Ponts de paraules

Encara amb el ressò a la ment dels versos diversos de la nostra quarta primavera poètica, i amb el record recent del formigueig a les neurones que se’ns va oferir al llarg de gairebé dos mesos, aquest primer cap de setmana de juliol he tingut l’aventura de lliurar-me tot sencer —i en companyia del meu fill— a un bany de literatura com feia temps que no m’hi capbussava. He pogut prendre part a una marató de tres dies, on actes simultanis aconseguien reunir cadascun un miler de persones, que omplien jardins i places per escoltar, amb un silenci fervorós, entrevistes en directe a escriptors afamats o debutants, quan no eren editors o promotors culturals; i també lectures en veu alta i exposicions i concerts i espectacles teatrals i tallers per a infants (on sovint s’hi colaven adults), des de les 10 del matí i fins a les dotze de la nit, en una borratxera alegre i voluntària de paraules, idees, imatges i contactes que tenien com a denominador comú una passió elemental i devoradora: la narració d’històries.
L’isola delle storie és el nom d’aquest festival, que se celebra a Gavoi, un poble recòndit de la regió interior de la meva illa natal —Sardenya—, amb poc més de 3.500 ànimes, però que durant uns dies es transforma, com per art de màgia, en l’epicentre de la vida literària italiana. I no exagero. Les xifres no enganyen: més de 80 convidats, entre 3 i 4.000 visitants (no tots es queden tots els dies), un equip organitzador d’una cinquantena de professionals, 160 nois i noies de la població que actuen com a voluntaris, visibles a tot arreu per les seves característiques samarretes vermelles, sempre atents a guiar un despistat, a muntar i desmuntar escenaris, a posar i recollir cadires, amb una coordinació i simpatia admirables. La sensació és que el secret de l’èxit d’aquest festival, que enguany ha arribat a la seva cinquena edició, rau en la manera com el poble l’ha fet seu: gairebé a cada casa hi ha habitacions preparades per acollir visitants, a un preu fixat i gens abusiu; tothom ajuda, poc o molt, preparant menjar o begudes o parades de llibres. Els carrers del poble es tanquen al trànsit rodat, i durant un cap de setmana es viu l’estranya sensació que no hi hagi, en aquells carrers i places, altra cosa que gent que camina i mira i parla i llegeix i escolta i juga, al seu aire i sense parar.
El model de Gavoi és diferent del nostre: allà han optat per la immersió, per l’esdeveniment concentrat, amb un model de fira-espectacle (kermesse), on tothom coincideix en l’espai i el temps. Aquesta opció afavoreix la visibilitat dels actes i exerceix un efecte d’atracció sens dubte important —que també s’acompanya amb els inevitables inconvenients de la massificació. La primavera poètica és una aposta cultural de pluja fina, que procura l’exacte contrari: no encavalcar els actes, rodejar cada veu del temps i del silenci necessari perquè pugui alçar-se i arribar d’una manera autèntica. En definitiva, no es poden fer comparacions.
Hi ha, però, un aprenentatge comú: allà on les històries i les paraules estan al centre, desapareixen les perifèries. I gràcies a aquests ponts invisibles, les illes també deixen de ser-ho.
+ info: http://www.isoladellestorie.it

[article aparegut a la pàg. 2 del gar_128]


Entrevista "des del balcó" a l'escriptora Milena Agus


Una vista parcial del públic que omplia la placeta al davant


Unes vistes generals de Gavoi a trenc d'alba