L'oportunitat de la biomassa

El tenor d'algunes cartes que s'han publicat darrerament en aquest diari sobre el projecte de planta de biomassa a la Garriga em porta a una constatació amarga: aquest tema, als garriguencs, ens ha vingut gros. Col·lectivament, no hem estat capaços no dic de portar el debat en el terreny de la reflexió estratègica sobre opcions energètiques i usos del territori —que d'altra banda era el que li corresponia—, sinó tan sols de mantenir-lo en uns nivells mínims de consideració i de sensatesa. Això senta un mal precedent i projecta una imatge del nostre poble que no sé si és la que ens correspon, però que francament em preocupa.
Mirat fredament, el projecte de planta de cogeneració amb biomassa, d'origen 100% forestal (cal insistir-hi, perquè hi ha qui encara ho posa en dubte), presenta una suma d'elements positius difícils de rebatre: proposa l'aprofitament energètic d'un recurs excedentari que s'acumula des de fa dècades als boscos que tenim a uns 30 quilòmetres a la rodona, posant al dia aquella feina obscura dels carboners que fa pocs dies es va rememorar i homenatjar a les feixes de Mas Miquel, a Puiggraciós: una activitat que era tot un model de cura del territori i del seu paisatge, si pensem que aclarir el bosc era, també, una manera de prevenir el risc d'incendis. La presència d'una planta de biomassa a la Garriga, frontera entre la zona urbanitzada de la plana vallesana i les zones boscoses que rodegen el Montseny, és clau per a la reactivació d'un sector silvícola que porta molts anys estancat. La vocació del projecte és d'incidir en la producció d'energia elèctrica a partir d'una font renovable, i així ajudar en la lluita per reduir la dependència de combustibles fòssils i per minimitzar les emissions de CO2 d'origen no biogènic (per entendre'ns, les que es desprenen dels hidrocarburs). La cogeneració permetria donar un ús tèrmic a l'energia excedentària de la planta, escalfant (i refrigerant) els equipaments i llars de la rodalia que vulguin dotar-se d'aquest servei.
El projecte planteja un cicle de materials i energia el màxim de tancat, es basa en recursos procedents del propi territori i neix d'una empresa d'àmbit local, arrelada al municipi on treballa i tributa. És un dels pocs casos que conegui, a la comarca, d'activitats que proposen una integració entre activitat primària (aprofitament dels boscos), activitat secundària (producció d'energia) i terciària (servei de distribució de calor-fred). Tot això, dins d'un marc legislatiu europeu que és prou exigent en matèria ambiental i sanitària —i el respecte del qual s'ha de considerar una premissa d'obligat compliment. En conjunt, són motius que obliguen a mirar aquesta proposta amb una certa dosis d'interès.
A la Garriga, però, el debat ha anat per camins més crispats: es parla de la monstruositat d'una xemeneia de 22 metres d'alçada (que potser les de les bòbiles de tota la vida eren gaire més baixes?) que emet fums 24 hores al dia (però els que han anat a visitar una planta semblant a l'aeroport de Baden-Baden diuen que amb prou feines si es veia sortir alguna cosa); es dibuixen escenaris dantescs de contaminació atmosfèrica amb perill sanitari inclòs, com si l'experiència d'altres països propers (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Itàlia), on la biomassa s'utilitza des de fa anys com a font energètica, no tingués cap utilitat a l'hora de comparar dades i fer-ne una lectura racional; en definitiva, el més tòxic que s'ha produit fins ara, al voltant de la biomassa, ha estat el debat que alguns n'han fet.
