Mullar-se

(Aquest article, signat, ha sortit publicat al gar núm. 81 del 8 de juny. Ha estat mereixedor d'una certa mala maror entre els seus destinataris principals —els membres del GiG— que, d'altra banda, han estat del tot refractaris a recollir-ne els consells)

Hi ha moments en què mullar-se no només és necessari, sinó inevitable. Els fets demanen prendre posició, i qui no gosa fer-ho acaba trobant-se, mal que li pesi, posicionat pels fets. En casos així, les decisions que no prens, finalment et prenen. Aquí és on estem, deu dies després de les eleccions.
A l’hora de fer govern, sembla que el GiG té la paella pel mànec. El seu regidor és qui pot decantar la majoria en un sentit o en un altre, ja que els grups d’esquerra no sumen. El poder que els dóna aquesta posició no és ni més gran ni més petit que la responsabilitat i el compromís que ara els toca assumir. Perquè és una evidència que en aquesta paella no hi cap tothom. El pes de disset regidors no pot fer altra cosa que trencar-la, i al GiG no li quedaria a les mans altra cosa que un trist mànec inútil. Imaginar-se un escenari diferent és una mostra de poca perspicàcia. No oblidem que dues forces poden sumar nou regidors sense grans esforços matemàtics —sense entrar aquí en valoracions sobre rerefons ideològics, models de poble o prioritats de programa. Prou que les respectives cúpules els deuen estar pressionant perquè es deixin estar de romanços. Tampoc hauríem de creure impossible que les dues parts escindides d’esquerra puguin fer un exercici d’humilitat i realisme per tornar a sumar majoria malgrat el trencament, si és veritat que, a Irlanda, hem vist compartir govern als líders de dues forces que estaven a matar, en el sentit més literal del terme. Aquestes opcions, tot i ser remotes, són més viables que no l’aposta gairebé metafísica del GiG de formar govern entre tots, en nom del poble, amb no se sap quines prioritats ni quin programa.
Quedi clar que estic convençut des de fa temps —i ho he expressat per escrit més d’un cop— que hi ha una necessitat clara i urgent de renovar la política, d’experimentar nous camins, i per això cal estar disposats a renunciar a fórmules obsoletes. Però els canvis, perquè funcionin, s’han de preparar amb temps. Els nostres veïns del Figaró, per exemple, han dedicat quatre anys a redactar de forma participativa una Agenda21 que ara és com un esplèndid programa de govern, respecte al qual s’ha compromès tot el poble, o gairebé; aquí no veuria impossible que tots els regidors posessin mà a l’obra (si és que ho volen) per tirar endavant la tasca, que ja està definida i consensuada.
Però a la Garriga no estem en aquest punt, ni molt menys. Aquí hem de ser més prudents i donar-nos per satisfets si aconseguíssim practicar les virtuts del diàleg entre socis de govern en una coalició àmplia, basada en programes compatibles. També seria d’esperar que es descobrissin les propietats terapèutiques que dóna la consciència de governar en minoria, ja que, amb 5.000 persones que no confien en cap candidatura, tota majoria per definició va coixa. Serà doncs —o hauria de ser, sens dubte— una legislatura de diàleg i de concertació, on tothom haurà de participar i dir-hi la seva: majoria, oposició i ciutadania. Però no podrà ser, i crec que no hauria de ser, i espero que no serà, un poti-poti. És massa ingenu creure que tots volem el mateix. Només cal mirar els aspectes urbanístics, per adonar-se’n. Per això cal pronunciar-se. Si la participació és la prioritat del GiG, ja saben que tenen una magnífica oportunitat de liderar-la. Poden estudiar quins companys de viatge els semblen més propers a la pròpia manera de veure el poble i d’imaginar-ne el futur. Tenen el privilegi de poder triar, que no és poc. També en tenen el deure, perquè aviat s’exhaureix el temps. Ara sí que han de fer una opció valenta, i mullar-se.