L'interès general i la planta de biomassa

El temporal de neu del passat 8 de març ha posat en evidència, entre molts altres aspectes, fins a quin punt tenim els boscos abandonats i com n'és de vulnerable la xarxa elèctrica del nostre país i el model energètic que hi està al darrere. Igual que va passar amb les ventades de l'hivern de 2009, les conseqüències de la neu han deixat el territori en un estat de zona catastròfica: centenars i centenars d'arbres caiguts, branques trencades, camins bloquejats, el que significa milers de tones de material combustible abandonades al bosc arreu de Catalunya.
Des del punt de vista de la prevenció d'incendis, es disparen totes les alarmes. La dificultat objectiva de les tasques d'intervenció al bosc fa que sigui molt difícil, per no dir impossible, fer-ne la neteja abans de l'estiu. Es tracta, a més, d'un dispositiu costós, per al qual ni els particulars ni els municipis disposen dels recursos necessaris. La recollida de la fusta també ha de resoldre una logística complexa, ja que s'han de trobar els espais on deixar aquest material d'una forma ordenada i el més a prop possible dels llocs d'extracció.
Tot això determina una demanda clara d'intervenció pública, amb els ajuts necessaris per dur a terme amb la màxima urgència aquestes tasques. Cal evitar els episodis que es van produir l'any passat, primer amb la compra massiva de fusta a baix cost provinent de França, on van ser més ràpids en recollir els arbres caiguts, també gràcies a la política d'ajudes del seu govern, i després amb la venta a Itàlia, a preus de saldo, d'astella per al seu aprofitament energètic. En tots dos casos, van ser exemples d'un mal ús dels recursos.
A distància d'un any, ja ens hauríem d'haver après la lliçó: el combustible que al bosc és un perill —i al Parlament encara cuegen les conseqüències del que va passar a Horta de Sant Joan— pot esdevenir un recurs valuós si disposem d'una infraestructura que el valoritzi. I aquesta infraestructura es diu planta de cogeneració amb biomassa forestal.
Les circumstàncies actuals poden ajudar a entendre quin és l'interès general d'un equipament privat que però dóna serveis d'utilitat pública. Un primer aspecte salta a la vista: cal descongestionar els boscos de l'acumulació de combustible. És un imperatiu urgent. Des del punt de vista de la correcta gestió dels recursos, es tracta de donar sortida a aquest excedent de fusta d'una forma organitzada i racional. Necessitem una millor alternativa a les actuacions de crema controlada, on es malgasta energia sense cap aprofitament —i sense voler entrar en el discurs de les emissions, en aquest cas del tot sense control.
Però el punt clau de l'aprofitament energètic és que permet reactivar la cadena de valor que té el seu epicentre en el bosc, és a dir, en el territori. Si el residu forestal (les capçades i el brancam que no pot tenir cap altre ús fustaner) pot generar ingressos en el moment que se'l transforma en energia, això allibera recursos per finançar allò que veritablement és car: anar al bosc i deixar-lo en condicions, que vol dir treure l'excedent de combustible i reduir, alhora, el risc d'incendis.
Això vol dir també recuperar un circuit tradicional de treball en l'àmbit forestal —abandonat, com sabem, per falta de viabilitat econòmica— que de tant en tant es commemora en actes simbòlics sobre la tasca sacrificada dels carboners, sense però extreure'n les conseqüències. I la primera és que ningú, avui, faria aquella feina en aquelles condicions. Tanmateix, és una feina que cal fer, perquè necessitem seguretat en els boscos, una reactivació del sector silvícola i, sobretot, fonts renovables i locals d'energia. I això ens porta a la segona part del raonament, que té a veure amb un canvi de lògica en el model energètic.
Reduir la dependència del petroli i de l'urani —materials amb reserves limitades, a banda de ser tots dos, en forma diferent, contaminants— demana reconvertir-nos cap a fonts renovables. Això està clar. I, a més, és possible. Sobretot si aprenem a reduir el malbaratament energètic. Ara, un model basat en les fonts renovables ha de tenir en compte que la producció d'energia elèctrica s'hauria de situar el més a prop possible de les fonts i també del consumidor final; i això vol dir que ha d'estar més difusa en el territori, segons un model “a malla” del qual es parla molt en aquests dies; però no només pel que fa la distribució de l'energia elèctrica sinó, en primer lloc, en el moment de generar-la. I no hi ha dubte que una estratègia d'aprofitament energètic de la biomassa és perfectament coherent amb aquest plantejament.
Sabem que l'energia elèctrica, segons normativa, sempre s'ha de volcar a la xarxa, i per tant la producció local no correspon a la localització del consum —si més no, de moment—; però les plantes de cogeneració tenen aquest nom perquè, a més d'electricitat, generen calor, és a dir, energia tèrmica: i aquesta sí que fa possible un aprofitament local. I és aquí on aquest tipus d'equipament pot tornar a ser d'utilitat pública. La població se'n pot aprofitar tant de forma indirecta —en els equipaments públics— com directa —ús domèstic amb tarifes avantatjoses—. La creació d'una xarxa de calor demana una inversió pactada, fruit d'una negociació entre l'administració local i l'empresa promotora que es basi en la recerca de l'acord raonable i l'avantatge mutu, i no en exigències unilaterals. Això seria possible també a la Garriga, si sabem trobar formes de corresponsabilitat que d'altra banda són del tot normals en qualsevol país civilitzat —i a Europa en tenim molts exemples.
Falta, però, sortir d'aquell enrocament mental que té sota segrest el sentit comú de molt gent. Cal deixar-ho molt clar: cremar fusta no es pot equiparar a cremar residus; i és per això que a la llar de foc no hi posem les escombraries ni les utilitzem per fer la barbacoa. Les tecnologies de la combustió han evolucionat moltíssim, igual que ho han fet els filtres per al control i minimització de les emissions. Ens cal obrir la ment i portar el debat en una òrbita sensata. El que és bo per Barcelona —com va deixar ben clar Imma Mayol, tinent d'alcalde per ICV i regidora de Medi ambient, en un recent col·loqui a la Fundació Martí l'Humà, referint-se a la planta de biomassa que el consistori de la capital construirà a la Zona Franca— no pot ser dolent per la Garriga, i ni tan sols per als pobles de la rodalia. És pur sentit comú. Tant de bo que s'acabi imposant.

[article publicat al 9 Nou, edició del Vallès Oriental, el dilluns 22 de març de 2010]