Enquestitis

Els ciutadans són sotmesos a tants sondejos que han acabat perdent tota opinió.
(Jean Baudrillard)

No us deixeu imposar la llibertat d'expressió abans de la llibertat de pensament.
(Stanislaw J. Lec)

Les dues frases en epígraf són un reflex prou explícit de la meva escassa simpatia per la inflació d'enquestes i consultes que semblen agradar tant d'aquests temps. Estem construint una mena d'estat d'opinió fictici que es basa en preguntes hipersimplificades, desvinculades de qualsevol argumentació i privades de context, a les quals s'ha de contestar amb un sí o un no i només en ocasions, si tenim sort, se'ns concedeix una tercera opció que tot sovint és un “no ho sé”, o bé “m'és indiferent”, que realment aporten un considerable enriquiment al debat. Resulta, també, que es dóna poquíssima importància al nombre absolut de respostes que es reben, sinó únicament als percentatges respectius per a les diferents opcions. I el percentatge majoritari se sol considerar, cada cop més, com un element probatori per dictaminar quina de les dues opcions és, políticament, la que hem d'acceptar com correcta. Tot això, francament, em sembla d'una manca de rigor i de criteri que fa feredat.
La redacció de l'Espai digital no ha estat exempta d'aquesta diem-ne debilitat, amb una recent enquesta, que posteriorment ha merescut una editorial de comentari, sobre si les consultes que fa l'ajuntament haurien de ser, o no, vinculants. Aquesta pregunta, al meu entendre, és mal plantejada de bon començament. Perquè la gran qüestió és més aviat saber quines són les condicions mínimes per a què un procés de consulta a un determinat sector de públic es pugui considerar rellevant al fi d'una decisió política. Entre aquestes condicions mínimes, hi ha la rellevància i correcció del debat previ. Qui respon sap de què es parla? Coneix els arguments a favor i en contra per a cada opció? Ha contrastat la veracitat de les afirmacions? Ha reflexionat sobre les conseqüències? L'altre aspecte a tenir en compte és numèric: quina és la quantitat mínima de respostes que hem de considerar imprescindible perquè una enquesta pugui esdevenir políticament vinculant?
Per mi, saber que els polítics que governen el nostre com la majoría de països es guien a partir del termòmetre —normalment poc fiable— de les enquestes d'opinió és una de les realitats més depriments que hi hagin. D'aquesta manera, s'ha anat perdent de mica en mica la força de les pròpies conviccions, la capacitat d'analitzar els problemes i cercar-ne l'arrel per trobar les solucions ja no majoritàries, sinó millors, perquè les dues coses no necessàriament coincideixen. La tasca política és l'exercici d'argumentació, de sospesar pros i contres, d'imaginar opcions integradores, en el benefici del major nombre de persones implicades. Tot això és molt diferent que establir majories i minories. Estem banalitzant la idea de democràcia d'una manera, al meu entendre, desafortunada i calamitosa.
Sembla que estem fent certa la frase amarga de George Bernard Shaw: “La democràcia substitueix la decisió d'una minoria corrupta amb l'elecció d'una majoria incompetent”.
Jo, més aviat, seguiria apostant per al debat d'idees.

[article aparegut a la revista en línia lespaidigital.cat el 25.03.2010]