lel, s'estava reunint amb la mateixa finalitat, amb una determinació bastant clara d'implicar-se fins on fes falta.

«El procés d'aquest grup va arrencar cap a finals de setembre de 2006, a partir de la reflexió sobre la conveniència de fer un pas endavant, valent, més enllà dels debats i de les pròpies reflexions, per intentar prendre part activa en la vida política municipal. Els motius i sentiments que inicialment van moure aquest procés són prou coneguts per la majoria de ciutadans de la Garriga: tristesa, ràbia, impotència, sensació que les coses es poden fer d'una altra manera, desencís davant la perspectiva política local... Com tot procés que sigui dinàmic —i aquest també ho és— entre sopars i xerrades, anades i vingudes de gent (cal tenir present que prendre part en un procés d'aquest tipus requereix de temps, ganes i molta energia) i després de posar-hi molt de cor, sabíem que també calia posar-hi el cap, i és en aquest moment quan es decideix d'establir un contacte entre els dos processos per poder sumar i no restar.»

Ens vam reunir abans de Nadal amb la consciència que ja no queda massa temps i que seria bo fer un primer pas per donar un senyal de presència i manifestar la nostra intenció. Vam decidir, doncs, que seria bo escriure una carta, que es publicaria als mitjans locals, per donar un tret de sortida públic al procés.

El segon pas és de fer els contactes necessaris, amb totes les entitats interessades, per posar en marxa una trobada oberta al poble per parlar de programa. Sabem que LG-Societat Civil té intenció de promoure altre cop un "fòrum civil de la paraula" o procés semblant i ens agradaria participar-hi, de la manera que s'acordi. Penseu també que el dia 30 hi ha "el Centre cívic a la plaça", una iniciativa de les associacions a la qual molts de nosaltres participarem des de les respectives entitats.

No sé si el resum ha estat prou exhaustiu però ara mateix no estic en condicions d'allargar-me més.
Qualsevol dubte m'ho consulteu i miraré de comentar-vos-ho.
M'agradaria rebre un retorn sobre l'escrit, si fos possible.

Moltes gràcies i fins aviat,

stefano

Art del possible?

2006-12-05T10:01:00.000+01:00

«Política: curses de cavalls de Troia». L’encert d’aquesta definició de l’escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec només es mesura plenament en la proximitat d’unes eleccions. A hores d’ara, els grans triumfadors de la campanya d’enguany són, per a mi, els equips d’humoristes que, a la ràdio o a la tele, posen al descobert el costat ridícul de tot plegat. L’espectacle presenta un quadre psicòtic difícil d’analitzar: autisme, deliri, paranoia, obsessió...; tot es barreja en aquest festival descarat d’acusacions, retrets, promeses i autobombo.
El malalt és el sistema i qui més en pateix és el bé comú, una idea que tothom afirma defensar més que ningú però que, en mig de la pugna, tothom inevitablement trepitja. Així les coses, cal admetre que els partits són l’eix fonamental de la vida política i, alhora, el seu principal impediment. El ciutadà contempla aquesta paradoxa des d’una gran distància interior, convençut que l’embolic ja s’ha fet massa gran perquè algú com ell pugui fer-hi alguna cosa. Si els partits han esdevingut unes empreses que gestionen la representació, és a dir el poder, i els ciutadans els seus clients, reals o potencials, està clar que la política no pot ser altra cosa que campanyes de màrqueting i guerra de preus. Tanmateix, la insatisfacció és enorme i generalitzada.
La solució, per a mi, no està en reforçar un partit o un altre, sinó en fer créixer la capacitat de proposta i el pes polític de la societat civil. El bé comú es defensa millor des d’una posició que no és de part, sobretot en la petita escala d’una població com la nostra. Falta encara la pràctica participativa i la cultura d’una militància cívica, és a dir, no partidista, però la meva sensació és que els temps comencen a estar madurs.
L’anterior legislatura, pocs abans de les municipals, vam viure a la Garriga una experiència interessant: una trobada cívica per posar sobre la taula necessitats i problemes no resolts del poble, discutir-los i traslladar-los a les forces polítiques. Aquest «fòrum civil de la paraula» —així es va definir— va culminar en un acte públic on els cinc caps de llista van expressar el propi posicionament sobre les qüestions plantejades. Va ser un acte gairebé exemplar i una aportació molt interessant de la societat civil al debat polític. Només ens va faltar la capacitat de fer-ne un seguiment —amb pressió inclosa— al llarg de la legislatura, ja que, en aquella ocasió, es van dir coses que després no es van fer, i també se n’ha fet algunes que aleshores no es van dir —i valgui per tots el cas de la Sínia. Caldria reprendre aquesta iniciativa i també amplificar-la en processos com ara l’Agenda 21, on la societat civil s’implica per consensuar un seguit d’accions que es volen vinculants, governi qui governi.
El poder de cada persona, entesa com a ciutadana, es visualitza en el vot, però òbviament va molt més enllà: és també el poder d’informar-se i proposar, el de pensar la realitat fora dels esquemes donats, d’intercanviar idees i organitzar-se... —en resum, de crear noves opcions. Si volem que alguna cosa canviï, no es pot seguir fent sempre el mateix. O és que la política ja ha deixat de ser l’art del possible?

