Damunt la falla

L'arribada d'un terratrèmol acostuma a ser un fet poc comprensible per a qui ignora l'existència de les plaques tectòniques. Les sacsejades a la superfície no sempre donen pistes clares sobre les dinàmiques profundes que les originen. Així, les mobilitzacions ciutadanes que han aparegut l'any 2011 a diferents punts del planeta plantegen una dialèctica complexa entre els símptomes —les reivindicacions, el "discurs", la presa de les places— i el metabolisme general, l'estat de salut del sistema, amb les seves premisses i regles de funcionament. Cal ser molt atrevits per aventurar un diagnòstic sense ser metges, però la malaltia és un fenomen de la vida i, com a éssers vius que som, ens convé esforçar-nos a entendre-la.

En termes generals, tenim davant dels ulls les primeres mostres del potencial de desestabilització d'un model que ha estat capaç de generar unes promeses altament desitjables —democràcia, benestar econòmic, protecció social... —, però que s'està demostrant incapaç de mantenir. El "fi de la història" agafa avui un sentit imprevist, i ens indica la impotència d'un sistema que ja no pot sostenir els seus assoliments ni satisfer les expectatives creades, a causa de la poca consciència de les condicions que ho fan possible.

Com sabem, en els darrers cinquanta-seixanta anys, una minoria d'habitants d'aquest planeta ens hem vist implicats en el procés d'afirmació d'una forma de vida basada en la desmesura, en una il·lusió d'abundància portada fins a extrems impensables. La base primera d'aquest fenomen ens va venir d'una disponibilitat energètica extraordinària, vinculada a un ús sense fre dels combustibles fòssils, un capital finit i no renovable. Aquesta injecció d'energia abundant i barata va impulsar la coneguda dinàmica de creixement que, en poc més de dues generacions, ha transformat de manera fulgurant i irreversible l'estructura social, els valors, els hàbits i els coneixements en què es basa la nostra vida; hem estat catapultats en una postmodernitat líquida, globalitzada, terciaritzada, hipercomplexa, hiperconnectada, hiperconsumista; la mateixa onada d'abundància va alimentar una democràcia hipertròfica, amb privilegis i complicitats que arrelaven i s'estenien a tot arreu. La sensació de potència titànica associada a aquest creixement ha generat un sentiment de llibertat absoluta, una falta de límits que ha esdevingut el mantra de la nostra cultura; sense tenir present, però, la dependència que deriva d'aquesta aportació energètica, l'obligació i fins i tot l'esclavitud generada pel creixement constant i, menys encara, el malson ecològic que tot això desencadena, des del canvi climàtic en avall.

La globalització va néixer amb la revolució dels transports, gràcies al petroli barat, però el factor decisiu va ser la revolució digital, capaç de transformar en poques dècades tant les tecnologies productives com les de comunicació. El triomf de la codificació numèrica va determinar, en paral·lel, una dinàmica de sobreproducció, per una banda, i de desmaterialització, per l'altra. Hem estat inundats per una allau de mercaderies produïdes en sèrie a preus irrisoris, amb una aportació minvant de treball humà, mentre que factors immaterials i elements d'irrealitat esdevenen cada cop més determinants per a les nostres vides.

El canvi amb més repercussió d'aquest darrer mig segle, però, va ser la revolució de les finances, el sector que millor va saber aprofitar la potència de les TIC. Un cop abandonada la convertibilitat en or, la desmaterialització del diner i la potència de les tecnologies en xarxa van multiplicar el poder del capital fins a extrems al·lucinants. En un món de pantalles, la diferència entre realitat i simulacre és, en primer lloc, una qüestió de creença. Administrar el diner vol dir gestionar la confiança: ajudats pels mitjans de comunicació —unes eines de persuasió potentíssimes—, els poders financers han estat molt hàbils en fer-ho.

Petroli i pantalles canvien, doncs, la geografia del poder, que ja no correspon al mapa dels estats, i transcendeix, per tant, les institucions que els governen, és a dir, la política. En això estem, des de fa unes dècades: l'economia és qui domina el món i, dins l'economia, les finances. Aquest fet, però, suposa una subversió terrible i triple: 1) del pacte democràtic; 2) de la racionalitat econòmica; 3) de la compatibilitat ecològica. És a dir, dels pilars que fonamenten el nostre món.

