Persistir

Vivim en una societat en què el zàping ha esdevingut metàfora d’un estat de la ment, i en què la publicitat sembla haver-se reservat la missió d’enaltir els vicis i fer-ne, quan no motiu d’orgull públic, almenys un nou estàndard de normalitat, molt útil per vendre. En un marc com aquest, queda poc marge per una virtut tan humil com la que expressa aquest verb: persistir.
Necessitàvem el senyor Guardiola per reconciliar-nos amb una saviesa antiquíssima (només caldria mirar-se, per exemple, quants cops surt la perseverància en l’I-Ching), que d’altra banda pertany a totes les cultures, és a dir, també a la nostra. Persistir en una idea —que s’ha mimat i aprofundit al llarg dels anys— i persistir en l’esforç per realitzar-la —disposats a aprendre dels errors, sense defallir—: aquesta és la recepta del Pep. I es veu que els resultats arriben. Fins i tot pels qui ens juguem partides vitals molt més transcendents en lligues força més recòndites, i sense disposar de tants mitjans, també arriben.
Quedi clar: el resultat no sempre és la victòria, però sí, en tot cas, l’honor i la millora. Ben mirat, si un es fixa en ell mateix, l’únic que ens podem exigir és seguir avançant en el camí que, honestament, considerem el correcte. La resta depèn massa de la fortuna, de l’atzar, de les circumstàncies. Ja no està a les nostres mans.
El que sí ens correspon, però, és l’opció de persistir, especialment en els moments més difícils, quan ja tot sembla perdut, quan falten els ànims i les forces, i tanmateix alguna cosa ens demana, o ens imposa, d’aguantar com sigui, de seguir-ho intentant, una vegada i una altra. Aquesta capacitat tan fonamental —de tornar a aixecar-se sempre que es cau—, s’anomena resiliència, i d’aquests temps ens fa molta falta.
El perill de persistir, òbviament, és que també es pot persistir en l’error. Això és, justament, el que passa tot sovint amb les equivocacions: que tenen l’estranya tendència a formar una cadena, com si fossin imantades, de manera que, després de la primera, en van venint segones, terceres i quartes, entre d’altres raons perquè no ens agrada reconèixer que ens equivoquem, o fins i tot no ho sabem veure, i així seguim fins que la bola no s’ha fet massa grossa.
Per això rectificar és doblement de savi: d’una banda, hi ha la dificultat del discerniment, que en aquest món de relativitats és enorme; i de l’altra, hi ha l’esforç terrible d’invertir la tendència de tots els desencerts acumulats.
El més fumut, però, és rectificar a destemps. Aquesta és una modalitat de tragèdia que ni els grecs, tal vegada, havien sabut tipificar. Això sol donar-se quan, després d’equivocar-te molt, arribes per fi a entendre el que seria el correcte, però has estat superat per les circumstàncies, de manera que la rectificació esdevé un nou error, gairebé pitjor que els anteriors. És la famosa síndrome d’Epaminondes, un conte deliciós i terrible que he conegut gràcies a la meva filla —és a dir, una mica tard. De vegades es podria arribar a pensar que més valdria persistir en l’error fins donar-li la volta i acabar per retrobar l’encert. Però aquí, tampoc, no hi ha cap garantia. Som lliures justament per això: perquè res ni ningú no ens pot estalviar aquesta mena de pugna personal entre assaig, error i rectificació. La matèria és tan espinosa que, qui la viu en carn pròpia, sap que no pot donar lliçons a ningú. Així, doncs, només ens queda que persistir en la recerca. I cadascú que faci el millor que pugui.

[article publicat al gar_185, del 28 de maig de 2010]