La transició local

Conec poquíssims polítics, dels que exerceixen un càrrec electe, que tinguin com a horitzó de referència per a la seva tasca l’escenari de declivi progressiu de disponibilitat energètica, que transformarà, de forma previsible, les nostres societats en pocs anys. Amb quina rapidesa i fins a quin grau, és difícil d’imaginar-s’ho, i aquesta és la raó principal per la qual no hi pensem. Sabem que el metabolisme del nostre sistema es basa en més d’un 75% en la disponibilitat abundant i barata d’una font d’energia —el petroli— que es prepara a esdevenir escassa i cara en un termini relativament curt. Passarem d’una etapa d’abundància artifi­cial a una altra en què haurem de fer front a una penúria ben real. I això malgrat que avui el preu del barril està en uns nivells ridículs. Tanmateix, ja hem vist amb quanta velocitat pot tornar a pujar. Les conseqüències de tot això són imprevisibles i devastadores. Una dècada és una fracció de temps ínfima per reconvertir sectors productius i hàbits de vida i, tanmateix, no és probable que disposem de gaire més temps per donar el tomb.
La paraula clau per als propers anys és, per tant, “transició”. Aquest cop no es tracta de canviar un règim polític, sinó de reinventar les condicions de vida de les nostres comunitats, que hauran de situar-se novament en un marc de suficiència, molt diferent de l’actual. Tal com veig les coses, l’alternativa a una transició voluntària serà una transició forçosa. I com menys l’haurem triada, més dura.
El marc ineludible d’aquest canvi és el territori. Ens cal un retorn a l’àmbit local. Cada comunitat concreta té el repte de començar a plantejar-se la pròpia transició. Però aquest repte comença, precisament, per reforçar aquella xarxa de vincles que permeten sentir-se comunitat; cal reconstruir la política a partir d’aquest nivell bàsic i primari que són les relacions entre les persones.
És la “política primera”, de la qual ens parlava la nostra dolça amiga Anna Bosch, veïna del Figaró, en un dels seus escrits. Anna ens ha deixat la nit de Reis, després de tants anys de teixir relacions com a forma de lluitar contra la seva malaltia. Un vel de neu blanquíssim ha cobert de silenci els paisatges que estimava i ha fet més suau el dolor dels amics, que ara intentem recollir-ne el testimoni.
Penso que la propera dècada d’aquest primer segle del tercer mil·lenni, segons el nostre calendari —que notòriament no és l’únic vigent—, ens demanarà concentrar els esforços per a configurar l’activitat social i econòmica local en base a una lògica de cooperació: no ens podrem permetre el luxe d’enfrontaments estèrils i ficticis, d’enveges i rivalitats entre qui sigui. Ben al contrari, caldrà desplegar creativitat, capacitat de generar projectes, passió per moure coses, a partir d’una prioritat ben simple, que és fer sostenible la vida col·lectiva. L’economia és un mitjà, poderós i decisiu, però que no s’ha de confondre amb el veritable fi.
L’estratègia, per tant, és la generositat sinèrgica: tot el que ajuda a fer comunitat, també revertirà en benefici propi. Són lleis de vida antiquíssimes, que ens convé redescobrir com si fossin noves, i posar-les al dia amb els coneixements i les eines renovades del present. Cada activitat pot ser útil per a més d’un objectiu, al llarg de tot el seu cicle. Això val fins i tot per a la informació i la cultura: moment d’entreteniment i d’intercanvi, ocasió de formació i de debat, motor d’actuacions diverses. Sobretot, oportunitat de trobada per a les persones que van teixint aquella xarxa social, econòmica i cívica que és la mesura de la nostra salut col·lectiva i que serà la clau, en moments de canvi com els que se’ns preparen, de les nostres possibilitats de sortir endavant.

[article aparegut al gar_145, del 9 de gener de 2009]