Anem per parts. 1) Ens trobem davant d'una marginalització de facto de la política. Les cessions de sobirania cap a l'esfera economicofinancera són constants, i ja no es poden amagar més. Les decisions polítiques responen cada cop més a la necessitat de remunerar els capitals amb qui estan endeutats: les lleis d'equilibri pressupostari tenen com a clàusula d'obligat compliment la restitució del deute, amb els interessos corresponents, i el bé públic s'administra amb el que sobra. La vinculació dels líders polítics amb les oligarquies financeres és tan estreta, que estem acostumats a veure'ls passar d'un sector a l'altre amb la major desimboltura. Les grans fortunes financeres segueixen exemptes d'impostos, mentre el sistema fiscal estreny la seva xarxa recaptatòria damunt del simple ciutadà. El poder públic disposa de recursos insuficients per donar els serveis que els contribuents i els electors reclamen, i el pacte que fonamenta la representativitat ja és paper mullat. En aquestes circumstàncies, la democràcia s'ha convertit en una forma d'entreteniment televisat, encara avui hegemònic. Per sort, d'uns anys ençà ha aparegut la finestra d'Internet.

2) El problema que amenaça majorment la societat global és la metàstasi del capital financer, que és el fruit enverinat de la desregulació neoliberal que s'ha dut a terme amb plena complicitat política de governs i parlaments de tot el món, sense diferències significatives entre dretes i esquerres. Com a conseqüència d'això, les anotacions comptables han augmentat el seu volum i la seva velocitat de circulació de forma aberrant, superant fins a deu vegades (o més) el valor total de la riquesa real del planeta. La hiperactivitat especulativa ha configurat una irrealitat monetària de proporcions desorbitades, una bombolla de deute gegantina que ara es troba en fase d'implosió sense possibilitat d'aturada. No hi ha recursos en el món per tapar aquest forat negre. Les "finances creatives" han alimentat una confusió terrible entre l'estalvi i el deute, han afirmat la primacia de la taxa d'interès del diner sobre la creació de valor a través del treball, fins a degradar el principi de racionalitat econòmica al seu nivell més baix, que és el de la cobdícia: guanyar el màxim de diner amb el mínim d'esforç en el temps més curt.

3) La conseqüència més greu d'aquest estat de coses és l'alienació a la vida en què s'ha instal·lat la nostra civilització. Hem perdut qualsevol noció real i concreta del nostre grau de dependència dels grans cicles tròfics del planeta. La sobrecàrrega i sobreexplotació ecològica, des del punt de vista de la supervivència de l'espècie, és molt més greu i determinant que el deute financer, però la seva consideració en la presa de decisions és gairebé irrellevant. En natura, tot excés és tòxic, i una civilització fonamentada en l'excés no té altre destí que la sobredosi, el col·lapse per intoxicació.

En resum, l'actual estat del món és el resultat d'un abús de confiança de proporcions històriques. Milers de milions de ciutadans han arribat a creure en les promeses de felicitat, confort, riquesa, salut, bellesa, cultura i democràcia que el sistema oferia a tothom. Com al conte del Pinotxo, ens van enlluernar amb la imatge fantàstica d'un diner que es multiplica sol, i ens han fet esclaus d'aquesta quimera. El resultat és una suma d'insolvència econòmica, deslegitimació política i insostenibilitat ecològica, que són, en definitiva, manifestacions diverses d'un mateix descrèdit que podem dir-ne sistèmic; l'any 2011, aquesta "fallida tècnica" va esdevenir patent per a grans masses de ciutadans de països diferents, que van voler expressar la seva indignació i voluntat de canvi. Tothom comença a veure-ho: no tan sols el gegant té peus de fang, sinó que pretén seguir aixecant el seu edifici amb materials que va traient de la base. Això promet una caiguda estrepitosa, però els de les plantes altes ja tenen l'helicòpter preparat per a l'evacuació. Aquesta és la diferència entre l'1% que ha propiciat una catàstrofe de civilització, i el 99% restant que hi està atrapada, i en pagarà les conseqüències.

La gent prou feines té per intentar tirar endavant la seva vida personal i familiar, en un moment tan cru com aquest. Les xifres d'endeutament, d'atur, de patiment econòmic cada final de mes, són les d'una postguerra. Les armes de destrucció massiva, aquest cop, són financeres, especulatives. Ni ens hem adonat que ens atacaven, que dinamitaven la vida democràtica, que bombardejaven les nostres vides, i les dels que avui són joves, o nens, o encara han de néixer. El capitalisme es troba en ple epicentre d'una falla sísmica que tot just acaba de donar les primeres sacsejades. Si la indignació no aconsegueix generar idees de canvi real i substancial, vàlides per a una gran majoria, el futur se'ns presenta ben mogut.

