Primeres pedres
(Aquest escrit va sortir publicat al gar núm. 67, que es va publicar el 23 de febrer)
Segons prometien les principals forces polítiques a les municipals de 2003, aquesta legislatura havia de servir per al rescat de la Sínia, després de l’abandó patit en l’etapa de govern d’Alfred Vilar. Però no ha estat així. El bipartit ERC-PSC no ha trobat cap interès en la primera casa d’estiueig de la Garriga i sí, en canvi, en l’aprofitament d’un espai cèntric —regalat al poble perquè se’n fes un parc i una guarderia— per solucionar temes que se’ls feien massa grans. Han tirat, doncs, la casa a terra —per la incapacitat de trobar un altre indret on posar el CAP— i han asfaltat mitja finca per fer-hi un aparcament “provisional”. Que la Garriga necessita el nou CAP això ningú no ho discuteix. Però no queda demostrat —ans al contrari— que el millor lloc per fer-lo sigui el que va triar l’actual equip de govern. També fan falta aparcaments prop del centre, és clar. Però la solució no és menjar-se el parc per fer-ne un pàrquing.
Les opcions adoptades pel govern actual sobre la Sínia no formaven part de cap programa electoral; més aviat el que prometien eren coses que després no han fet. No hi ha, per tant, un mandat explícit dels electors que avali decisions que s’han pres sobre la marxa i amb poc encert, si pensem que el Pla Especial proposat pels tècnics municipals s’ha hagut de revisar a fons, a partir d’una al·legació ciutadana presentada pel Moviment en defensa de la Sínia. Això passava fa dos anys, a finals de 2005. En aquell moment, les presses eren el gran argument de l’alcalde per tancar-se a qualsevol proposta que no fos la seva: fer el CAP en l’indret on hi havia la casa de la Sínia. No es podia perdre ni un dia. El poble no podia assumir cap més retard... Així van tirar a terra la casa. Així ens van tapar la boca.
Dos anys després, i a tres mesos de les eleccions, encara no hi ha res començat. Un retard que per si sol demostra el fracàs d’un projecte. Potser que ara no es posin a córrer per posar la primera pedra, com se sol fer a finals de legislatura. Em pregunto quin sentit polític tindria això, per part d’un govern moribund, destinat a renovar-se de dalt a baix —ja que, dels actuals regidors, pel que se sap, amb prou feines si se’n tornen a presentar dos o tres... Perquè, doncs, no sotmeten al vot dels electors el projecte que han estat preparant, en comptes de donar-lo com un fet consumat? Aquest seria un gest d’enorme elegància política: posar sobre la taula la Sínia com a gran tema de campanya, obert a les diferents opcions que cada candidatura es vegi capaç de fer: i que els electors triïn. Si els donen la raó, doncs endavant. Si altres opcions són més valorades, que d’entrada no els tanquin les portes.
Dubto, però, que ho vulguin fer. La compulsió a portar les decisions fins al final, especialment quan poden ser equivocades, és molt freqüent entre els humans. I com més alt el risc d’error, més forta.
El que sí que em sembla que es pot demanar a l’equip de govern és el compromís, abans de començar les obres, d’ensenyar-nos el projecte; que ens expliquin com funciona l’entrada i la sortida d’ambulàncies per uns carrers tan propensos a l’embús; que ens diguin quines mesures s’han previst per garantir que les obres de fonamentació no afectin les arrels dels plataners; que ens detallin l’eventual sobrecost de posar els fonaments damunt d’una riera; i finalment com han resolt el tema dels veïns afectats. Després, només després, que posin la primera pedra.
Segons prometien les principals forces polítiques a les municipals de 2003, aquesta legislatura havia de servir per al rescat de la Sínia, després de l’abandó patit en l’etapa de govern d’Alfred Vilar. Però no ha estat així. El bipartit ERC-PSC no ha trobat cap interès en la primera casa d’estiueig de la Garriga i sí, en canvi, en l’aprofitament d’un espai cèntric —regalat al poble perquè se’n fes un parc i una guarderia— per solucionar temes que se’ls feien massa grans. Han tirat, doncs, la casa a terra —per la incapacitat de trobar un altre indret on posar el CAP— i han asfaltat mitja finca per fer-hi un aparcament “provisional”. Que la Garriga necessita el nou CAP això ningú no ho discuteix. Però no queda demostrat —ans al contrari— que el millor lloc per fer-lo sigui el que va triar l’actual equip de govern. També fan falta aparcaments prop del centre, és clar. Però la solució no és menjar-se el parc per fer-ne un pàrquing.
Les opcions adoptades pel govern actual sobre la Sínia no formaven part de cap programa electoral; més aviat el que prometien eren coses que després no han fet. No hi ha, per tant, un mandat explícit dels electors que avali decisions que s’han pres sobre la marxa i amb poc encert, si pensem que el Pla Especial proposat pels tècnics municipals s’ha hagut de revisar a fons, a partir d’una al·legació ciutadana presentada pel Moviment en defensa de la Sínia. Això passava fa dos anys, a finals de 2005. En aquell moment, les presses eren el gran argument de l’alcalde per tancar-se a qualsevol proposta que no fos la seva: fer el CAP en l’indret on hi havia la casa de la Sínia. No es podia perdre ni un dia. El poble no podia assumir cap més retard... Així van tirar a terra la casa. Així ens van tapar la boca.
Dos anys després, i a tres mesos de les eleccions, encara no hi ha res començat. Un retard que per si sol demostra el fracàs d’un projecte. Potser que ara no es posin a córrer per posar la primera pedra, com se sol fer a finals de legislatura. Em pregunto quin sentit polític tindria això, per part d’un govern moribund, destinat a renovar-se de dalt a baix —ja que, dels actuals regidors, pel que se sap, amb prou feines si se’n tornen a presentar dos o tres... Perquè, doncs, no sotmeten al vot dels electors el projecte que han estat preparant, en comptes de donar-lo com un fet consumat? Aquest seria un gest d’enorme elegància política: posar sobre la taula la Sínia com a gran tema de campanya, obert a les diferents opcions que cada candidatura es vegi capaç de fer: i que els electors triïn. Si els donen la raó, doncs endavant. Si altres opcions són més valorades, que d’entrada no els tanquin les portes.
Dubto, però, que ho vulguin fer. La compulsió a portar les decisions fins al final, especialment quan poden ser equivocades, és molt freqüent entre els humans. I com més alt el risc d’error, més forta.
El que sí que em sembla que es pot demanar a l’equip de govern és el compromís, abans de començar les obres, d’ensenyar-nos el projecte; que ens expliquin com funciona l’entrada i la sortida d’ambulàncies per uns carrers tan propensos a l’embús; que ens diguin quines mesures s’han previst per garantir que les obres de fonamentació no afectin les arrels dels plataners; que ens detallin l’eventual sobrecost de posar els fonaments damunt d’una riera; i finalment com han resolt el tema dels veïns afectats. Després, només després, que posin la primera pedra.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home