Quin karma!

Quines possibilitats hi ha, a la Garriga, que un arc ampli de forces polítiques de signe diferent es posi d’acord per tirar endavant un projecte de poble de recorregut llarg i d’interès col·lectiu? La resposta és difícil i l’escepticisme obligatori. Però la pregunta és pertinent en un moment de fragilitat política com no se’n coneixia en molts anys.
El rerefons d’aquesta situació té a veure amb el canvi sociològic d’un poble que ha crescut molt en la darrera dècada, per osmosi amb l’àrea metropolitana. Aquest augment de població injecta un dinamisme que ha fet de la Garriga un poble inquiet i exigent, i ha modificat vells equilibris, fins a la pèrdua de majoria absoluta de Convergència —que queda el partit més votat, però amb el mateix nombre de vots, si fa no fa, que a les primeres eleccions democràtiques. L’altre motiu d’aquesta fractura ve de la falta progressiva d’un projecte clar per al poble, capaç d’aglutinar consens; d’aquí n’ha derivat, en els darrers anys, un seguit de grans i petits traumes, que ara són el karma pendent d’aquesta legislatura.
El primer de la sèrie va ser el cementiri, conflicte propiciat per un projecte arquitectònic absurd. Sobretot, entraven en joc dos temes sagrats: els avantpassats i el moneder. Va ser tot un desgast per a l’alcalde Vilar. Després va venir el Pla General. Malgrat l’àmplia majoria que el va aprovar (amb l’únic vot en contra d’ICV), el procés va ser una gran ocasió perduda: l’encàrrec va néixer mancat de visió, sense l’elaboració d’una Agenda 21 per fonamentar opcions estratègiques, incapaç de marcar prioritats —ni tan sols de definir un Pla d’equipaments. L’herència d’aquest procés van ser dos regals enverinats per a l’alcalde i coalició de govern successius: un es diu Balneari Blancafort, aquesta metàstasi urbanística que ha esguerrat el Passeig a canvi d’un mal negoci; l’altre és la Sínia, una història de deixadesa i manca d’atreviment tan recent que no cal recordar-la. Ara, justament, comencen les obres que edificaran el CAP damunt d’un conflicte mal cicatritzat.
A tot això cal sumar el difícil aprenentatge de la gestió política, marcada per una situació pressupostària que no permet alegries; i també afegir el desgast d’altres temes carregats de polèmica, com el Pla de mobilitat, Can Raspall o la gespa del camp de futbol. El resultat és conegut: la distància entre els representants i la militància política activa —allà on n’hi ha— ha crescut fins a esdevenir insalvable —un fenomen que ha portat ERC a partir-se en dos. Justament aquí, potser, es troba la falla sísmica damunt la qual s’assenten els fràgils equilibris del consistori. Però atenció, perquè la falla travessa tot el sistema d’aliances i, en definitiva, el conjunt de la societat garriguenca. La fractura pot anar a més, però no està clar si el poble, d’això, se’n beneficiaria. L’aritmètica del consistori està oberta a dos escenaris contraposats; a l’hora de la veritat, els dos són igualment de fràgils.
Queda, però, l’opció de parlar de projectes i, sobre aquests, llançar ponts de consens de més llarg recorregut. És el repte pendent: perfilar els grans temes que el poble s’ha de plantejar per als propers 10-15 anys. Aquí és on veurem, d’ara en endavant, el que aporta cada persona i cada grup.

(publicat al gar_105, el 18 de gener de 2008)