Patologies del canvi i pedagogia de les catàstrofes
[Aquest article, que hem escrit a quatre mans amb el filòsof i amic Oriol Leira, acaba de ser publicat al monogràfic "Decreixement econòmic: nous arguments sobre els límits del creixement", núm. 202 de la revista Nous horitzons].
Per qui no se n'havia adonat, les societats humanes estan en zona catastròfica. Un dels darrers tocs de campana ens ha arribat d'una dimensió, la nuclear, que no ens resulta gens estranya: Txernòbil és un nom encara viu a la memòria. El nou nom del desastre és Fukushima. Quan encara els efectes del tsunami a l’Índic, del cicló Katrina a New Orleans o del terratrèmol a Haití (per destacar-ne alguns) ens resulten ben presents, el terratrèmol del Japó i el tsunami derivat, amb accident nuclear inclòs, han sacsejat de nou la consciència planetària. Quina responsabilitat en tenim, els humans, en tot això — i més concretament les nostres societats i el seu model de consum, basat en el creixement econòmic il·limitat?
Els defensors del model sostenen que es tracta de “catàstrofes naturals”, és a dir, fenomens que no ha causat l’home, i dels quals no en tenim cap responsabilitat; més aviat són els riscos als que estem exposats. Però Ulrich Beck els replica que aquest és un concepte erroni, perquè “la naturalesa no en sap de catàstrofes, sinó més aviat de processos de transformació dramàtics que es converteixen en catàstrofes en l’horitzó de referència de la civilització humana. La decisió de construir centrals nuclears en zones sísmiques no és un fenomen natural, sinó una decisió política”. I també ho és, sens dubte, apostar per un model energètic basat en recursos no renovables — i així seguidament.
“Llisquem cap a la catàstrofe” (Antonio Rodríguez de la Heras): els esdeveniments són tossuts, i no comparteixen la nostra predisposició a distreure'ns, fet que ens genera un malestar difús, que incomoda. Però, en definitiva, aprenem alguna cosa? La “pedagogia de les catàstrofes” intenta aprofundir les claus per interpretar aquest fenomen estrany, d'un malestar que en la majoria de casos no genera cap mena de reacció, ans al contrari: més aviat resignació o invisibilitat. Les preguntes són: per què, malgrat les evidències, no fem res per canviar? què cal que passi — què cal que ens passi — per poder canviar? Què cal canviar?
Evidències inadvertides
Fa temps que ens resistim a les evidències. Per què? “Estem intentant esbrinar si encara és massa d’hora per tenir la certesa que ja hem fet massa tard”, va declarar un dels experts que estudiava el canvi climàtic. Una sentència que s’ha formulat de moltes maneres al llarg de la història (Diògenes, Nietzsche...).
No es tracta, aquí, de fer un inventari dels esdeveniments i dades d'aquest escenari que Ignacio Ramonet va qualificar de “catàstrofe perfecta”: les hemeroteques en van plenes i donen compte sobradament de la situació crítica en què ens trobem. Pel que fa a la percepció del problema, hi ha hagut una evolució, amb tres fases ben diferenciades. La primera, després de la publicació dels informes Meadows sobre Els límits del creixement, ha estat la de reconèixer el problema. Les tendències energètiques i climàtiques van permetre detectar amb un cert antícip un més que probable escenari de col·lapse. Un cop reconegut el problema per part de la comunitat internacional, hem entrat a la segona fase, amb la convocatòria de les primeres cimeres internacionals (Rio, Kyoto...), que pretenien restablir un ambient d'optimisme, en un intent de reformar el sistema productiu sense renunciar al creixement il·limitat (“desenvolupament sostenible”). Però aquestes han estat oportunitats perdudes, fugides endavant, perquè s’ha volgut pal·liar els símptomes, més que no pas abordar les causes. Ara som a la tercera fase, on l’optimisme s’ha convertit en resignació, on els fracassos de la comunitat internacional s’han anat repetint un darrere l’altre (acords de Kyoto, cimera del clima a Copenague). És un moment d’incertesa, entre d'altres raons perquè sembla que no ens acabem de creure la gravetat de la situació.
Sovint s’ha dit que la renúncia al nostre model de vida és potser l’argument més determinant per entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant les evidències. Ara bé, la complexitat del tema requereix una anàlisi més minuciosa.
“Una de les característiques de la catàstrofe és que s’avisa i es nega a la vegada; aquest joc d’avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral·lel a la negació per part dels poders establerts — ja que qualsevol denúncia de risc d’una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders. En els principis d’una catàstrofe, uns l’anuncien i altres — els més — la neguen” (Antonio Rodríguez de la Heras). Les evidències ja no són fenòmens aïllats, són avisos reiterats que no volem escoltar. La magnitud del problema i la manca de voluntat o la incapacitat de rectificar ens du a ignorar-les. De vegades, fins i tot quan és clara la necessitat de canviar de camí, les circumstàncies obliguen a seguir endavant, com passa en una autopista, que hem de seguir avançant fins que no hi ha una sortida.
