Ecologia i decreixement

[Aquest és el text d'un article que m'han demanat des de la Federació d'ONG per al desenvolupament i que apareixerà properament a la seva revista, dins d'un monogràfic sobre ecologia].

Entre els començaments de la comercialització de la màquina de vapor, patentada per James Watts l'any 1784, i la primera foto de la Terra vista des de l'espai, a la dècada dels 60 del segle passat —la famosa "taronja blava˝, imatge de la finitud del planeta—, havien passat amb prou feines 200 anys. Això, en la perspectiva de l'evolució de la vida o fins i tot de l’aventura humana, no és més que un obrir i tancar d'ulls. En aquest lapse de temps tan ínfim, la nostra espècie ha estat capaç de generar una de les transformacions ecològiques més radicals i pernicioses que el Planeta hagi sofert mai.
Fa aproximadament 50 anys que les alertes han començat a disparar-se. Llibres com Silent spring, de Rachel Carson, ja a principis dels 60, posaven de manifest les conseqüències imprevistes generades per l'ús indiscriminat d'herbicides i pesticides en els cultius americans. Els símptomes d'enverinament de l'ecosistema començaven a ser inqüestionables. No oblidem, però, que les primeres veus en avisar del perill van sorgir, un segle abans, de les cultures natives, pressionades per l'expansionisme dels rostres pàl·lids. El missatge del cabdill Seattle al president de l'Estat de Washington, escrit l'any 1855, descriu amb dosis iguals de poesia i lucidesa el drama d'un procés de ruptura ecològica que ja es veia imparable. Pocs escrits relaten d'una forma tan límpida el capgirament terrible que ha patit, a la nostra civilització, el verb pertànyer: en origen, el seu significat és formar part, però n'hem pervertit el sentit fins a transformar-lo en posseir. Aquest capgirament no només està suposant una amenaça ecològica enorme, sinó una pèrdua de sentit per a les nostres vides difícil de calcular.
El fet és que una part de la humanitat segueix vivint, encara avui, amb la mateixa mentalitat dels pioners, només pensant en avançar i expandir-se cap a una frontera de la qual no es perceben els límits. Han canviat les formes, però la lògica segueix sent la mateixa. Una ullada ràpida a la història dels darrers 500 anys ens ensenya que aquesta és una peculiaritat que els europeus hem exportat al món: la seguretat del propi dret de conquesta, fonamentada en un complexe de superioritat tecnològicomilitar que hem estat capaços de justificar de les maneres més diverses. El món era gran i ple de riqueses que esperaven el nostre saqueig, alhora que era susceptible d'esdevenir un mercat on col·locar els nostres productes, fet que en la majoria de casos suposava seguir en la mateixa tasca expoliadora, però d'una forma més civilitzada.
Aquesta relació tan desacomplexada d'Europa amb la resta del món "no civilitzat" (o “subdesenvolupat”), que ens feia sentir en el dret de disposar-ne lliurement, sense més límit que la capacitat d'agafar, ha donat peu ja en el segle XIX a una doctrina econòmica demediada i amnèsica, que no es preocupa d'on venen els recursos i menys encara d’on van a parar els residus del procés productiu. Tot el que és Natura ha rebut el tracte d'externalitat, és a dir, no ha tingut gaire cabuda en la comptabilitat econòmica. L'evidència física dels límits dels recursos s'ha eclipsat en la model·lització teòrica ordenada i abstracta del mercat i de les seves lleis.
Aquí es manifesta el segon capgirament dramàtic sobre el qual la nostra civilització s'ha construit: ens referim a la relació d'inclusió entre economia i ecologia. Qualsevol persona sensata no dubtaria un segon en considerar que l'ecologia és el context més ample en el qual és possible bastir una economia, si aquesta en respecta els límits i les condicions d’equilibri. Però la nostra cultura ho veu al revés; és l'economia el marc de referència que decideix si és possible tenir en compte l'ecologia i fins a quin punt. És a dir, la (ir)racionalitat econòmica tracta l'ecologia com una pròpia variable.
Aquesta operació d'il·lusionisme col·lectiu no hauria estat possible, històricament, sense l'ús progressivament massiu dels combustibles d'origen fòssil: en un primer moment el carbó i, successivament, el petroli i els seus derivats. Com sabem, es tracta dels estalvis mil·lenaris derivats de la funció clorofíl·lica, que són alhora reserves d'energia solar i dipòsits de CO2 guardats sota la pell del Planeta. En una dotzena de dècades hem estat cremant gairebé la meitat del capital ecològic acumulat en milers de milions d'anys. Això ha suposat una injecció de dinamisme en el cos de la societat humana (especialment occidental) només paragonable als efectes d'una droga dura. No estranya, doncs, que els resultats hagin estat estupefaents. Els assoliments tecnològics i culturals dels darrers dos-cents anys són extraordinaris i fascinants, d'això no hi ha cap dubte. Però no es pot oblidar que aquests van acompanyats d'un augment proporcional de la violència, a tots els nivells: estructural, amb l'augment de les desigualtats a escala tan global com local; simbòlica, en l'imaginari col·lectiu, especialment alimentat per a pantalles de tota mena; i també explícita, amb un creixement de la bel·ligerància i de la destructivitat de les eines militars disponibles. Les societats energèticament drogades han generat polítiques militaritzades. Ben mirat, ja d’entrada havia estat estupefaent el saqueig ecològic sense escrúpols de l'etapa imperialista europea, que va esclavitzar —sovint en sentit literal— continents sencers. La lògica que ha dut Europa a dos conflictes mundials és la mateixa que regeix, en el fons dels fons, la reconstrucció posterior, on els guanyadors miren de posicionar-se per al millor repartiment dels recursos estratègics del planeta.