[article aparegut al núm. 12 de "Per la pau", revista electrònica de l'ICIP, en un dossier dedicat al 15-M]

[ http://www.icip-perlapau.cat/revista/numero-12-marc-2012/ ]

Eurovegas, la megamàquina escurabutxaques

No deixa de causar-me estupefacció l'escassa presència d'opinadors i polítics disposats a manifestar un rebuig sense pal·liatius al projecte d'Eurovegas, un despropòsit de l'alçada d'un campanar (o d'un gratacel) disfressat de projecte d'estímul al creixement. Pel que es veu, encara ens enlluernen les promeses (sense garanties) de quantitats desorbitades de milions i de llocs de treball —o potser deu ser l'estètica lligada a la gran pantalla, al somni americà, a l'imaginari d'abundància en què hem viscut fins ara—, qui ho sap. De manera que aquesta trampa gegantina, feta per arreplegar diners de les butxaques d'uns mig rics (o no tant) per forrar les d'un mega-ric, i deixar caure unes quantes engrunes en un territori a canvi de la seva devastació, encara sembla un projecte vàlid als ulls de molta gent. I als nostres governants els sembla prou interessant com per fer qui sap quins esforços i concessions per intentar arrebassar-lo a Madrid. I la resta d'opinadors el consideren de prou entitat com per pensar que no podem posar-nos-hi en contra frontalment.
Dedueixo, doncs, que, per a moltes de les persones més ben preparades del nostre país, tot alló que ha passat en els darrers tres anys i mig no els ha suposat cap mena d'aprenentatge. Vol dir que encara els sembla prou bé la idea d'una economia-casino, tant si la fan els inversors en el mercat financer global, com si es tracta dels "turistes", a qui volem atraure a Catalunya per oferir-li aquesta mena d'oci tan instructiu i saludable.
Doncs no ens hem fet a la idea que la nostra civilització està agonitzant, amb un canvi climàtic que ens apreta al capdamunt i uns recursos en vies d'esgotament, que fan que el terra que trepitgem ressoni buit, de tant que l'hem anat buidant? I això sense parlar del megadeute planetari, aquesta estranya ficció que ens ofega de debó, i que ha estat creada per senyors com el que ens proposa aquest parc temàtic de l'economia escurabutxaques... No se'ns acut que tot això pot ser que s'esfondri, un dia? (potser no tan llunyà...)
Però no, el metall lluent és l'únic argument que estimula l'imaginació del nostre temps. Ens agrada seguir somiant que els diners es fan amb els diners, gairebé per art de màgia, en un moment d'inspiració i de sort... De manera que empresaris, executius i polítics van fent números, miren l'import de la inversió, el potencial de negoci, els llocs de treball, i ja deixa de tenir importància qualsevol altra consideració, ja tot són catifes vermelles i ponts d'or.
Ho trobo al·lucinant. Ens hem preguntat què significa per a l'ecologia del nostre territori un projecte semblant? Què significa per a la nostra cultura? Què significa per a la nostra dignitat de poble, i fins i tot diria de civilització? Què ha de passar, encara, perquè el malbaratament sigui perseguit penalment? Perquè l'enriquiment a través del joc es consideri una opció indecent, que cal gravar fiscalment molt per sobre dels impostos del treball, i no al revés, com ara? Què hem de fer perquè aquesta tendència a la banalització del turisme, de l'oci, de la cultura, sigui estigmatitzada per polítics i tertulians, considerada una vergonya nacional, una expressió de decadència inacceptable, que es troba a les antípodes del que volem per a les nostres vides, per al futur dels nostres fills, i terriblement lluny d'allò que té valor, dignitat i importància en el món?
De veritat, els que brindin per haver aconseguit portar Eurovegas al propi territori, simplement és que s'hauran begut l'enteniment. Per mi no s'hauria de fer enlloc. Però aquí mai de la vida. Coses així només van bé per reciclar diner negre, per atraure màfies, en definitiva per estimular tot el ventall de l'economia il·legal, a l'empara del joc i del “turisme de qualitat”. Quina barra!
Però, el que de veritat em preocupa, és tot alló que arribaria a fer-se malbé, per aconseguir un monstre d'aquest calibre, i que al cap de pocs anys serà un altre cúmul de runes que els nostres fills hauran de gestionar. Com si la porqueria que ja li hem deixat encara no fos prou.

[article publicat a l'edició per al Vallès Oriental d'El 9 Nou, el 5 de març de 2012]