«Darrera crida»

Avui he signat aquest manifest:

Això és més que una crisi econòmica i de règim: és una crisi de civilització

Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea de que la societat de consum actual pot “millorar” en el futur (i que hauria de fer-ho). Entre tant, bona part dels habitants del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar material. Tot i així, el nostre nivell de producció i consum s’ha aconseguit al preu d’esgotar els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra.

Res d’això és nou. Les investigadores i els científics més lúcids han estat donant-nos fonamentats senyals d’alarma des de començaments dels anys setanta del segle XX: de prosseguir amb les tendències de creixement vigents (econòmic, demogràfic, en l’ús de recursos, generació de contaminants i increment de desigualtats) el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la civilització .
Avui s’acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que les tendències de progrés del passat s’estan trencant.
Davant d’aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics del desenvolupament sostenible, ni amb la mera aposta per tecnologies eco-eficients, i tampoc amb una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de bens naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisi ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més a més, la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides.
Estem atrapats en la dinàmica perversa d’una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercàlatra, oblida que som, des de l’arrel, dependents dels ecosistemes i interdependents.
La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç d’assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui més de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos minvants. Per això, seran necessaris canvis radicals als nostres modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les ciutats i l’organització territorial: i sobre tot als valors que guien tot l’anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l’equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l’economia i la política per a avançar cap a aquest objectiu. Per això necessitarem tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar.
Però aquesta Gran Transformació es troba amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l’increment del benefici privat.
Per sort, cada cop més gent està reaccionant davant dels intents de les elits de fer-los pagar els plats trencats. Avui, a l’Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a d’altres formes d’organització social.
Malgrat tot, és fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. La crisi de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Aquestes polítiques ens van portar, durant els decennis que van seguir a la segona guerra mundial, a un cicle d’expansió que ens va col·locar en el llindar dels límits del planeta. Un nou cicle d’expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic, ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.
El segle XXI serà el segle més decisiu de la història de la humanitat. Suposarà una gran prova per a totes les cultures i societats, i per a l’espècie en el seu conjunt. Una prova on es dirimirà la nostra continuïtat a la Terra i la possibilitat d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaços d’organitzar després. Tenim davant nostre el repte d’una transformació d’un calibre anàleg al de grans esdeveniments històrics com la revolució neolítica o la revolució industrial.
Atenció: la finestra d’oportunitat s’està tancant. Es cert que hi ha molts moviments de resistència al voltant del món en pro de la justícia ambiental (l’organització Global Witness ha registrat gairebé mil ambientalistes morts només als últims deu anys, en les seves lluites contra projectes miners o petroliers, defensant les seves terres i les seves aigües). Com a molt, tenim un lustre per a assentar un debat ample i transversal sobre els límits del creixement, i per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i viables. Hauríem de ser capaces de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més a més de combatre les injustícies originades per l’exercici de la dominació i l’acumulació de riquesa, parlem d’un model que assumeixi la realitat, faci les paus amb la naturalesa i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.
Una civilització s’acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les conseqüències de no fer res —o fer massa poc— ens porten directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d’una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta.

— En diversos llocs de la Península Ibérica, Balears i Canàries, i a l’estiu de 2014.

https://ultimallamadamanifiesto.wordpress.com/el-manifiesto/el-manifest-catala/

Escenari de transicions

Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya demanen un exercici de reflexió atenta, per la complexitat dels elements en joc, que no es limiten a l'objectiu soberanista, i per l'escenari no fàcil que deixen per a la governabilitat. Cal afinar, entre tots, la capacitat de lectura de la realitat, en les seves diferents dimensions, per estar a l'alçada de les circumstàncies —clarament històriques— en què ens trobem, i dels reptes que planteja.

Per la meva part, considero que la interpretació del vot ha de tenir en compte un triple procés de transició, destinat a modificar els equilibris i les dinàmiques de l'escenari polític i social en els propers anys.

En primer lloc, cal recordar que aquestes han estat les primeres eleccions realment convocades per la gent. El missatge de l'11 de setembre d'enguany no era únicament que un poble volia decidir sobre la seva independència, sinó també que estava disposat a assumir un protagonisme polític nou en relació als seus representants. Per dir-ho ràpid: ara, més que mai, la gent sap organitzar-se, ja no depèn dels mitjans d'informació oficials, les seves opinions circulen de manera lliure per la xarxa i es creuen de manera transversal, en un debat ric i productiu. I la política representativa ja no es pot fer d'esquenes a aquesta realitat. Tenim aquí, doncs, la primera transició implícita, però fonamental, que afecta la manera de concebre i practicar la política. Em sembla que l'encert d'Artur Mas ha estat el d'entendre que aquella mobilització modificava el seu mandat, i demanava un nou pronunciament, a través del vot, per afinar la comprensió de les demandes dels electors, i de les relacions de força per tirar endavant la transició nacional —la segona i més explícita, almenys en l'agenda electoral. Es pot pensar, aquí, que hi hagués un càlcul d'interès, per tal de sortir reforçat com a candidat i com a partit i, de pas, amagar un llistat de malifetes que tampoc seria curt de detallar; però, de la mateixa manera, cal reconèixer a Mas una dignitat francament meritòria en assumir políticament una circumstància nova, que venia des de fora del Parlament, i jugar-se-la, davant del món, amb valentia.

Si la jugada no li ha sortit rodona, tal com molts s'esperaven, és perquè també estem immersos en una tercera transició, de tanta envergadura que de vegades costa de veure-la: és el pas cap a una economia més sostenible en un context d'escassetat creixent, al qual arribem en les pitjors circumstàncies, que són les d'un endeutament crònic, perpetrat principalment per un grup molt limitat d'individus, però que recau sobre el conjunt de la població amb un pes enorme. El resultat és que el sobiranisme fa un clar gir cap a l'esquerra, perquè hi ha molta gent que no està disposada, en nom d'un estat propi, a seguir empassant-se determinades polítiques neoliberals, que no tenen recança en desmantellar l'estat social per fer quadrar balanços tramposos. L'entrada al Parlament de la CUP —la novetat més interessant d'aquest torn electoral— és un senyal de vitalitat del carrer i serà garantia, al meu entendre, d'una major interacció entre l'àmbit de la representació política i el de la mobilització social.

La interpretació dels resultats hauria de creuar, doncs, aquestes claus de lectura: la majoria sobiranista no ha perdut força, com li agradaria creure als de Madrid, sinó que es decanta més a l'esquerra i consolida aquí les seves posicions. Això no posa cap entrebanc al full de ruta cap a una consulta sobre la independència de Catalunya, però sí planteja dificultats en configurar les línies polítiques d'un govern que haurà de ser, per grat o per força, molt més atent, sensible i obert a les demandes de la societat, exposada a un desgast terrible des de fa quatre anys. En aquest aspecte, les posicions de partida entre CiU i ERC són força distanciades, i per tant caldrà un gran esforç negociador. Però les circumstàncies demanen aquest tipus d'entesa, i tant de bo tinguem polítics prou clarividents com per definir unes línies d'actuació concretes que permetin sumar voluntats més enllà, fins i tot, d'aquest pacte simple. Abans de tenir estat propi, és ara quan cal fer polítiques d'estat, en defensa, en primer lloc, de la ciutadania i de les seves condicions de vida i de treball.