Durant els anys 80, els moviments ecologistes van utilitzar la imatge del fre d’emergència, com a símbol de la necessitat d'una intervenció ràpida davant dels riscos mediambientals i l’impacte nociu de les noves tecnologies. La societat va accionar (tímidament) el fre d'emergència, però el resultat ha estat insuficient. Es diu que el sistema surt reforçat de tota crisi, pels mecanismes immunològics que aquesta genera. Avui, la idea del fre d’emergència ha quedat desdibuixada, també a través d'una normativa dissuasòria molt estricta que envolta el seu ús, en els trens i més enllà.
Un aspecte molt important que permet entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant de les evidències és la relació entre accident i velocitat. Paul Virilio defensa que “avui en dia hem inventat un temps accidental. És a dir, un instant que no participa ni del passat ni del futur i que és fonamentalment inhabitable.” Un accident és algun tipus de ruptura amb la continuïtat. Vivim en un temps en què la velocitat marca un trencament amb el passat i el futur. Som “subjectes dromològics” perquè vivim en la instantaneïtat, la ubiqüitat i la immediatesa, que ens han portat al límit del nostre propi poder, amb l’amenaça d’haver-lo de delegar en màquines (ordinadors, contestadors automàtics, aparells eficaços en l’ordre d’aquest acceleració del temps que se li escapa per complet a l’home). Perdem la “profunditat de camp” i això degrada les nostres relacions amb el nostre medi ambient. Bauman ho concreta encara més quan diu que “l´encogiment de l´espai elimina el flux del temps. Els habitants del primer món vivim en un present permanent, passem per una successió d'episodis higiènicament aïllats del seu passat i del seu futur. Estem sempre ocupats i sempre “ens falta temps”, ja que els moments no es dilaten — una experiència idèntica a la del temps “ple a vessar””. En aquest sentit, una de les patologies de la velocitat és que la capacitat de reaccionar a temps per poder corregir el nostre rumb és cada cop més petita o gairebé nul·la. Sabem que els avions per poder fer una maniobra necessiten començar-la molt temps abans d’arribar al lloc on l'han d'efectuar.
La reacció davant d’una situació límit ve condicionada per la percepció que es té del perill. En aquest sentit torna a la memòria la història de la granota de Bateson. Imaginem que agafem una cassola plena d'aigua, posem a dins una granota i escalfem l'aigua molt suaument; tant, que per la granota no hi hagi cap moment en què pugui percebre la variació tèrmica respecte el moment anterior. Si falta aquesta capacitat de discernir la diferència entre una temperatura “suportable” i una temperatura “letal”, la granota acabarà bullida perquè mai no arribarà a poder decidir quan és el moment de saltar fora de la cassola. La pregunta és, doncs, quan serem capaços de visualitzar el perill: potser quan sigui massa tard?
Cal destacar, d'altra banda, el paper paralitzant de l’excés d’informació. Aquesta és com una substància que ens permet mantenir la nostra lucidesa (sabem perfectament quina és la nostra situació) però paralitza del tot la nostra capacitat d’actuar, a l’estil de la substància subministrada als gats que l’escriptor Murakami descriu en una escena esfereïdora de la seva novel·la “Kafka a la platja”.
El fet és que, per poder percebre la magnitud del risc del nostre model de vida (les evidències inadvertides) i poder reaccionar decididament, i així assumir el principi de responsabilitat envers les generacions que encara no han nascut (Hans Jonas) cal, tal i com defensa Bateson, un canvi de premisses (no podem fer servir les mateixes ulleres per veure la realitat), i aquest, sens dubte, és l’aprenentatge més difícil.
Els obstacles
Quins són els obstacles amb què ens enfrontem? El primer és la mateixa hipercomplexitat del nostre món. Per una banda, tenim massa informació per processar, embrutida amb molta informació irrellevant (i costa molt destriar el gra de la palla). Per altra banda, hi ha massa atomització en la societat i l’entramat institucional és gairebé inabastable (com si la burocràcia que descrivia Kafka hagués arribat al zenit). En aquest sentit és força aclaridora la reflexió lúcida que fa Bauman del viatge que fa la societat occidental cap a una modernitat cada cop més “líquida”, “desregulada”, “autovigilada” i “auocontrolada” pels mateixos dominats.
Aquesta realitat líquida troba la seva legitimació en els dogmes del màrqueting que dominen el nostre sistema de pensament. L’obligació de donar missatges positius, de transmetre una imatge d’èxit, de no voler descobrir els propis punts febles, etc. són els principis bàsics sobre els quals es van conformant els anhels dels membres de la nostra societat. I així, aquesta construcció, aquesta falsificació sistemàtica, es converteix en el nou estàndard de “veritat”.
Sens dubte tenim l’imaginari colonitzat (Latouche). Ens resulta més agradable escoltar el cant de les sirenes, preferim no haver de renunciar ni als nostres privilegis reals, ni als imaginaris, i en el fons, mal que ens pesi, ens sentim identificats amb la frase de Georges Bush jr., quan va afirmar amb tota rotunditat que “el nostre nivell de vida no és negociable”. Vivim un estat d’addicció i ens costa desintoxicar-nos perquè constantment anem rebent inputs massa llaminers. I per acabar-ho d’adobar, estem lligats en una roda on l’urgent ho és sempre tant, que el moment de l’important mai no arriba.
