Nous experiments amb la veritat: el decreixement
La casualitat vol que comenci a escriure aquest article el dia 2 d’octubre, aniversari de naixement de Mohandas K. Gandhi, que ha estat proclamat Dia mundial de la noviolència per mantenir viu el seu llegat teòric i pràctic. “Els meus experiments amb la veritat” és el títol de l’autobiografia d’aquest home extraordinari, que va ser capaç d’assolir un resultat polític gairebé impensable, com ara la independència de la Índia, a través de la desobediència civil i altres formes de lluita noviolenta, moltes d’elles mai experimentades abans. Cal recordar, però, que al centre de la seva anàlisi Gandhi va posar l’objectiu de desfer aquells vincles econòmics que feien el seu país esclau, en part voluntari, del Regne Unit. La marxa de la sal i la crema de teixits -manifacturats a Anglaterra amb matèries primeres elaborades a Índia- van ser dos actes fortament simbòlics, que reivindicaven sobirania mitjançant la denúncia d’una situació de riquesa aparent i pobresa substancial. En canvi, Gandhi proposava un camí d’alliberament centrat en la sobrietat, és a dir, un estat de pobresa aparent però de riquesa substancial. És coneguda la seva frase que diu: “Hem de viure simplement, perquè d’altres puguin simplement viure”. Justícia social, ecologia i noviolència coincideixen aquí en un pensament sense amagatalls.
El nostre món segueix tenint una gran necessitat de fer experiments amb la veritat. El primer deure que ens pertoca és el de treure’ns la bena dels ulls. La informació fa temps que està disponible. El problema és que no recapacitem. Però aquest luxe no ens el podrem permetre gaire temps.
Temps de resposta
“Estem mirant d’esbrinar si encara és massa d’hora per afirmar amb certesa que ja hem fet massa tard”. Aquesta frase sobre el canvi climàtic pot molt bé aplicar-se també a la situació de crisi del sistema econòmic mundial. Això no pot seguir així. La dinàmica de creixement exponencial i accelerat a la qual hem sotmès l’ecosistema terrestre i les societats humanes, des de fa poc més de mig segle, ens du cap a un col·lapse assegurat. El Roto ho resumia perfectament en una de les seves vinyetes, on es veia una reunió d’alts executius al voltant d’una gran taula ovalada, i un ponent que els deia: “La destrucció del planeta és necessària per a la supervivència del sistema, i la destrucció del sistema és necessària per a la supervivència del planeta; què fem?”.
Com sabem, ha estat la multiplicació exponencial de tres factors el que ha fet possible que aquest sistema prosperés –això sí, durant un temps històricament molt curt i amb un repartiment molt desigual en el planeta: 1. L’energia (petroli abundant i barat); 2. El crèdit (diner abstracte en circulació accelerada); 3. L’imaginari (publicitat, comunicació i entreteniment globalitzats). Naturalment no són els únics, però certament els principals, per la importància específica de cadascú i per com es reforcen mútuament. Darrera de tots ells, però, cal no oblidar que hi ha el factor tecnològic i la força militar, que segueix sent, a escala mundial, el fonament últim de la “legitimitat” del poder, amagat mentre pugui, però també explícit sempre que calgui.
Tots coneixem l’importància enorme i el pes estratègic del petroli en conformar el món en què vivim. La lluita per aquest recurs només es veurà superada, potser, per la de l’aigua, en un termini de temps no gaire allunyat. Però sense petroli són impensables fenomens com la mobilitat globalitzada, l’extensió de les ciutats, la urbanització i l’abandonament del territori a escala mundial i també l’anomenada “revolució verda”, basada en una agricultura intensiva en energia, fertilitzants, pesticides i transport, és a dir, altre cop, petroli.