Un discurs a part el mereix el PSC, una força política que, al meu entendre, està patint una terrible pèrdua de discurs propri sobre cada una d'aquestes transicions que esmentava: massa lent i poc receptiu en renovar les seves formes de fer política, a causa d'una cultura d'organització jeràrquica i obsoleta, del tot allunyada de la gent; lamentablement desplaçat del discurs nacional, a causa del seu vincle excessiu amb un PSOE que, per la seva banda, accentua un perfil cada cop més regressiu, de manera que la bandera federalista, aixecada al darrer moment, mostra una falta de credibilitat absoluta des de la pròpia realitat interna; i finalment, del tot alié a un raonament seriós sobre la necessitat de canviar en profunditat les coordenades del model econòmic. Que, en aquestes circumstàncies, hagi perdut només vuit diputats, em sembla una mena de miracle degut, possiblement, a l'abnegació d'una militància que a cada nova convocatòria electoral està disposada a oblidar tots els greuges per tancar files al voltant d'una idea que, en algun moment, també deu haver estat una passió. El perill és que el partit consideri aquest resultat com un argument vàlid per no canviar, per aparcar un cop més la necessitat de renovar-se de dalt a baix, i preferir, com sempre, viure del record de les glòries del passat i de fórmules de màrqueting polític cada vegada més desgastades.

Seria, al meu entendre, extremadament important que el PSC definís una posició clara davant al tema del dret a decidir, amb independència del que puguin dir Rubalcaba i companyia, i sense buscar massa excuses en la legalitat institucional. En moments de transició, el que pesa és la voluntat política, no les normes establertes. Si el PSC se suma a la idea que la democràcia ben entesa vol dir escoltar el que vol la ciutadania, haurem fet un progrés important. D'altra banda, qualsevol ambigüetat en aquest punt em sembla que no farà altra cosa que preparar el proper daltabaix electoral d'aquesta formació política, que va camí de quedar-se com una closca buida.

Darrera reflexió: seria interessant saber si els resultats haurien estat diferents amb una llei electoral pròpia. Aquesta, també, hauria de ser una prioritat d'aquesta legislatura.

27.11.2012

Sota el taló del nou drac (Sants Jordis es busquen)

A les portes de la diada del llibre i de la rosa — que aquí, sortosament, tot un poble celebra al carrer, empès per l'impuls ancestral d'ajuntar intel·ligència i amor en un únic regal — no hi és de més recordar la llegenda d'on neix aquesta tradició, i sobretot posar-la al dia. Perquè avui, si encara no ens havíem adonat, ens trobem tots, altra vegada, sota el taló d'un drac d'una espècie nova, desconeguda fins fa poques dècades, i no per invisible menys esgarrifosa; un drac que ens demana sacrificis sense fi, encara més despietat que el del conte: no hi ha prou collites, o impostos, o retallades, i menys que mai donzelles, que n'aplaquin la fam, insaciable. El monstre plana cada dia damunt els nostres caps llançant un crit aterrador i estrident: “SPREEEEEAD! SPREEEEAD!”. De la seva gola obscura no surten flames sinó seqüències binàries de zeros i uns, però d'una potència terrible: amb una bafarada és capaç de cremar milers de milions d'euros en qüestió d'instants, i de reduir a la misèria o fer insolvents milers i milers de famílies, empreses, pobles i ciutats. Aquest drac està assetjant el planeta sencer; ni els més poderosos d'entre els reis i caps d'estat no poden res contra ell, o això es pensen; de manera que no saben fer altra cosa que ajupir el cap i afanyar-se, tremolosos, a obeir els seus dictats. I aquests dictats cada cop exigeixen més de cadascú de nosaltres: fins i tot dels que han perdut la casa, la feina, els estalvis, per no dir la salut i l'esperança. No valen plors, ni demandes de misericòrdia: la bèstia és insensible, el seu cor burocràtic no discrimina casos personals. Té un pit enorme, inflat de deute, i l'alimenta engolint tot el que pugui arreplegar: actius contaminats, títols escombraria, derivats sobre riscos, futurs... Valors ficticis que l'omplen de gasos, com una bombolla, tot generant una flatulència pestífera que enfosqueix el nostre horitzó de vida, especialment el dels més joves, i que de mica en mica ha fet irrespirable l'aire del present.
Malgrat que és impossible veure'l tot sencer, reconeixem aquest ésser temible perquè està cobert d'escates lluminoses, que anomenem pantalles: estan dotades d'un poder hipnòtic, que ens impedeix deixar de mirar-les, gairebé fins i tot d'admirar-les. Les escates projecten imatges fascinants, que confonem amb els nostres desitjos, amb els nostres somnis — o malsons —; i la seva omnipresència ens fa viure en un estat mental confús, contradictori, de vigília distreta, com si la nostra vida no fos nostra, sinó un espectacle que està passant a algun altre. El drama, doncs, és que el drac ens té captivats; el seu poder camaleònic és tan gran, que gairebé cada persona posseeix un cert nombre d'escates, i les posa com a objectes de gran vàlua en els espais on viu; fins i tot, duem sempre a sobre les escates més petites, les mirem contínuament, no podem separar-nos-en, i ens sentim intranquils, gairebé desprotegits, quan sortim de casa sense.
És per això que aquest drac no hi ha qui el venci — almenys de moment —; si no és que amor i intel·ligència tornin a aliar-se, en nosaltres, per combatre l'engany amb el qual ens té presos. Mentre el Diner tingui més pes que la Vida, les urpes del drac ens seguiran esprement sang i temps, cervell i cor. Els primers de caure hauran estat els més febles, o els més dissortats: però els altres n'haurem estat còmplices. I tots (el 99%, si més no), tard o d'hora passarem per la trituradora dels seus queixals. Aquest cop, però, no podem esperar cap salvació a mans d'un Sant Jordi: perquè no n'hi ha prou amb un de sol. Cadascun de nosaltres, dels qui estimem la vida en la seva unió d'intel·ligència, amor i bellesa, estem cridats a fer de petits Sants Jordis, a perdre la nostra admiració hipnòtica pel drac, a sortir de l'encanteri i afeblir-ne el poder en nosaltres, per així atacar els llocs on prospera. L'Ecologia de la Vida és la donzella que, avui, està en perill, la que toca salvar. Amb llibres, certament, i amb roses, perquè no, i amb tot allò de què són símbol. Amb passió, traça, subtilesa, determinació, coratge. Tenim l'obligació d'intentar-ho, si més no.
Sants Jordis (i Jordines!) de tot el món, unim-nos!

Damunt la falla

L'arribada d'un terratrèmol acostuma a ser un fet poc comprensible per a qui ignora l'existència de les plaques tectòniques. Les sacsejades a la superfície no sempre donen pistes clares sobre les dinàmiques profundes que les originen. Així, les mobilitzacions ciutadanes que han aparegut l'any 2011 a diferents punts del planeta plantegen una dialèctica complexa entre els símptomes —les reivindicacions, el "discurs", la presa de les places— i el metabolisme general, l'estat de salut del sistema, amb les seves premisses i regles de funcionament. Cal ser molt atrevits per aventurar un diagnòstic sense ser metges, però la malaltia és un fenomen de la vida i, com a éssers vius que som, ens convé esforçar-nos a entendre-la.

En termes generals, tenim davant dels ulls les primeres mostres del potencial de desestabilització d'un model que ha estat capaç de generar unes promeses altament desitjables —democràcia, benestar econòmic, protecció social... —, però que s'està demostrant incapaç de mantenir. El "fi de la història" agafa avui un sentit imprevist, i ens indica la impotència d'un sistema que ja no pot sostenir els seus assoliments ni satisfer les expectatives creades, a causa de la poca consciència de les condicions que ho fan possible.

