Mantenir la Calma

Com més atrafegada tendeix a esdevenir la nostra vida, més recomanable, profitós i necessari esdevé l’intent de mantenir la calma. Resistir-se a la precipitació ha esdevingut, en les circumstàncies actuals, un acte de valor, una reivindicació que té un significat polític poc menys que rebel —un dels pocs que tenim la possibilitat de practicar diàriament.
En termes generals, hauríem de recuperar la certesa que el temps ens pertany. El temps personal, em refereixo. Aquell que va junt amb el respirar i segueix el ritme metabòlic del cos i de la ment de cadascú. La sensació de no tenir temps és, en aquest sentit, una disfunció del nostre ser persona. Els nens, en un principi, no la pateixen. I a partir d’una certa edat, per sort, comencem a guarir-nos-en una mica. No com em passa a mi, ara, que en sóc malalt crònic.
Potser és per això que simpatitzo, d’entrada, amb les iniciatives que promouen i practiquen una reducció dels ritmes, una fugida de la pressa, un retorn a formes d’activitat més calmada. M’agradaria que la Garriga esdevingués una slow city, una comunitat capaç de viure i moure’s d’una manera no estressada. Això suposaria, per descomptat, deixar molt més sovint el cotxe a casa. És una qüestió d’higiene de la ment —a banda de suposar un estalvi no gens menyspreable, per com s’està posant la gasolina. Potser quan el barril de cru toqui el llindar dels 200 dòlars (les previsions parlen de finals d’any) tindrem un incentiu per redescobrir com n’és d’agradable anar a peu, badar una mica i fer petar la xerrada.
I, és clar, una part d’aquestes caminades, a la Garriga, sol acabar-se al Passeig, que en ell mateix és com un pavelló d’esbargiment a l’aire lliure, una mena de pista d’oxigenació, física i especulativa, al mig del qual es troba un doble equipament imprescindible per al nostre poble: d’una banda, el Patronat que, de mica en mica, està tornant a agafar, si res no ho espatlla, l’embranzida que l’associacionisme cultural i el públic garriguenc demanava. I de l’altra el bar annex, veritable espai polivalent, lloc de trobada, centre d’innumerables ocasions de conversa, intercanvi, complot creatiu i distracció per a ciutadans de tota mena i índole. Un bar que respon al nom, molt encertat, de la Calma.
Malgrat la discreció admirable i el tracte tirant a exquisit amb què està gestionat el local, una veïna ha interposat una demanda judicial per demanar que tanqui la terrassa més d’hora, a causa del suposat soroll que genera en hores nocturnes. El que sobta és que, al mateix temps, aquesta persona s’hagi presentat al concurs per optar a la nova concessió del bar.
Si el que la veïna vol protegir és el seu legítim dret al descans, amb voluntat de diàleg i des de la disponibilitat a trobar acords raonables, estic segur que el civisme dels consumidors i el bon criteri de totes les parts farà innecessari avançar l’horari de clausura del local. Si el que busca és una altra cosa, ho tindrà més complicat. Em sembla que té al davant tot un poble convençut que, sobretot, el que ens cal és mantenir la Calma.

[article aparegut al gar_119, del dia 9 de maig de 2008]