Eurovegas, la megamàquina escurabutxaques

No deixa de causar-me estupefacció l'escassa presència d'opinadors i polítics disposats a manifestar un rebuig sense pal·liatius al projecte d'Eurovegas, un despropòsit de l'alçada d'un campanar (o d'un gratacel) disfressat de projecte d'estímul al creixement. Pel que es veu, encara ens enlluernen les promeses (sense garanties) de quantitats desorbitades de milions i de llocs de treball —o potser deu ser l'estètica lligada a la gran pantalla, al somni americà, a l'imaginari d'abundància en què hem viscut fins ara—, qui ho sap. De manera que aquesta trampa gegantina, feta per arreplegar diners de les butxaques d'uns mig rics (o no tant) per forrar les d'un mega-ric, i deixar caure unes quantes engrunes en un territori a canvi de la seva devastació, encara sembla un projecte vàlid als ulls de molta gent. I als nostres governants els sembla prou interessant com per fer qui sap quins esforços i concessions per intentar arrebassar-lo a Madrid. I la resta d'opinadors el consideren de prou entitat com per pensar que no podem posar-nos-hi en contra frontalment.
Dedueixo, doncs, que, per a moltes de les persones més ben preparades del nostre país, tot alló que ha passat en els darrers tres anys i mig no els ha suposat cap mena d'aprenentatge. Vol dir que encara els sembla prou bé la idea d'una economia-casino, tant si la fan els inversors en el mercat financer global, com si es tracta dels "turistes", a qui volem atraure a Catalunya per oferir-li aquesta mena d'oci tan instructiu i saludable.
Doncs no ens hem fet a la idea que la nostra civilització està agonitzant, amb un canvi climàtic que ens apreta al capdamunt i uns recursos en vies d'esgotament, que fan que el terra que trepitgem ressoni buit, de tant que l'hem anat buidant? I això sense parlar del megadeute planetari, aquesta estranya ficció que ens ofega de debó, i que ha estat creada per senyors com el que ens proposa aquest parc temàtic de l'economia escurabutxaques... No se'ns acut que tot això pot ser que s'esfondri, un dia? (potser no tan llunyà...)
Però no, el metall lluent és l'únic argument que estimula l'imaginació del nostre temps. Ens agrada seguir somiant que els diners es fan amb els diners, gairebé per art de màgia, en un moment d'inspiració i de sort... De manera que empresaris, executius i polítics van fent números, miren l'import de la inversió, el potencial de negoci, els llocs de treball, i ja deixa de tenir importància qualsevol altra consideració, ja tot són catifes vermelles i ponts d'or.
Ho trobo al·lucinant. Ens hem preguntat què significa per a l'ecologia del nostre territori un projecte semblant? Què significa per a la nostra cultura? Què significa per a la nostra dignitat de poble, i fins i tot diria de civilització? Què ha de passar, encara, perquè el malbaratament sigui perseguit penalment? Perquè l'enriquiment a través del joc es consideri una opció indecent, que cal gravar fiscalment molt per sobre dels impostos del treball, i no al revés, com ara? Què hem de fer perquè aquesta tendència a la banalització del turisme, de l'oci, de la cultura, sigui estigmatitzada per polítics i tertulians, considerada una vergonya nacional, una expressió de decadència inacceptable, que es troba a les antípodes del que volem per a les nostres vides, per al futur dels nostres fills, i terriblement lluny d'allò que té valor, dignitat i importància en el món?
De veritat, els que brindin per haver aconseguit portar Eurovegas al propi territori, simplement és que s'hauran begut l'enteniment. Per mi no s'hauria de fer enlloc. Però aquí mai de la vida. Coses així només van bé per reciclar diner negre, per atraure màfies, en definitiva per estimular tot el ventall de l'economia il·legal, a l'empara del joc i del “turisme de qualitat”. Quina barra!
Però, el que de veritat em preocupa, és tot alló que arribaria a fer-se malbé, per aconseguir un monstre d'aquest calibre, i que al cap de pocs anys serà un altre cúmul de runes que els nostres fills hauran de gestionar. Com si la porqueria que ja li hem deixat encara no fos prou.

[article publicat a l'edició per al Vallès Oriental d'El 9 Nou, el 5 de març de 2012]