Cansament

Des del cansament no es fa res de bo. I és per això —si se’m perdona l’obvietat del comentari— que l’única resposta apropiada a aquesta circumstància és, justament, el descansar. És un tema al qual tots, qui més qui menys, estem sensibilitzats en el moment previ a les vacances. Els animals i els nens, en general, ho tenen claríssim i mai no han necessitat tenir cap excusa per deixar que el seu cos recuperi l’energia perduda. Els adults, curiosament, ho tenim més complicat, si més no alguns, entre els quals m’hi compto. El fenomen és relativament senzill: es dóna més importància a l’obligació de fer sense parar, que a la necessitat de parar i deixar de fer. Allò que a primera vista semblaria sentit de la responsabilitat, a la llarga esdevé el seu exacte contrari, una forma irresponsable de no tenir cura del propi equilibri bàsic.
La consciència dels temps de regeneració està molt arrelada a les cultures tradicionals, acostumades al tracte amb la terra i els animals. El meu pare m’explicava que al seu poble, en plena Sardenya rural, els dilluns posaven mitja càrrega a bous i mules, perquè el començament de setmana no els fos massa sobtat. No cal dir res de la rotació de cultius, una pràctica gairebé universal que s’ha anat abandonant, de mica en mica, seguint el miratge d’una suposada revolució agrícola basada en l’aprofitament intensiu dels terrenys —inviable sense la subvenció energètica que prové dels combustibles fòssils. Més interessant ha estat, per mi, aprendre que, a la meva terra, els pescadors d’eriçons de mar —una menja que ens agrada prendre crua, a peu de platja, acabada de pescar, amb un raig de llimona i acompanyada d’un got de vi blanc, el vermentino— quan una zona de pesca s’està esgotant, observen un temps de “parada biològica” de cinc anys, que és el temps necessari perquè les colònies d’aquesta espècie es regenerin.
L’aprenentatge del repòs hauria d’esdevenir assignatura obligatòria en una societat que ha portat fins a l’extrem la seva tendència hiperactiva. En efecte, ens hem construit un món d’obligacions oblidant que els fonaments de l’existència són, més aviat, les necessitats, totes elles de naturalesa biològica i ecològica. Ens hem acostumat a respondre més a les sol·licitacions externes que no a la pròpia necessitat, autònoma i profunda, d’equilibrar-se i renovar-se.
Això ens passa a les persones i fins i tot a les organitzacions. Hi ha moments en què ens caldria penjar un rètol a la porta del propi establiment amb les paraules “tancat per inventari”. Que la dinàmica de les circumstàncies no permeti fer-ho s’hauria de considerar una disfunció greu, a la qual tindríem l’obligació de posar remei. El principal indici del desequilibri col·lectiu —però també personal— en el qual vivim immersos és justament aquest: que parar-se pot resultar una catàstrofe. És a dir, un luxe que no ens podem permetre. Ja em direu si això té cap sentit.
Seria més aviat partidari d’extendre aquest criteri de rotació, descans i regeneració a tots els àmbits de la vida, des del polític al professional fins a l’associatiu, passant fins i tot pel familiar. La institució de l’any sabàtic em sembla d’una profunda saviesa, i és una llàstima que sigui limitada a sectors molt concrets, i no sigui d’abast universal.
Penso que caldria deixar d’avergonyir-se de sentir-se cansat i també que hem de perdre-li la por als moments d’inactivitat. Més aviat diria que és aquí quan la vitalitat d’una persona o d’un projecte recupera forces i comença a concebre quelcom original i nou. Qui em coneix mínimament sap que aquestes línies estan adreçades, en primer lloc, a mi mateix.

[escrit aparegut al gar_168, del 10 de juliol de 2009]