Trobada "decreixent" a Prada

El dimecres 22 d'agost, al vespre, va tenir lloc una trobada entre persones que venien de les dues bandes de Catalunya (nord i sud), per parlar de possibles iniciatives conjuntes per parlar sobre decreixement durant el proper curs —i especialment dins el marc de la Universitat Catalana d'Estiu.

Adjunto aquí el resum (en francés) que de la trobada ha fet el mateix Serge Latouche:

Compte rendu de la réunion du 22 août 2007à Prades, au restaurant catalan Casa Nostra.
Présents : Joandomenec Ros, responsable de l'Université Catalane d'été, Josep Puig, Marcel Coderch, Stefano Puddu, Jean Monestier, Léonard Pascal, Serge Latouche.
La séance s'ouvre à 19 heures par un apéritif local (Byrrh et citron). Josep Puig et Serge Latouche évoquent l'éventualité de faire un séminaire ou un colloque sur la décroissance rassemblant Catalans du Nord et du Sud à Saint Michel de Cuxa en 2008 dans le cadre de l'Université Catalane ou sous son patronage.
Joandomenec accueille l'idée très favorablement et nous informe que Cuxa n'est utilisé par l'Université que pour les concerts. Les travaux se déroulent au Lycée de Prades qui assure les repas et peut accueillir en période de vacances jusqu'à 500 personnes pour le couchage. Il n'y aurait pas de problème en août prochain d'inclure 2 journées sur la décroissance
dans le programme de l'Université d'été.
Stéfano, Léonard et Serge pensent que la période des vacances de printemps seraient plus intéressantes, sans exclure nécessairement une rebelote en été.
Compte tenu des contraintes diverses, disponibilité des Catalans du Sud, disponibilité du Lycée, vacances françaises, présence de Serge et de Jean-Louis Prat, il s'avère qu'une seule date est envisageable au printemps, à savoir le week-end des 18-20 avril. Les participants arriveraient le vendredi soir et repartiraient le dimanche soir. Sans trancher sur la formule entre un séminaire d'étude (30 à 50) ou un "grand" colloque" (200 personnes) avec des pleinières et des ateliers sur les expériences locales pratiques (Stefano), il semble souhaitable qu'une séance d'ouverture ou une table ronde finale publiques se tiennent à Saint Michel.
Sur le thème : un consensus se dégage sur celui proposé par Serge : "Eco-régionalisme et décroissance", qui permet d'aborder la question de la construction d'une société de décroissance à l'échelon d'une région comme la Catalogne ou d'une province comme le Roussillon. Ce thème au carrefour des réflexions sur la "biorégion" et sur le local (relocaliser) tant en termes écologiques, économiques que politiques convoquent aussi les commencements de réalisation et les tentatives et projets concrets.
Sur la langue : Catalan et français, et en cas de besoins traductions ponctuelles (en cas d'intervenants étrangers).
Les ressources locales seront en tout état de cause privilégiées.
Josep Puig, Stefano Puddu, Jean Monestier et Léonard Pascal constituent un embryon de comité d'organisation et s'engagent à maintenir le contact entre eux pour préciser les choses (en liaison avec Joandomenec Ros) et s'élargir en impliquant Jean-Louis Prat, Santiago Villanova, Sylvette Escazaaux, Anna Monjo, Oriol Leira et Joan Martinez Alier et en mobilisant les divers
réseaux (Entropia, Terra nova, Uzerda, Icaria, Illacrua, Eynoiseries...). Les choses devraient être calées pour Noël.
Après un dîner convivial correctement arrosé, la séance est levé à 22 heures.



D'esquerra a dreta: Joandomènech Ros, Léonard Pascal, Jean Monestier, Serge Latouche, Pep Puig i Marcel Coderch.
Jo sóc el que no es veu perquè estava darrere l'objectiu.

Comiat al Xiri

El dijous 16 d'agost, tot just tornat de Sardenya, vaig poder ser present a l'acte que donava el comiat a Lluís Maria Xirinacs i Damians, a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona la qual, tot i la seva dimensió i magnificència, va gairebé quedar petita, tantes eren les persones que van venir, des de tot Catalunya, per homenatjar-lo.
Va ser un acte d'una intensitat inusitada; són realment comptades les persones amb capacitat d'omplir Santa Maria del Mar amb tant amor, admiració i respecte. No sabria pas qui pot haver estat l'última a qui se li hagi reservat un tractament semblant, ni quina pugui ser la propera. Malgrat totes les polèmiques, Lluís Maria havia sabut fer-se estimar de debó.




