Energies renovables

Més enllà de les alarmes —del tot justificades— sobre el canvi climàtic, em fa l’efecte que, col·lectivament, encara hem de pair una veritat ben incòmoda: la forma de vida de la nostra civilització es basa en un consum energètic desproporcionat, situat molt pel damunt de les nostres possibilitats. Aquesta prodigalitat se sustenta, des de fa poc més de 200 anys, en la crema indiscriminada de combustibles fòssils com a font d’energia (carbó, derivats del petroli, gas natural...). Cal considerar que aquests són els estalvis que el planeta Terra ha acumulat en milers de milions d’anys d’activitat fotosintètica. En una fracció de temps ínfima, doncs, ens estem polint el capital heretat. L’efecte indesitjat d’aquest festí energètic tan aclaparador és que hem alliberat a l’atmosfera gairebé de cop tot el CO2 pacientment fixat per les plantes fins fa res. I ja tenim servit l’efecte hivernacle i el consegüent canvi climàtic. El qual, segons la majoria d’opinions científiques acreditades, tindrà un impacte especialment dur a l’arc de la Mediterrània, amb una disminució prevista de les precipitacions de fins al 40%, que es diu aviat.
Resum: tenim un repte urgentíssim amb l’abastament d’energia. Algun dia —el més aviat possible— haurem de preguntar-nos si necessitem gastar-ne tanta per viure bé. Abans, però, hem de procurar que augmenti sensiblement el percentatge procedent de fonts renovables. Sobretot perquè hi ha un lobby nuclear preparadíssim per mirar de vendre’ns de nou la seva moto radioactiva. Necessitem reduir la dependència dels combustibles fòssils —que també vol dir dependència dels països productors— i disminuir el balanç d’emissions de CO2. Es tracta, tal com s’apuntava a les jornades sobre canvi climàtic organitzades per la FUMH, de la nostra aportació per mitigar les conseqüències d’aquest fenomen i començar, potser, a dibuixar la nostra estratègia energètica com a país. Qualsevol debat sobre energia —que és necessari que n’hi hagi— hauria de tenir en compte aquest marc.
La necessitat d’apostar per energies que puguin renovar-se també es planteja, en un pla diferent, per al projecte del GAR. Ara fa una setmana celebràvem la fita simbòlica del número cent juntament a un bon nombre de lectors i amics. La festa va ser un bon exemple de com, d’una manera espontània, les energies dels participants s’anaven sumant per generar un bon clima col·lectiu. Tots ens sentíem agraïts els uns als altres gairebé pel simple fet de ser-hi. Fins i tot, venien ganes de donar les gràcies als que haurien volgut ser-hi i, al final, no han pogut venir. El sentiment de complicitat anava més enllà, tal com el sentíem, dels estrictament presents.
Hem intentat fer una revista que fos com una mena de servei públic generat des del món associatiu i adreçat a la ciutadania. Un espai d’intercanvi que tothom pogués sentir seu. Fins a un cert punt, es pot dir que l’experiment ha funcionat. El resultat és millorable, sens dubte, però hem vist que aquesta utopia és possible. Tenim una entitat amb 72 socis i sòcies que recolzen el projecte. No són pocs, malgrat que ens agradaria que fossin més. Tants, per exemple, com sou els que col·leccioneu la revista. Entre tots, hem de mirar com millorar dia a dia i fer viable en el futur aquest projecte. Que vol dir, bàsicament, formar un grup més ampli de persones disposades a fer la revista, setmana rere setmana, d’aquí als propers anys. Energies renovables, vaja. A veure, un cop més, qui s’hi apunta.

(publicat al gar_101, el 30 de novembre de 2007)