Al darrera, i al davant, de la planta de biomassa

El debat sobre la planta de biomassa a la Garriga ha entrat en la seva fase més enverinada, que és la del descrèdit i de les sospites. El front opositor llança enlaire, amb molta lleugeresa, una pregunta que pesa com plom —i que podria acabar caient-li al damunt—: “què hi ha darrera d'aquest projecte?”. Una qüestió plantejada amb la mala intenció de sembrar foscor i dubtes, i que demanaria, en canvi, una resposta que intenti fer llum. Naturalment que aquesta no satisfarà a qui hagi decidit embenar-se els ulls des d'un principi, però pot servir pels que segueixen aquest tema amb ganes d'entendre'l.
Al darrera d'aquest projecte hi ha, en primer lloc, un grup d'empreses que es dedica, des de fa més de trenta anys, a activitats de reciclatge, la més coneguda de les quals és el desguàs de vehicles. La trajectòria dels germans Tamayo ha començat de la manera més humil, com una activitat de drapaire —aquell que intenta aprofitar allò que tots els altres llencen—, i ha anat evolucionant en el temps fins a consolidar un grup empresarial entre els més importants de la Garriga, amb un centenar de persones que hi treballen.
És sabut que el sector del reciclatge es considera estratègic, en un moment en què la crisi obliga a una reconversió de model productiu: aquesta activitat gaudeix d'unes perspectives de futur molt sòlides, enfront de la fragilitat d'altres àmbits; sense comptar que, en el cas concret que ens ocupa, Tamayo dóna servei a les empreses de la Garriga i rodalia, així com al mateix poble, estalviant que s'hagin de fer molts més quilòmetres per complir amb l'obligació de gestionar els residus que qualsevol activitat genera, des del mercat municipal a la indústria del moble. Malgrat alguns inconvenients, en primer lloc estètics, que acompanyen una activitat com aquesta, no és agosarat afirmar que qualsevol alcalde voldria tenir-la en el propi municipi, i sobretot es preocuparia molt de no perdre-la.
La nova legislació en matèria ambiental, aprovada aquest mateix any, obliga les empreses —amb justícia— a renovar les seves llicències, posant al dia les condicions de seguretat en què es duen a terme les activitats. Aquest és el cas, també, del grup Tamayo, que té la voluntat, com no podria ser d'altra manera, de consolidar les activitats existents, amb els relatius llocs de treball. Per fer-ho, necessita disposar d'un sostre força superior a l'actual, ja que moltes activitats que es duen a terme a l'aire lliure necessiten, amb el nou marc jurídic, estar sota coberta. Aquest és, de fet, el principal contingut del conveni urbanístic que l'empresa està discutint amb l'Ajuntament de la Garriga i el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, per modificar en aquest sentit l'actual PGOU i evitar, així, el tancament de les empreses. El tema de la planta de biomassa hi té una incidència mínima.
El segon tema que hi ha al darrera és la gestió forestal. La problemàtica del bosc és relativament poc coneguda, perquè són poquíssims els que hi viuen, o ho intenten. L'estructura de la propietat, a Catalunya, és principalment privada i força concentrada; tanmateix, el bosc no deixa de ser un patrimoni que ens ha de preocupar col·lectivament, tant per gaudir-ne com per gestionar-ho. Venim, en canvi, d'unes dècades de falta de gestió gairebé absoluta, bàsicament per falta de viabilitat econòmica i pel procés general d'abandonament del territori. Aquest és el motiu pel qual els experts diuen que tenim més boscos ara que en època romana. El resultat d'aquesta falta de gestió és l'augment de combustibilitat de la massa forestal fins a un nivell d'alerta màxima. Cada estiu estem penjant d'un fil. D'altra banda, tenim un potencial enorme de matèria combustible que queda desaprofitat. L'ús energètic de la biomassa forestal és la gran oportunitat per tornar a activar la gestió silvícola en zones, com la nostra, riques en boscos. Una planta de biomassa fa servir aquella part de les brancades que no tenen cap altre tipus d'ús possible, mentre que permet aprofitar la fusta o bé per a activitats industrials, o bé per a la producció de pèl·lets, un altre biocombustible de font renovable destinat —esperem-ho— a substituir part dels consums de combustibles fòssils per calefacció.
I aquí venim al tercer aspecte que està al darrera de la planta de biomassa: ens trobem en plena crisi climàtica i a les portes d'una crisi energètica de la qual ja no dubten ni els mitjans de comunicació; el consum de petroli està arribant al seu zènit, és a dir, que de totes les reserves ja n'hem consumit la meitat, de manera que a partir d'ara l'oferta serà més escassa, mentre la demanda no para de crèixer. El resultat serà un encariment imparable del preu del cru, amb les conseqüències econòmiques i socials que ens podríem imaginar, si no fos que imaginar-les ens fa pànic. I per tant no hi pensem. Però aquest és l'escenari que tenim al davant.
En els propers 10 anys viurem la necessitat imperiosa de dotar-nos de fonts renovables que permetin substituir una part dels consums de combustibles fòssils, mentre encara ens quedi temps per fer-ho. Caldrà ampliar el ventall de solucions i no descartar cap font, mentre sigui renovable i disponible amb abundància relativa en un àmbit de proximitat. De ben segur que s'ha de fer un esforç, també, en la línia de l'estalvi energètic, de la reducció de consum i augment de l'eficiència; però això sol no és suficient. La nostra dependència del petroli és excessiva.
L'ús energètic de la biomassa, per tant, és, a dia d'avui, encara una oportunitat, i d'aquí poc serà simplement una necessitat; en aquests casos, doncs, és millor fer-ho per convicció i amb previsió que no per obligació, quan ja anem tard.
Des del moment de la presentació del projecte, hi ha hagut temps per tot: per les al·legacions, pel debat, pels informes, per les negociacions. Al darrera de la planta de biomassa hi ha, també, aquests dos anys d'espera. Ara és el moment per començar a mirar endavant.

[publicat a El 9 Nou, edició del Vallès Oriental, el divendres 4 de desembre de 2009]