Stefano Puddu
(publicat al gar_053 | 27 octubre de 2006)

Resum trobada dia 05.09.06

2006-09-15T20:32:00.000+02:00

Benvolguts,

el trasllat del despatx que he tingut al voltant del cap de setmana passada, i també la intensitat de la represa a la feina, m'han fet impossibleposar-me fins ara per preparar aquest resum sintètic de la trobada del dia 5.
Malgrat algunes absències «justificades» de persones interessades en el procés, no vam passar dels 15 assistents i la sensació és que l'objectiu d'ampliar de forma significativa el cercle dels implicats no s'ha, de moment, assolit.
Intento resumir i agrupar les aportacions que es van fer, tot tenint present que es barregen consideracions de dos tipus: d'una banda, com visualitzem les característiques que hauria de tenir una proposta de candidatura cívica, i de l'altra algunes primeres idees de propostes programàtiques.
Acabaré amb els «deures» que ens hem donat per a la propera reunió, que serà
el divendres 22 de setembre, a les 21 h al restaurant els Tremolencs.

RESUM D'IDEES
..........................

La candidatura hauria de:

> fer una proposta que sigui simple, sincera, honesta, pensada amb esperit constructiu

> ser un col·lectiu plural, convençut que en la vida política han de prevaldre els interessos generals

> tenir un caràcter dialogant

> considerar que la Garriga ha de ser l'origen i el fi de les decisions municipals que es prenguin (més enllà dels interessos de part)

> tenir capacitat d'escoltar, de preguntar, de deixar-se ajudar

> practicar un canvi de tarannà i d'estil

> recordar sempre que el poble som tots i que l'ajuntament és l'ens que ha de dinamitzar-ho

> reinventar la manera de fer política

> apropar ciutadania i institucions

> donar veu i capacitat d'influència política a les xarxes socials i associatives del poble

> optar per NO candidar persones afiliades a partits polítics

> mantenir un diàleg constant amb tots els barris per detectar-ne les necessitats reals

> ser receptiu a les demandes del poble

> obrir un debat per a la definició del model de poble que volem, a través d'eines que afavoreixen una major participació ciutadana, com ara l'Agenda 21, i després seguir-ne les directrius

> promoure una revisió del Pla General que faciliti la regeneració del nucli urbà i el desenvolupament transversal del poble (E-O)

> entendre el paper de la Garriga dins d'un context geogràfic, social i econòmic complex

> evitar fer coses només a curt termini, promoure una visió a mitjà i llarg termini

