Mirar de cara el poble girat d’esquena

(Aquest escrit ha sortit publicat com a editorial, sense signatura, al gar núm. 80, el divendres 1 de juny)

El resultat de les eleccions de diumenge ha deixat a la Garriga un mapa de composició difícil i de regust amarg. Si fem una ullada al conjunt de les xifres, una primera cosa queda clara: el sistema polític ha estat el gran derrotat. Quatre mil cinc-centes vint persones (que es diu ràpid) s’han girat d’esquena al que sol anomenar-se “la gran festa democràtica”, aquest ritual de consignar en una papereta la cessió per quatre anys de la pròpia quota de sobirania. Estem parlant d’una xifra que triplica el nombre de sufragis de la llista més votada. Amb els vots blancs i nuls, això ens dóna una població de 5.000 habitants que es manifesta indiferent a qui el governi o el deixi de governar els propers quatre anys. Dit d’una altra manera, una tercera part dels garriguencs —gairebé la meitat de la població adulta— no confia en cap de les propostes que s’han presentat a aquests comicis —o potser en la política tout court. Malgrat els 1.030 votants que s’han afegit al cens, el total de vots emesos ha estat inferior, en xifres absolutes, al del 2003. Es tracta, des del punt de vista democràtic, d’una desfeta que no podem passar per alt ni liquidar amb un comentari de circumstàncies. Aquí estan fallant els fonaments, i ens hem de preguntar seriosament perquè. Els abstencionistes no són ni ignorants ni ximples, sinó que expressen una visió de la realitat que cal tenir en compte; per això oferim aquestes pàgines a qualsevol persona que vulgui explicar-nos els motius que l’han portada a abstenir-se. Ídem pels vots blancs, que superen la barrera del 5% fins a sumar 343, un rècord mai vist al poble, i que els faria mereixedors d’un escó buit al ple.
Pel demés, l’únic grup que ha pujat en nombre de vots és el que no en podia perdre: el GiG —que amb l’impuls de la novetat ha tret un regidor. Tanmateix, són potser la força a qui més hauria de fer reflexionar el pes del vot en blanc.
Miquel Pujol, que aviat serà ex-alcalde, ha tret un resultat més que honorable, mentre que l’aposta de renovació d’ERC no s’ha entès i ha rebut un càstig duríssim. La fractura en el si del partit republicà ha donat, a l’acte pràctic, un empat de regidors (2+2), amb la pèrdua, però, del cinquè que —parlant a l’engròs— ha anat a parar al GiG.
Les demés candidatures han repetit resultat en nombre d’escons, malgrat que han baixat totes en percentatge i en nombre de vots (CiU: -241; PSC: -122; ICV: -81; PP: -28). En definitiva, res de què alegrar-se. CiU, amb Meritxell Budó al cap­davant, és la força guanyadora, amb majoria relativa de regidors (5) i de vots (1.577); això no treu que fer govern li serà complicat —mentre no aconsegueixi teixir una opció sòciovergent —que en aquest poble, d’altra banda, és inèdita. Sense el trencament d’esquerra ja tindríem un tripartit; però, amb la situació actual, no hi ha manera que sumi. Hauria de ser un quatri-, configuració més complicada de gestionar, tot i que és fàcil veure les afinitats existents al voltant de diversos punts del programa, començant per les propostes sobre participació. D’una manera inesperada, la clau la té el GiG, que però no sembla voler fer-la servir —o se’ls pot trencar a les mans, depenent de com la manegi. O potser la veritable clau de la legislatura només la tindrà qui sàpiga mirar de cara aquest mig poble que s’ha girat d’esquena.