Electricitat estàtica

Serà un efecte col·lateral d’aquesta sequera tan dilatada i de la pluja que passa de llarg; o tal vegada són els hàbits de vida sedentària —massa hores asseguts al despatx o al cotxe o a tots dos, amb la sobrecàrrega que ens genera a la musculatura i a la columna i a l’esperit—; o potser l’excés d’exposició a pantalles —als abismes reals i virtuals que se’ns manifesten des d’aquesta superfície electritzada; o, sinó, deu ser la barreja subtilment verinosa de frivolitats i desgràcies que ens ofereix a diari la majoria de mitjans, en una desfilada de fragments sense connexió l’un amb l’altre, i menys amb nosaltres; o serà, finalment, que estem en precampanya, amb el desgast que això suposa per als darrers reductes d’equilibri i sensatesa; seran aquests o mil altres motius de caràcter econòmic, alimentari, eròtic o esportiu: el resultat és que el personal està que salta. El grau de combustibilitat dels ànims és altíssim i no fa gaire gràcia imaginar-se fins on poden arribar les conseqüències.
Veig, també, que s’imposa pel món un estil de comunicació primari, que ha destronat la subtilesa per la contundència, i on l’ús de l’insult directe ja no és mostra de mala educació sinó de coratge i valentia; ho he llegit, incrèdul, en un article d’Arturo Pérez-Reverte (“Permitidme tutearos, imbéciles”), que m’ha arribat via Internet per una amiga, on l’eminent acadèmic de la llengua s’esplaiava en improperis equànimement repartits entre tots els responsables d’educació haguts i per haver —això sí: sense avançar cap proposta.
En definitiva, que la mala bava avui té bona premsa; i tots, qui més qui menys, en secret o públicament, comencem a admirar els campions d’aquest joc d’aniquilar l’adversari, cada cop més estès, sense preguntar-nos si és aquest, de veritat, el món en què tenim ganes de viure.
En un cert sentit Bush ha guanyat, perquè la lògica de la guerra preventiva ha esdevingut el principi guia en la majoria de conflictes públics i privats. “Qui pega primer pega dos cops”: la màxima és prehistòrica però comença a agradar-nos, i ja frisem perquè ens arribi el moment de poder-la posar en pràctica.
Aquesta càrrega d’electricitat estàtica tan bèstia, que fa saltar espurnes entre les persones al més mínim contacte, no deixa de caracteritzar, també, l’escenari incert del nostre consistori. Està clar que mentre regni sobirana la desconfiança entre les parts, que és la mare de tots els conflictes irresolubles, no ens en sortirem. Ni tan sols es podrà parlar dels problemes veritables del poble —aquells que sí admeten solució, perquè tenen fonament en la realitat i no en un bloqueig de la percepció mútua.
Des de la desconfiança, tot és error. I la cosa seguirà igual fins que als protagonistes —a tots, a cadascú— no se’ls acudeixi posar-se un instant a la pell de l’altre; fins que a l’enemic no començem a donar-li aigua i també pa, i en això descobrim que s’assembla a nosaltres molt més del que volíem creure.

(publicat al gar_109, el 15 de febrer de 2008)