Tanmateix, la catàstrofe és, avui, la previsió més realista del que ens pot passar en un lapse de temps no gaire llunyà. Estem exposats a una col·lecció de bombes de rellotgeria que coneixem abastament: la climàtica, l’energètica, la financera, la demogràfica, la hídrica, l’alimentària... Aquests darrers anys hem patit els sotracs de la crisi financera, i ara estem a les portes del pic del petroli, amb les conseqüències del declivi energètic (R. Fernández Durán) que pot precipitar l’esclat de les altres bombes...; tot plegat, referma la relliscosa inclinació cap a un escenari catastròfic.
Al mateix temps, ens trobem que aquells qui ens prevenen sobre les catàstrofes que s’apropen són vistos com a profetes del malastruc. Una de les reflexions més interessants sobre una possible “pedagogia de les catàstrofes” és la que ens va oferir Jean-Pierre Dupuy, que en un text recent va recollir unes consideracions de Gunther Anders al voltant de la història mítica de Noè i el diluvi universal (citat per Marco Deriu). Noé, tip d’anunciar constantment una catàstrofe que no arribava i que ningú no es prenia seriosament, va decidir presentar-se a la plaça pública vestit de dol. Quan la gent se li acostava per interessar-se pels seus morts, Noé els deia que els difunts eren ells. La gent se’n reia i quan li preguntaven quan havia passat l’esdeveniment ell responia que demà, i que ell era allà amb ells per poder invertir el temps i plorar avui els morts de demà, perquè demà passat serà massa tard. Un cop a casa, Noé va rebre la visita d’un fuster, d’un paleta... bé la resta de la història ja la coneixem (la construcció de l’arca).
Les sacsejades
Per sortir de l’estat de passivitat hipnòtica, no hi ha res millor que una clatellada. Gairebé tothom ha experimentat l’estat de lucidesa, malgrat que passatgera, després del xoc. Un dels exemples més recents ha estat la reacció del govern alemany davant l’accident nuclear de Fukushima i la pressió de l’opinió pública (la clatellada electoral que ha rebut la cancellera) que l’ha obligat a revisar el seu programa nuclear.
El problema és com dilatar-ne la memòria. No resulta gens fàcil, perquè no podem oblidar que una altra patologia de la velocitat és l’absència de memòria a llarg termini. Així ho resumeix Aldous Huxley: “que els homes no aprenen de la història és la més important de totes les lliçons de la història”. Fa només uns mesos que els governs europeus, i concretament l’alemany, havien desbloquejat la moratòria nuclear allargant la vida de les centrals i fins i tot obrint la possibilitat de fer-ne de noves. Quan temps trigarem a trobar-nos-hi de nou? Com podem tatuar-nos la pell per tal de no oblidar-ho i així evitar recaure-hi? Paul Virilio proposa impulsar museus de les catàstrofes i fins i tot estudis universitaris.
Però, tal i com ens recorda Serge Latouche, les conseqüències de les clatellades també poden anar en el mal sentit. En un dels seus llibres més recents, N. Klein defensa que el poder (l’oligarquia neoliberal i neoconservadora) se n’aprofita alegrament de les catàstrofes, i fins i tot en provoca per tal d’imposar les seves solucions, desastroses per a les classes populars però beneficioses als seus interessos a curt termini (polítiques de l’administració Bush a Luisiana i Iraq). El poder alimenta el descontrol per poder justificar un augment de control: és l’estat d’emergència sistemàtic. O també exerceix un control ideològic sobre la societat, com en el cas desconcertant de la societat japonesa. El filòsof japonès Tetsuji Iseda considera que no només no es relaciona Hiroshima i Nagasaki amb Fukushima, sinó que majoritàriament hi ha confiança en el missatge de la indústria nuclear que defensa la seguretat de les centrals i veu necessària l’energia nuclear. Només els afectats (Centre d’informació nuclear dels ciutadans de Takagi) en són una excepció.
Les pistes
Cal imaginar la catàstrofe com alguna cosa real que pot passar (o ja està passant), per poder evitar el pitjor i l’irreversible. Visualitzant-la trobem les raons suficients per intentar respondre la pregunta que queda oberta: què cal canviar? Què podem canviar? Una pedagogia del canvi demana persones sensibles “que perceben el malestar de la catàstrofe... que no han d’estar tocades per la divinitat... atentes al món... perceben amb més claredat i intensitat que altres” (Rodríguez de las Heras). No podem esperar que el sistema canviï per generació espontània: hem de ser nosaltres els que donem el pas.
Per respondre aquesta pregunta podem seguir algunes pistes. La primera i fonamental comença per anar reconquerint els espais colonitzats per la ideologia dominant, com són els de la intel·ligència i el temps. La primera rebel·lió passa per la indisponibilitat a la manipulació sistemàtica (informació i comunicació), és a dir no ser-ne subjectes actius ni passius. En aquest sentit és bo que ens concebem i organitzem com a nusos d’una xarxa, o xarxa de xarxes, és a dir com a sinapsis d’una intel·ligència col·lectiva.
Hauríem de poder gestionar el nostre temps com a recurs propi, gairebé com una part de la nostra energia personal. Hem d’aconseguir reapropiar-nos del nostre temps, dilatar-lo des de dins, i no permetre que l’encongiment de l’espai i la velocitat en bloquegin el flux (Bauman). Hem de retrobar temps. Sinó no hi haurà canvi.
