En minoria

Quan s'ensorra la teulada de la casa gran s'arriben a pensar moltes coses, en un poble, prou diverses segons les idees de cadascú; però també hi ha el sentiment —no necessàriament majoritari— que el més important, d'entrada, és ajudar a treure runa, més que posar-se a llençar pedres. A curt termini, es tracta de recuperar el funcionament normal del consistori, el ritme del dia a dia, cosa que també es pot fer amb cobertes provisionals, simplement per evitar que plogui a dins. Però tothom és conscient que les estructures de l'edifici han quedat afectades: l'esquerda es dibuixa amenaçadora per tota la paret i les obres de consolidació —no ens enganyem— seran complicades, perquè s'hi ha de treballar amb gent a dins.
Seria ingenu creure que els successos d'aquest març s'oblidaran en pocs mesos. Ningú, en el poble, els hagués volgut i, poc o molt, tots n'hem quedat afectats. Entendre les raons del que ha passat —per evitar, sobretot, que es repeteixi—, hauria de ser una tasca cabdal de la present legislatura. Si, col·lectivament, no tindrem capacitat de fer-la, el poble seguirà avançant amb crosses i el consistori seguirà sent zona sísmica.
Si tornem a la lectura del resultat electoral de maig de 2007, quedava clar que qualsevol govern, és a dir, qualsevol suma de vots, quedava moralment en minoria davant del poble, en presència d'una abstenció que, amb vots blancs i nuls, sumava prop de 5.000 ciutadans. L'actual quatripartit arriba als 3.307. L'anterior govern sumava 2.531, incloent aquí el recolzament extern del PP. I d'altra banda seria molt instructiu saber quantes persones ja no es reconeixen en el vot que van emetre, tot just deu mesos després de donar-lo. És una llàstima que ens faltin els mitjans per fer una enquesta. Podria ajudar a prendre el pols del malalt.
Els ciments de la relació entre representants i representats són perillosament febles. A cada elecció que passa, l'edifici democràtic grinyola. Fa temps que ho veiem i que se'n parla. Però no és fàcil posar-hi remei. L'únic que es fa, malauradament, és afegir pes a l'edifici. No ha d'estranyar, per tant, si el resultat és que fa llenya. Per això seria tan important parlar-ne. Sobretot, entre la ciutadania. El ciutadans hauríem de tornar a ocupar, com a mínim, l'espai del debat. Des de la minoria absolutíssima que li correspon a cada persona quan parla davant d'un col·lectiu. Però amb la voluntat d'expressar idees que tal vegada són compartides, i vet a saber per quants d'altres.
Sembla que, en el món d'avui, les majories, si és que n'hi ha, són silencioses. La gran pregunta és com es fa per escoltar-les, és a dir, com afavorir que les persones parlin, que expliquin el seu punt de vista, que aportin el propi raonament.
Ara, més que mai, necessitem espais de trobada, necessitem compartir idees, necessitem plantejar propostes i seguir dialogant, amb humilitat i paciència infinita, per recomposar fragments i generar un projecte en el qual, com a poble, poder-nos reconèixer. Sense oblidar-nos que, en el fons, sempre sarem minoria.

[publicat al gar_115, del 4 d'abril de 2008]