Democracia imperfecta

(Aquest article va sortir publicat al gar núm. 63, corresponent a la setmana del 26 de gener a l'1 de febrer)

Vivim en una democràcia imperfecta. Això s’ha d’entendre, en primer lloc, en el sentit més general: que la divisió entre els poders és, sovint, més fictícia que real mentre que, per sobre o per sota, el poder econòmic allarga la seva mà, cada cop menys invisible, per controlar-los tots tres; de manera que els governs són incapaços de posar a la pràctica els principis meravellosos que es declamen en els capítols primers de les Constitucions respectives. L’enunciat també s’aplica a casos més concrets i de menor envergadura, com ara les lleis electorals, fetes molt més per afavorir els partits grans que no per reflectir la voluntat de l’elector. Per últim, cal reconèixer que, en la imperfecció general, els reglaments interns dels partits destaquen per la seva capacitat de generar polèmica, com hem vist en l’episodi recent viscut a l’agrupació local d’ERC. La desproporció creixent, en nombre d’efectius, entre militants i votants d’un partit complica molt les coses. El dubte és real: a qui es deu un càrrec electe, a les persones que l’han votat o a l’organització i els militants que l’han portat a ser candidat? No hi ha respostes fàcils a aquest interrogant que els garriguencs ens hem vist plantejat quan l’alcalde actual, Miquel Pujol, ha estat descavalcat com a cap de llista d’esquerra.
Els fets són d’una trascendència política que convida a fer-se més d’una pregunta. En primer lloc: quants petits desacords han calgut perquè el got d’ERC hagi arribat a vessar? Una desavinença d’aquest calibre no madura en un dia. Ben al contrari, necessita un temps de gestació llarg. A principi de legislatura, la compenetració entre militància i candidats era plena. Alguna cosa deu haver passat entremig —o unes quantes. A veure si algú ens ho pot explicar.
El segon gran interrogant té a veure amb la participació. Un fet com aquest pot fer-nos creure que la participació és un concepte bonic però inviable, com els ideals de la revolució francesa, i que un partit amb majoria d’edat ha de deixar enrere aquests somnis adolescents i adoptar formes de funcionament serioses i efectives. De fet, fa temps que els partits segueixen el camí d’assemblar-se cada cop més a empreses. La nostra democràcia imperfecta intenta millorar-se pel cantó de l’eficàcia, on els resultats tenen molt més pes que els valors o les persones; l’estructura jeràrquica assegura el bon funcionament de la màquina gestora i l’acte participatiu gairebé no cal, sinó com a moment folklòric per a omplir pantalles als actes finals de la campanya.
Però: és aquesta la democràcia que volem? És l’únic camí possible o n’hi ha d’altres? Queden persones que creguin que la participació no és un entrebanc per la política, sinó la seva proteina bàsica? L’ambigüitat dels partits sobre aquest punt —l’insistir sobre la participació sense convenciment real i amb poques ganes de practicar-la— pot ser el motiu que realment allunya la gent de la militància i, fins i tot, del vot. Com es podria perfeccionar aquesta “disfunció democràtica”, cada partit i candidat hauria d’explicar-ho, en la seva proposta de govern i també en la seva pràctica concreta.
Per acabar, el darrer dubte: a quina mena de valoració política correspon el cessament d’un regidor que s’ha distingit per la discreció i la capacitat de treball? És una decisió que s’ha pres “en benefici del poble” o s’ha d’entendre com un represalia personal? Seria d’agrair una resposta del qui ha pres la mesura.