També seria bo de pensar en termes generacionals. Adonar-nos que en dues generacions hem perdut gran part del patrimoni de coneixements i experiències que han estat el dels nostres besavis. Preguntar-nos quin bagatge poden necessitar les generacions que ens segueixen per fer front a la realitat que els estem lliurant. Per poder recuperar el flux perdut del temps i tornar a vincular el present amb el passat i el futur cal tenir en compte la relació entre edat, experiència vital i intel·lectual, reptes col·lectius, etc. En aquest sentit seria instructiu recordar-nos també del nadius americans en la presa de decisions: tenir en compte les conseqüències fins a set generacions després. Ara n’hi diem el principi de prudència.
Potser seria interessant que els joves redescobrissin la generació dels avis, especialment si són vius i lluitadors. Entendre quina ha estat la seva vida, en quines circumstàncies han viscut. Una pista la podríem trobar en l’èxit de vendes entre el jovent de l’opuscle Indigneu-vos l’autor del qual és un filòsof lluitador de més de 90 anys, Stéphane Hessel. I pel que fa el potencial de la gent gran, cal recordar una reflexió que va fer Mary Catherine Bateson, a Barcelona, fa quinze anys, quan va senyalar que avui tenim les primeres generacions de persones jubilades amb energies, temps, coneixements i recursos. I que podrien ser actors d'un canvi.
Ja en l’esfera axiològica, ens trobem amb la necessitat de reinventar valors, o redescobrir-los. Sobretot, obrir la porta a una era postmaterialista (J. Pigem) que ens permeti donar màxima importància a les coses que no es paguen amb diners i recuperar els valors compartits, els relacionals. Davant del poder descarat de l’abstracció cal oposar la dignitat obstinada de la vida concreta. En aquest sentit seria bo recuperar figures del pensament una mica oblidades, com la del nordamericà H. Thoreau, que va glossar amb profunditat valors necessaris pel canvi com el de la no cooperació o la desobediència civil.
Ens cal abandonar el model de l’èxit televisat i fugir de la necessitat de la resposta massiva, que avui es busca en les xarxes socials, per poder retrobar la mesura de la reciprocitat, base fonamental per enfortir el teixit relacional. Cal arribar fins allà on es pot correspondre. Per poder-ho aconseguir, cal renunciar al mite de la velocitat, això sí, sense renunciar al moviment.
I per acabar, la difícil empresa de substituir l’ideal d’excel·lència pel de suficiència, és a dir, assolir la qualitat necessària amb la mínima dispersió de materials, energia i temps. Deixant enrere l’elitisme com a model implícit, cal concentrar els majors esforços en resoldre les necessitats de base de tothom i no les pseudonecessitats dels privilegiats. I no ens confonguem: això no significa caure en els errors de l’anomenada “societat del benestar”, on la gent ens hem convertit en simples usuaris de serveis sense cap mena de compromís. Al contrari, seria bo entrar en la lògica dels béns comuns i formar en aquesta lògica les generacions que pugen.
Paradoxalment, caldria prioritzar com a bé comú (positivament) l’escassetat, començant per la del petroli, de l’aigua, del sòl... Això implica modificar la piràmide productivista: les progressions geomètriques haurien de donar pas a les aritmètiques i fins i tot les negatives (estalvi, decreixement), en l’ús de recursos com el petroli.
I — perquè no! — reciclar l’imaginari urbà, recuperant la idea de complementarietat urbs/rural (rurbans?) que permeti entre altres coses una relocalització de les relacions econòmiques i una vinculació més estreta entre productor i consumidor (traçabilitat...).
De ben segur que el lector pot considerar que ens hem deixat aspectes importants, sobretot iniciatives que estan en marxa. Els límits d'espai obliguen a seleccionar, per això hem parlat només de pistes. De totes maneres, és suficient una mirada atenta a la realitat per descobrir-hi un seguit d'iniciatives. Nosaltres recomanem treure el cap en dues experiències il·lustratives, seguint-li el rastre a la Xarxa: les Transition towns i el Consens de Barcelona. O potser caldria anar a l'encontre de la gent que ha decidit ocupar les places per expressar la seva indisponibilitat a seguir pel mateix camí.
Stefano Puddu i Oriol Leira
Referències bibliogràfiques
Zygmunt Bauman, Globalització. Les conseqüències humanes, 2001, Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil, 2003; La modernidad líquida, 2003
Ulirch Beck, La indústria nuclear contra si misma. 2011.
Marco Deriu, Il dolce avvenire, Reggio Emilia, 2009
Ramón Fernández Durán, La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, 2011.
Hans Jonas, El principio de responsabilidad, ensayo de una ètica para la civilización tecnológica, 1995.
Naomi Klein, La doctrina del shock, 2007
Serge Latouche, La apuesta por el decrecimiento, 2009; La catastrophe de Fukushima sera-t-elle pédagogique? (article a la premsa francesa), 2011.
Jordi Pigem, Bona crisi, 2010.
Antonio Rodríguez de las Heras, La lógica borrosa, entrevista de Fidel Moreno, 2011.
