Laberint de dubtes
És dia de Pasqua. Avui vaig a fer servir aquest bloc com mai l'havia fet servir fins ara: com un espai per exposar els meus dubtes. En primer lloc davant de mi mateix. La moció de censura que els partits de l'encara avui oposició van presentar a l'Ajuntament de la Garriga el dijous de la setmana passada, m'ha deixat tocat. La meva relació ja problemàtica amb el món de la política hi surt encara més afectada.
En primer lloc hi hauria la pregunta de perquè em sento tocat, si en realitat no tinc cap implicació política directa amb cap força d'aquest poble. Però aquest mateix espai virtual és el testimoni del fet que vaig estar treballant, des del començament d'estiu de fa dos anys, per teixir una opció de candidatura cívica de la qual finalment vaig sortir corrents, en el moment en què vaig adonar-me que es plantejava un conflicte de poder amb Jaume Aspa i el grup de persones que el recolzaven, un conflicte en el qual no tenia cap intenció de caure, sobretot tenint en compte la falta de maduresa general del procés col·lectiu amb què comptàvem. La decisió de sortir crec que va ser de les més encertades de la meva vida, i agraïré sempre a l'Anna Bosch els seus consells, que em van ajudar a prendre-la; tanmateix, no vaig poder evitar de sentir, amb dolor, que s'estava cremant una nova oportunitat de canviar alguna cosa en la dinàmica política en el poble, de regenerar algun element del discurs, que seria l'únic objectiu per al qual encara m'interessaria participar en un procés col·lectiu. A pilota passada, crec que el resultat electoral ha donat al GiG una responsabilitat que no estava preparat per assumir; el fet que, en el moment de la investidura, s'hagin fet enrere, amb una abstenció buida de contingut, que només expressava la pròpia impreparació, tot just maquillada per la pretensió de "governar tot junts" (em pregunto perquè no segueixen proposant-ho ara), ha estat perjudicial per tot el que ha vingut després. Aquest matí rellegia una carta estrictament personal que vaig escriure al Jaume Aspa el 15 de juny de 2007, el dia abans de l'acte d'investidura, quan ja estava anunciada la seva abstenció. El títol del missatge era significatiu: "encara que sigui inútil"... Deia així:
...
Hola Jaume,
encara que sigui inútil, no puc estar-me d'enviar-te aquestes ratlles.
Suposo que heu sospesat amb prou lucidesa la vostra decisió.
Que teniu clar que abstenir-se equival a votar la Meritxell.
Que la vostra abstenció, a l'acte pràctic, significa expressar una preferència.
Imagino que també heu provat de calcular quines són les repercussions d'aquesta preferència.
En quin lloc real us deixen, davant dels altres grups i de la ciutadania.
I a tu especialment.
Perquè el núm. u, finalment, és qui està al davant d'un grup.
És qui assumeix la responsabilitat de liderar-ho en un sentit o en un altre.
I jo realment em pregunto: és també la teva decisió?
De debó estàs convençut que has de tirar per aquí?
Sincerament, no me'n sé avenir.
Venim d'una legislatura en què s'ha perdut una enorme quantitat de temps.
Dos anys només perquè el nou equip tingués una idea de com funcionava l'ajuntament.
Ara no sé què pot passar, si es torna a començar.
I amb quin equip, a més...
Em sembla que us heu decidit per una opció que, tal com jo veig les coses, farà mal al poble i us farà mal a vosaltres.
A qui dels dos més mal, no ho sé; però em sabria greu per a tots dos.
I això amb la possibilitat, d'altra banda, de donar un nou tomb en positiu.
Potser petit, però clarament positiu.
D'assumir un paper protagonista real, no imaginari.
Fins i tot, si no voleu entrar a governar, podríeu tenir l'encert de reconèixer quines són les persones amb qui teniu més camí per recórrer.
Vull dir que es pot donar la confiança sense entrar en el govern.
Encara que sigui des de fora, penso que la confiança és millor donar-la per activa que no per passiva.
Es pot votar una candidata a canvi de res, sense "vendre's", si és això el que us preocupa.