Com sabem, en els darrers cinquanta-seixanta anys, una minoria d'habitants d'aquest planeta ens hem vist implicats en el procés d'afirmació d'una forma de vida basada en la desmesura, en una il·lusió d'abundància portada fins a extrems impensables. La base primera d'aquest fenomen ens va venir d'una disponibilitat energètica extraordinària, vinculada a un ús sense fre dels combustibles fòssils, un capital finit i no renovable. Aquesta injecció d'energia abundant i barata va impulsar la coneguda dinàmica de creixement que, en poc més de dues generacions, ha transformat de manera fulgurant i irreversible l'estructura social, els valors, els hàbits i els coneixements en què es basa la nostra vida; hem estat catapultats en una postmodernitat líquida, globalitzada, terciaritzada, hipercomplexa, hiperconnectada, hiperconsumista; la mateixa onada d'abundància va alimentar una democràcia hipertròfica, amb privilegis i complicitats que arrelaven i s'estenien a tot arreu. La sensació de potència titànica associada a aquest creixement ha generat un sentiment de llibertat absoluta, una falta de límits que ha esdevingut el mantra de la nostra cultura; sense tenir present, però, la dependència que deriva d'aquesta aportació energètica, l'obligació i fins i tot l'esclavitud generada pel creixement constant i, menys encara, el malson ecològic que tot això desencadena, des del canvi climàtic en avall.

La globalització va néixer amb la revolució dels transports, gràcies al petroli barat, però el factor decisiu va ser la revolució digital, capaç de transformar en poques dècades tant les tecnologies productives com les de comunicació. El triomf de la codificació numèrica va determinar, en paral·lel, una dinàmica de sobreproducció, per una banda, i de desmaterialització, per l'altra. Hem estat inundats per una allau de mercaderies produïdes en sèrie a preus irrisoris, amb una aportació minvant de treball humà, mentre que factors immaterials i elements d'irrealitat esdevenen cada cop més determinants per a les nostres vides.

El canvi amb més repercussió d'aquest darrer mig segle, però, va ser la revolució de les finances, el sector que millor va saber aprofitar la potència de les TIC. Un cop abandonada la convertibilitat en or, la desmaterialització del diner i la potència de les tecnologies en xarxa van multiplicar el poder del capital fins a extrems al·lucinants. En un món de pantalles, la diferència entre realitat i simulacre és, en primer lloc, una qüestió de creença. Administrar el diner vol dir gestionar la confiança: ajudats pels mitjans de comunicació —unes eines de persuasió potentíssimes—, els poders financers han estat molt hàbils en fer-ho.

Petroli i pantalles canvien, doncs, la geografia del poder, que ja no correspon al mapa dels estats, i transcendeix, per tant, les institucions que els governen, és a dir, la política. En això estem, des de fa unes dècades: l'economia és qui domina el món i, dins l'economia, les finances. Aquest fet, però, suposa una subversió terrible i triple: 1) del pacte democràtic; 2) de la racionalitat econòmica; 3) de la compatibilitat ecològica. És a dir, dels pilars que fonamenten el nostre món.

Anem per parts. 1) Ens trobem davant d'una marginalització de facto de la política. Les cessions de sobirania cap a l'esfera economicofinancera són constants, i ja no es poden amagar més. Les decisions polítiques responen cada cop més a la necessitat de remunerar els capitals amb qui estan endeutats: les lleis d'equilibri pressupostari tenen com a clàusula d'obligat compliment la restitució del deute, amb els interessos corresponents, i el bé públic s'administra amb el que sobra. La vinculació dels líders polítics amb les oligarquies financeres és tan estreta, que estem acostumats a veure'ls passar d'un sector a l'altre amb la major desimboltura. Les grans fortunes financeres segueixen exemptes d'impostos, mentre el sistema fiscal estreny la seva xarxa recaptatòria damunt del simple ciutadà. El poder públic disposa de recursos insuficients per donar els serveis que els contribuents i els electors reclamen, i el pacte que fonamenta la representativitat ja és paper mullat. En aquestes circumstàncies, la democràcia s'ha convertit en una forma d'entreteniment televisat, encara avui hegemònic. Per sort, d'uns anys ençà ha aparegut la finestra d'Internet.

2) El problema que amenaça majorment la societat global és la metàstasi del capital financer, que és el fruit enverinat de la desregulació neoliberal que s'ha dut a terme amb plena complicitat política de governs i parlaments de tot el món, sense diferències significatives entre dretes i esquerres. Com a conseqüència d'això, les anotacions comptables han augmentat el seu volum i la seva velocitat de circulació de forma aberrant, superant fins a deu vegades (o més) el valor total de la riquesa real del planeta. La hiperactivitat especulativa ha configurat una irrealitat monetària de proporcions desorbitades, una bombolla de deute gegantina que ara es troba en fase d'implosió sense possibilitat d'aturada. No hi ha recursos en el món per tapar aquest forat negre. Les "finances creatives" han alimentat una confusió terrible entre l'estalvi i el deute, han afirmat la primacia de la taxa d'interès del diner sobre la creació de valor a través del treball, fins a degradar el principi de racionalitat econòmica al seu nivell més baix, que és el de la cobdícia: guanyar el màxim de diner amb el mínim d'esforç en el temps més curt.

3) La conseqüència més greu d'aquest estat de coses és l'alienació a la vida en què s'ha instal·lat la nostra civilització. Hem perdut qualsevol noció real i concreta del nostre grau de dependència dels grans cicles tròfics del planeta. La sobrecàrrega i sobreexplotació ecològica, des del punt de vista de la supervivència de l'espècie, és molt més greu i determinant que el deute financer, però la seva consideració en la presa de decisions és gairebé irrellevant. En natura, tot excés és tòxic, i una civilització fonamentada en l'excés no té altre destí que la sobredosi, el col·lapse per intoxicació.

En resum, l'actual estat del món és el resultat d'un abús de confiança de proporcions històriques. Milers de milions de ciutadans han arribat a creure en les promeses de felicitat, confort, riquesa, salut, bellesa, cultura i democràcia que el sistema oferia a tothom. Com al conte del Pinotxo, ens van enlluernar amb la imatge fantàstica d'un diner que es multiplica sol, i ens han fet esclaus d'aquesta quimera. El resultat és una suma d'insolvència econòmica, deslegitimació política i insostenibilitat ecològica, que són, en definitiva, manifestacions diverses d'un mateix descrèdit que podem dir-ne sistèmic; l'any 2011, aquesta "fallida tècnica" va esdevenir patent per a grans masses de ciutadans de països diferents, que van voler expressar la seva indignació i voluntat de canvi. Tothom comença a veure-ho: no tan sols el gegant té peus de fang, sinó que pretén seguir aixecant el seu edifici amb materials que va traient de la base. Això promet una caiguda estrepitosa, però els de les plantes altes ja tenen l'helicòpter preparat per a l'evacuació. Aquesta és la diferència entre l'1% que ha propiciat una catàstrofe de civilització, i el 99% restant que hi està atrapada, i en pagarà les conseqüències.

La gent prou feines té per intentar tirar endavant la seva vida personal i familiar, en un moment tan cru com aquest. Les xifres d'endeutament, d'atur, de patiment econòmic cada final de mes, són les d'una postguerra. Les armes de destrucció massiva, aquest cop, són financeres, especulatives. Ni ens hem adonat que ens atacaven, que dinamitaven la vida democràtica, que bombardejaven les nostres vides, i les dels que avui són joves, o nens, o encara han de néixer. El capitalisme es troba en ple epicentre d'una falla sísmica que tot just acaba de donar les primeres sacsejades. Si la indignació no aconsegueix generar idees de canvi real i substancial, vàlides per a una gran majoria, el futur se'ns presenta ben mogut.