Paul Virilio, La vitesse de liberation, 1995; L’accident originel, 2005.
www.barcelonaconsensus.org
Per qui no se n'havia adonat, les societats humanes estan en zona catastròfica. Un dels darrers tocs de campana ens ha arribat d'una dimensió, la nuclear, que no ens resulta gens estranya: Txernòbil és un nom encara viu a la memòria. El nou nom del desastre és Fukushima. Quan encara els efectes del tsunami a l’Índic, del cicló Katrina a New Orleans o del terratrèmol a Haití (per destacar-ne alguns) ens resulten ben presents, el terratrèmol del Japó i el tsunami derivat, amb accident nuclear inclòs, han sacsejat de nou la consciència planetària. Quina responsabilitat en tenim, els humans, en tot això — i més concretament les nostres societats i el seu model de consum, basat en el creixement econòmic il·limitat?
Els defensors del model sostenen que es tracta de “catàstrofes naturals”, és a dir, fenomens que no ha causat l’home, i dels quals no en tenim cap responsabilitat; més aviat són els riscos als que estem exposats. Però Ulrich Beck els replica que aquest és un concepte erroni, perquè “la naturalesa no en sap de catàstrofes, sinó més aviat de processos de transformació dramàtics que es converteixen en catàstrofes en l’horitzó de referència de la civilització humana. La decisió de construir centrals nuclears en zones sísmiques no és un fenomen natural, sinó una decisió política”. I també ho és, sens dubte, apostar per un model energètic basat en recursos no renovables — i així seguidament.
“Llisquem cap a la catàstrofe” (Antonio Rodríguez de la Heras): els esdeveniments són tossuts, i no comparteixen la nostra predisposició a distreure'ns, fet que ens genera un malestar difús, que incomoda. Però, en definitiva, aprenem alguna cosa? La “pedagogia de les catàstrofes” intenta aprofundir les claus per interpretar aquest fenomen estrany, d'un malestar que en la majoria de casos no genera cap mena de reacció, ans al contrari: més aviat resignació o invisibilitat. Les preguntes són: per què, malgrat les evidències, no fem res per canviar? què cal que passi — què cal que ens passi — per poder canviar? Què cal canviar?
Evidències inadvertides
Fa temps que ens resistim a les evidències. Per què? “Estem intentant esbrinar si encara és massa d’hora per tenir la certesa que ja hem fet massa tard”, va declarar un dels experts que estudiava el canvi climàtic. Una sentència que s’ha formulat de moltes maneres al llarg de la història (Diògenes, Nietzsche...).
No es tracta, aquí, de fer un inventari dels esdeveniments i dades d'aquest escenari que Ignacio Ramonet va qualificar de “catàstrofe perfecta”: les hemeroteques en van plenes i donen compte sobradament de la situació crítica en què ens trobem. Pel que fa a la percepció del problema, hi ha hagut una evolució, amb tres fases ben diferenciades. La primera, després de la publicació dels informes Meadows sobre Els límits del creixement, ha estat la de reconèixer el problema. Les tendències energètiques i climàtiques van permetre detectar amb un cert antícip un més que probable escenari de col·lapse. Un cop reconegut el problema per part de la comunitat internacional, hem entrat a la segona fase, amb la convocatòria de les primeres cimeres internacionals (Rio, Kyoto...), que pretenien restablir un ambient d'optimisme, en un intent de reformar el sistema productiu sense renunciar al creixement il·limitat (“desenvolupament sostenible”). Però aquestes han estat oportunitats perdudes, fugides endavant, perquè s’ha volgut pal·liar els símptomes, més que no pas abordar les causes. Ara som a la tercera fase, on l’optimisme s’ha convertit en resignació, on els fracassos de la comunitat internacional s’han anat repetint un darrere l’altre (acords de Kyoto, cimera del clima a Copenague). És un moment d’incertesa, entre d'altres raons perquè sembla que no ens acabem de creure la gravetat de la situació.
Sovint s’ha dit que la renúncia al nostre model de vida és potser l’argument més determinant per entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant les evidències. Ara bé, la complexitat del tema requereix una anàlisi més minuciosa.
“Una de les característiques de la catàstrofe és que s’avisa i es nega a la vegada; aquest joc d’avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral·lel a la negació per part dels poders establerts — ja que qualsevol denúncia de risc d’una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders. En els principis d’una catàstrofe, uns l’anuncien i altres — els més — la neguen” (Antonio Rodríguez de la Heras). Les evidències ja no són fenòmens aïllats, són avisos reiterats que no volem escoltar. La magnitud del problema i la manca de voluntat o la incapacitat de rectificar ens du a ignorar-les. De vegades, fins i tot quan és clara la necessitat de canviar de camí, les circumstàncies obliguen a seguir endavant, com passa en una autopista, que hem de seguir avançant fins que no hi ha una sortida.
Durant els anys 80, els moviments ecologistes van utilitzar la imatge del fre d’emergència, com a símbol de la necessitat d'una intervenció ràpida davant dels riscos mediambientals i l’impacte nociu de les noves tecnologies. La societat va accionar (tímidament) el fre d'emergència, però el resultat ha estat insuficient. Es diu que el sistema surt reforçat de tota crisi, pels mecanismes immunològics que aquesta genera. Avui, la idea del fre d’emergència ha quedat desdibuixada, també a través d'una normativa dissuasòria molt estricta que envolta el seu ús, en els trens i més enllà.
