Veure-les venir

La percepció de viure en un poble políticament dividit i anímicament crispat no em fa cap mena de gràcia. Les coses, ja se sap, no vénen perquè sí, i per cada collita de tempestes hi trobem una sembrada de vents que, com a mínim, l’explica. El problema, més aviat, és com podem sortir-nos-en, perquè l’engranatge del descrèdit és l’únic, en aquest món, que sempre està ben engreixat. El conflicte funciona com un mecanisme que s’alimenta sol, però que mai no soluciona els problemes dels quals havia sorgit, sinó que en genera de nous, normalment més trivials.
La realitat d’aquests darrers mesos ens planteja una situació crítica com no ens passava en moltes dècades; la dinàmica és general però també específica, perquè té a veure amb l’evolució del poble els darrers 15-20 anys. L’empenta del sector immobiliari i l’eufòria terciària dels anys de bonança han fet créixer la Garriga en nombre d’habitants molt més que en teixit productiu o equipaments. A mesura que es consolidava un perfil residencial-modernista fotogènic i vendible, s’abandonaven les arrels industrials i, abans, pageses. Aquest procés ha estat afavorit per una llarga etapa de governs poc o gens clarividents, i per un marc legal que obliga els municipis a consumir territori per oferir serveis. La sensació és que per massa temps l’acció política ha avançat per inèrcia, incapaç de veure-les venir.
Ara, davant d’un escenari que s’aproxima perillosament al col·lapse, la resposta política —més necessària que mai— hauria de guiar-se pel sentit pràctic i la màxima capacitat de generar consens. La moció de censura ha estat, al meu entendre, una premissa pèssima, de la qual tardarem qui sap quan a pagar la factura; ara, però, és el moment de deixar-se d’històries, perquè la prioritat urgentíssima és pensar, altre cop i definitivament, en allò que ens interessa com a comunitat.
Diguem-ho clar: quan és tot el sistema el que es para, amb un efecte dòmino que no sabem a qui deixarà indemne, el que resulta insostenible és entestar-se a bloquejar, des del govern, les poques coses que intenten activar-se —per molt que es justifiqui amb un discurs “políticament correcte”. D’aquí no gaire, serà l’imperatiu de la necessitat qui ens mani. Els que no sapiguem veure-ho venir, quedarem escombrats per l’escomesa dels fets.
La cosa és seriosa i ens demana, a tots, una actitud de mà estesa i, sobretot, de braç arromangat. No es tracta tant de fer-se els impecables i els purs com d’aconseguir salvar algun moble, d’aquí als propers anys. Per això, cal desplegar els millors dots d’enginy i de bon rotllo, i prendre posicions clares. El poble vol saber cadascú què proposa, sense ambigüitats quatripartites. D’altra banda, la tibantor i el descrèdit només es curen amb les bones maneres. Pel meu criteri, la tolerància zero cal aplicar-la també a qui aixeca la veu i perd les formes, sobretot si té un càrrec polític. Sempre som a temps de demanar disculpes, sempre tenim l’opció de corregir un error. L’orgull serà, amb el temps, de tots els plats el més amarg.
I si són importants les formes, no hi ha dubte que l’essencial, ara, és el fons. I això vol dir: com ens ho muntem per fer viable —econòmicament i social i ecològica i etc.— la comunitat de persones que volem viure en aquest municipi. La resposta no la té ningú i l’hem de buscar entre tots, amb humilitat i respecte. Però ja no serà suficient que cadascú es busqui la vida pel seu compte, com ens han acostumat. Quan el teixit és tan fràgil, només pot aguantar alguna cosa que s’assembli seriosament a una xarxa. Aquesta, al meu entendre, és la política que, entre tots, ens toca fer a partir d’ara, si és que comencem a veure-les venir.

[article aparegut al gar_149, del 6 de febrer de 2009]