Poca broma

La primera gran prova del quadripartit no han estat els pressupostos —l’aprovació dels quals tenien garantida— sinó que serà la planta de biomassa i la manera com gestionaran la seva decisió al respecte. Aconseguir guiar la coalició —però hauríem de dir tot el poble— cap a una solució pactada i no traumàtica, serà el primer gran repte de la nova alcaldessa.
La cosa segurament no seria tan complicada si, quan feien d’oposició, tres de les quatre forces ara al govern (i unes més que d’altres) no haguessin adoptat una postura tan obertament bel·ligerant en relació al projecte i als seus promotors. En general, a uns responsables polítics se’ls suposaria una idea menys aproximativa del lloc que ocupa el grup Tamayo en el rànquing de les principals empreses garriguenques, o un coneixement més exacte dels serveis que dóna a tot el poble, i especialment al seu sector industrial més estratègic. També convindria una visió ecològica potser més profunda per valorar en la justa mesura el paper de les empreses recicladores en una societat com la nostra.
El mateix pot dir-se en relació al projecte: davant de la crisi energètica que se’ns prepara —o que ja tenim servida—, el mínim que es demana a uns polítics sensats és que estudiïn amb el màxim interès una proposta centrada en l’aprofitament d’un recurs renovable com la biomassa forestal. Tancar-se en banda no sembla haver estat una demostració de gran perspicàcia.
Amb aquest precedent, el fet que ara marca l’escenari és el nou informe de l’ogau, emès en resposta de les al·legacions presentades entre el novembre i el febrer. Amb lletres clares, diu que l’activitat no presenta risc ambiental, ni perill per la salut, ni tan sols necessita un estudi d’impacte; de manera que l’empresa promotora ja té un marc legal —i, al darrere, el govern tripartit de la Generalitat— que la recolza.
Davant d’aquest dret, a l’Ajuntament només li quedaria l’opció de fer batalla al ple per impedir qualsevol modificació del Pla parcial per a la zona de can Tamayo. És en aquest punt on els nostres governants hauran de calcular bé les seves cartes. Imaginant que guanyessin la votació —cosa que, aquest cop, no està tan garantida—, podria tractar-se d’una victòria pírrica, com passa quan les repercussions acaben sent més doloroses que els danys que es pretenia evitar.
D’altra banda, cap polític honest hauria de prometre allò que no pot mantenir. Consultar el poble sobre aquest projecte, com si el seu parer pogués ser vinculant, no està avui en l’ordre de les coses possibles. Es pot encara informar, debatre i sondejar tot el que es vulgui, però la decisió és política i, a aquestes alçades, s’haurà de prendre al ple.
El pitjor que ens podria passar és que la fractura política, culminada en la moció de censura d’ara fa dos mesos, acabi traslladant-se al poble per incapacitat d’encarrilar un projecte que l’únic que demana és creació de consens i capacitat d’acord. L’opció d’atiar el foc d’un enfrontament social no és la mateixa que l’intent d’evitar-ho, i allò que es digui o es faci a partir d’ara marcarà les responsabilitats de cadascú.

[article aparegut al gar_123, del 6 de juny de 2008]