Art del possible?

«Política: curses de cavalls de Troia». L’encert d’aquesta definició de l’escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec només es mesura plenament en la proximitat d’unes eleccions. A hores d’ara, els grans triumfadors de la campanya d’enguany són, per a mi, els equips d’humoristes que, a la ràdio o a la tele, posen al descobert el costat ridícul de tot plegat. L’espectacle presenta un quadre psicòtic difícil d’analitzar: autisme, deliri, paranoia, obsessió...; tot es barreja en aquest festival descarat d’acusacions, retrets, promeses i autobombo.
El malalt és el sistema i qui més en pateix és el bé comú, una idea que tothom afirma defensar més que ningú però que, en mig de la pugna, tothom inevitablement trepitja. Així les coses, cal admetre que els partits són l’eix fonamental de la vida política i, alhora, el seu principal impediment. El ciutadà contempla aquesta paradoxa des d’una gran distància interior, convençut que l’embolic ja s’ha fet massa gran perquè algú com ell pugui fer-hi alguna cosa. Si els partits han esdevingut unes empreses que gestionen la representació, és a dir el poder, i els ciutadans els seus clients, reals o potencials, està clar que la política no pot ser altra cosa que campanyes de màrqueting i guerra de preus. Tanmateix, la insatisfacció és enorme i generalitzada.
La solució, per a mi, no està en reforçar un partit o un altre, sinó en fer créixer la capacitat de proposta i el pes polític de la societat civil. El bé comú es defensa millor des d’una posició que no és de part, sobretot en la petita escala d’una població com la nostra. Falta encara la pràctica participativa i la cultura d’una militància cívica, és a dir, no partidista, però la meva sensació és que els temps comencen a estar madurs.
L’anterior legislatura, pocs abans de les municipals, vam viure a la Garriga una experiència interessant: una trobada cívica per posar sobre la taula necessitats i problemes no resolts del poble, discutir-los i traslladar-los a les forces polítiques. Aquest «fòrum civil de la paraula» —així es va definir— va culminar en un acte públic on els cinc caps de llista van expressar el propi posicionament sobre les qüestions plantejades. Va ser un acte gairebé exemplar i una aportació molt interessant de la societat civil al debat polític. Només ens va faltar la capacitat de fer-ne un seguiment —amb pressió inclosa— al llarg de la legislatura, ja que, en aquella ocasió, es van dir coses que després no es van fer, i també se n’ha fet algunes que aleshores no es van dir —i valgui per tots el cas de la Sínia. Caldria reprendre aquesta iniciativa i també amplificar-la en processos com ara l’Agenda 21, on la societat civil s’implica per consensuar un seguit d’accions que es volen vinculants, governi qui governi.
El poder de cada persona, entesa com a ciutadana, es visualitza en el vot, però òbviament va molt més enllà: és també el poder d’informar-se i proposar, el de pensar la realitat fora dels esquemes donats, d’intercanviar idees i organitzar-se... —en resum, de crear noves opcions. Si volem que alguna cosa canviï, no es pot seguir fent sempre el mateix. O és que la política ja ha deixat de ser l’art del possible?

Stefano Puddu
(publicat al gar_053 | 27 octubre de 2006)