Aquesta injecció d’energia abundant i barata necessitava d’una expansió corresponent dels actius monetaris. L’abandonament del patró or ha donat via lliure a una desmaterialització progressiva del diner, que amb les TIC ha esdevingut definitiva i completa. Ara el diner és una pura abstracció comptable, basada principalment en la confiança, sobre la qual el poder estatal ha perdut el control. Els mecanismes d’expansió del crèdit són en mans de les banques, i la velocitat de circulació del diner en el mercat continu esborra fronteres però també arrasa economies. L’especulació financera, conjuntament amb la immobiliària, han anat inflant bombolles de deutes gegantines en mans d’un grup de persones reduït i sovint sense escrúpols, que amb el miratge de l’enriquiment han arribat a seduir, poc o molt, tots els sectors de la societat. Cap de nosaltres, pràcticament, se’n salva.
Aquesta operació de condicionament integral ha tingut, com a tercer protagonista, el món dels mitjans. El control de la informació, l’omnipresència de la publicitat, però sobretot l’ús de l’entreteniment com a bombolla virtual per distreure’ns de la realitat, han estat instruments d’una eficàcia enorme per transformar els ciutadans en consumidors i persuadir-nos que contraure deutes era no només possible, sinó necessari i saludable. Aquesta és la “colonització de l’imaginari” de la qual ens parla Serge Latouche: una visió del món obsessionada pels diners i el consum, on el “Bios”, el fenomen de la vida, té una posició marginal i subsidiària a la centralitat de l’economia i que considera el creixement com la solució única de tots els problemes, i no com el problema.
La suma d’aquests factors ens ha fet viure, des de fa un parell o tres de generacions, en un estat de consciència alterada, com sota els efectes d’unes drogues potentíssimes. Ens hem sentit omnipotents, invulnerables, cultes, meravellosos, envejables. Era mentira. Només estàvem malgastant un capital de recursos naturals que no era nostre i uns diners que no teníem, per viure molt per damunt de les nostres possibilitats i suplantar la realitat amb un conjunt de ficcions intercanviables. Així no es pot seguir, i tanmateix resulta que tampoc podem deixar-ho. Som addictes a una forma de vida insostenible, la qual cosa és un problema seriós. Només cal preguntar-se què ha de passar, encara, perquè tots plegats recapacitem.
S’ha acabat la festa
Estem al pic del petroli. Si no és ara, serà en pocs anys. Totes les previsions ho diuen. Per qui no sap què vol dir, estem en el punt més alt de la curva d’extracció del total de petroli disponible: a partir d’aquí, allò que fins ara ha estat barat i abundant esdevindrà en poc temps escàs i car. Fixem-nos com el preu del cru torna a pujar. Ja hem vist en 2008 què va passar amb l’encariment dels combustibles: sectors sencers parats, començant pel transport. Estanteries buides als súpers. Som més fràgils del que ens pensem. I això, quan arribi de veritat, no tindrà volta enrera. D’altra banda el clima ens està dient que prou. Que ja ens hem passat. No es poden cremar tan de pressa les reserves d’hidrocarburs impunement. El mal que fem al planeta també el fem a nosaltres mateixos. Els indicis es comencen a fer evidents.
Abans d’això, les bombolles especulatives ens han esclatat a les mans. El sistema està pràcticament en bancarrota. Comencem a tocar pobresa aquí, al costat de casa, o fins i tot a dins. Ens enfadem amb el govern de torn, pel costum de culpar algun altre. Però tots, d’una manera o altra, hem compartit el somni d’un enriquiment ràpid, sense esforç. Aquest miratge postmodern ara ens sembla gairebé sinistre, a mesura que es vagi entreveient la magnitud de l’engany. És clar, nosaltres ho hem somiat i altres ho han fet. Els plats trencats són més d’ells que nostres. A alguns els tocaria pagar molt més. Però a la festa hi èrem tots. Tots hi combregàvem. Hem de ser-ne conscients.