Votar-la simplement perquè es creu que representa un escenari de govern (una coalició) millor que l'altra.
(Però, és clar, potser és aquí on els meus criteris s'allunyen dels vostres...).
L'opció d'abstenir-se és la menys aconsellable.
Us deixarà realment amb les mans ben buides.
Amb una abstenció no tindreu credibilitat ni per governar ni per fer oposició.
Tot plegat, em fa mal només pensar-hi.
Sé que a hores d'ara els meus consells no són benvinguts a casa del GiG.
Potser a tu menys que a ningú. Em sap greu però ho assumeixo.
Tot i així, no puc estar-me de dir-te, mentre hi hagi temps: repensa't-ho.
Encara tens unes hores per sospesar-ho.
Pensa cap on vols conduir el teu grup.
Al capdavall, aquesta és la responsabilitat que tens.
Que la lucidesa t'acompanyi...
stefano
(15.06.07)
...
Òbviament, van ser paraules inútils. També tinc el dubte de si aquestes coses s'han de saber, de si té algun sentit escriure-les avui. De fet, em sembla que la cosa queda prou clara per a tothom: la moció de censura, especialment pel GiG, significa prendre tard i malament la decisió que no van voler prendre el mes de juny. Esdevenint, a més, en aquest cas, soci de govern del que va ser alcalde la legislatura anterior i que en els mesos que van precedir les eleccions era el principal destinatari de totes les crítiques del seu grup. Al juny, com a mínim, un dels companys de viatge podia ser un altre. Alguna cosa, en mi, es remou pensant en aquests nou mesos perduts, únicament per generar, com a resultat, un trencament —o l'amplificació d'un trencament que, de fet, ja existia— que repercuteix en la vida del poble, i no únicament dins del consistori. També veig paradoxal que la magnitud d'aquest error s'acabi saldant amb un premi, formar part del nou govern municipal, tot i que aquest entra al consistori per la porta falsa. Dubto que Jaume Aspa reconegui mai públicament que va prendre una decisió equivocada i faci un escrit per demanar disculpes al poble pel temps perdut, pels perjudicis ocasionats i per la falta de criteri demostrada. Per mi, només amb un acte d'aquest tipus podria recuperar la credibilitat política que, als meus ulls, ha perdut. Està clar que, un cop més, em quedaré sol. D'aquí tres anys, el més fàcil serà que ningú no se'n recordi.
La segona pregunta és per quin motiu l'opció que al mes de juny em semblava la més desitjable, ara no em genera la mateixa alegria. Més aviat, em quedo encongit en la perplexitat. Com si ara no fos el mateix. Com si el cost per al poble fos ara massa alt. Com si tot plegat la manera de fer-ho no hagués estat neta. Per exemple, no em va agradar veure, en les fotografies de l'acte de lliurament de la moció de censura, un Quim Fornés massa eufòric, somrient en tot moment. Una moció de censura no és cosa per estar tan alegres. De totes formes, són valoracions subjectives, que no es basen en un coneixement directe. Més aviat és com un mal regust de boca. És la sensació d'assistir, una vegada més, a un tipus de joc polític poc engrescador. De política vella, aquella que fa que la gent s'hi allunyi. La moció de censura em sembla que farà una mica més erm el terreny polític local. És just el contrari, per mi, del que faria falta. És difícil preveure com se'n sortirà, el poble, d'aquest mal rotllo. Quant de temps farà falta.