Les coses, certament, no haguessin arribat en aquest punt si no fos per al posicionament de la secció local d'ICV, una formació que, a priori —degut a la seva denominació “verda” i a la responsabilitat de govern que aquest partit ostenta a la Generalitat en matèria ambiental— era la més indicada per jugar un paper de mediació entre els promotors i les veus contràries al projecte. Per mediar, però, s'ha de tenir capacitat d'interlocució amb totes les parts, i això demana una visió ponderada del problema i uns mínims dots de prudència política, per mantenir el debat lluny de la visceralitat i no perdre la capacitat d'apropar posicions d'una banda i de l'altra. Ben al contrari, Iniciativa s'ha implicat des del primer moment al capdavant del front opositor, en el que considero un error clamorós d'estratègia política; amb el Sr. Fornés a primera línia de foc, aquesta formació ha compromès la seva credibilitat en una lluita frontal contra la planta, alimentant totes les fòbies i les pors que podien servir-li d'argument per encendre l'opinió popular anti-biomassa. Han fet ús de raons tan poc solvents com que el projecte era dolent perquè qui el promou és una empresa privada, mentre que el considerarien bo si fos de titularitat pública, quan el consistori no té els mínims coneixement tècnics i menys els recursos econòmics per hipotitzar accions d'aquesta envergadura en el camp de les energies renovables —ni s'ha pres la molèstia de seure amb els empresaris per negociar una possible participació municipal en la distribució de calor i fred als usuaris del poble. A través de la plataforma s'ha atiat el foc de la desconfiança visceral, donant ales a rumors de tota mena: sobre hipotètiques operacions especulatives que d'altra banda no se sabien precisar; sobre presumptes complicitats inconfessables de qualsevol persona que tingués una opinió favorable al projecte; sobre suposades subvencions (quines, sisplau?) que la gent es figura que l'empresa ja té embutxacades, com si aquestes es regalessin a empresaris cínics i tramposos per fer-los rics a l'esquena de la ciutadania, i no fossin —cas que haguessin d'arribar— un compromís de l'administració per impulsar projectes considerats d'utilitat col·lectiva.
El fet és que el to del debat, per desgràcia, va sortir de mare abans que l'empresa comencés a explicar la seva proposta, i la responsabilitat que això hagi passat queda repartida de forma desigual: alguns en tenen molta més que d'altres. El canvi des d'un rol d'oposició a una responsabilitat de govern, passant per la moció de censura, no els ha servit per visualitzar un canvi de to i d'actitud. Encara se'ls veu agitar la bandera del referendum popular sense entendre que el clima que han creat no permet la celebració de cap tipus de consulta, i menys sobre una modificació de Pla General, que pot decidir únicament sobre quins condicionants urbanístics es volen posar a les activitats econòmiques que el grup Tamayo proposa tirar endavant, d'acord amb la llei, en uns terrenys industrials dels quals deté la propietat. Un assumpte complicat, en un moment de crisi.
Tant com és improbable, considero desitjable que Iniciativa trobi la manera de modificar a curt termini el seu discurs i de reconduir-lo cap a un camí d'entesa entre les parts, que ens eviti aquesta mena de cos a cos entre partidaris i detractors de la biomassa —una lluita de la qual la majoria del poble ja n'està ben tipa. A falta d'aquest canvi, la seva posició és una bomba de rellotgeria dins del consistori, que sotmet la majoria quatripartita —i en especial l'alcaldessa— a una tensió fortíssima, interna i externa, que resulta complicat de governar. I potser no tenen en compte que dins la majoria són minoria.
Desactivar aquest escenari de confrontació i visualitzar l'opció de la biomassa com una oportunitat col·lectiva que demana consens, és, en tot cas, el repte que té sobre la taula, i no pas d'avui, l'alcaldessa socialista, la Sra. Neus Bulbena. Des de la moció de censura, han passat més de cinc mesos, sense comptar l'agost. Ara, cada dia que passa va quedant menys temps, i ja no es pot dir que no se n'hagi tingut. El toro s'ha d'agafar per les banyes, i és precisament a ella a qui li toca fer-ho. No és tasca agradable ni fàcil, però governar, malauradament, consisteix també en això. I ella, amb tota evidència, té els números per sortir-se'n.

[Escrit publicat al 9 Nou el 13.10.08]