Un aspecte molt important que permet entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant de les evidències és la relació entre accident i velocitat. Paul Virilio defensa que “avui en dia hem inventat un temps accidental. És a dir, un instant que no participa ni del passat ni del futur i que és fonamentalment inhabitable.” Un accident és algun tipus de ruptura amb la continuïtat. Vivim en un temps en què la velocitat marca un trencament amb el passat i el futur. Som “subjectes dromològics” perquè vivim en la instantaneïtat, la ubiqüitat i la immediatesa, que ens han portat al límit del nostre propi poder, amb l’amenaça d’haver-lo de delegar en màquines (ordinadors, contestadors automàtics, aparells eficaços en l’ordre d’aquest acceleració del temps que se li escapa per complet a l’home). Perdem la “profunditat de camp” i això degrada les nostres relacions amb el nostre medi ambient. Bauman ho concreta encara més quan diu que “l´encogiment de l´espai elimina el flux del temps. Els habitants del primer món vivim en un present permanent, passem per una successió d'episodis higiènicament aïllats del seu passat i del seu futur. Estem sempre ocupats i sempre “ens falta temps”, ja que els moments no es dilaten — una experiència idèntica a la del temps “ple a vessar””. En aquest sentit, una de les patologies de la velocitat és que la capacitat de reaccionar a temps per poder corregir el nostre rumb és cada cop més petita o gairebé nul·la. Sabem que els avions per poder fer una maniobra necessiten començar-la molt temps abans d’arribar al lloc on l'han d'efectuar.
La reacció davant d’una situació límit ve condicionada per la percepció que es té del perill. En aquest sentit torna a la memòria la història de la granota de Bateson. Imaginem que agafem una cassola plena d'aigua, posem a dins una granota i escalfem l'aigua molt suaument; tant, que per la granota no hi hagi cap moment en què pugui percebre la variació tèrmica respecte el moment anterior. Si falta aquesta capacitat de discernir la diferència entre una temperatura “suportable” i una temperatura “letal”, la granota acabarà bullida perquè mai no arribarà a poder decidir quan és el moment de saltar fora de la cassola. La pregunta és, doncs, quan serem capaços de visualitzar el perill: potser quan sigui massa tard?
Cal destacar, d'altra banda, el paper paralitzant de l’excés d’informació. Aquesta és com una substància que ens permet mantenir la nostra lucidesa (sabem perfectament quina és la nostra situació) però paralitza del tot la nostra capacitat d’actuar, a l’estil de la substància subministrada als gats que l’escriptor Murakami descriu en una escena esfereïdora de la seva novel·la “Kafka a la platja”.
El fet és que, per poder percebre la magnitud del risc del nostre model de vida (les evidències inadvertides) i poder reaccionar decididament, i així assumir el principi de responsabilitat envers les generacions que encara no han nascut (Hans Jonas) cal, tal i com defensa Bateson, un canvi de premisses (no podem fer servir les mateixes ulleres per veure la realitat), i aquest, sens dubte, és l’aprenentatge més difícil.
Els obstacles
Quins són els obstacles amb què ens enfrontem? El primer és la mateixa hipercomplexitat del nostre món. Per una banda, tenim massa informació per processar, embrutida amb molta informació irrellevant (i costa molt destriar el gra de la palla). Per altra banda, hi ha massa atomització en la societat i l’entramat institucional és gairebé inabastable (com si la burocràcia que descrivia Kafka hagués arribat al zenit). En aquest sentit és força aclaridora la reflexió lúcida que fa Bauman del viatge que fa la societat occidental cap a una modernitat cada cop més “líquida”, “desregulada”, “autovigilada” i “auocontrolada” pels mateixos dominats.
Aquesta realitat líquida troba la seva legitimació en els dogmes del màrqueting que dominen el nostre sistema de pensament. L’obligació de donar missatges positius, de transmetre una imatge d’èxit, de no voler descobrir els propis punts febles, etc. són els principis bàsics sobre els quals es van conformant els anhels dels membres de la nostra societat. I així, aquesta construcció, aquesta falsificació sistemàtica, es converteix en el nou estàndard de “veritat”.
Sens dubte tenim l’imaginari colonitzat (Latouche). Ens resulta més agradable escoltar el cant de les sirenes, preferim no haver de renunciar ni als nostres privilegis reals, ni als imaginaris, i en el fons, mal que ens pesi, ens sentim identificats amb la frase de Georges Bush jr., quan va afirmar amb tota rotunditat que “el nostre nivell de vida no és negociable”. Vivim un estat d’addicció i ens costa desintoxicar-nos perquè constantment anem rebent inputs massa llaminers. I per acabar-ho d’adobar, estem lligats en una roda on l’urgent ho és sempre tant, que el moment de l’important mai no arriba.
