27.11.12

Escenari de transicions

Els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya demanen un exercici de reflexió atenta, per la complexitat dels elements en joc, que no es limiten a l'objectiu soberanista, i per l'escenari no fàcil que deixen per a la governabilitat. Cal afinar, entre tots, la capacitat de lectura de la realitat, en les seves diferents dimensions, per estar a l'alçada de les circumstàncies —clarament històriques— en què ens trobem, i dels reptes que planteja.
Per la meva part, considero que la interpretació del vot ha de tenir en compte un triple procés de transició, destinat a modificar els equilibris i les dinàmiques de l'escenari polític i social en els propers anys.
En primer lloc, cal recordar que aquestes han estat les primeres eleccions realment convocades per la gent. El missatge de l'11 de setembre d'enguany no era únicament que un poble volia decidir sobre la seva independència, sinó també que estava disposat a assumir un protagonisme polític nou en relació als seus representants. Per dir-ho ràpid: ara, més que mai, la gent sap organitzar-se, ja no depèn dels mitjans d'informació oficials, les seves opinions circulen de manera lliure per la xarxa i es creuen de manera transversal, en un debat ric i productiu. I la política representativa ja no es pot fer d'esquenes a aquesta realitat. Tenim aquí, doncs, la primera transició implícita, però fonamental, que afecta la manera de concebre i practicar la política. Em sembla que l'encert d'Artur Mas ha estat el d'entendre que aquella mobilització modificava el seu mandat, i demanava un nou pronunciament, a través del vot, per afinar la comprensió de les demandes dels electors, i de les relacions de força per tirar endavant la transició nacional —la segona i més explícita, almenys en l'agenda electoral. Es pot pensar, aquí, que hi hagués un càlcul d'interès, per tal de sortir reforçat com a candidat i com a partit i, de pas, amagar un llistat de malifetes que tampoc seria curt de detallar; però, de la mateixa manera, cal reconèixer a Mas una dignitat francament meritòria en assumir políticament una circumstància nova, que venia des de fora del Parlament, i jugar-se-la, davant del món, amb valentia.
Si la jugada no li ha sortit rodona, tal com molts s'esperaven, és perquè també estem immersos en una tercera transició, de tanta envergadura que de vegades costa de veure-la: és el pas cap a una economia més sostenible en un context d'escassetat creixent, al qual arribem en les pitjors circumstàncies, que són les d'un endeutament crònic, perpetrat principalment per un grup molt limitat d'individus, però que recau sobre el conjunt de la població amb un pes enorme. El resultat és que el sobiranisme fa un clar gir cap a l'esquerra, perquè hi ha molta gent que no està disposada, en nom d'un estat propi, a seguir empassant-se determinades polítiques neoliberals, que no tenen recança en desmantellar l'estat social per fer quadrar balanços tramposos. L'entrada al Parlament de la CUP —la novetat més interessant d'aquest torn electoral— és un senyal de vitalitat del carrer i serà garantia, al meu entendre, d'una major interacció entre l'àmbit de la representació política i el de la mobilització social.
La interpretació dels resultats hauria de creuar, doncs, aquestes claus de lectura: la majoria sobiranista no ha perdut força, com li agradaria creure als de Madrid, sinó que es decanta més a l'esquerra i consolida aquí les seves posicions. Això no posa cap entrebanc al full de ruta cap a una consulta sobre la independència de Catalunya, però sí planteja dificultats en configurar les línies polítiques d'un govern que haurà de ser, per grat o per força, molt més atent, sensible i obert a les demandes de la societat, exposada a un desgast terrible des de fa quatre anys. En aquest aspecte, les posicions de partida entre CiU i ERC són força distanciades, i per tant caldrà un gran esforç negociador. Però les circumstàncies demanen aquest tipus d'entesa, i tant de bo tinguem polítics prou clarividents com per definir unes línies d'actuació concretes que permetin sumar voluntats més enllà, fins i tot, d'aquest pacte simple. Abans de tenir estat propi, és ara quan cal fer polítiques d'estat, en defensa, en primer lloc, de la ciutadania i de les seves condicions de vida i de treball.
Un discurs a part el mereix el PSC, una força política que, al meu entendre, està patint una terrible pèrdua de discurs propri sobre cada una d'aquestes transicions que esmentava: massa lent i poc receptiu en renovar les seves formes de fer política, a causa d'una cultura d'organització jeràrquica i obsoleta, del tot allunyada de la gent; lamentablement desplaçat del discurs nacional, a causa del seu vincle excessiu amb un PSOE que, per la seva banda, accentua un perfil cada cop més regressiu, de manera que la bandera federalista, aixecada al darrer moment, mostra una falta de credibilitat absoluta des de la pròpia realitat interna; i finalment, del tot alié a un raonament seriós sobre la necessitat de canviar en profunditat les coordenades del model econòmic. Que, en aquestes circumstàncies, hagi perdut només vuit diputats, em sembla una mena de miracle degut, possiblement, a l'abnegació d'una militància que a cada nova convocatòria electoral està disposada a oblidar tots els greuges per tancar files al voltant d'una idea que, en algun moment, també deu haver estat una passió. El perill és que el partit consideri aquest resultat com un argument vàlid per no canviar, per aparcar un cop més la necessitat de renovar-se de dalt a baix, i preferir, com sempre, viure del record de les glòries del passat i de fórmules de màrqueting polític cada vegada més desgastades.
Seria, al meu entendre, extremadament important que el PSC definís una posició clara davant al tema del dret a decidir, amb independència del que puguin dir Rubalcaba i companyia, i sense buscar massa excuses en la legalitat institucional. En moments de transició, el que pesa és la voluntat política, no les normes establertes. Si el PSC se suma a la idea que la democràcia ben entesa vol dir escoltar el que vol la ciutadania, haurem fet un progrés important. D'altra banda, qualsevol ambigüetat en aquest punt em sembla que no farà altra cosa que preparar el proper daltabaix electoral d'aquesta formació política, que va camí de quedar-se com una closca buida.
Darrera reflexió: seria interessant saber si els resultats haurien estat diferents amb una llei electoral pròpia. Aquesta, també, hauria de ser una prioritat d'aquesta legislatura.

27.11.2012

1 Comments:

Anonymous Montserrat Ponsa said...

Stefano, estic d'acord amb el què dius. Ben precís i clar. Espero que el seny domini a la rauxa, que no surti l'esquirol de torn, i malmeti les possibilitats de formar un equip de govern capaç de fer front a les ambigüitats que, segur, es produiran. Gràcies, un petó, Montserrat

11:23 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home