[article aparegut al núm. 12 de "Per la pau", revista electrònica de l'ICIP, en un dossier dedicat al 15-M]

[ http://www.icip-perlapau.cat/revista/numero-12-marc-2012/ ]

Eurovegas, la megamàquina escurabutxaques

No deixa de causar-me estupefacció l'escassa presència d'opinadors i polítics disposats a manifestar un rebuig sense pal·liatius al projecte d'Eurovegas, un despropòsit de l'alçada d'un campanar (o d'un gratacel) disfressat de projecte d'estímul al creixement. Pel que es veu, encara ens enlluernen les promeses (sense garanties) de quantitats desorbitades de milions i de llocs de treball —o potser deu ser l'estètica lligada a la gran pantalla, al somni americà, a l'imaginari d'abundància en què hem viscut fins ara—, qui ho sap. De manera que aquesta trampa gegantina, feta per arreplegar diners de les butxaques d'uns mig rics (o no tant) per forrar les d'un mega-ric, i deixar caure unes quantes engrunes en un territori a canvi de la seva devastació, encara sembla un projecte vàlid als ulls de molta gent. I als nostres governants els sembla prou interessant com per fer qui sap quins esforços i concessions per intentar arrebassar-lo a Madrid. I la resta d'opinadors el consideren de prou entitat com per pensar que no podem posar-nos-hi en contra frontalment.
Dedueixo, doncs, que, per a moltes de les persones més ben preparades del nostre país, tot alló que ha passat en els darrers tres anys i mig no els ha suposat cap mena d'aprenentatge. Vol dir que encara els sembla prou bé la idea d'una economia-casino, tant si la fan els inversors en el mercat financer global, com si es tracta dels "turistes", a qui volem atraure a Catalunya per oferir-li aquesta mena d'oci tan instructiu i saludable.
Doncs no ens hem fet a la idea que la nostra civilització està agonitzant, amb un canvi climàtic que ens apreta al capdamunt i uns recursos en vies d'esgotament, que fan que el terra que trepitgem ressoni buit, de tant que l'hem anat buidant? I això sense parlar del megadeute planetari, aquesta estranya ficció que ens ofega de debó, i que ha estat creada per senyors com el que ens proposa aquest parc temàtic de l'economia escurabutxaques... No se'ns acut que tot això pot ser que s'esfondri, un dia? (potser no tan llunyà...)
Però no, el metall lluent és l'únic argument que estimula l'imaginació del nostre temps. Ens agrada seguir somiant que els diners es fan amb els diners, gairebé per art de màgia, en un moment d'inspiració i de sort... De manera que empresaris, executius i polítics van fent números, miren l'import de la inversió, el potencial de negoci, els llocs de treball, i ja deixa de tenir importància qualsevol altra consideració, ja tot són catifes vermelles i ponts d'or.
Ho trobo al·lucinant. Ens hem preguntat què significa per a l'ecologia del nostre territori un projecte semblant? Què significa per a la nostra cultura? Què significa per a la nostra dignitat de poble, i fins i tot diria de civilització? Què ha de passar, encara, perquè el malbaratament sigui perseguit penalment? Perquè l'enriquiment a través del joc es consideri una opció indecent, que cal gravar fiscalment molt per sobre dels impostos del treball, i no al revés, com ara? Què hem de fer perquè aquesta tendència a la banalització del turisme, de l'oci, de la cultura, sigui estigmatitzada per polítics i tertulians, considerada una vergonya nacional, una expressió de decadència inacceptable, que es troba a les antípodes del que volem per a les nostres vides, per al futur dels nostres fills, i terriblement lluny d'allò que té valor, dignitat i importància en el món?
De veritat, els que brindin per haver aconseguit portar Eurovegas al propi territori, simplement és que s'hauran begut l'enteniment. Per mi no s'hauria de fer enlloc. Però aquí mai de la vida. Coses així només van bé per reciclar diner negre, per atraure màfies, en definitiva per estimular tot el ventall de l'economia il·legal, a l'empara del joc i del “turisme de qualitat”. Quina barra!
Però, el que de veritat em preocupa, és tot alló que arribaria a fer-se malbé, per aconseguir un monstre d'aquest calibre, i que al cap de pocs anys serà un altre cúmul de runes que els nostres fills hauran de gestionar. Com si la porqueria que ja li hem deixat encara no fos prou.

[article publicat a l'edició per al Vallès Oriental d'El 9 Nou, el 5 de març de 2012]

Patologies del canvi i pedagogia de les catàstrofes

[Aquest article, que hem escrit a quatre mans amb el filòsof i amic Oriol Leira, acaba de ser publicat al monogràfic "Decreixement econòmic: nous arguments sobre els límits del creixement", núm. 202 de la revista Nous horitzons].

Per qui no se n'havia adonat, les societats humanes estan en zona catastròfica. Un dels darrers tocs de campana ens ha arribat d'una dimensió, la nuclear, que no ens resulta gens estranya: Txernòbil és un nom encara viu a la memòria. El nou nom del desastre és Fukushima. Quan encara els efectes del tsunami a l’Índic, del cicló Katrina a New Orleans o del terratrèmol a Haití (per destacar-ne alguns) ens resulten ben presents, el terratrèmol del Japó i el tsunami derivat, amb accident nuclear inclòs, han sacsejat de nou la consciència planetària. Quina responsabilitat en tenim, els humans, en tot això — i més concretament les nostres societats i el seu model de consum, basat en el creixement econòmic il·limitat?
Els defensors del model sostenen que es tracta de “catàstrofes naturals”, és a dir, fenomens que no ha causat l’home, i dels quals no en tenim cap responsabilitat; més aviat són els riscos als que estem exposats. Però Ulrich Beck els replica que aquest és un concepte erroni, perquè “la naturalesa no en sap de catàstrofes, sinó més aviat de processos de transformació dramàtics que es converteixen en catàstrofes en l’horitzó de referència de la civilització humana. La decisió de construir centrals nuclears en zones sísmiques no és un fenomen natural, sinó una decisió política”. I també ho és, sens dubte, apostar per un model energètic basat en recursos no renovables — i així seguidament.
“Llisquem cap a la catàstrofe” (Antonio Rodríguez de la Heras): els esdeveniments són tossuts, i no comparteixen la nostra predisposició a distreure'ns, fet que ens genera un malestar difús, que incomoda. Però, en definitiva, aprenem alguna cosa? La “pedagogia de les catàstrofes” intenta aprofundir les claus per interpretar aquest fenomen estrany, d'un malestar que en la majoria de casos no genera cap mena de reacció, ans al contrari: més aviat resignació o invisibilitat. Les preguntes són: per què, malgrat les evidències, no fem res per canviar? què cal que passi — què cal que ens passi — per poder canviar? Què cal canviar?