La tercera pregunta, com no podria ser d'altra manera, té a veure amb el tema de l'escrit que precedeix aquest: la planta de biomassa. La meva implicació en aquest projecte ja no és de caràcter estrictament professional. El meu convenciment arriba més a fons. I això té repercussions de tota mena. Sobre aquest tema, també, s'ha jugat durament, i els més durs han estat, precisament, els que considerava "els meus", els que vaig votar, els que, d'entrada, considerava amics. La qüestió, per mi, no és que estem en desacord: són coses que poden passar, que no tenen perquè afectar les relacions. El que ha estat per mi devastador és la manera com s'ha plantejat el conflicte. Amb contundència militar. En la lògica de l'atac preventiu. Sense reconéixer cap element d'interès al projecte. Ara fa pocs dies, la plataforma publicava en el seu bloc el text d'una nova al·legació plantejada a l'OGAU i signada per tres de les quatre forces que conformaran el nou govern. Diem que això no promet diàleg. Tanmateix, estic convençut que, des del govern, PSC, ICV i GiG no poden fer una altra cosa que seure, escoltar i dialogar. Això serà una altra de les coses que vull veure com evoluciona. Com jugaran el paper de força de govern davant d'aquest projecte. Si el seu objectiu serà de trobar una sortida raonable i negociada, buscant l'interès de totes les parts, o si intentaran posar a la pràctica la llei del més fort. Però compte, perquè les majories, en aquest consistori, no són tan clares.
Per acabar: pot ser que no sigui prou imparcial, en la meva valoració, però el fet que aquest projecte no s'estigui considerant en les seves potencialitats, sinó només en relació als seus suposats perills, no em tranquil·litza sobre la profunditat de la visió política dels seus detractors. Tan de bo que els fets em desmenteixin.
Tot plegat em fa sentir ple de dubtes sobre què és el millor que puc fer, en aquestes circumstàncies. Les dues primeres temptacions, oposades i simètriques, d'abandonar el camp o de ficar-me en l'embolic, em semblen iguals d'equivocades. Però llavors què queda? Hi ha més opcions? I quin esforç demanen? Avui no estic massa segur de tenir les capacitats per encarar-me, tot sol, a aquest laberint, que segurament va amb monstre de sèrie, inclòs en el preu. En determinades ocasions es voldria tenir més companyia. O, si més no, trobar un fil que ajudi a no perdre's...
En primer lloc hi hauria la pregunta de perquè em sento tocat, si en realitat no tinc cap implicació política directa amb cap força d'aquest poble. Però aquest mateix espai virtual és el testimoni del fet que vaig estar treballant, des del començament d'estiu de fa dos anys, per teixir una opció de candidatura cívica de la qual finalment vaig sortir corrents, en el moment en què vaig adonar-me que es plantejava un conflicte de poder amb Jaume Aspa i el grup de persones que el recolzaven, un conflicte en el qual no tenia cap intenció de caure, sobretot tenint en compte la falta de maduresa general del procés col·lectiu amb què comptàvem. La decisió de sortir crec que va ser de les més encertades de la meva vida, i agraïré sempre a l'Anna Bosch els seus consells, que em van ajudar a prendre-la; tanmateix, no vaig poder evitar de sentir, amb dolor, que s'estava cremant una nova oportunitat de canviar alguna cosa en la dinàmica política en el poble, de regenerar algun element del discurs, que seria l'únic objectiu per al qual encara m'interessaria participar en un procés col·lectiu. A pilota passada, crec que el resultat electoral ha donat al GiG una responsabilitat que no estava preparat per assumir; el fet que, en el moment de la investidura, s'hagin fet enrere, amb una abstenció buida de contingut, que només expressava la pròpia impreparació, tot just maquillada per la pretensió de "governar tot junts" (em pregunto perquè no segueixen proposant-ho ara), ha estat perjudicial per tot el que ha vingut després. Aquest matí rellegia una carta estrictament personal que vaig escriure al Jaume Aspa el 15 de juny de 2007, el dia abans de l'acte d'investidura, quan ja estava anunciada la seva abstenció. El títol del missatge era significatiu: "encara que sigui inútil"... Deia així:
...
Hola Jaume,
encara que sigui inútil, no puc estar-me d'enviar-te aquestes ratlles.
Suposo que heu sospesat amb prou lucidesa la vostra decisió.
Que teniu clar que abstenir-se equival a votar la Meritxell.
Que la vostra abstenció, a l'acte pràctic, significa expressar una preferència.
Imagino que també heu provat de calcular quines són les repercussions d'aquesta preferència.
En quin lloc real us deixen, davant dels altres grups i de la ciutadania.
I a tu especialment.
Perquè el núm. u, finalment, és qui està al davant d'un grup.