Jo vaig tenir la sort de conèixer-lo de prop, a principis dels 90, com a alumne dels seus cursos, primer, i posteriorment com a amic; no vaig conèixer, en canvi, l'etapa de la transició, quan les seves accions noviolentes davant de la presó Model van ser un revulsiu per a la incipient democràcia i el van transformar en un referent polític per a tota una generació, —i aquesta també va ser potser una sort: la meva relació amb ell no va ser condicionada per aquest rol polític al qual, possiblement, ell no va voler renunciar mai. Per mi, Lluís Maria va ser sobretot una de les intel·ligències més dotades i de les persones més cultes que jo hagi conegut mai. L'originalitat del seu pensament és encara profundament desconeguda i caldran dècades per arribar a copsar-ne l'extensió i la profunditat —si és que mai se'n vulgui començar la tasca. D'altra banda, quan tractes de prop una personalitat d'aquest calibre, et trobes també davant de la constatació que, vistos de prop, els savis també són constel·lats de punts febles, als quals no s'escapen per molt que ho intentin.



De tota la cerimònia, —l'emoció de la qual va poder-se expressar finalment amb un aplaudiment que van haver de fer acabar al cap de vint minuts, enduent-se el taüt amb les despulles fora de l'església, perquè altrament hauria pogut durar molt més— amb qui em vaig sentir més identificat va ser amb el violoncel·lista qui, des de la més absoluta discreció i sense fer ús de micròfons, va tocar al començament i al final una de les maravelloses partites per a cel·lo sol de Johann Sebastian Bach.

Crec que, amb la seva mort, Lluís Maria ha fet realitat el que sempre, en el fons, havia volgut: poder triar el moment, el lloc i la manera de posar punt i final a la pròpia existència. Ha practicat una auto-eutanasia a l'estil de com ho feien cultures més antigues, on els vells saben quan ha vingut el dia per treure's del mig. A mi m'ha semblat un acte d'ecologia profunda. Em pregunto fins a quin punt hagin estat benignes amb ell el bosc i la nit que han acollit el seu acomiadar-se. Espero que hagi pogut fer-lo en pau amb ell mateix —ja que, amb el món, era bastant més difícil, i potser ni ell mateix no ho volia.

Apunts sobre la pedagogia de les catastrofes

[Encara que no tingui una relació directa amb la resta de continguts d'aquest bloc, adjunto un article, escrit a quatre mans amb Oriol Leira, filòsof i bon amic, que apareixerà al número d'agost de la revista Illacrua, actualitat i alternatives. És una reflexió embrionària, encara incomplerta, que apunta però cap a una problemàtica, al meu entendre, de gran importància.]

Amb aquest article hem intentat fer l’esforç d’assajar una primera aproximació a un concepte complex, no gens fàcil d’explicar i fàcilment tergiversable. Hem intentat obrir el meló d’una temàtica que no ve sola sinó que està estretament relacionada amb altres línies de discurs crític amb el pensament modern de marcat to positivista, economicista..., com és la del decreixement, de la qual Illacrua se n’ha fet ressó recentment.