Sobretot, cal ser realistes: la democràcia que coneixem també és filla d’aquesta opulència fictícia. Ella també és una democràcia drogada, sobredimensionada, que participa del sistema econòmic i al seu torn l’alimenta, com s’ha vist amb el sector immobiliari, que ha estat una de les fonts principals del seu finançament. El sistema polític ha acceptat que la lluita pel domini s’hagi traslladat als mercats, i que, després de von Klausewitz, ara sigui l’economia la continuació de la guerra amb altres mitjans. Art i ciència no s’hi oposen amb suficient energia: més aviat ajuden, especialment la segona, aplicant els seus coneixements a la tecnologia en benefici dels accionistes, més que de la humanitat. Així doncs, vivim en una situació real de conflicte, no declarat encara que obert, i tot sovint sagnant, però perfectament maquillat pels mecanismes de la publicitat, de la informació i, en ocasions, fins i tot de la cultura. Podem seguir ballant aquest vals fins que el Titanic no s’enfonsi –malgrat saber que no hi ha bots salvavides per a tothom. O bé podem triar despertar-nos abans i donar un cop de timó.
Canvi de rumb
El col·lapse del sistema tot just acaba de començar. Els indicis que el feien previsible, fins i tot inevitable, es coneixien fa temps. El decreixement no només intenta organitzar-los en un discurs coherent, sinó que ens dóna arguments per concloure que abandonar aquest sistema, a part de necessari, és desitjable. La felicitat no creix en paral·lel al PIB. Un cop que s’ha cobert un llindar de necessitats bàsiques, el benestar no és proporcional als diners o les possessions que tenim. Ben al contrari, ens emmalaltim d’estrés i desarrelament, i això no es cura amb més despesa sanitària. El que cal és un canvi en les formes de vida, en la manera de pensar i organitzar el món. I aquest canvi és millor fer-ho per opció voluntària que com a conseqüència d’una evolució social catastròfica. No cal un excès d’imaginació per pensar que un escenari d’aquest tipus és possible. Encara no fa cent anys que Europa ha estat arrasada per feixismes d’índole diversa. És suficient llegir un bon resum històric per entendre que la diferència no és tanta. Aquest cop, però, no s’hi val a badar.
La força militar ens treu força civil per resoldre els problemes estructurals i bàsics. No sortirem endavant sense el coratge del desarmament i la desmilitarització. La retòrica de la seguretat és absurda quan el que està en risc és el Bios, l’ecologia, el teixit de la vida, quelcom que amb les armes mai no es defensa: només s’estripa.
La ideologia del creixement és la transposició econòmica de l’instint de conquesta i de la lògica imperial. Aquest imaginari ha arribat al seu fi, amb tots els mites que l’han acompanyat: el de la força, del triomf, de la superioritat dels guanyadors. Necessitem descolonitzar el nostre imaginari, pensar la realitat des d’un altre lloc, disposats a abandonar unes premisses obsoletes i nefastes. Hem d’assumir l’escassetat, buscar la suficiència, enaltir la cooperació i la solidaritat, creure que si no intentem fer-ho junts, no ens en sortirem. Cal salvar l’ecologia, no el nostre grup. I això vol dir pensar la realitat en termes d’interdependència. El concepte de sobirania s’ha d’aplicar en primer lloc a la base concreta de la vida: la capacitat alimentària, energètica, metabòlica d’un territori i de la comunitat que l’habita. Està aquí la base de qualsevol riquesa viva i duradora, a la qual nosaltres hi afegim treball i coneixement, que són la part de patrimoni que hi podem aportar. Però sobirania vol dir saber viure amb allò que tenim. Abans era una obvietat, ara ens sembla un absurd. Ben mirat, això ens dóna la mesura de la irrealitat en què ens hem acostumat a viure.
