Castellers

El matí de diumenge, a la plaça, vaig assistir a l’actuació de les colles castelleres de Granollers i de Sant Cugat, que ens van ajudar a fer més bonica i lluïda la gran festa del Corpus. És un espectacle que em genera cada vegada una emoció difícil d’explicar. Els castells estan fets d’un únic ingredient, que són les persones, en el sentit més físic del terme, amb l’afegit d’un mínim d’indumentària. En una colla –i això m’agrada molt– hi ha espai per a tothom. No cal ser atleta, ni estar fet d’una manera determinada –alt, o prim, o jove, o com sigui. És bonic de veure com generacions diferents no només poden conviure sinó que es potencien mútuament en allò que cadascuna pot oferir.
Em va agradar observar de prop la coordinació amb què castellers i castelleres, després d’escalar la primera plataforma humana que fa de fonament als pilars, van pujant de tres en tres, o de quatre en quatre, per aixecar un nou pis. Poques vegades es visualitza d’una forma tan nítida la importància d’ajuntar força i equilibri per augmentar la resistència d’una estructura en definitiva tan fràgil.
Naturalment, com li devia passar a tothom, l’emoció se m’enfilava amunt en paral·lel a la canalla, a mesura que els veies pujar amb l’agilitat d’esquirols damunt d’aquells troncs humans amb brancatge de cames i braços, un pis rere l’altre, peus damunt d’espatlles, amunt fins a una alçada que fa tremolar, no només els de la torre, sinó tots els que, des de la plaça, apuntalem l’estructura amb la mirada perquè segueixi aguantant; i quan per fi l’enxaneta corona ja el castell i, des de dalt de tot, llança cap al cel un petó amb el braç enlaire, sóc incapaç, us ho confesso, d’evitar que se m’omplin els ulls de llàgrimes. Què hi farem.
Haig de reconèixer, també, que els castellers me’ls miro d’una altra manera des que en Lluís Maria Xirinacs va fer-ne metàfora d’una democràcia correctament entesa: on les estructures de representació s’aixequen des de baix, com a expressió pura de la força d’un poble. Aquí no són possibles cúpules fictícies, generades per projeccions estadístiques o simulacions mediàtiques. Tot es basa, de la manera més estricta, en la capacitat cooperativa d’un conjunt de persones disposades a aguantar-ne unes altres damunt les seves espatlles –i amb força suficient per fer-ho– per tal d’arribar, entre tots, el més amunt possible. No hi ha res que demani una presència tan palpable i tangible, tan real i substantiva, com aquesta. A baix cal solidesa, als pisos intermedis força i equilibri i, a dalt de tot, agilitat, lleugeresa i, perquè no dir-ho, atreviment.
Aquesta metàfora, finalment, té una segona part, perquè els castells cal carregar-los, sí, però també descarregar-los, i procurar fer-ho sense que ningú no prengui mal. En política, anys enrere, d’això li deien “biodegradabilitat”: des de la societat sorgia una proposta, es muntava un grup disposat a dur-la a terme i, un cop enllestida la tasca, cadascú podia tornar al propi lloc dins la comunitat.
Potser és degut a aquest curtcircuit mental que vaig emocionar-me tant en veure l’espectacle del diumenge; i m’adonava que poques vegades parem esment en la vàlua tremenda dels cossos, en el significat enorme que tenen esquenes i mans i peus i caps i braços i cames, allà, tots junts, en equilibri, ben coordinats i integrats en un conjunt.
I seguint el fil de la imatge, t’adones que allò real­ment difícil –i de manera especial en un poble com el nostre– és consolidar una pinya. Si no hi ha força a la base, difícilment el castell pot pujar gaire o, si puja, és amb un major risc. Sembla com una equivalència natural: com més pinya, més alçada. O al revés: menys pinya, menys volada. No falla. És aquí on toca fer la feina.

[escrit aparegut al gar_166, del 18 de juny de 2009]