Evidències inadvertides

Fa temps que ens resistim a les evidències. Per què? “Estem intentant esbrinar si encara és massa d’hora per tenir la certesa que ja hem fet massa tard”, va declarar un dels experts que estudiava el canvi climàtic. Una sentència que s’ha formulat de moltes maneres al llarg de la història (Diògenes, Nietzsche...).
No es tracta, aquí, de fer un inventari dels esdeveniments i dades d'aquest escenari que Ignacio Ramonet va qualificar de “catàstrofe perfecta”: les hemeroteques en van plenes i donen compte sobradament de la situació crítica en què ens trobem. Pel que fa a la percepció del problema, hi ha hagut una evolució, amb tres fases ben diferenciades. La primera, després de la publicació dels informes Meadows sobre Els límits del creixement, ha estat la de reconèixer el problema. Les tendències energètiques i climàtiques van permetre detectar amb un cert antícip un més que probable escenari de col·lapse. Un cop reconegut el problema per part de la comunitat internacional, hem entrat a la segona fase, amb la convocatòria de les primeres cimeres internacionals (Rio, Kyoto...), que pretenien restablir un ambient d'optimisme, en un intent de reformar el sistema productiu sense renunciar al creixement il·limitat (“desenvolupament sostenible”). Però aquestes han estat oportunitats perdudes, fugides endavant, perquè s’ha volgut pal·liar els símptomes, més que no pas abordar les causes. Ara som a la tercera fase, on l’optimisme s’ha convertit en resignació, on els fracassos de la comunitat internacional s’han anat repetint un darrere l’altre (acords de Kyoto, cimera del clima a Copenague). És un moment d’incertesa, entre d'altres raons perquè sembla que no ens acabem de creure la gravetat de la situació.

Sovint s’ha dit que la renúncia al nostre model de vida és potser l’argument més determinant per entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant les evidències. Ara bé, la complexitat del tema requereix una anàlisi més minuciosa.
“Una de les característiques de la catàstrofe és que s’avisa i es nega a la vegada; aquest joc d’avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral·lel a la negació per part dels poders establerts — ja que qualsevol denúncia de risc d’una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders. En els principis d’una catàstrofe, uns l’anuncien i altres — els més — la neguen” (Antonio Rodríguez de la Heras). Les evidències ja no són fenòmens aïllats, són avisos reiterats que no volem escoltar. La magnitud del problema i la manca de voluntat o la incapacitat de rectificar ens du a ignorar-les. De vegades, fins i tot quan és clara la necessitat de canviar de camí, les circumstàncies obliguen a seguir endavant, com passa en una autopista, que hem de seguir avançant fins que no hi ha una sortida.
Durant els anys 80, els moviments ecologistes van utilitzar la imatge del fre d’emergència, com a símbol de la necessitat d'una intervenció ràpida davant dels riscos mediambientals i l’impacte nociu de les noves tecnologies. La societat va accionar (tímidament) el fre d'emergència, però el resultat ha estat insuficient. Es diu que el sistema surt reforçat de tota crisi, pels mecanismes immunològics que aquesta genera. Avui, la idea del fre d’emergència ha quedat desdibuixada, també a través d'una normativa dissuasòria molt estricta que envolta el seu ús, en els trens i més enllà.
Un aspecte molt important que permet entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant de les evidències és la relació entre accident i velocitat. Paul Virilio defensa que “avui en dia hem inventat un temps accidental. És a dir, un instant que no participa ni del passat ni del futur i que és fonamentalment inhabitable.” Un accident és algun tipus de ruptura amb la continuïtat. Vivim en un temps en què la velocitat marca un trencament amb el passat i el futur. Som “subjectes dromològics” perquè vivim en la instantaneïtat, la ubiqüitat i la immediatesa, que ens han portat al límit del nostre propi poder, amb l’amenaça d’haver-lo de delegar en màquines (ordinadors, contestadors automàtics, aparells eficaços en l’ordre d’aquest acceleració del temps que se li escapa per complet a l’home). Perdem la “profunditat de camp” i això degrada les nostres relacions amb el nostre medi ambient. Bauman ho concreta encara més quan diu que “l´encogiment de l´espai elimina el flux del temps. Els habitants del primer món vivim en un present permanent, passem per una successió d'episodis higiènicament aïllats del seu passat i del seu futur. Estem sempre ocupats i sempre “ens falta temps”, ja que els moments no es dilaten — una experiència idèntica a la del temps “ple a vessar””. En aquest sentit, una de les patologies de la velocitat és que la capacitat de reaccionar a temps per poder corregir el nostre rumb és cada cop més petita o gairebé nul·la. Sabem que els avions per poder fer una maniobra necessiten començar-la molt temps abans d’arribar al lloc on l'han d'efectuar.
La reacció davant d’una situació límit ve condicionada per la percepció que es té del perill. En aquest sentit torna a la memòria la història de la granota de Bateson. Imaginem que agafem una cassola plena d'aigua, posem a dins una granota i escalfem l'aigua molt suaument; tant, que per la granota no hi hagi cap moment en què pugui percebre la variació tèrmica respecte el moment anterior. Si falta aquesta capacitat de discernir la diferència entre una temperatura “suportable” i una temperatura “letal”, la granota acabarà bullida perquè mai no arribarà a poder decidir quan és el moment de saltar fora de la cassola. La pregunta és, doncs, quan serem capaços de visualitzar el perill: potser quan sigui massa tard?
Cal destacar, d'altra banda, el paper paralitzant de l’excés d’informació. Aquesta és com una substància que ens permet mantenir la nostra lucidesa (sabem perfectament quina és la nostra situació) però paralitza del tot la nostra capacitat d’actuar, a l’estil de la substància subministrada als gats que l’escriptor Murakami descriu en una escena esfereïdora de la seva novel·la “Kafka a la platja”.
El fet és que, per poder percebre la magnitud del risc del nostre model de vida (les evidències inadvertides) i poder reaccionar decididament, i així assumir el principi de responsabilitat envers les generacions que encara no han nascut (Hans Jonas) cal, tal i com defensa Bateson, un canvi de premisses (no podem fer servir les mateixes ulleres per veure la realitat), i aquest, sens dubte, és l’aprenentatge més difícil.

Els obstacles

Quins són els obstacles amb què ens enfrontem? El primer és la mateixa hipercomplexitat del nostre món. Per una banda, tenim massa informació per processar, embrutida amb molta informació irrellevant (i costa molt destriar el gra de la palla). Per altra banda, hi ha massa atomització en la societat i l’entramat institucional és gairebé inabastable (com si la burocràcia que descrivia Kafka hagués arribat al zenit). En aquest sentit és força aclaridora la reflexió lúcida que fa Bauman del viatge que fa la societat occidental cap a una modernitat cada cop més “líquida”, “desregulada”, “autovigilada” i “auocontrolada” pels mateixos dominats.
Aquesta realitat líquida troba la seva legitimació en els dogmes del màrqueting que dominen el nostre sistema de pensament. L’obligació de donar missatges positius, de transmetre una imatge d’èxit, de no voler descobrir els propis punts febles, etc. són els principis bàsics sobre els quals es van conformant els anhels dels membres de la nostra societat. I així, aquesta construcció, aquesta falsificació sistemàtica, es converteix en el nou estàndard de “veritat”.
Sens dubte tenim l’imaginari colonitzat (Latouche). Ens resulta més agradable escoltar el cant de les sirenes, preferim no haver de renunciar ni als nostres privilegis reals, ni als imaginaris, i en el fons, mal que ens pesi, ens sentim identificats amb la frase de Georges Bush jr., quan va afirmar amb tota rotunditat que “el nostre nivell de vida no és negociable”. Vivim un estat d’addicció i ens costa desintoxicar-nos perquè constantment anem rebent inputs massa llaminers. I per acabar-ho d’adobar, estem lligats en una roda on l’urgent ho és sempre tant, que el moment de l’important mai no arriba.
Tanmateix, la catàstrofe és, avui, la previsió més realista del que ens pot passar en un lapse de temps no gaire llunyà. Estem exposats a una col·lecció de bombes de rellotgeria que coneixem abastament: la climàtica, l’energètica, la financera, la demogràfica, la hídrica, l’alimentària... Aquests darrers anys hem patit els sotracs de la crisi financera, i ara estem a les portes del pic del petroli, amb les conseqüències del declivi energètic (R. Fernández Durán) que pot precipitar l’esclat de les altres bombes...; tot plegat, referma la relliscosa inclinació cap a un escenari catastròfic.
Al mateix temps, ens trobem que aquells qui ens prevenen sobre les catàstrofes que s’apropen són vistos com a profetes del malastruc. Una de les reflexions més interessants sobre una possible “pedagogia de les catàstrofes” és la que ens va oferir Jean-Pierre Dupuy, que en un text recent va recollir unes consideracions de Gunther Anders al voltant de la història mítica de Noè i el diluvi universal (citat per Marco Deriu). Noé, tip d’anunciar constantment una catàstrofe que no arribava i que ningú no es prenia seriosament, va decidir presentar-se a la plaça pública vestit de dol. Quan la gent se li acostava per interessar-se pels seus morts, Noé els deia que els difunts eren ells. La gent se’n reia i quan li preguntaven quan havia passat l’esdeveniment ell responia que demà, i que ell era allà amb ells per poder invertir el temps i plorar avui els morts de demà, perquè demà passat serà massa tard. Un cop a casa, Noé va rebre la visita d’un fuster, d’un paleta... bé la resta de la història ja la coneixem (la construcció de l’arca).

