Novetats en el proces

Bon dia,

l'acumulació de feina durant els darrers mesos de l'any m'ha dificultat enormement la tasca de mantenir-vos informats sobre l'evolució del procés per a la presentació d'una candidatura cívica a les properes eleccions municipals.
Malgrat que no hi van haver reunions oficials, s'ha intentat mantenir viu l'esperit de la iniciativa amb contactes més aviat personals, cercant consolidar un nucli mínim de persones disposades a tirar endavant aquesta aventura.
Poc abans de Nadal, s'ha produit un fet nou: vam entrar en contacte amb un altre grup que, en paral·lel, s'estava reunint amb la mateixa finalitat, amb una determinació bastant clara d'implicar-se fins on fes falta.

«El procés d'aquest grup va arrencar cap a finals de setembre de 2006, a partir de la reflexió sobre la conveniència de fer un pas endavant, valent, més enllà dels debats i de les pròpies reflexions, per intentar prendre part activa en la vida política municipal. Els motius i sentiments que inicialment van moure aquest procés són prou coneguts per la majoria de ciutadans de la Garriga: tristesa, ràbia, impotència, sensació que les coses es poden fer d'una altra manera, desencís davant la perspectiva política local... Com tot procés que sigui dinàmic —i aquest també ho és— entre sopars i xerrades, anades i vingudes de gent (cal tenir present que prendre part en un procés d'aquest tipus requereix de temps, ganes i molta energia) i després de posar-hi molt de cor, sabíem que també calia posar-hi el cap, i és en aquest moment quan es decideix d'establir un contacte entre els dos processos per poder sumar i no restar.»

Ens vam reunir abans de Nadal amb la consciència que ja no queda massa temps i que seria bo fer un primer pas per donar un senyal de presència i manifestar la nostra intenció. Vam decidir, doncs, que seria bo escriure una carta, que es publicaria als mitjans locals, per donar un tret de sortida públic al procés.

El segon pas és de fer els contactes necessaris, amb totes les entitats interessades, per posar en marxa una trobada oberta al poble per parlar de programa. Sabem que LG-Societat Civil té intenció de promoure altre cop un "fòrum civil de la paraula" o procés semblant i ens agradaria participar-hi, de la manera que s'acordi. Penseu també que el dia 30 hi ha "el Centre cívic a la plaça", una iniciativa de les associacions a la qual molts de nosaltres participarem des de les respectives entitats.

No sé si el resum ha estat prou exhaustiu però ara mateix no estic en condicions d'allargar-me més.
Qualsevol dubte m'ho consulteu i miraré de comentar-vos-ho.
M'agradaria rebre un retorn sobre l'escrit, si fos possible.

Moltes gràcies i fins aviat,

stefano

Art del possible?

«Política: curses de cavalls de Troia». L’encert d’aquesta definició de l’escriptor polonès Stanislaw Jerzy Lec només es mesura plenament en la proximitat d’unes eleccions. A hores d’ara, els grans triumfadors de la campanya d’enguany són, per a mi, els equips d’humoristes que, a la ràdio o a la tele, posen al descobert el costat ridícul de tot plegat. L’espectacle presenta un quadre psicòtic difícil d’analitzar: autisme, deliri, paranoia, obsessió...; tot es barreja en aquest festival descarat d’acusacions, retrets, promeses i autobombo.
El malalt és el sistema i qui més en pateix és el bé comú, una idea que tothom afirma defensar més que ningú però que, en mig de la pugna, tothom inevitablement trepitja. Així les coses, cal admetre que els partits són l’eix fonamental de la vida política i, alhora, el seu principal impediment. El ciutadà contempla aquesta paradoxa des d’una gran distància interior, convençut que l’embolic ja s’ha fet massa gran perquè algú com ell pugui fer-hi alguna cosa. Si els partits han esdevingut unes empreses que gestionen la representació, és a dir el poder, i els ciutadans els seus clients, reals o potencials, està clar que la política no pot ser altra cosa que campanyes de màrqueting i guerra de preus. Tanmateix, la insatisfacció és enorme i generalitzada.
La solució, per a mi, no està en reforçar un partit o un altre, sinó en fer créixer la capacitat de proposta i el pes polític de la societat civil. El bé comú es defensa millor des d’una posició que no és de part, sobretot en la petita escala d’una població com la nostra. Falta encara la pràctica participativa i la cultura d’una militància cívica, és a dir, no partidista, però la meva sensació és que els temps comencen a estar madurs.
L’anterior legislatura, pocs abans de les municipals, vam viure a la Garriga una experiència interessant: una trobada cívica per posar sobre la taula necessitats i problemes no resolts del poble, discutir-los i traslladar-los a les forces polítiques. Aquest «fòrum civil de la paraula» —així es va definir— va culminar en un acte públic on els cinc caps de llista van expressar el propi posicionament sobre les qüestions plantejades. Va ser un acte gairebé exemplar i una aportació molt interessant de la societat civil al debat polític. Només ens va faltar la capacitat de fer-ne un seguiment —amb pressió inclosa— al llarg de la legislatura, ja que, en aquella ocasió, es van dir coses que després no es van fer, i també se n’ha fet algunes que aleshores no es van dir —i valgui per tots el cas de la Sínia. Caldria reprendre aquesta iniciativa i també amplificar-la en processos com ara l’Agenda 21, on la societat civil s’implica per consensuar un seguit d’accions que es volen vinculants, governi qui governi.
El poder de cada persona, entesa com a ciutadana, es visualitza en el vot, però òbviament va molt més enllà: és també el poder d’informar-se i proposar, el de pensar la realitat fora dels esquemes donats, d’intercanviar idees i organitzar-se... —en resum, de crear noves opcions. Si volem que alguna cosa canviï, no es pot seguir fent sempre el mateix. O és que la política ja ha deixat de ser l’art del possible?

Stefano Puddu
(publicat al gar_053 | 27 octubre de 2006)