26.8.07

Comiat al Xiri

El dijous 16 d'agost, tot just tornat de Sardenya, vaig poder ser present a l'acte que donava el comiat a Lluís Maria Xirinacs i Damians, a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona la qual, tot i la seva dimensió i magnificència, va gairebé quedar petita, tantes eren les persones que van venir, des de tot Catalunya, per homenatjar-lo.
Va ser un acte d'una intensitat inusitada; són realment comptades les persones amb capacitat d'omplir Santa Maria del Mar amb tant amor, admiració i respecte. No sabria pas qui pot haver estat l'última a qui se li hagi reservat un tractament semblant, ni quina pugui ser la propera. Malgrat totes les polèmiques, Lluís Maria havia sabut fer-se estimar de debó.




Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo de prop, a principis dels 90, com a alumne dels seus cursos, primer, i posteriorment com a amic; no vaig conèixer, en canvi, l'etapa de la transició, quan les seves accions noviolentes davant de la presó Model van ser un revulsiu per a la incipient democràcia i el van transformar en un referent polític per a tota una generació, —i aquesta també va ser potser una sort: la meva relació amb ell no va ser condicionada per aquest rol polític al qual, possiblement, ell no va voler renunciar mai. Per mi, Lluís Maria va ser sobretot una de les intel·ligències més dotades i de les persones més cultes que jo hagi conegut mai. L'originalitat del seu pensament és encara profundament desconeguda i caldran dècades per arribar a copsar-ne l'extensió i la profunditat —si és que mai se'n vulgui començar la tasca. D'altra banda, quan tractes de prop una personalitat d'aquest calibre, et trobes també davant de la constatació que, vistos de prop, els savis també són constel·lats de punts febles, als quals no s'escapen per molt que ho intentin.



De tota la cerimònia, —l'emoció de la qual va poder-se expressar finalment amb un aplaudiment que van haver de fer acabar al cap de vint minuts, enduent-se el taüt amb les despulles fora de l'església, perquè altrament hauria pogut durar molt més— amb qui em vaig sentir més identificat va ser amb el violoncel·lista qui, des de la més absoluta discreció i sense fer ús de micròfons, va tocar al començament i al final una de les maravelloses partites per a cel·lo sol de Johann Sebastian Bach.

Crec que, amb la seva mort, Lluís Maria ha fet realitat el que sempre, en el fons, havia volgut: poder triar el moment, el lloc i la manera de posar punt i final a la pròpia existència. Ha practicat una auto-eutanasia a l'estil de com ho feien cultures més antigues, on els vells saben quan ha vingut el dia per treure's del mig. A mi m'ha semblat un acte d'ecologia profunda. Em pregunto fins a quin punt hagin estat benignes amb ell el bosc i la nit que han acollit el seu acomiadar-se. Espero que hagi pogut fer-lo en pau amb ell mateix —ja que, amb el món, era bastant més difícil, i potser ni ell mateix no ho volia.