Les sacsejades

Per sortir de l’estat de passivitat hipnòtica, no hi ha res millor que una clatellada. Gairebé tothom ha experimentat l’estat de lucidesa, malgrat que passatgera, després del xoc. Un dels exemples més recents ha estat la reacció del govern alemany davant l’accident nuclear de Fukushima i la pressió de l’opinió pública (la clatellada electoral que ha rebut la cancellera) que l’ha obligat a revisar el seu programa nuclear.
El problema és com dilatar-ne la memòria. No resulta gens fàcil, perquè no podem oblidar que una altra patologia de la velocitat és l’absència de memòria a llarg termini. Així ho resumeix Aldous Huxley: “que els homes no aprenen de la història és la més important de totes les lliçons de la història”. Fa només uns mesos que els governs europeus, i concretament l’alemany, havien desbloquejat la moratòria nuclear allargant la vida de les centrals i fins i tot obrint la possibilitat de fer-ne de noves. Quan temps trigarem a trobar-nos-hi de nou? Com podem tatuar-nos la pell per tal de no oblidar-ho i així evitar recaure-hi? Paul Virilio proposa impulsar museus de les catàstrofes i fins i tot estudis universitaris.
Però, tal i com ens recorda Serge Latouche, les conseqüències de les clatellades també poden anar en el mal sentit. En un dels seus llibres més recents, N. Klein defensa que el poder (l’oligarquia neoliberal i neoconservadora) se n’aprofita alegrament de les catàstrofes, i fins i tot en provoca per tal d’imposar les seves solucions, desastroses per a les classes populars però beneficioses als seus interessos a curt termini (polítiques de l’administració Bush a Luisiana i Iraq). El poder alimenta el descontrol per poder justificar un augment de control: és l’estat d’emergència sistemàtic. O també exerceix un control ideològic sobre la societat, com en el cas desconcertant de la societat japonesa. El filòsof japonès Tetsuji Iseda considera que no només no es relaciona Hiroshima i Nagasaki amb Fukushima, sinó que majoritàriament hi ha confiança en el missatge de la indústria nuclear que defensa la seguretat de les centrals i veu necessària l’energia nuclear. Només els afectats (Centre d’informació nuclear dels ciutadans de Takagi) en són una excepció.

Les pistes

Cal imaginar la catàstrofe com alguna cosa real que pot passar (o ja està passant), per poder evitar el pitjor i l’irreversible. Visualitzant-la trobem les raons suficients per intentar respondre la pregunta que queda oberta: què cal canviar? Què podem canviar? Una pedagogia del canvi demana persones sensibles “que perceben el malestar de la catàstrofe... que no han d’estar tocades per la divinitat... atentes al món... perceben amb més claredat i intensitat que altres” (Rodríguez de las Heras). No podem esperar que el sistema canviï per generació espontània: hem de ser nosaltres els que donem el pas.
Per respondre aquesta pregunta podem seguir algunes pistes. La primera i fonamental comença per anar reconquerint els espais colonitzats per la ideologia dominant, com són els de la intel·ligència i el temps. La primera rebel·lió passa per la indisponibilitat a la manipulació sistemàtica (informació i comunicació), és a dir no ser-ne subjectes actius ni passius. En aquest sentit és bo que ens concebem i organitzem com a nusos d’una xarxa, o xarxa de xarxes, és a dir com a sinapsis d’una intel·ligència col·lectiva.
Hauríem de poder gestionar el nostre temps com a recurs propi, gairebé com una part de la nostra energia personal. Hem d’aconseguir reapropiar-nos del nostre temps, dilatar-lo des de dins, i no permetre que l’encongiment de l’espai i la velocitat en bloquegin el flux (Bauman). Hem de retrobar temps. Sinó no hi haurà canvi.
També seria bo de pensar en termes generacionals. Adonar-nos que en dues generacions hem perdut gran part del patrimoni de coneixements i experiències que han estat el dels nostres besavis. Preguntar-nos quin bagatge poden necessitar les generacions que ens segueixen per fer front a la realitat que els estem lliurant. Per poder recuperar el flux perdut del temps i tornar a vincular el present amb el passat i el futur cal tenir en compte la relació entre edat, experiència vital i intel·lectual, reptes col·lectius, etc. En aquest sentit seria instructiu recordar-nos també del nadius americans en la presa de decisions: tenir en compte les conseqüències fins a set generacions després. Ara n’hi diem el principi de prudència.
Potser seria interessant que els joves redescobrissin la generació dels avis, especialment si són vius i lluitadors. Entendre quina ha estat la seva vida, en quines circumstàncies han viscut. Una pista la podríem trobar en l’èxit de vendes entre el jovent de l’opuscle Indigneu-vos l’autor del qual és un filòsof lluitador de més de 90 anys, Stéphane Hessel. I pel que fa el potencial de la gent gran, cal recordar una reflexió que va fer Mary Catherine Bateson, a Barcelona, fa quinze anys, quan va senyalar que avui tenim les primeres generacions de persones jubilades amb energies, temps, coneixements i recursos. I que podrien ser actors d'un canvi.
Ja en l’esfera axiològica, ens trobem amb la necessitat de reinventar valors, o redescobrir-los. Sobretot, obrir la porta a una era postmaterialista (J. Pigem) que ens permeti donar màxima importància a les coses que no es paguen amb diners i recuperar els valors compartits, els relacionals. Davant del poder descarat de l’abstracció cal oposar la dignitat obstinada de la vida concreta. En aquest sentit seria bo recuperar figures del pensament una mica oblidades, com la del nordamericà H. Thoreau, que va glossar amb profunditat valors necessaris pel canvi com el de la no cooperació o la desobediència civil.
Ens cal abandonar el model de l’èxit televisat i fugir de la necessitat de la resposta massiva, que avui es busca en les xarxes socials, per poder retrobar la mesura de la reciprocitat, base fonamental per enfortir el teixit relacional. Cal arribar fins allà on es pot correspondre. Per poder-ho aconseguir, cal renunciar al mite de la velocitat, això sí, sense renunciar al moviment.
I per acabar, la difícil empresa de substituir l’ideal d’excel·lència pel de suficiència, és a dir, assolir la qualitat necessària amb la mínima dispersió de materials, energia i temps. Deixant enrere l’elitisme com a model implícit, cal concentrar els majors esforços en resoldre les necessitats de base de tothom i no les pseudonecessitats dels privilegiats. I no ens confonguem: això no significa caure en els errors de l’anomenada “societat del benestar”, on la gent ens hem convertit en simples usuaris de serveis sense cap mena de compromís. Al contrari, seria bo entrar en la lògica dels béns comuns i formar en aquesta lògica les generacions que pugen.
Paradoxalment, caldria prioritzar com a bé comú (positivament) l’escassetat, començant per la del petroli, de l’aigua, del sòl... Això implica modificar la piràmide productivista: les progressions geomètriques haurien de donar pas a les aritmètiques i fins i tot les negatives (estalvi, decreixement), en l’ús de recursos com el petroli.
I — perquè no! — reciclar l’imaginari urbà, recuperant la idea de complementarietat urbs/rural (rurbans?) que permeti entre altres coses una relocalització de les relacions econòmiques i una vinculació més estreta entre productor i consumidor (traçabilitat...).
De ben segur que el lector pot considerar que ens hem deixat aspectes importants, sobretot iniciatives que estan en marxa. Els límits d'espai obliguen a seleccionar, per això hem parlat només de pistes. De totes maneres, és suficient una mirada atenta a la realitat per descobrir-hi un seguit d'iniciatives. Nosaltres recomanem treure el cap en dues experiències il·lustratives, seguint-li el rastre a la Xarxa: les Transition towns i el Consens de Barcelona. O potser caldria anar a l'encontre de la gent que ha decidit ocupar les places per expressar la seva indisponibilitat a seguir pel mateix camí.

