La responsabilitat de la participació

Provar a dir les coses pel seu nom, fins allà on arribes a veure-hi i a entendre-les, és una activitat ingrata, certament de les que proporcionen major nombre d'enemics, però de vegades et trobes obligat a posar-t'hi, quan veus que l'aigua baixa massa tèrbola i al capdavall és la mateixa que et tocaria de beure. La decisió del regidor del GIG de sortir del govern per la impossibilitat de celebrar un referèndum sobre la biomassa és, sens dubte, una mostra de coherència dins del peculiar sentit de la lògica que ha manifestat, des del principi, aquest grup polític, aterrat sobtadament a l'escena electoral l'any 2007, amb un historial pràcticament immaculat pel que fa l'experiència municipal o la vinculació a mogudes cíviques de la societat garriguenca. Des del primer moment va tenir opció de formar govern, però no va fer-ho “per respecte a la llista més votada” —criteri certament discutible, ja que només parlem d'una majoria molt relativa (la majoria absoluta la tenia l'abstenció), quan una visió més pluralista es fixa en els equilibris possibles dins del conjunt d'opcions. Tampoc va voler recolzar des de fora cap de les dues candidates, deixant, així, el govern municipal en una situació de palpable feblesa. Els mesos successius vam veure com el GIG passava de la proposta de governar junts tots els grups polítics, certament d'una bona fe extraordinària, a la decisió, molt més dramàtica en la vida d'un poble, de signar una moció de censura, —trauma que podien haver evitat formant govern vuit mesos abans.
Ara agafen la bandera del referèndum sobre la planta de biomassa per motivar la seva sortida del quatripartit, catorze mesos després. Volen significar així la seva aposta per la participació, entesa en un sentit genèric, sense però haver assumit aquelles tasques de mediació que corresponen a un grup de govern, tota vegada que sorgeix un tema de conflicte, ja que la política principalment consisteix en això: en reunir tots els interlocutors al voltant d'una mateixa taula, per aprofundir els arguments en pro i en contra i buscar les sortides col·lectivament més avantatjoses, tot cercant el màxim consens.
Per dur a terme aquesta tasca cal, una vegada més, mullar-se. No es pot esperar a saber què pensa la majoria —que seria l'estratègia del referèndum— abans d'assumir un posicionament propi i expressar-lo. Això demostra una dependència de l'opinió pública que preocupa, sobretot en el cas de la biomassa, que ha estat sotmés a la màxima mistificació possible, per l'ús polític que se n'ha fet i pel tipus d'oposició extremada i intransigent que s'ha atiat al seu voltant. En casos com aquest, el deure d'un representant públic és de dialogar amb les parts implicades, estudiar el tema, formar-se una opinió i proposar camins de sortida —i sobre aquests, eventualment, sondejar l'opinió pública, tot sabent que la decisió final, tal com estan les coses en el nostre marc legal, pertany al ple o als tribunals.
El problema, en canvi, és veure fins a quin punt aquesta incapacitat deliberativa queda patent en la demanda insistent d'un referèndum que no té objecte, ja que la llicència ambiental és regulada per llei i la decisió urbanística (si s'accepta o no modificar el Pla General per augmentar els coeficients d'ocupació dels terrenys en el sector B-8) afectaria, en última instància, la resta d'activitats del grup Tamayo i no la planta de biomassa, que en té prou amb els paràmetres d'edificació actuals.
El dret a decidir del poble de la Garriga s'ha d'entendre, en una societat madura, com el dret a participar en la presa de decisions, fet que demana un exercici de responsabilitat certament important, com en qualsevol procés de diàleg. El primer i principal ingredient és, amb tota evidència, el respecte pels interlocutors. Tothom ha de tractar tothom amb consideració, si es vol deliberar junts. Altrament, més val no intentar-ho. La llei és la solució que tenim pels casos en què no som capaços d'escoltar-nos i menys de posar-nos d'acord.
Amb la sortida del govern, més que esdevenir paladí de la participació, el regidor del GIG s'erigeix com a principal referent visible del sector que s'oposa a la planta de biomassa, capitanejat per una plataforma el nom de la qual ja és una falta de respecte, una manera d'accentuar la confrontació i de tergiversar la realitat. Cadascú fa les seves opcions i tria els propis aliats amb plena llibertat, només faltaria. Tanmateix, em sembla que als polítics s'hauria de demanar la tasca d'aplanar camins de sortida, i no d'eternitzar un conflicte mal portat des del principi, amb enorme desgast col·lectiu. El que s'ha de buscar és una composició de forces, no una lluita a qui estira més la corda o qui posa més pals a les rodes.
Al consistori de la Garriga, es visualitza amb suficient claretat una majoria política favorable a buscar les oportunitats que aquest projecte pot oferir al poble: amb les necessàries garanties, amb compensacions pactades, i sense pèrdua de llocs de treball. El camí de la recerca activa d'un acord és el que ha encetat l'alcaldessa, i aquesta determinació és, simplement, d'aplaudir. Molt més mal pot fer-li al poble eternitzar-se en el camí de l'enfrentament.

[escrit aparegut a El 9 Nou del dilluns, 22 de juny de 2009]