Tenim poques dècades per intentar deshabituar-nos de les drogues del petroli, del deute, de la riquesa barata, de l’intercanvi desigual, i concebre una vida més equitativa, més sòbria i més sana. L’alternativa és acceptar que definitivament sigui la violència la força que domini el món. Si no fem res, ho tenim assegurat. Però el sistema que s’enfonsa és justament aquest. Tenim, per tant, una oportunitat real, malgrat que es pugui veure minsa, de concebre i experimentar un itinerari diferent. El decreixement podria ser paraula inspiradora per a tots aquells que vulguin provar-ho. Amb modèstia, començant en la petita escala. Però conscients que és d’un projecte polític que es tracta. Un dels pocs que encara intentin ser profundaments humans, i realistes, i ecològics. Un nou experiment amb la veritat, equitatiu i noviolent.
[Aquest és el text íntegre d'un article que em va demanar la revista Eines, i que s'ha publicat en una versió simplificada per falta d'espai].
El nostre món segueix tenint una gran necessitat de fer experiments amb la veritat. El primer deure que ens pertoca és el de treure’ns la bena dels ulls. La informació fa temps que està disponible. El problema és que no recapacitem. Però aquest luxe no ens el podrem permetre gaire temps.
Temps de resposta
“Estem mirant d’esbrinar si encara és massa d’hora per afirmar amb certesa que ja hem fet massa tard”. Aquesta frase sobre el canvi climàtic pot molt bé aplicar-se també a la situació de crisi del sistema econòmic mundial. Això no pot seguir així. La dinàmica de creixement exponencial i accelerat a la qual hem sotmès l’ecosistema terrestre i les societats humanes, des de fa poc més de mig segle, ens du cap a un col·lapse assegurat. El Roto ho resumia perfectament en una de les seves vinyetes, on es veia una reunió d’alts executius al voltant d’una gran taula ovalada, i un ponent que els deia: “La destrucció del planeta és necessària per a la supervivència del sistema, i la destrucció del sistema és necessària per a la supervivència del planeta; què fem?”.
Com sabem, ha estat la multiplicació exponencial de tres factors el que ha fet possible que aquest sistema prosperés –això sí, durant un temps històricament molt curt i amb un repartiment molt desigual en el planeta: 1. L’energia (petroli abundant i barat); 2. El crèdit (diner abstracte en circulació accelerada); 3. L’imaginari (publicitat, comunicació i entreteniment globalitzats). Naturalment no són els únics, però certament els principals, per la importància específica de cadascú i per com es reforcen mútuament. Darrera de tots ells, però, cal no oblidar que hi ha el factor tecnològic i la força militar, que segueix sent, a escala mundial, el fonament últim de la “legitimitat” del poder, amagat mentre pugui, però també explícit sempre que calgui.
Tots coneixem l’importància enorme i el pes estratègic del petroli en conformar el món en què vivim. La lluita per aquest recurs només es veurà superada, potser, per la de l’aigua, en un termini de temps no gaire allunyat. Però sense petroli són impensables fenomens com la mobilitat globalitzada, l’extensió de les ciutats, la urbanització i l’abandonament del territori a escala mundial i també l’anomenada “revolució verda”, basada en una agricultura intensiva en energia, fertilitzants, pesticides i transport, és a dir, altre cop, petroli.
Aquesta injecció d’energia abundant i barata necessitava d’una expansió corresponent dels actius monetaris. L’abandonament del patró or ha donat via lliure a una desmaterialització progressiva del diner, que amb les TIC ha esdevingut definitiva i completa. Ara el diner és una pura abstracció comptable, basada principalment en la confiança, sobre la qual el poder estatal ha perdut el control. Els mecanismes d’expansió del crèdit són en mans de les banques, i la velocitat de circulació del diner en el mercat continu esborra fronteres però també arrasa economies. L’especulació financera, conjuntament amb la immobiliària, han anat inflant bombolles de deutes gegantines en mans d’un grup de persones reduït i sovint sense escrúpols, que amb el miratge de l’enriquiment han arribat a seduir, poc o molt, tots els sectors de la societat. Cap de nosaltres, pràcticament, se’n salva.
