Un escenari fràgil

Opinar sobre la situació política a la Garriga és, a dia d’avui, un veritable esport de risc. Que una cosa tan important com el pressupost municipal s’hagi aprovat gràcies a l’abstenció diem-ne misericordiosa del regidor del PP i al vot de qualitat de l’alcaldessa, davant d’un empat de 8 vots contra 8, dóna la mesura de l’estat de fragilitat tremenda en què es troba el nostre poble. Amb un consistori fragmentat en 8 grups polítics, i un entramat de reticències i d’incompatibilitat personals i polítiques que la moció de censura ha aguditzat fins a l’extrem —i que no ens treurem de sobre fins al final de la legislatura—, la situació no promet.
L’escenari general, d’altra banda, es presenta igual de precari, o potser més. Tothom intenta creure’s la propaganda d’una reactivació econòmica més aviat dubtosa, ja que els motius estructurals de la crisi han canviat poc o gens, i encara ha d’arribar la clatellada energètica, per poc que els preus del cru vagin pujant. Les restriccions del crèdit poden desencadenar una nova onada de tancaments de pimes i comerços, que han resistit com han pogut durant un any duríssim, però que no aguantaran gaire més si no hi ha canvis importants, avui difícils de preveure. De manera que l’escabetxina pot ser sagnant.
En tot cas, la situació de crisi ja s’està traslladant al sector públic, per escassetat d’ingressos i per la impossibilitat de sostenir el pes econòmic terrible d’un atur que voreja el 20%. A falta d’idees clares i de recursos per recolzar l’activitat econòmica que es manté dinàmica i viable, aquesta tendència de contracció econòmica s’instal·larà als ajuntaments en forma de pressupostos cada cop més restrictius. La retirada progressiva de subvencions i ajuts farà que tota activitat cultural que no s’aguanti per dinàmica pròpia haurà de tancar, sense excepcions —gar inclòs.
Això no és res davant la perspectiva d’una problemàtica social que no para d’agreujar-se: fins fa poc, el problema per a moltes famílies era no arribar a finals de mes; aviat, serà trobar-se sense prou menjar a la taula. I aquí és difícil imaginar què pot passar, perquè quan el vaixell embarca aigua tots els privilegis trontollen, i ningú no està salvat. Caldrà tornar a imaginar formes de solidaritat bàsica entre persones, xarxes d’ajuda mútua per intentar evitar el pitjor.
En aquestes circumstàncies, la política pot acabar sent, segons com va, l’espai per posar fre al declivi o bé per augmentar-ne la velocitat, especialment si falten projectes i sobren deutes. La Garriga té necessitat d’enfocar-se cap a escenaris de futur consistents, amb el màxim de consens possible; també demana un clima més calmat pel que fa el debat i l’intercanvi polític. No ens podem permetre una altra legislatura de crispació i de vaguetats. La proliferació de candidatures que es pot donar als propers comicis suposa un risc de dispersió que caldria compensar, com a mínim, amb pactes explícits sobre programes concrets. El poble necessita sobretot equips de persones preparades i solvents, que saben dialogar entre elles i resoldre conflictes.
En això, seria desitjable que els polítics actuals, arribat el moment, estiguin disposats a renúncies personals per afavorir el bé del poble. Amb la moció de censura s’ha generat un deute simbòlic col·lectiu que cal pagar com abans millor. Una manera és fer un pas enrere, i sortir de l’escenari. També poden donar la seva ajuda des de segones files, i potser amb més bons resultats.

[publicat al gar_176, del 15.01.2010]