En aquest quadre, l'economia esdevé la nova task-force de la política, els mercats el seu camp de batalla i les finances l'arma de destrucció massiva, un cop que, a Bretton Woods, s'abandona el patró or i la moneda esdevé paulatinament una abstracció —i com més intangible, més poderosa.
Aquí trobem un nou capgirament perillosíssim: ja fa temps que l'economia real és esclava de la financera; els miralls i les ombres —i ara les pantalles— dominen el món, especulant sobre qualsevol realitat, sense excloure la genètica, és a dir, el cor de la informació que la Natura ha codificat al llarg de la seva llarga història. Aquí sí que la dimensió al·lucinatòria del món creat pels humans arriba a un grau impensable.
I mentre els gegants de l'agroquímica es dediquen a omplir el món de llavors modificades genèticament, estem vivint una nova gran estinció d'espècies vivents, vegetals i animals, que desapareixen a la velocitat d'entre cinquanta i dos-cents al dia, un ritme entre 1.000 i 30.000 vegades més ràpid que les hecatombs d'èpoques anteriors, tal com ens recorda Serge Latouche en el seu recent "La apuesta por el decrecimiento" (Icària, 2008).
Està clar que anem massa de pressa. L'acceleració és l'estigma de la nostra època. En un principi podia ser emocionant però el cap d'un temps inquieta. Perquè resulta que som presoners de la necessitat d'accelerar. L'imperatiu del creixement és el defecte de fabricació del sistema. Només que a les previsions econòmiques es redueixi el ritme de l'acceleració (no la velocitat!) i ja es considera un símptoma de crisi. En definitiva, i si res no canvia, les nostres societats van directes i a marxes forçades cap a la seva sobredosis. Indicis no en falten: la borsa mundial que trontolla —millor dit: que només s'aguanta perquè ningú pot assumir l'apocalipsis que suposaria una seva caiguda—; el clima que embogeix (seguint l’exemple de les vaques), principalment per aquesta immissió indiscriminada a l'atmòsfera de les reserves geològiques de CO2, amb efectes que comencen a preocupar governs i empreses, ja que tenen recaigudes econòmiques directes en tots els àmbits; la saturació urbana i l'abandonament del territori; la precària situació de l'aigua a escala planetària; la pèrdua de biodiversitat natural i cultural; i el llistat, malauradament, podria continuar.
En aquest quadre, l'arribada del peak-oil, és a dir, el començament del declivi de la disponibilitat de combustibles fòssils, pot suposar el cop de gràcia per a aquest sistema desgraciat del qual formem part. No cal insistir en el fet que el funcionament de la nostra societat depèn en més d'un 70% de l'ús dels derivats del petroli. El transport, l'agricultura, gran part de la indústria, no podrien funcionar de la manera que ho fan ara en absència d'una disponibilitat abundant i relativament barata d'aquesta font d'energia. Per això es mantenen exèrcits i se'ls envia a guerres que preservin el dret de les nostres democràcies de seguir-se drogant. Tot i així, durant l'últim any el petroli s'ha encarit més del doble i els efectes es comencen a notar. Però també es pot pensar que el seu preu segueix sent deu o vint vegades inferior al que hauria de tenir en una perspectiva de justícia i solidaritat ecosistèmica. Què pot passar, doncs, en els propers anys?
Aquestes pinzellades, potser desordenades, intenten afirmar que una reflexió mínimament honesta sobre l'ecologia ens obliga a plantejar-nos la idea del decreixement. Seria molt important fer-ho ara, quan encara és una opció i no una obligació, com a resultat de la catàstrofe múltiple a la qual la marxa del món està orientada. Caldrà desmitificar l'imaginari economicista en el qual avui estem del tot immersos i trobar els camins per reconnectar-nos amb la vida. El recorregut no és simple però pot ser apassionant, sobretot perquè haurem de fer-lo en companyia. El projecte és polític però també poètic, per fer servir les paraules de Jean-Claude Besson-Girard. Perquè els homes hem de tornar a trobar el nostre lloc en el teixit de la vida, abans d'acabar d'estripar-lo.