És qui assumeix la responsabilitat de liderar-ho en un sentit o en un altre.
I jo realment em pregunto: és també la teva decisió?
De debó estàs convençut que has de tirar per aquí?
Sincerament, no me'n sé avenir.
Venim d'una legislatura en què s'ha perdut una enorme quantitat de temps.
Dos anys només perquè el nou equip tingués una idea de com funcionava l'ajuntament.
Ara no sé què pot passar, si es torna a començar.
I amb quin equip, a més...
Em sembla que us heu decidit per una opció que, tal com jo veig les coses, farà mal al poble i us farà mal a vosaltres.
A qui dels dos més mal, no ho sé; però em sabria greu per a tots dos.
I això amb la possibilitat, d'altra banda, de donar un nou tomb en positiu.
Potser petit, però clarament positiu.
D'assumir un paper protagonista real, no imaginari.
Fins i tot, si no voleu entrar a governar, podríeu tenir l'encert de reconèixer quines són les persones amb qui teniu més camí per recórrer.
Vull dir que es pot donar la confiança sense entrar en el govern.
Encara que sigui des de fora, penso que la confiança és millor donar-la per activa que no per passiva.
Es pot votar una candidata a canvi de res, sense "vendre's", si és això el que us preocupa.
Votar-la simplement perquè es creu que representa un escenari de govern (una coalició) millor que l'altra.
(Però, és clar, potser és aquí on els meus criteris s'allunyen dels vostres...).
L'opció d'abstenir-se és la menys aconsellable.
Us deixarà realment amb les mans ben buides.
Amb una abstenció no tindreu credibilitat ni per governar ni per fer oposició.
Tot plegat, em fa mal només pensar-hi.
Sé que a hores d'ara els meus consells no són benvinguts a casa del GiG.
Potser a tu menys que a ningú. Em sap greu però ho assumeixo.
Tot i així, no puc estar-me de dir-te, mentre hi hagi temps: repensa't-ho.
Encara tens unes hores per sospesar-ho.
Pensa cap on vols conduir el teu grup.
Al capdavall, aquesta és la responsabilitat que tens.
Que la lucidesa t'acompanyi...
stefano
(15.06.07)
...
Òbviament, van ser paraules inútils. També tinc el dubte de si aquestes coses s'han de saber, de si té algun sentit escriure-les avui. De fet, em sembla que la cosa queda prou clara per a tothom: la moció de censura, especialment pel GiG, significa prendre tard i malament la decisió que no van voler prendre el mes de juny. Esdevenint, a més, en aquest cas, soci de govern del que va ser alcalde la legislatura anterior i que en els mesos que van precedir les eleccions era el principal destinatari de totes les crítiques del seu grup. Al juny, com a mínim, un dels companys de viatge podia ser un altre. Alguna cosa, en mi, es remou pensant en aquests nou mesos perduts, únicament per generar, com a resultat, un trencament —o l'amplificació d'un trencament que, de fet, ja existia— que repercuteix en la vida del poble, i no únicament dins del consistori. També veig paradoxal que la magnitud d'aquest error s'acabi saldant amb un premi, formar part del nou govern municipal, tot i que aquest entra al consistori per la porta falsa. Dubto que Jaume Aspa reconegui mai públicament que va prendre una decisió equivocada i faci un escrit per demanar disculpes al poble pel temps perdut, pels perjudicis ocasionats i per la falta de criteri demostrada. Per mi, només amb un acte d'aquest tipus podria recuperar la credibilitat política que, als meus ulls, ha perdut. Està clar que, un cop més, em quedaré sol. D'aquí tres anys, el més fàcil serà que ningú no se'n recordi.