Aquesta operació de condicionament integral ha tingut, com a tercer protagonista, el món dels mitjans. El control de la informació, l’omnipresència de la publicitat, però sobretot l’ús de l’entreteniment com a bombolla virtual per distreure’ns de la realitat, han estat instruments d’una eficàcia enorme per transformar els ciutadans en consumidors i persuadir-nos que contraure deutes era no només possible, sinó necessari i saludable. Aquesta és la “colonització de l’imaginari” de la qual ens parla Serge Latouche: una visió del món obsessionada pels diners i el consum, on el “Bios”, el fenomen de la vida, té una posició marginal i subsidiària a la centralitat de l’economia i que considera el creixement com la solució única de tots els problemes, i no com el problema.
La suma d’aquests factors ens ha fet viure, des de fa un parell o tres de generacions, en un estat de consciència alterada, com sota els efectes d’unes drogues potentíssimes. Ens hem sentit omnipotents, invulnerables, cultes, meravellosos, envejables. Era mentira. Només estàvem malgastant un capital de recursos naturals que no era nostre i uns diners que no teníem, per viure molt per damunt de les nostres possibilitats i suplantar la realitat amb un conjunt de ficcions intercanviables. Així no es pot seguir, i tanmateix resulta que tampoc podem deixar-ho. Som addictes a una forma de vida insostenible, la qual cosa és un problema seriós. Només cal preguntar-se què ha de passar, encara, perquè tots plegats recapacitem.
S’ha acabat la festa
Estem al pic del petroli. Si no és ara, serà en pocs anys. Totes les previsions ho diuen. Per qui no sap què vol dir, estem en el punt més alt de la curva d’extracció del total de petroli disponible: a partir d’aquí, allò que fins ara ha estat barat i abundant esdevindrà en poc temps escàs i car. Fixem-nos com el preu del cru torna a pujar. Ja hem vist en 2008 què va passar amb l’encariment dels combustibles: sectors sencers parats, començant pel transport. Estanteries buides als súpers. Som més fràgils del que ens pensem. I això, quan arribi de veritat, no tindrà volta enrera. D’altra banda el clima ens està dient que prou. Que ja ens hem passat. No es poden cremar tan de pressa les reserves d’hidrocarburs impunement. El mal que fem al planeta també el fem a nosaltres mateixos. Els indicis es comencen a fer evidents.
Abans d’això, les bombolles especulatives ens han esclatat a les mans. El sistema està pràcticament en bancarrota. Comencem a tocar pobresa aquí, al costat de casa, o fins i tot a dins. Ens enfadem amb el govern de torn, pel costum de culpar algun altre. Però tots, d’una manera o altra, hem compartit el somni d’un enriquiment ràpid, sense esforç. Aquest miratge postmodern ara ens sembla gairebé sinistre, a mesura que es vagi entreveient la magnitud de l’engany. És clar, nosaltres ho hem somiat i altres ho han fet. Els plats trencats són més d’ells que nostres. A alguns els tocaria pagar molt més. Però a la festa hi èrem tots. Tots hi combregàvem. Hem de ser-ne conscients.
Sobretot, cal ser realistes: la democràcia que coneixem també és filla d’aquesta opulència fictícia. Ella també és una democràcia drogada, sobredimensionada, que participa del sistema econòmic i al seu torn l’alimenta, com s’ha vist amb el sector immobiliari, que ha estat una de les fonts principals del seu finançament. El sistema polític ha acceptat que la lluita pel domini s’hagi traslladat als mercats, i que, després de von Klausewitz, ara sigui l’economia la continuació de la guerra amb altres mitjans. Art i ciència no s’hi oposen amb suficient energia: més aviat ajuden, especialment la segona, aplicant els seus coneixements a la tecnologia en benefici dels accionistes, més que de la humanitat. Així doncs, vivim en una situació real de conflicte, no declarat encara que obert, i tot sovint sagnant, però perfectament maquillat pels mecanismes de la publicitat, de la informació i, en ocasions, fins i tot de la cultura. Podem seguir ballant aquest vals fins que el Titanic no s’enfonsi –malgrat saber que no hi ha bots salvavides per a tothom. O bé podem triar despertar-nos abans i donar un cop de timó.