Stefano Puddu i Oriol Leira




Referències bibliogràfiques

Zygmunt Bauman, Globalització. Les conseqüències humanes, 2001, Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil, 2003; La modernidad líquida, 2003
Ulirch Beck, La indústria nuclear contra si misma. 2011.
Marco Deriu, Il dolce avvenire, Reggio Emilia, 2009
Ramón Fernández Durán, La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, 2011.
Hans Jonas, El principio de responsabilidad, ensayo de una ètica para la civilización tecnológica, 1995.
Naomi Klein, La doctrina del shock, 2007
Serge Latouche, La apuesta por el decrecimiento, 2009; La catastrophe de Fukushima sera-t-elle pédagogique? (article a la premsa francesa), 2011.
Jordi Pigem, Bona crisi, 2010.
Antonio Rodríguez de las Heras, La lógica borrosa, entrevista de Fidel Moreno, 2011.
Paul Virilio, La vitesse de liberation, 1995; L’accident originel, 2005.
www.barcelonaconsensus.org

Nous experiments amb la veritat: el decreixement

La casualitat vol que comenci a escriure aquest article el dia 2 d’octubre, aniversari de naixement de Mohandas K. Gandhi, que ha estat proclamat Dia mundial de la noviolència per mantenir viu el seu llegat teòric i pràctic. “Els meus experiments amb la veritat” és el títol de l’autobiografia d’aquest home extraordinari, que va ser capaç d’assolir un resultat polític gairebé impensable, com ara la independència de la Índia, a través de la desobediència civil i altres formes de lluita noviolenta, moltes d’elles mai experimentades abans. Cal recordar, però, que al centre de la seva anàlisi Gandhi va posar l’objectiu de desfer aquells vincles econòmics que feien el seu país esclau, en part voluntari, del Regne Unit. La marxa de la sal i la crema de teixits -manifacturats a Anglaterra amb matèries primeres elaborades a Índia- van ser dos actes fortament simbòlics, que reivindicaven sobirania mitjançant la denúncia d’una situació de riquesa aparent i pobresa substancial. En canvi, Gandhi proposava un camí d’alliberament centrat en la sobrietat, és a dir, un estat de pobresa aparent però de riquesa substancial. És coneguda la seva frase que diu: “Hem de viure simplement, perquè d’altres puguin simplement viure”. Justícia social, ecologia i noviolència coincideixen aquí en un pensament sense amagatalls.
El nostre món segueix tenint una gran necessitat de fer experiments amb la veritat. El primer deure que ens pertoca és el de treure’ns la bena dels ulls. La informació fa temps que està disponible. El problema és que no recapacitem. Però aquest luxe no ens el podrem permetre gaire temps.

Temps de resposta

“Estem mirant d’esbrinar si encara és massa d’hora per afirmar amb certesa que ja hem fet massa tard”. Aquesta frase sobre el canvi climàtic pot molt bé aplicar-se també a la situació de crisi del sistema econòmic mundial. Això no pot seguir així. La dinàmica de creixement exponencial i accelerat a la qual hem sotmès l’ecosistema terrestre i les societats humanes, des de fa poc més de mig segle, ens du cap a un col·lapse assegurat. El Roto ho resumia perfectament en una de les seves vinyetes, on es veia una reunió d’alts executius al voltant d’una gran taula ovalada, i un ponent que els deia: “La destrucció del planeta és necessària per a la supervivència del sistema, i la destrucció del sistema és necessària per a la supervivència del planeta; què fem?”.
Com sabem, ha estat la multiplicació exponencial de tres factors el que ha fet possible que aquest sistema prosperés –això sí, durant un temps històricament molt curt i amb un repartiment molt desigual en el planeta: 1. L’energia (petroli abundant i barat); 2. El crèdit (diner abstracte en circulació accelerada); 3. L’imaginari (publicitat, comunicació i entreteniment globalitzats). Naturalment no són els únics, però certament els principals, per la importància específica de cadascú i per com es reforcen mútuament. Darrera de tots ells, però, cal no oblidar que hi ha el factor tecnològic i la força militar, que segueix sent, a escala mundial, el fonament últim de la “legitimitat” del poder, amagat mentre pugui, però també explícit sempre que calgui.
Tots coneixem l’importància enorme i el pes estratègic del petroli en conformar el món en què vivim. La lluita per aquest recurs només es veurà superada, potser, per la de l’aigua, en un termini de temps no gaire allunyat. Però sense petroli són impensables fenomens com la mobilitat globalitzada, l’extensió de les ciutats, la urbanització i l’abandonament del territori a escala mundial i també l’anomenada “revolució verda”, basada en una agricultura intensiva en energia, fertilitzants, pesticides i transport, és a dir, altre cop, petroli.
Aquesta injecció d’energia abundant i barata necessitava d’una expansió corresponent dels actius monetaris. L’abandonament del patró or ha donat via lliure a una desmaterialització progressiva del diner, que amb les TIC ha esdevingut definitiva i completa. Ara el diner és una pura abstracció comptable, basada principalment en la confiança, sobre la qual el poder estatal ha perdut el control. Els mecanismes d’expansió del crèdit són en mans de les banques, i la velocitat de circulació del diner en el mercat continu esborra fronteres però també arrasa economies. L’especulació financera, conjuntament amb la immobiliària, han anat inflant bombolles de deutes gegantines en mans d’un grup de persones reduït i sovint sense escrúpols, que amb el miratge de l’enriquiment han arribat a seduir, poc o molt, tots els sectors de la societat. Cap de nosaltres, pràcticament, se’n salva.
Aquesta operació de condicionament integral ha tingut, com a tercer protagonista, el món dels mitjans. El control de la informació, l’omnipresència de la publicitat, però sobretot l’ús de l’entreteniment com a bombolla virtual per distreure’ns de la realitat, han estat instruments d’una eficàcia enorme per transformar els ciutadans en consumidors i persuadir-nos que contraure deutes era no només possible, sinó necessari i saludable. Aquesta és la “colonització de l’imaginari” de la qual ens parla Serge Latouche: una visió del món obsessionada pels diners i el consum, on el “Bios”, el fenomen de la vida, té una posició marginal i subsidiària a la centralitat de l’economia i que considera el creixement com la solució única de tots els problemes, i no com el problema.
La suma d’aquests factors ens ha fet viure, des de fa un parell o tres de generacions, en un estat de consciència alterada, com sota els efectes d’unes drogues potentíssimes. Ens hem sentit omnipotents, invulnerables, cultes, meravellosos, envejables. Era mentira. Només estàvem malgastant un capital de recursos naturals que no era nostre i uns diners que no teníem, per viure molt per damunt de les nostres possibilitats i suplantar la realitat amb un conjunt de ficcions intercanviables. Així no es pot seguir, i tanmateix resulta que tampoc podem deixar-ho. Som addictes a una forma de vida insostenible, la qual cosa és un problema seriós. Només cal preguntar-se què ha de passar, encara, perquè tots plegats recapacitem.

