Vèncer la inèrcia

Fa temps que la política, i especialment l'activitat dels partits, presenta dos problemes majors, la solució dels quals possiblement ni tan sols està a la seva agenda, però que des del punt de vista de la societat són, senzillament, vitals: el primer, és l'haver perdut qualsevol capacitat d'elaboració d'escenaris nous de societat, de solucions creatives i regles de joc innovadores que permetin superar la crisi d'aquest gegant amb peus de fang que és el nostre sistema, en plena fase de declivi i sense cap model de recanvi; el segon, és la incapacitat de renovar les pròpies files, enrolant en aquesta tasca —tan necessitada d'imaginació política, alhora teòrica i pràctica— les ments més dotades de la ciutadania.
La causa comuna de tots dos inconvenients rau en la reducció progressiva de la política ad una activitat de gestió —que d'altra banda s'ha anat tornant cada cop més complexa, enrevessada i plena d'entrebancs. Dominada pels imperatius econòmics en el fons, i pels burocràtics en la forma, la política ja no té esma per mirar cap a l'horitzó de la societat i preguntar-se pel sentit de les decisions que prenem cada dia, a cada lloc concret, en clau de present i de futur. S'imposa, en canvi, una lògica d'administració ordinària, sense quasi marge de maniobra, marcada per objectius d'obligat compliment, per protocols extenuants, destinats a matar qualsevol possible brot d'energia transformadora, si mai n'hagués quedat algun, especialment entre la gent jove.
Els partits, de fet, s'han especialitzat en la gestió d'aquesta maquinària: són ells qui l'administren, l'alimenten, l'engreixen. Organitzar aquest tràfec, certament, és tot menys que simple: demana una mentalitat disciplinada, una fidelitat sense fissures, un tipus d'ortodòxia concreta, aliena a gaire vols creatius. El que prima és, més aviat, l'observància d'un estàndard de grisor, segons dicta el manament més trist del poder, que és la prohibició de despuntar. Més gran el repte, més estereotipada la resposta. I així estem.
El poc de creativitat que gasten els partits queda monopolitzada pel màrqueting polític, una inversió que els dóna bastant bon resultat, ja que és condició necessària i malauradament suficient per mantenir, més o menys, les pròpies quotes de poder, qualsevol que hagi estat el balanç de la legislatura. En això, també pesen les fidelitats supines de la ciutadania, és a dir, de tots nosaltres, electors un cop cada quatre anys, i para de comptar. Sabem que el vot, com a senyal, és feble, sabem que el vot blanc o l'abstensió se l'escolten poquíssim, que a l'acte pràctic les seves conseqüències són mínimes, i al final el que ens guanya és l'instint de tancar files perquè no passin “els altres”. El vot útil, vaja. Els partits tornen a presentar les mateixes persones, amb els mateixos programes, i no passa res, al final els resulta igualment. La seva capacitat de renovació és ínfima, però la nostra capacitat de resposta encara ho és més.
Així doncs, cal concloure que tenim els polítics que ens mereixem? La pregunta està mal plantejada, perquè s'escuda darrera una obvietat: si són els que són, vol dir que tots plegats no hem sabut fer-ho millor i, per tant, no ens hem merescut més. Però es tractaria de preguntar-s'ho d'una altra manera: funciona bé el sistema que tenim per escollir-los? Quin és el perfil de persones que es busquen? Quina proposta se'ls ofereix que pugui resultar-los atractiva? Si formulem aquests interrogants des de la perspectiva de la ciutadania, o de la societat civil organitzada, hem de concloure que estem en ple desert. Per tant, és precisament aquí on toca fer més feina.
Em van explicar, fa temps, que en alguna tribu nativa americana el cap el triaven les mares, que coneixien el caràcter dels homes des que eren petits, i justament el buscaven entre aquells que, des de sempre, havien demostrat menys afany de poder. No feien primàries, però el sistema no deixa de ser interessant. Quant a nosaltres, què passaria si la societat civil fos capaç de triar els seus cantidats i candidates? Aquí podria expressar les seves preferències a l'hora de marcar un perfil determinat: afable, dialogant, imaginatiu, amb actitud de servei i disponibilitat d'arromangar-se... Està clar que s'haurien de trobar els arguments i el suport concret per convènce'ls a entrar en política, una cosa que, en general, a aquest tipus de gent els fa bastanta angúnia; com a mínim, cal que hi hagi un grup de gent que els empenyi i els doni suport perquè puguin decidir-se a fer el pas. Sobre la base d'aquest acord, podria començar una negociació amb els partits, per pactar les condicions d'inclusió a una llista o a una altra. Exactament al revés del que passa. Malgrat que soni a ciència ficció, un procés així, en àmbit local, on la gent es coneix força, no seria impensable. Falta, està clar, que hi hagi un món associatiu organitzat i amb ganes d'incidir, de veritat, en les decisions. I falta, també, obertura mental i disponibilitat al canvi, per la banda dels partits. Actualment, cap de les dues condicions no sol complir-se, si no en mesura mínima.
Ens quedem, doncs, amb la política de sempre, aquella que genera més aviat una desgana col·lectiva, i que no atrau gent nova per apuntar-s'hi, sinó tot el contrari. Els individus més inquiets segueixen implicant-se en la societat civil, però amb la condició que la seva activitat es mantingui ben allunyada —sobretot!— de qualsevol cosa que soni partidista. I així seguim, en un joc de soletats encreuades, en un diàleg de sords girats d'esquena, que no se sap ben bé a qui interessi.
Aquest buit és, en resum, el gran problema històric que té la nostra comunitat política, considerada al nivell que es vulgui: de poble, de comarca, de país. Que hi hagi excepcions no vol dir que la qüestió no sigui greu. I sobretot ara, que necessitem nous enfocaments per respondre a un escenari sacsejat pels canvis, i que mai més tornarà a ser com abans. El fet és que, per reaccionar a aquesta crisi, s'ha de tenir una noció del seu abast, entendre el que ha passat en els darrers cinquanta anys, com a mínim, i el que ens pot esperar en els següents. I aquest és un exercici que s'ha deixat no dic de fer, sinó d'intentar. Necessitem mirar molt més enllà d'una legislatura, dialogar sobre processos de llarg abast, i generar complicitats que trenquin amb posicions preconcebudes, si volem sortir-nos-en. Cal gent de bon tracte, amb imaginació i sentit pràctic, capaç de potenciar el diàleg i rebaixar la crispació, per tal d'assajar nous camins en un moment que ja ara és delicat, i molt més que ho serà en pocs anys. L'endeutament pesa damunt dels nostres caps amb intensitat superior a la força de gravetat. Famílies, empreses, administració, bancs: ningú no s'escapa. Aquest seria el bon moment per fer xarxa, per llançar ponts de doble direcció entre la societat i la política. Ponts imaginatius, a l'alçada de les circumstàncies. Per canviar alguna cosa més que la direcció del trànsit. Però em temo que no passarà. Damunt de tot, qui mana és la inèrcia. Afortunats els que sabran trobar els camins per vèncer-la.

[article publicat al 9 Nou, edició del Vallès Oriental, el dilluns 30 d'agost de 2010]