Canvi de rumb
El col·lapse del sistema tot just acaba de començar. Els indicis que el feien previsible, fins i tot inevitable, es coneixien fa temps. El decreixement no només intenta organitzar-los en un discurs coherent, sinó que ens dóna arguments per concloure que abandonar aquest sistema, a part de necessari, és desitjable. La felicitat no creix en paral·lel al PIB. Un cop que s’ha cobert un llindar de necessitats bàsiques, el benestar no és proporcional als diners o les possessions que tenim. Ben al contrari, ens emmalaltim d’estrés i desarrelament, i això no es cura amb més despesa sanitària. El que cal és un canvi en les formes de vida, en la manera de pensar i organitzar el món. I aquest canvi és millor fer-ho per opció voluntària que com a conseqüència d’una evolució social catastròfica. No cal un excès d’imaginació per pensar que un escenari d’aquest tipus és possible. Encara no fa cent anys que Europa ha estat arrasada per feixismes d’índole diversa. És suficient llegir un bon resum històric per entendre que la diferència no és tanta. Aquest cop, però, no s’hi val a badar.
La força militar ens treu força civil per resoldre els problemes estructurals i bàsics. No sortirem endavant sense el coratge del desarmament i la desmilitarització. La retòrica de la seguretat és absurda quan el que està en risc és el Bios, l’ecologia, el teixit de la vida, quelcom que amb les armes mai no es defensa: només s’estripa.
La ideologia del creixement és la transposició econòmica de l’instint de conquesta i de la lògica imperial. Aquest imaginari ha arribat al seu fi, amb tots els mites que l’han acompanyat: el de la força, del triomf, de la superioritat dels guanyadors. Necessitem descolonitzar el nostre imaginari, pensar la realitat des d’un altre lloc, disposats a abandonar unes premisses obsoletes i nefastes. Hem d’assumir l’escassetat, buscar la suficiència, enaltir la cooperació i la solidaritat, creure que si no intentem fer-ho junts, no ens en sortirem. Cal salvar l’ecologia, no el nostre grup. I això vol dir pensar la realitat en termes d’interdependència. El concepte de sobirania s’ha d’aplicar en primer lloc a la base concreta de la vida: la capacitat alimentària, energètica, metabòlica d’un territori i de la comunitat que l’habita. Està aquí la base de qualsevol riquesa viva i duradora, a la qual nosaltres hi afegim treball i coneixement, que són la part de patrimoni que hi podem aportar. Però sobirania vol dir saber viure amb allò que tenim. Abans era una obvietat, ara ens sembla un absurd. Ben mirat, això ens dóna la mesura de la irrealitat en què ens hem acostumat a viure.
Tenim poques dècades per intentar deshabituar-nos de les drogues del petroli, del deute, de la riquesa barata, de l’intercanvi desigual, i concebre una vida més equitativa, més sòbria i més sana. L’alternativa és acceptar que definitivament sigui la violència la força que domini el món. Si no fem res, ho tenim assegurat. Però el sistema que s’enfonsa és justament aquest. Tenim, per tant, una oportunitat real, malgrat que es pugui veure minsa, de concebre i experimentar un itinerari diferent. El decreixement podria ser paraula inspiradora per a tots aquells que vulguin provar-ho. Amb modèstia, començant en la petita escala. Però conscients que és d’un projecte polític que es tracta. Un dels pocs que encara intentin ser profundaments humans, i realistes, i ecològics. Un nou experiment amb la veritat, equitatiu i noviolent.
[Aquest és el text íntegre d'un article que em va demanar la revista Eines, i que s'ha publicat en una versió simplificada per falta d'espai].
posted by stefano at 3:49 p. m.
0 comments