S’ha acabat la festa

Estem al pic del petroli. Si no és ara, serà en pocs anys. Totes les previsions ho diuen. Per qui no sap què vol dir, estem en el punt més alt de la curva d’extracció del total de petroli disponible: a partir d’aquí, allò que fins ara ha estat barat i abundant esdevindrà en poc temps escàs i car. Fixem-nos com el preu del cru torna a pujar. Ja hem vist en 2008 què va passar amb l’encariment dels combustibles: sectors sencers parats, començant pel transport. Estanteries buides als súpers. Som més fràgils del que ens pensem. I això, quan arribi de veritat, no tindrà volta enrera. D’altra banda el clima ens està dient que prou. Que ja ens hem passat. No es poden cremar tan de pressa les reserves d’hidrocarburs impunement. El mal que fem al planeta també el fem a nosaltres mateixos. Els indicis es comencen a fer evidents.
Abans d’això, les bombolles especulatives ens han esclatat a les mans. El sistema està pràcticament en bancarrota. Comencem a tocar pobresa aquí, al costat de casa, o fins i tot a dins. Ens enfadem amb el govern de torn, pel costum de culpar algun altre. Però tots, d’una manera o altra, hem compartit el somni d’un enriquiment ràpid, sense esforç. Aquest miratge postmodern ara ens sembla gairebé sinistre, a mesura que es vagi entreveient la magnitud de l’engany. És clar, nosaltres ho hem somiat i altres ho han fet. Els plats trencats són més d’ells que nostres. A alguns els tocaria pagar molt més. Però a la festa hi èrem tots. Tots hi combregàvem. Hem de ser-ne conscients.
Sobretot, cal ser realistes: la democràcia que coneixem també és filla d’aquesta opulència fictícia. Ella també és una democràcia drogada, sobredimensionada, que participa del sistema econòmic i al seu torn l’alimenta, com s’ha vist amb el sector immobiliari, que ha estat una de les fonts principals del seu finançament. El sistema polític ha acceptat que la lluita pel domini s’hagi traslladat als mercats, i que, després de von Klausewitz, ara sigui l’economia la continuació de la guerra amb altres mitjans. Art i ciència no s’hi oposen amb suficient energia: més aviat ajuden, especialment la segona, aplicant els seus coneixements a la tecnologia en benefici dels accionistes, més que de la humanitat. Així doncs, vivim en una situació real de conflicte, no declarat encara que obert, i tot sovint sagnant, però perfectament maquillat pels mecanismes de la publicitat, de la informació i, en ocasions, fins i tot de la cultura. Podem seguir ballant aquest vals fins que el Titanic no s’enfonsi –malgrat saber que no hi ha bots salvavides per a tothom. O bé podem triar despertar-nos abans i donar un cop de timó.

Canvi de rumb

El col·lapse del sistema tot just acaba de començar. Els indicis que el feien previsible, fins i tot inevitable, es coneixien fa temps. El decreixement no només intenta organitzar-los en un discurs coherent, sinó que ens dóna arguments per concloure que abandonar aquest sistema, a part de necessari, és desitjable. La felicitat no creix en paral·lel al PIB. Un cop que s’ha cobert un llindar de necessitats bàsiques, el benestar no és proporcional als diners o les possessions que tenim. Ben al contrari, ens emmalaltim d’estrés i desarrelament, i això no es cura amb més despesa sanitària. El que cal és un canvi en les formes de vida, en la manera de pensar i organitzar el món. I aquest canvi és millor fer-ho per opció voluntària que com a conseqüència d’una evolució social catastròfica. No cal un excès d’imaginació per pensar que un escenari d’aquest tipus és possible. Encara no fa cent anys que Europa ha estat arrasada per feixismes d’índole diversa. És suficient llegir un bon resum històric per entendre que la diferència no és tanta. Aquest cop, però, no s’hi val a badar.
La força militar ens treu força civil per resoldre els problemes estructurals i bàsics. No sortirem endavant sense el coratge del desarmament i la desmilitarització. La retòrica de la seguretat és absurda quan el que està en risc és el Bios, l’ecologia, el teixit de la vida, quelcom que amb les armes mai no es defensa: només s’estripa.
La ideologia del creixement és la transposició econòmica de l’instint de conquesta i de la lògica imperial. Aquest imaginari ha arribat al seu fi, amb tots els mites que l’han acompanyat: el de la força, del triomf, de la superioritat dels guanyadors. Necessitem descolonitzar el nostre imaginari, pensar la realitat des d’un altre lloc, disposats a abandonar unes premisses obsoletes i nefastes. Hem d’assumir l’escassetat, buscar la suficiència, enaltir la cooperació i la solidaritat, creure que si no intentem fer-ho junts, no ens en sortirem. Cal salvar l’ecologia, no el nostre grup. I això vol dir pensar la realitat en termes d’interdependència. El concepte de sobirania s’ha d’aplicar en primer lloc a la base concreta de la vida: la capacitat alimentària, energètica, metabòlica d’un territori i de la comunitat que l’habita. Està aquí la base de qualsevol riquesa viva i duradora, a la qual nosaltres hi afegim treball i coneixement, que són la part de patrimoni que hi podem aportar. Però sobirania vol dir saber viure amb allò que tenim. Abans era una obvietat, ara ens sembla un absurd. Ben mirat, això ens dóna la mesura de la irrealitat en què ens hem acostumat a viure.
Tenim poques dècades per intentar deshabituar-nos de les drogues del petroli, del deute, de la riquesa barata, de l’intercanvi desigual, i concebre una vida més equitativa, més sòbria i més sana. L’alternativa és acceptar que definitivament sigui la violència la força que domini el món. Si no fem res, ho tenim assegurat. Però el sistema que s’enfonsa és justament aquest. Tenim, per tant, una oportunitat real, malgrat que es pugui veure minsa, de concebre i experimentar un itinerari diferent. El decreixement podria ser paraula inspiradora per a tots aquells que vulguin provar-ho. Amb modèstia, començant en la petita escala. Però conscients que és d’un projecte polític que es tracta. Un dels pocs que encara intentin ser profundaments humans, i realistes, i ecològics. Un nou experiment amb la veritat, equitatiu i noviolent.

[Aquest és el text íntegre d'un article que em va demanar la revista Eines, i que s'ha publicat en una versió simplificada per falta d'espai].