Models de poble

Tenim al davant un cicle de quatre anys fràgils i importants. La Garriga, com ens recorda Albert Benzekry en un escrit recent, fa dècades que experimenta un procés de transformació accelerada que, aquí com a tot arreu, se’ns escapa de les mans. No sabem realment cap on ens porta. Gairebé en desconeixem l’abast i les repercussions. L’últim estudi sociològic el va fer el desaparegut amic Joan Costa, i remunta als anys 80. Faria molta falta posar-lo al dia.
La dialèctica política fa sovint referència al “model de poble” que volem, i de debò que seria hora de parlar-ne, perquè en realitat costa d’entendre què vol dir cadascú amb aquesta frase. No cal tenir massa vista per notar que el programa consensuat en el pacte de govern s’articula en 21 punts, fent així l’ullet al procés d’Agenda 21 que, per fi, escalfa motors. Sabem que arriba amb anys de retard, ja que hauria d’haver estat una prèvia a la revisió del Pla d’ordenació urbanística —com fan ara els nostres veïns del Figaró. De fet, la relació amb el territori és la gran qüestió, de la qual en deriven totes les altres. Aquí hi entra tot el debat sobre el model urbà, les modalitats i els límits del seu creixement i les polítiques de mobilitat que l’acompanyen; però també hi entra la relació amb l’àmbit agrícola —en fase de desaparició— i forestal —que avança per manca de cura. Aquests dos aspectes són cabdals no només en relació a una identitat que heretem del passat, sinó en vistes de la necessària preocupació d’una comunitat per al propi futur. Es tracta de recapacitar i entendre que no serem res, com a municipi i com a col·lectivitat, si no sabem tenir cura de la matriu viva del nostre territori, i retrobar un equilibri en l’aprofitament dels seus aspectes “primaris”: la qualitat i quantitat de l’aigua utilitzada, la disponibilitat i l’aprofitament de l’energia, la capacitat de producció alimentària —que actualment es comença a considerar com el primer esglaó de la sobirania. Ja és prou conegut el concepte de petjada ecològica, que intenta establir una relació entre la quantitat de recursos i d’energia que una comunitat consumeix i l’extensió del territori necessari per generar-la. Abans de la revolució dels transports, les poblacions respectaven la pròpia petjada ecològica, ja que, per grat o per força, havien de funcionar amb allò que el territori els oferia. Aquest equilibri s’ha trencat encara no fa massa —parlem dels darrers 50 anys— i durant un temps hem pensat que accelerar era un símptoma de progrés. Ara, però, comencem a veure que ens hem passat de frenada, i que ja és hora de repensar què volem fer d’aquest patrimoni, abans que no es perdi.
Al mateix temps, però, caldria repensar una sèrie d’aspectes lligats a l’àmbit econòmic, per intentar reforçar les activitats que ens arrelin al territori i ajudin l’intercanvi a escala local: penso en el turisme de qualitat —no de luxe—, en el comerç de proximitat, en la gastronomia, però també en la necessitat d’assumir la difícil problemàtica d’un sector clau com la indústria del moble. Penso en la possibilitat de vertebrar un projecte de “relocalització” al voltant de l’energia o de la “sostenibilitat”. I no podem oblidar la necessitat de reforçar la vitalitat cultural del poble, orientada a la creació i a l’intercanvi més que al consum pur i simple. Una vitalitat, dit sigui de pas, que també s’ha de traduir en qualitat democràtica, és a dir, en una major implicació de la gent en les grans decisions que l’afecten. Que no pugui tornar a passar un cas com el de la Sínia, perquè ens entenguem.
Aquesta segona sèrie de temes demana un procés de reflexió més ampli, més proper al que seria un Pla estratègic, que la Garriga també fa anys que necessita. És una tasca ingent que demana l’aportació de tots els col·lectius, cadascú des del seu espai de treball. És el repte que tenim al davant. Qui sap si aconseguirem abordar-lo en aquesta legislatura.

(publicat al gar_95, el 19 d'octubre de 2007)