Tanmateix, la catàstrofe és, avui, la previsió més realista del que ens pot passar en un lapse de temps no gaire llunyà. Estem exposats a una col·lecció de bombes de rellotgeria que coneixem abastament: la climàtica, l’energètica, la financera, la demogràfica, la hídrica, l’alimentària... Aquests darrers anys hem patit els sotracs de la crisi financera, i ara estem a les portes del pic del petroli, amb les conseqüències del declivi energètic (R. Fernández Durán) que pot precipitar l’esclat de les altres bombes...; tot plegat, referma la relliscosa inclinació cap a un escenari catastròfic.
Al mateix temps, ens trobem que aquells qui ens prevenen sobre les catàstrofes que s’apropen són vistos com a profetes del malastruc. Una de les reflexions més interessants sobre una possible “pedagogia de les catàstrofes” és la que ens va oferir Jean-Pierre Dupuy, que en un text recent va recollir unes consideracions de Gunther Anders al voltant de la història mítica de Noè i el diluvi universal (citat per Marco Deriu). Noé, tip d’anunciar constantment una catàstrofe que no arribava i que ningú no es prenia seriosament, va decidir presentar-se a la plaça pública vestit de dol. Quan la gent se li acostava per interessar-se pels seus morts, Noé els deia que els difunts eren ells. La gent se’n reia i quan li preguntaven quan havia passat l’esdeveniment ell responia que demà, i que ell era allà amb ells per poder invertir el temps i plorar avui els morts de demà, perquè demà passat serà massa tard. Un cop a casa, Noé va rebre la visita d’un fuster, d’un paleta... bé la resta de la història ja la coneixem (la construcció de l’arca).
Les sacsejades
Per sortir de l’estat de passivitat hipnòtica, no hi ha res millor que una clatellada. Gairebé tothom ha experimentat l’estat de lucidesa, malgrat que passatgera, després del xoc. Un dels exemples més recents ha estat la reacció del govern alemany davant l’accident nuclear de Fukushima i la pressió de l’opinió pública (la clatellada electoral que ha rebut la cancellera) que l’ha obligat a revisar el seu programa nuclear.
El problema és com dilatar-ne la memòria. No resulta gens fàcil, perquè no podem oblidar que una altra patologia de la velocitat és l’absència de memòria a llarg termini. Així ho resumeix Aldous Huxley: “que els homes no aprenen de la història és la més important de totes les lliçons de la història”. Fa només uns mesos que els governs europeus, i concretament l’alemany, havien desbloquejat la moratòria nuclear allargant la vida de les centrals i fins i tot obrint la possibilitat de fer-ne de noves. Quan temps trigarem a trobar-nos-hi de nou? Com podem tatuar-nos la pell per tal de no oblidar-ho i així evitar recaure-hi? Paul Virilio proposa impulsar museus de les catàstrofes i fins i tot estudis universitaris.
Però, tal i com ens recorda Serge Latouche, les conseqüències de les clatellades també poden anar en el mal sentit. En un dels seus llibres més recents, N. Klein defensa que el poder (l’oligarquia neoliberal i neoconservadora) se n’aprofita alegrament de les catàstrofes, i fins i tot en provoca per tal d’imposar les seves solucions, desastroses per a les classes populars però beneficioses als seus interessos a curt termini (polítiques de l’administració Bush a Luisiana i Iraq). El poder alimenta el descontrol per poder justificar un augment de control: és l’estat d’emergència sistemàtic. O també exerceix un control ideològic sobre la societat, com en el cas desconcertant de la societat japonesa. El filòsof japonès Tetsuji Iseda considera que no només no es relaciona Hiroshima i Nagasaki amb Fukushima, sinó que majoritàriament hi ha confiança en el missatge de la indústria nuclear que defensa la seguretat de les centrals i veu necessària l’energia nuclear. Només els afectats (Centre d’informació nuclear dels ciutadans de Takagi) en són una excepció.
Les pistes
Cal imaginar la catàstrofe com alguna cosa real que pot passar (o ja està passant), per poder evitar el pitjor i l’irreversible. Visualitzant-la trobem les raons suficients per intentar respondre la pregunta que queda oberta: què cal canviar? Què podem canviar? Una pedagogia del canvi demana persones sensibles “que perceben el malestar de la catàstrofe... que no han d’estar tocades per la divinitat... atentes al món... perceben amb més claredat i intensitat que altres” (Rodríguez de las Heras). No podem esperar que el sistema canviï per generació espontània: hem de ser nosaltres els que donem el pas.
Per respondre aquesta pregunta podem seguir algunes pistes. La primera i fonamental comença per anar reconquerint els espais colonitzats per la ideologia dominant, com són els de la intel·ligència i el temps. La primera rebel·lió passa per la indisponibilitat a la manipulació sistemàtica (informació i comunicació), és a dir no ser-ne subjectes actius ni passius. En aquest sentit és bo que ens concebem i organitzem com a nusos d’una xarxa, o xarxa de xarxes, és a dir com a sinapsis d’una intel·ligència col·lectiva.
Hauríem de poder gestionar el nostre temps com a recurs propi, gairebé com una part de la nostra energia personal. Hem d’aconseguir reapropiar-nos del nostre temps, dilatar-lo des de dins, i no permetre que l’encongiment de l’espai i la velocitat en bloquegin el flux (Bauman). Hem de retrobar temps. Sinó no hi haurà canvi.