La segona pregunta és per quin motiu l'opció que al mes de juny em semblava la més desitjable, ara no em genera la mateixa alegria. Més aviat, em quedo encongit en la perplexitat. Com si ara no fos el mateix. Com si el cost per al poble fos ara massa alt. Com si tot plegat la manera de fer-ho no hagués estat neta. Per exemple, no em va agradar veure, en les fotografies de l'acte de lliurament de la moció de censura, un Quim Fornés massa eufòric, somrient en tot moment. Una moció de censura no és cosa per estar tan alegres. De totes formes, són valoracions subjectives, que no es basen en un coneixement directe. Més aviat és com un mal regust de boca. És la sensació d'assistir, una vegada més, a un tipus de joc polític poc engrescador. De política vella, aquella que fa que la gent s'hi allunyi. La moció de censura em sembla que farà una mica més erm el terreny polític local. És just el contrari, per mi, del que faria falta. És difícil preveure com se'n sortirà, el poble, d'aquest mal rotllo. Quant de temps farà falta.
La tercera pregunta, com no podria ser d'altra manera, té a veure amb el tema de l'escrit que precedeix aquest: la planta de biomassa. La meva implicació en aquest projecte ja no és de caràcter estrictament professional. El meu convenciment arriba més a fons. I això té repercussions de tota mena. Sobre aquest tema, també, s'ha jugat durament, i els més durs han estat, precisament, els que considerava "els meus", els que vaig votar, els que, d'entrada, considerava amics. La qüestió, per mi, no és que estem en desacord: són coses que poden passar, que no tenen perquè afectar les relacions. El que ha estat per mi devastador és la manera com s'ha plantejat el conflicte. Amb contundència militar. En la lògica de l'atac preventiu. Sense reconéixer cap element d'interès al projecte. Ara fa pocs dies, la plataforma publicava en el seu bloc el text d'una nova al·legació plantejada a l'OGAU i signada per tres de les quatre forces que conformaran el nou govern. Diem que això no promet diàleg. Tanmateix, estic convençut que, des del govern, PSC, ICV i GiG no poden fer una altra cosa que seure, escoltar i dialogar. Això serà una altra de les coses que vull veure com evoluciona. Com jugaran el paper de força de govern davant d'aquest projecte. Si el seu objectiu serà de trobar una sortida raonable i negociada, buscant l'interès de totes les parts, o si intentaran posar a la pràctica la llei del més fort. Però compte, perquè les majories, en aquest consistori, no són tan clares.
Per acabar: pot ser que no sigui prou imparcial, en la meva valoració, però el fet que aquest projecte no s'estigui considerant en les seves potencialitats, sinó només en relació als seus suposats perills, no em tranquil·litza sobre la profunditat de la visió política dels seus detractors. Tan de bo que els fets em desmenteixin.
Tot plegat em fa sentir ple de dubtes sobre què és el millor que puc fer, en aquestes circumstàncies. Les dues primeres temptacions, oposades i simètriques, d'abandonar el camp o de ficar-me en l'embolic, em semblen iguals d'equivocades. Però llavors què queda? Hi ha més opcions? I quin esforç demanen? Avui no estic massa segur de tenir les capacitats per encarar-me, tot sol, a aquest laberint, que segurament va amb monstre de sèrie, inclòs en el preu. En determinades ocasions es voldria tenir més companyia. O, si més no, trobar un fil que ajudi a no perdre's...
posted by stefano at 10:45 p. m.
3 Comments:
Hola Stefano
Entenc que estem vivint una aproximació a la política i a “les coses de la política” en la seva vessant més cutre, més propera al vodevil que no pas als dictats d’Aristòtil
Voldria equivocar-me, però el nou govern, nominalment un quatripartit, en realitat és una olla a pressió amb quatre personalitats, cada una d’elles amb un molt baix perfil negociador, i en algun cas amb objectius personals que van més enllà del servei al poble. Si encerto, a La Garriga es perdran tres anys de “cosa pública”.
Fins no fa gaire disposàvem de les hemeroteques, per tal de recordar o de retreure allò que es va dir, com i quan es va dir.
A la pàgina web del GIG hi va haver un document, titulat “els indis de La Garriga”, que ara ja no hi és, però que vaig desar en un fitxer, pensant en un futur que podia ser canviant i que reprodueixo a continuació.
