Miracles

No sé ben bé per quin motiu, tinc una passió per als aforismes, aquestes creacions de la ment que aconsegueixen dir molt amb poc, és a dir, que ens ajuden a pensar. Són frases que queden gravades per virtuts pròpies en algun racó de la ment i de vegades tornen, quan un fet, una circumstància o una vivència les torna a cridar.
Sovint tenen una estructura basada en un ús enginyós de la contradicció: com quan Pascal deia que “el contrari de la veritat no és una fal·làcia, sinó una veritat contrària” —una frase, per cert, que agradava molt a Lluís Maria Xirinacs, de qui vaig escoltar-la. Dies enrere, vaig tornar a veure, a can Guilla, a casa dels Artristras, una targeta amb una frase apuntada a mà que deia: “La felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace”. Signava Sartre. És, per mi, un regal de la Lola.
Moltes d’aquestes frases queden bé al començament d’un llibre, o fins i tot d’un capítol. Sovint em torna a la ment aquella de Martin L. King, que diu: “Al final, no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”. Em sembla que diu una veritat molt amarga i molt certa.
Algunes d’aquestes frases m’adono que m’acompanyen com si fossin petits talismans, com per exemple una de Chillida, que trobo tan contundent i tan irrebatible com les seves escultures: “Un hombre —cualquier hombre— vale más que una bandera —cualquier bandera”. Per mi, són com fites en el camí, punts d’arrencada a partir dels quals es pot començar a marcar el quilometratge de diferents recorreguts de la ment, tant si es tracta d’una reflexió individual com d’una conversa.
M’agradaria recordar-ne una altra d’Eduardo Galeano, que em sembla sensacional: “Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos”.
Degut a aquesta predilecció —que, per altra banda, considero relativament poc nociva— estic suscrit a algunes publicacions electròniques que envien, amb periodicitat variable, material d’aquesta índole. Aquesta matinada, em va arribar una frase d’Albert Einstein que diu així: “Hi ha dues maneres de viure la vida. L’una és com si res no fóra un miracle. L’altra és com si tot fóra un miracle.” D’ell n’havia ja col·leccionat algunes, com la que diu: “És més fàcil trencar un àtom que un prejudici”, o aquesta altra, certament més càustica: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de la primera no n’estic segur”; o, finalment, una que ja vaig citar fa molt de temps en aquestes pàgines: “La ment és com un paracaigudes: només funciona si l’obrim”. Són frases que poden ser beneficioses si cadascú intenta aplicar-les, en primer lloc, a ell mateix.
Pel que fa la més recent, deu ser que m’ha arribat en un moment propici, perquè m’ha despertat un sentiment que m’acompanya sovint, que és la sorpresa per les coses normals, pel fet que el cos funcioni, que arribi la tardor —i que surtin els bolets!—, o que els fills creixin. Estem rodejats de petits miracles, perquè ho són les converses civilitzades en moments difícils, o el gest altruïsta de les persones que t’ajuden sense demanar res a canvi, o els esforços que fem per entendre punts de vista que no compartim. És un miracle que ens reconciliem després de barallar-nos, o escriure una poesia, o que al cap d’uns anys seguim amb algunes passions encara ben vives. La música és un miracle, o la bellesa, o que et truquin per sortir a fer un passeig sense haver quedat. I és un miracle, si em permeteu, que una setmana més, i amb els temps que corren, hagi sortit el gar.

[article publicat al gar_137, del 24 d'octubre, a la pàg. 2]