També seria bo de pensar en termes generacionals. Adonar-nos que en dues generacions hem perdut gran part del patrimoni de coneixements i experiències que han estat el dels nostres besavis. Preguntar-nos quin bagatge poden necessitar les generacions que ens segueixen per fer front a la realitat que els estem lliurant. Per poder recuperar el flux perdut del temps i tornar a vincular el present amb el passat i el futur cal tenir en compte la relació entre edat, experiència vital i intel·lectual, reptes col·lectius, etc. En aquest sentit seria instructiu recordar-nos també del nadius americans en la presa de decisions: tenir en compte les conseqüències fins a set generacions després. Ara n’hi diem el principi de prudència.
Potser seria interessant que els joves redescobrissin la generació dels avis, especialment si són vius i lluitadors. Entendre quina ha estat la seva vida, en quines circumstàncies han viscut. Una pista la podríem trobar en l’èxit de vendes entre el jovent de l’opuscle Indigneu-vos l’autor del qual és un filòsof lluitador de més de 90 anys, Stéphane Hessel. I pel que fa el potencial de la gent gran, cal recordar una reflexió que va fer Mary Catherine Bateson, a Barcelona, fa quinze anys, quan va senyalar que avui tenim les primeres generacions de persones jubilades amb energies, temps, coneixements i recursos. I que podrien ser actors d'un canvi.
Ja en l’esfera axiològica, ens trobem amb la necessitat de reinventar valors, o redescobrir-los. Sobretot, obrir la porta a una era postmaterialista (J. Pigem) que ens permeti donar màxima importància a les coses que no es paguen amb diners i recuperar els valors compartits, els relacionals. Davant del poder descarat de l’abstracció cal oposar la dignitat obstinada de la vida concreta. En aquest sentit seria bo recuperar figures del pensament una mica oblidades, com la del nordamericà H. Thoreau, que va glossar amb profunditat valors necessaris pel canvi com el de la no cooperació o la desobediència civil.
Ens cal abandonar el model de l’èxit televisat i fugir de la necessitat de la resposta massiva, que avui es busca en les xarxes socials, per poder retrobar la mesura de la reciprocitat, base fonamental per enfortir el teixit relacional. Cal arribar fins allà on es pot correspondre. Per poder-ho aconseguir, cal renunciar al mite de la velocitat, això sí, sense renunciar al moviment.
I per acabar, la difícil empresa de substituir l’ideal d’excel·lència pel de suficiència, és a dir, assolir la qualitat necessària amb la mínima dispersió de materials, energia i temps. Deixant enrere l’elitisme com a model implícit, cal concentrar els majors esforços en resoldre les necessitats de base de tothom i no les pseudonecessitats dels privilegiats. I no ens confonguem: això no significa caure en els errors de l’anomenada “societat del benestar”, on la gent ens hem convertit en simples usuaris de serveis sense cap mena de compromís. Al contrari, seria bo entrar en la lògica dels béns comuns i formar en aquesta lògica les generacions que pugen.
Paradoxalment, caldria prioritzar com a bé comú (positivament) l’escassetat, començant per la del petroli, de l’aigua, del sòl... Això implica modificar la piràmide productivista: les progressions geomètriques haurien de donar pas a les aritmètiques i fins i tot les negatives (estalvi, decreixement), en l’ús de recursos com el petroli.
I — perquè no! — reciclar l’imaginari urbà, recuperant la idea de complementarietat urbs/rural (rurbans?) que permeti entre altres coses una relocalització de les relacions econòmiques i una vinculació més estreta entre productor i consumidor (traçabilitat...).
De ben segur que el lector pot considerar que ens hem deixat aspectes importants, sobretot iniciatives que estan en marxa. Els límits d'espai obliguen a seleccionar, per això hem parlat només de pistes. De totes maneres, és suficient una mirada atenta a la realitat per descobrir-hi un seguit d'iniciatives. Nosaltres recomanem treure el cap en dues experiències il·lustratives, seguint-li el rastre a la Xarxa: les Transition towns i el Consens de Barcelona. O potser caldria anar a l'encontre de la gent que ha decidit ocupar les places per expressar la seva indisponibilitat a seguir pel mateix camí.
Stefano Puddu i Oriol Leira
Referències bibliogràfiques
Zygmunt Bauman, Globalització. Les conseqüències humanes, 2001, Comunidad. En busca de seguridad en un mundo hostil, 2003; La modernidad líquida, 2003
Ulirch Beck, La indústria nuclear contra si misma. 2011.
Marco Deriu, Il dolce avvenire, Reggio Emilia, 2009
Ramón Fernández Durán, La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, 2011.
Hans Jonas, El principio de responsabilidad, ensayo de una ètica para la civilización tecnológica, 1995.
Naomi Klein, La doctrina del shock, 2007
Serge Latouche, La apuesta por el decrecimiento, 2009; La catastrophe de Fukushima sera-t-elle pédagogique? (article a la premsa francesa), 2011.
Jordi Pigem, Bona crisi, 2010.
Antonio Rodríguez de las Heras, La lógica borrosa, entrevista de Fidel Moreno, 2011.
Paul Virilio, La vitesse de liberation, 1995; L’accident originel, 2005.
www.barcelonaconsensus.org
posted by stefano at 11:50 p. m.
0 comments