> elaborar un pla d'equipaments, que permeti fer amb temps les necessàries reserves de sól

> adoptar una unitat de criteri en la tria del mobiliari urbà, vetllar per la imatge de la població

> millorar l'atenció als ciutadans, donar més recolzament real a les entitats

> respondre a la necessitat de complementar el sistema de participació representativa amb altres formes de participació permanent i eines àgils per conseguir-ho

> elaborar un pla de participació

> tenir el convenciment que els garriguencs tenen un conjunt de drets a respectar i també la capacitat de fer propostes

> fer que els funcionaris municipals tinguin molt clar que estan al servei de la població

> oferir una major agilitat de resposta i de servei

> comprometre's amb la ciutadania per respondre a totes les instàncies en temps raonables i per racionalitzar tot el funcionament administratiu

> procurar que cada regidoria i la mateixa alcaldia tinguin un «consell assessor» i sobretot l'hàbit de consultar-lo

> apostar per les noves tecnologies, per tal que la Garriga esdevingui «territori wifi» i «ciutat del coneixement»: amb alfabetització digital per a tohom, amb el màxim aprofitament de les TIC per agilitar la informació i comunicació (butlletí municipal electrònic; targeta única per a gestions municipals, etc.)

> promoure la creació immediata d'un viver d'empreses

> impulsar decididament la creació d'un «defensor del poble» independent

> millorar el nomenament del Jutge de Pau

> garantir que els representants municipals s'agafin seriosament els compromisos i vagin a les reunions

> millorar la brutícia dels carrers

> generar oferta d'habitatge per a la gent jove

> tenir més cura de l'arbrat municipal

> ser realista i impulsar una política de millor aprofitament dels recursos

...

Com veieu, no ens hem quedat curts, sobretot si penseu que s'han dit moltes més coses de les que hagi pogut apuntar-me...
Aquest llistat de punts podria servir com a nucli inicial d'aquell «ideari mínim» que volíem compartir amb la resta de persones interessades, per tal d'obrir el procés.
Per a la propera trobada (recordeu, el divendres 22 de setembre a les 21 h: ja ho teniu apuntat?) haurem de:

> Convidar noves persones interessades (a més de procurar assistir-hi sense falta...)

> Completar, si s'escau, i donar per bons (o no) els punts de l'«ideari mínim»

> Pensar en quines formes i en quin moment es vol «obrir el procés»

> Fer un ràpid sondeig entre les persones presents sobre el propi grau de disponibilitat en relació amb la candidatura

> Establir una data per a una trobada pública, en la qual parlar de propostes...

Espero no haver oblidat coses essencials ni haver-me excedit en la inevitable subjectivitat dels resums.
Gràcies per la paciència dedicada a la lectura. M'agradaria que ens veiessim tots el divendres vinent.

Bon cap de setmana i fins aviat,

stefano

Resum trobada 14.07 i aportació

2006-07-30T00:34:00.000+02:00

Hola a tothom!

Aquest tram final del mes de juliol ha estat tan dens que no m'ha estat possible fins avui trobar l'estona tranquil·la per escriure un resum mínim dels acords a què hem arribat el dia 14.07.06 i algunes reflexions personals que volia aportar al debat.

