De la necessitat, virtut

Amb això de les vacances pel mig, els 100 dies de gràcia que se’ls concedeixen a qualsevol govern s’acabaran, si fa no fa, pels pressupostos. Fins aleshores, la incertesa que presideix els equilibris actuals del consistori aconsella prudència en els pronunciaments. Ahir, en un acte sobri i sense efectes especials (retransmès, val la pena subratllar-ho, per Ràdio Silenci), es van presentar els 21 punts que fonamenten el pacte de govern entre CiU i ERC. Les formes i els propòsits no pinten malament, però això encara s’assembla massa a un programa electoral i l’essencial, com sempre, és el que ve després, és a dir la feina per concretar-ho. Tot i estar en minoria, el pacte bipartit de convergents i republicans té expectatives raonables de sortir-se’n. D’entrada, sumarà el vot del regidor popular de forma gairebé automàtica, i té altes probabilitats de poder comptar també amb el GiG. D’altra banda, dues de les tres forces que hi ha a l’oposició són les que van encetar molts dels projectes que queden com a herència de la legislatura anterior, de manera que difícilment podran posar-s’hi en contra. Tot plegat, si els cops de timó no arriben a ser bruscos, podem esperar-nos no diem una legislatura plàcida, però sí un nombre significatiu de decisions preses amb un alt grau de consens, com a mínim dins del ple.
Allà on el quadre polític queda més incert és en relació amb l’electorat. Tot just una setmana després de la consulta, ja es respirava un clima estrany: com si una petita multitud de garriguencs —vistos els resultats i, sobretot, el rumb de les negociacions— tingués de cop i volta el sentiment d’haver-se equivocat a l’hora de donar el seu vot (o de no donar-lo). En primer lloc, no podia resultar més evident el cost terrible de la fractura d’ERC. El gest d’orgull de l’exalcalde, en presentar candidatura pròpia, li ha tributat un reconeixement personal que però, a efectes pràctics, és avui políticament inservible —ni tampoc s’endevina una trajectòria de futur especialment prometedora per a la formació que lidera.
El cas del GiG és una mica més desconcertant, perquè la seva “no-opció valenta” en el moment de la investidura els ha convertit, de forma més o menys involuntària, en l’aliat decisiu pel retorn de Convergència a l’alcaldia. La seva renúncia davant d’una possibilitat tan clara d’assumir un paper protagonista en la legislatura que comença no és gaire comprensible per als votants, i fins als més benintencionats els ha quedat el dubte de quin era, doncs, l’objectiu de presentar candidatura. El malestar, de totes formes, ha arribat molt amunt en el si de la mateixa llista i el camí que ara els espera fa sens dubte més pujada, perquè el crèdit inicial, que se li va concedir gairebé de franc, per ser novetat, ara s’ha tornat més car, com les hipoteques. I compte, perquè en aquest panorama prou fragmentat ja ha tret cap una possible candidatura de les CUP.
El repte d’articular un espai de presència cívica en la presa de decisions polítiques queda, en definitiva, gairebé intacte. Finalment, el que jugarà un paper determinant serà, d’una banda, l’aportació d’idees i, de l’altra, la capacitat del món associatiu de “fer xarxa”, és a dir, reforçar les relacions des de la base i participar amb més força conjunta en els processos de decisió col·lectiva. Hem de parlar molt, sens dubte, del model de poble que tenim al cap, i sense quedar-nos en fórmules “políticament correctes”, com això del “creixement sostingut i equilibrat” que vol dir tot i res. Hem de parlar d’Agenda 21, és clar, i de participació i d’equipaments; tot, dins d’una visió de conjunt. Tan de bo puguem fer-ho amb informalitat i franquesa, dient pa al pa. Si fóssim capaços de transformar les necessitats en virtuts, aquesta legislatura podria ser realment fructífera, perquè de coses que ens fan falta, aquest cop, n’hi ha moltes.

(publicat al gar núm. 91, del 21 de setembre de 2007)