La catàstrofe

Hem conegut dues maneres d’entendre el mot catàstrofe no necessàriament incompatibles. Per una banda, la concepció arrelada a la tradició grega antiga: es tracta d’un esdeveniment —generalment tràgic— que condueix al desenllaç de l’obra dramàtica. En aquest cas, la catàstrofe viscuda pel protagonista, amb motiu d’una passió o fatalitat, tenia un caràcter alliçonador, pedagògic. Era precisament en la fatalitat de la catàstrofe que el personatge en qüestió aprenia o ens ensenyava. Nietzsche ens havia fet notar que els grecs de l’època anterior a la clàssica entenien la vida com un fet inexplicable, escabrós, terrible, però que això no els empenyia al pessimisme, ben al contrari els havia estimulat a una lluita aferrissada per a l’autosuperació.
I per altra banda, s’ha entès la catàstrofe com un esdeveniment calamitós, desastrós; un daltabaix. Pel que fa a aquest sentit, voldríem fer notar que hem entès aquest concepte en sentit pejoratiu, ha estat una cosa rotundament negativa de la qual s’ha de fugir, que s’ha d’evitar de totes totes encara que calgui fer un tracte amb el mateix diable.
Sembla que ens hem quedat amb el segon sentit. Hem donat l’esquena a les catàstrofes. Per què? La resposta és clara: la por. Temem les catàstrofes i aquest és un fet que és i ha de ser així, i no seria bo que no fos així. La qüestió central és com afrontem aquest temor. Hi ha un temor que desaconsella l’acció, que defuig el problema, i un altre que anima l’acció, que serveix d’estímul, que forma part essencial de la responsabilitat, que obra l’horitzó de l’esperança.
Mentre moviments socials, com ara l’ecologista, llencen senyals d’alarma fent-nos veure com a problema allò abans no es percebia com a tal — fins i tot, de vegades, intenten accionar el fre d’emergència…—, per altra banda els governs, les empreses i altres poders establerts s’afanyen a tranquil·litzar la població: “aquí no passa res”. I és aquesta segona veu la que més agrada, aquella que manifesta una fòbia oberta als problemes, la versió optimista que celebra el poder il·limitat de la raó humana i de la tecnologia: “és qüestió de temps, ja veureu que ens inventem algun enginy que...”. Un bon exemple el tenim en les campanyes institucionals com “Tots contra el foc”, especialment després d’un incendi que ha consumit centenars d’hectàrees de massa forestal i ha provocat víctimes humanes, fins i tot mortals. En cap moment no s’afronta l’autèntica catàstrofe: l’estat de deixadesa lamentable en la que es troben els nostres boscos, ni la pèrdua accelerada de la nostra pagesia, ni l’impacte brutal que està patint el nostre territori, especialment el món rural, producte del desenvolupamentisme, etc. Només ens recorda que s’estan invertint diners en efectius per extingir els incendis, que s’aplicaran penes molt dures als piròmans... I per altra banda ens anem acostumant a conviure amb els incendis, i si bé en els moments punta de màxima calcinació reneguem i vessem llàgrimes recordant allò que hem perdut, en el fons no canviem res de res. Sí, “Tots contra el foc”?
Ens trobem amb una actitud ciclotímica davant dels problemes: oscil·lem entre la tendència a minimitzar-los descaradament, utilitzant tots els recursos de la retòrica audiovisual —no fos cas que se’ns espanti el consumidor!—, i l’actitud oposada de tractar-los obsessivament, sovint de forma morbosa, emfasitzant detalls esfereïdors i tot allò que pot generar emocions fortes, i sempre sense ajudar a una comprensió real del conjunt d’elements que hi entren en joc. Es tracta d’una contradicció amb un clar origen publicitari: es genera un entorn “anestesiat” (un món de somni, tots rics i guapos, que sempre mereixen el millor) i així es crea la necessitat del cop de puny al ventre —si no directament la patada— per sacsejar les consciències.

El temor

El que seria bo que reflexionéssim és que podem parlar de calamitats, desastres, esdeveniments funestos, daltabaixos... però que aquests només són una cara més de la vida, no podem negar-los el vessant positiu, la forta càrrega vital que tenen. I per aquest motiu tenen molta importància en la nostra experiència vital, en les nostres formes de vida. El filòsof Hans Jonas defensava la necessitat d’una “heurística” del temor que no només el descobreixi i el posi de manifest, sinó que inclòs es familiaritzi amb el particular interès moral que reclama. Així, per a aquest autor, el temor es convertirà en el primer deure —el deure preliminar d’una ètica de la responsabilitat històrica.
Diuen que aprenem més i millor amb les males experiències que amb les bones. Però no n’hi ha prou. El caràcter alliçonador de l’impacte desagradable de les catàstrofes té una important lectura pessimista, perquè el drama del moment pot ser pal·liat a cop de talonari (el cas de les indemnitzacions milionàries dels afectats pel “txapapote” de la Costa da morte, a Galícia, per tal de comprar el seu silenci), pot anar seguit d’una certa amnèsia a mesura que els esdeveniments es van allunyant, o tal vegada és la fe en la tecnologia el factor que hi col·labora més activament (la canícula d’estiu que ha mort tants francesos i altres europeus va fer obrir els ulls del canvi climàtic però l’arribada dels pseudohiverns i els aires condicionats sembla que ho han fet oblidar) o senzillament el motiu és que ens acabem acostumant a tot, seguint les apocalíptiques imatges dels mutants del futur (els col·lapses circulatoris).
En canvi, hem de ser capaços de mirar d’una altra manera els esdeveniments catastròfics, veient-los com a oportunitats per poder donar un altre rumb a la nostra vida, a la recerca d’altres models de vida menys agressius amb el mediambient i amb nosaltres mateixos (Jonas deia que el temor ha d’anar seguit de l’esperança). Hem d’estar preparats perquè. quan arribi el moment de la catàstrofe, no ens deixem embruixar per falses promeses ni pedaços tecnològics.