Hem quedat que el dimarts dia 5 de setembre, a les 9 del vespre, ens tornarem a veure al restaurant els Tremolencs.
Cadascú dels assistents a la sessió del 14, i també les persones que hi havien de participar però s'han excusat per a un impediment d'última hora, ens comprometem a arribar a la reunió almenys amb una altra persona de confiança que considerem interessada en aquest procés.
L'objectiu de la reunió és acabar de definir un "ideari mínim" que serveixi de comun denominador entre les persones que vulguin impulsar una candidatura cívica per a les properes eleccions municipals i que sigui la base per fer-ho públic i obrir-ho a la ciutadania, segons unes modalitats que també s'han de definir durant la propera trobada.
Tindrem, doncs, molta feina a fer per concretar aquests dos punts bàsics.
Per això, vam proposar d'avançar feina a través del correu electrònic i fer circular les nostres aportacions, expressades en forma de "punts de reflexió" i de manera relativament sintètica.
S'ha proposat a cada participant que apuntés com a mínim tres punts que considera bàsics per caracteritzar la proposta de candidatura d'acord amb les pròpies conviccions.
Aquests punts no són, de moment, relatius al "programa" (en el qual treballarem més endavant), sinó que tenen a veure amb l'actitud envers la política municipal, amb la manera de funcionar, amb el tarannà i la dinàmica concreta que creiem hauria de tenir una candidatura per dir-se cívica i aportar un tret "diferencial" respecte a les altres.
Caldria intentar que tothom pugui rebre les aportacions de cadascú. Per tant, la manera més simple és fer un "contestar a tothom" a partir d'aquest mateix missatge.
D'altra banda, s'accepten voluntaris per intentar recollir i "endreçar" el conjunt d'aportacions (que esperem siguin nombroses!), per facilitar la feina el dia de la propera reunió.

Pel que fa l'aspecte "tècnic" de l'intercanvi de correus, he començat a aplegar en un "grup" les adreces electròniques de les persones que han participat a alguna de les tres reunions que s'han fet fins ara; crec que me'n falten dues: la de l'Elisenda Barbé i la del Jaume Oliver. Prego que algú els faci arribar el missatge i vulgui enviar-me la seva adreça, per poder-la incloure a la llista.
Com sempre, si algú volgués esborrar-se de la llista només cal que ho digui.
També podeu enviar-me l'adreça i el nom d'altres persones que creieu tenen interès en participar o estar informades d'aquest procés.

Fins aquí el resum.

Ara intento recollir algunes reflexions, en forma de punts, que per mi són importants de cara a promoure un procés de candidatura cívica.
Em perdonareu si són bastant més que tres.

...

En la meva opinió:

- La proposta d'una candidatura cívica vol afegir una opció nova, diferent i formulada en positiu, perquè la ciutadania tingui més possibilitats de triar a l'hora de donar el seu vot; vol anar a favor d'una sèrie d'idees i cerca consens per assolir-les; per tant, renuncia per principi a cultivar enemistats polítiques preconcebudes;

- Vol ser una aportació concreta per un apropament entre ciutadania i institucions; per donar veu i capacitat d'influència política a les xarxes socials i associatives de la Garriga;

- Volem que sigui una proposta plural, per engrescar i afavorir la implicació de persones competents en tasques de responsabilitat municipal, superant les reticències —molt freqüents— a comprometre's amb un partit determinat;

- Una candidatura cívica té una idea dialogant de la política municipal: vol "fer l'ajuntament conjuntament", amb la gent i també amb les altres forces polítiques;

- La candidatura cívica ha d'oferir un espai obert a l'aportació de tothom i al diàleg amb totes les opinions; les persones que entrin a formar part de la llista, però, han de ser NO AFILIADES a partits polítics en els darrers anys, ni haver format part d'una candidatura a la Garriga en la legislatura anterior. Es vol promoure una renovació de persones, d'idees i d'estils dins del món polític local.

- Enriquir la participació de les persones a la vida col·lectiva i a la presa de decisions és un dels punts que fonamenta la proposta d'una candidatura cívica, —objectiu que ha de quedar ben plasmat en les seves propostes de programa però també en la seva forma de funcionar, des del principi;

- La Garriga és un poble que s'està transformant ràpidament, amb un canvi important en la seva població, i un objectiu de la candidatura és intentar entrar en contacte amb la Garriga que no coneixem, escoltar el major nombre de veus per aprendre-la de bell nou; (a les passades eleccions, sobre 7.962 votants van haver-hi 2.506 abstencions (més del 30%); el cens de les properes eleccions tindrà un augment significatiu de votants...; i d'abstensions?);

- La creació d'equips és el repte principal d'una candidatura cívica: al voltant de cada persona que es presenta hi ha d'haver-hi un grupet disposat a consellar, assessorar, fer un seguiment de temes; i els candidats han de formar equip entre ells, tenir capacitat d'integrar els diferents temes dels quals cadascú és especialista; la persona que encapçali la llista ha de sorgir d'aquesta lògica: ser capaç de treballar en equip i d'afavorir la integració d'aportacions diverses... etc.