L’article:
ELS INDIS DE LA GARRIGA
Molts recordareu, sobretot en blanc i negre, aquelles pel.lícules de “l’oeste” on els indis eren sempre els dolents, aquells a qui calia atacar, sotmetre i civilitzar (en el millor dels casos). Avui la gran majoria tenim clar que no era així, avui tenim molt clar que uns quants, en aquell moment, van intentar que la idea que la gent tingués dels indis fos aquesta. I avui, també, molts ja hem obert els ulls a una realitat que se’ns presentava manipulada i tergiversada. I n’estem contents, carai! Els indis no eren tant dolents com ens volien fer creure!
Doncs, bé, a La Garriga, per si algú ho ha pogut dubtar, els “indis” del GIG no són ni seran els culpables dels mals d’aquests poble. De fet els “indis” del GIG ni tant sols pensen que hi hagi culpables o dolents, els “indis” del GIG creuen en les responsabilitats, i aquí és on assumeixen la seva part, però el que no poden fer és assumir la part que no els correspon, malgrat alguns insisteixin en que sigui així.
Els últims dies hem pogut sentir i llegir comentaris de tot tipus, gratuïts i ofensius, covards i desinformats, comentaris que pretenien donar una imatge molt allunyada de la realitat, una realitat que ha pogut incomodar a algú, però que mai ha ofès ni ha atacat a ningú. Així doncs els "indis" del GIG seguiran treballant com fins ara, donant la cara i respectant a tot i a tothom. I no cal dir que agrairan el mateix tracte cap a ells, i agrairan també totes les opinions que ajudin a créixer, a millorar, les opinions netes i sinceres, però no aquelles que no ajuden, que destrueixen. Perquè els "indis" del GIG, encara que algú ho vulgui fer veure d'una altra manera, no són ni els bons ni els dolents d'aquesta pel.lícula, una pel.lícula per cert, que ja no es veu en blanc i negre.
GRUP INDEPENDENT LA GARRIGA
Stefano,
comparteixo tot el teu neguit, però no el diagnòstic que fas en la primera part de la teva exposició en relació al GIG. La impossibilitat de formar una majoria que es pogués visualitzar en el ple d'investudura feia de l'abstenció, en més d'un cas, l'opció més prudent entretant 1)es negocia amb la llista més votada per entrar al govern 2)es continua parlant amb els grups que no entren al govern i es madura (?) una opció alternativa, com finalment ha passat, que es concreta en el bandolerisme polític que arreu suposen les mocions de censura.
Al contrari que tu, jo no crec que es pugui parlar d'errors comesos en la mesura que no podem pretendre acostar-nos a cap veritat revelada. Més aviat penso que la millor opció fóra haver-se integrat al govern, assumint, de fet, les mateixes responsabilitats que tindran ara. 8 sobre 17, sí, igualment en minoria, però amb una oposició -pp inclòs- que ja no s'hagués pogut articular com ho ha fet ara. I és que per a mi hi ha un altre vector important que està per sobre l'eix ideològic que insinues, l'assumpció del qual entenc que representa el progressisme ben entès per aquest país que va esdevenint monocolor esblaimat de gos-com-fuig. Però això ens allunyaria una mica del tema.
En algun moment, com tantes altres persones, també vaig passar per algun estadi d'aquest procés diguem-ne constituent. No en renego pas, però també en vaig sortir al veure-ho excessivament difús i amb persones que potser no em convencien del tot. L'atractiu que les candidatures independents poden tenir per a persones interessades en la política, al marge, a priori, de les sigles comercials, té un risc considerable a l'ajuntar voluntats diverses amb complicitats (de tot tipus) no sempre coincidents, i el perill evident, tangible, de no saber gestionar amb eficàcia, davant del poble, la teva pressumpta independència quan al final, indefectiblement, has de triar, si en tens possibilitat, opció de govern, perquè és per això que et presentes.
Coincideixo amb el que en Santi exposa al segon paràgraf. Vaig fer la meva lectura, també subjectiva, dels somriures i posats d'alguna foto del dia en què es presentà la moció. Ja sabràs on trobar-la. N'anirem parlant. Ja ho veus, per camins distints, la mateixa sensació. Una abraçada.
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home