Manifestacions de la catàstrofe: del pla simbòlic al real

En el pla simbòlic, el problema és que la catàstrofe ja s'ha produït, tot i que inconscient i implícita. Parlem del fet que la desconnexió de la realitat ha adoptat la forma d'ocultació més refinada, que és l'aparença d'informació total, de connexió permanent/il·limitada amb tothom i tot arreu.
Són molts i poderosos els factors que tendeixen a generar en els individus el desarrelament de la pròpia comunitat concreta, la pèrdua de contacte amb el propi radi d'acció efectiu, amb el significat i l'abast real de les decisions personals... Sota la pressió dels grans interessos econòmics, hem vestit les noves formes de dependència (el cotxe, el mòbil, la hipoteca, la feina, els mitjans d'informació, internet) amb el nom de llibertat i de progrés. Si més no, hem perdut la capacitat de veure la part de retrocés que cada progrés suposa, la nova servitud implícita en cada nou alliberament.
Això és degut a la sofisticació gairebé il·limitada de les tècniques d'(auto)engany. La publicitat n'és la punta de llança, a escala industrial i planetària. Illich, Castoriadis, Postman, Virilio, etc. són autors que aporten idees en aquesta direcció, sense oblidar el mateix Latouche.
Podríem dir que la nostra visió de la realitat està cada cop més "apantallada". Ja la tradició vèdica parlava del "vel de Maya" que s'havia d'esquinçar, per arribar a un contacte directe amb la realitat. L'obstacle, per a ells, era una activitat mental massa capficada en el llenguatge i les seves trampes. Imaginem-nos quina estratificació de nous vels tenim a sobre ara mateix...!
També es podrien esmentar àmbits com el de la salut. Recerques epidemiològiques recents han arribat a la conclusió que una majoria de les enfermetats que afecten els països més “pròspers” tenen el seu origen, a hores d'ara, en una forma o altra de tractament mèdic.El mateix passa en tants altres àmbits, com la seguretat, l'educació, o simplement la tecnologia i la ciència: la solució ha esdevingut el problema. Aquesta és la catàstrofe inconfessada.
La conseqüència d'aquesta desconnexió és l'enorme falta de correspondència entre la gravetat dels problemes i les reaccions que el seu coneixement ens suscita. Sabem el que ens passa però no fem res per canviar-ho. La casa crema però nosaltres seguim mirant la tele que ensenya el bombers que intenten apagar el foc.
Bateson ens recorda que és molt difícil canviar els aprenentatges relatius a les nostres premisses (deutero-aprenentatges, en l'escala dels tipus lògics).

Pedagogia de les catàstrofes

Per poder superar aquest moment negatiu i poder aprendre de les catàstrofes, cal jugar amb elles. No es tracta de provocar-les, però sí de ser capaços d’estar preparats per saber afrontar el moment traumàtic amb la nostra creativitat, sense lamentar-nos. No hem de permetre que el discurs fàcil de solucions tecnològiques ens allunyi de la sempre dura empresa d’intentar comprendre el sentit dels esdeveniments catastròfics. El mes de juliol passat ens vam trobar amb el massiu tall d’electricitat a Barcelona i mentre la gent es queixava pel desempar en el que es trobava, tornaven a irrompre les mateixes veus maniquees que amb un to cínic i sarcàstic ens tiraven en cara les manifestacions contra la Mat o contra les centrals nuclears, dient-nos que teníem el que ens mereixíem. Es tracta de la ja clàssica lectura parcial de la realitat que ens vol fer creure que aquesta és la veritat. Aquesta hauria estat una bona oportunitat per assajar respostes imaginatives de cara a catàstrofes més dimensionades que poden donar-se en qualsevol moment.
El filòsof italià Enrico Euli en el seu llibre “Casca il mondo! Giocare con la catastrofe” ens parla de dues interpretacions de la pedagogia de les catàstrofes. Una és que només el xoc amb la duresa de fets desagradables pot tenir força suficient per trencar la capacitat d'autoconfirmació de les premisses —el mateix Einstein deia "és més fàcil trencar un àtom que un prejudici"—. Aquesta és la lectura diguem-ne pessimista (o realista) en
relació amb les capacitats humanes d'aprenentatge. A comptes fets, Txernobil ha fet canviar potser l'opinió de moltes persones però no ha portat a l'abandonament de l'energia nuclear, llevat que en un parell de casos concrets. També cal dir que, fins i tot en casos d’esdeveniment traumàtics, una reacció possible és la de reforçar encara més les premisses, i tancar-se a qualsevol lectura que pugui qüestionar-les…
L'altra interpretació, que és la que Euli defensa en el seu llibre, és la d’orientar l'esforç pedagògic a mirar la realitat de cara i aprendre a "jugar amb la catàstrofe"; utilitzar l'activitat lúdica, per tant, com a eina per "reconnectar-se" amb allò que som, a la xarxa real de relacions en què vivim immersos, al territori i la comunitat a què pertanyem.
És un exercici alhora cognitiu (relatiu a l’aprenentatge sobre les premisses, segons planteja Bateson) i polític, ja que treballa en direcció de l'empoderament personal i de la creació de xarxes.