- És més saludable preocupar-se ABANS de la qualitat del procés que generem, i DESPRÉS dels resultats que s'assoliran; és a dir, en comptes de definir quins resultats volem obtenir i a partir d'aquí voler fixar els passos per obtenir-los, ens podem marcar una sèrie de criteris per valorar la qualitat del procés, per exemple: millora qualitativa i quantitativa de la presència associativa en la vida política garriguenca (per ex., reactivació, a mitjà termini, de la taula d'entitats); augment d'escrits d'opinió en els mitjans locals sobre propostes de política municipal; capacitat de construir un programa a través d'un procés col·lectiu de caràcter obert; capacitat de composar una llista amb persones competents, vinculades als sectors més vius del poble; capacitat de definir l'ordre de la llista amb mínims conflictes per al lideratge; capacitat (tal com deia abans) de crear "grups de suport temàtic" al voltant de cada àrea de treball; mínim grau d'endeutament en la campanya electoral; màxima capacitat d'utilitzar xarxes informals i formes innovadores de comunicació social; etc.

...

Perdoneu la parrafada i fins aviat,

stefano

Resum segona trobada (18 de juny)

2006-07-30T00:26:00.000+02:00

Bona tarda a tothom,

la manera més ràpida de resumir el que va donar de si la trobada del diumenge passat és dir que ens hem emplaçat a convocar una reunió ampliada, amb un entorn de persones que es considerin properes al plantejament d'una llista de caràcter cívic, vinculada al teixit associatiu, que plantegi aportacions en positiu per fer de la Garriga una vila ben arrelada al propi territori, capaç de crear vincles interns de comunitat i alhora de "situar-se en el mapa" comarcal i català.
Hem fixat com a data el 14 de juliol al vespre (20.30 h), i com a lloc de trobada el restaurant «els Tremolencs»; allà podrem parlar tranquil·lament i alhora fer un pà amb tomàquet senzill però bo.

Els assistents a les dues primeres reunions anteriors tenim facultat per convidar a aquesta nova trobada del dia 14 les persones que ens mereixen confiança, amb l'objectiu de:
- tenir un intercanvi obert (però sense enfilar-nos massa per les branques...) sobre pros i contres d'una candidatura
- començar a valorar si hi ha un grup mínim disposat a implicar-se per impulsar la llista
- fixar la data per a una jornada de treball oberta, en la qual fer grups temàtics per tal d'avançar idees per al programa; en general, marcar un mínim de calendari
- definir alguns criteris que han de regir l'actitud i el posicionament dels eventuals "candidables"
- establir de quina manera es donarà a conèixer públicament aquesta iniciativa i els seus propòsits.

Espero no haver-me oblidat res,

molts records i fins aviat,

stefano

(escrit el 28 de juny de 2006)

Resum primera trobada (28 de maig de 2006)

2006-07-30T00:22:00.000+02:00

Bon dia a tothom,

és dissabte al matí i ja ha passat gairebé una setmana de la nostra trobada del diumenge passat.
Entremig he tingut una setmana que no m'ha deixat ni un moment tranquil per fer aquest resum.

Intentaré ser breu i pràctic.

Penso que la primera cosa és agrair a l'Alfred haver-nos ofert unes condicions immillorables de trobada, en un espai acollidor i amb un bon menjar parat a la taula.
El fet que ell acompanyi la seva generositat amb la senzillesa sorneguera de qui pensa de no haver fet gran cosa és un altre punt a favor de la gran persona que és.
Només un apunt: per a una propera ocasió proposo limitar l'ús del ventilador, ja que crec d'haver sortit de la trobada amb angines, mal de coll i un principi de grip...

Coses que han sortit de la reunió:

- el llistat de greuges contra la gestió de l'actual equip de govern és llarg i ha ocupat una part significativa de la trobada;
- hi ha queixes relatives a decisions equivocades, a la lentitud, a la inexperiència, a la ineficiència, etc., i altres relatives al tarannà, al tracte, a les "formes" de governar;
- s'ha expressat insatisfacció per la falta d'una visió sobre el model de poble i la poca claretat d'idees sobre els projectes a impulsar i la manera de fer-ho;
- les expectatives que s'havien depositat en el nou govern després de la llarga etapa convergent augmenten la sensació de frustració i descontent;
- pel que fa les noves candidatures dels partits polítics, sembla que no cal esperar-se novetats gaire engrescadores.

Aquest panorama crea un context inicialment favorable a la hipòtesi que posi en marxa una proposta de candidatura cívica que ofereixi a la ciutadania una opció diferent.
De fet, la celebració de la trobada tenia el seu origen en aquesta reflexió, que en termes generals tothom compartia.

Després ha vingut una segona part diem-ne més "filosòfica", en què em sembla que es debatien diverses grans qüestions:
- en què es fonamenta la hipòtesi de candidatura (de quins sectors vol ser expressió; quina visió del poble i projectes concrets vol impulsar; quines manera de fer política vol practicar...); en poques paraules, en què consistiria la "diferència" d'aquesta candidatura en relació a les altres;
- si s'havia de donar prioritat a la creació d'una candidatura per a aquestes properes eleccions municipals, i fer d'una manera pragmàtica els passos necessaris per aconseguir aquest objectiu, o si es tractaria més aviat d'engegar un procés per reforçar una xarxa social i associativa a la Garriga que tingui capacitat d'iniciativa i veu pròpia i, en el moment que hi hagi un equip valid i projectes clars, plantejar-se de presentar una candidatura, en aquestes properes eleccions o bé a les següents.
Sobre aquest darrer punt, cal dir que no necessàriament les dues posicions són antagòniques, o almenys així s'ha expressat en el col·loqui; tanmateix, entre una i l'altra sí que hi ha diferència, que al capdavall es bo tenir present.

Entremig d'aquestes dues qüestions, hi havien les preguntes sobre com s'havien de fer els passos per ampliar el cercle de persones a implicar en el procés.

(escrit el 3 de juny de 2006)

Començar un proces col·lectiu

2006-07-29T19:32:00.000+02:00

Sense massa pretensions, he pensat de crear un blog on deixar constància dels passos d'un procés col·lectiu, carregat d'incerteses, a través del qual es vol promoure una candidatura cívica per a les eleccions municipals del 2007 a la Garriga.

L'objectiu principal d'aquest blog és fer accessible la informació que es generi al voltant d'aquest procés. El desig és que això ajudi a l'apropament de persones que no han pogut seguir des del bon començament.

Si hi ha temes de debat, també serà interessant que quedin reflectits, i tothom qui vulgui podrà donar la seva opinió.

En el cas que la premsa publiqui notícies sobre el procés o alguna intervenció de persones implicades, també estaria bé deixar-ne constància.

Tot està encara als inicis. A dia d'avui s'han fet tres reunions, a les quals han participat una vintena de persones. La informació ha estat fins ara relativament reservada, així que les persones informades d'aquest intent no sé si superen el centenar.

Animo els que llegeixin aquestes ratlles, i les que vindran, a donar un retorn, encara que breu, una opinió o aportació que faci més ric l'experiment.

Moltes gràcies!

stefano

(publicat el 28 de juliol de 2006)