Miracles

No sé ben bé per quin motiu, tinc una passió per als aforismes, aquestes creacions de la ment que aconsegueixen dir molt amb poc, és a dir, que ens ajuden a pensar. Són frases que queden gravades per virtuts pròpies en algun racó de la ment i de vegades tornen, quan un fet, una circumstància o una vivència les torna a cridar.
Sovint tenen una estructura basada en un ús enginyós de la contradicció: com quan Pascal deia que “el contrari de la veritat no és una fal·làcia, sinó una veritat contrària” —una frase, per cert, que agradava molt a Lluís Maria Xirinacs, de qui vaig escoltar-la. Dies enrere, vaig tornar a veure, a can Guilla, a casa dels Artristras, una targeta amb una frase apuntada a mà que deia: “La felicidad no es hacer lo que uno quiere, sino querer lo que uno hace”. Signava Sartre. És, per mi, un regal de la Lola.
Moltes d’aquestes frases queden bé al començament d’un llibre, o fins i tot d’un capítol. Sovint em torna a la ment aquella de Martin L. King, que diu: “Al final, no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó el silenci dels nostres amics”. Em sembla que diu una veritat molt amarga i molt certa.
Algunes d’aquestes frases m’adono que m’acompanyen com si fossin petits talismans, com per exemple una de Chillida, que trobo tan contundent i tan irrebatible com les seves escultures: “Un hombre —cualquier hombre— vale más que una bandera —cualquier bandera”. Per mi, són com fites en el camí, punts d’arrencada a partir dels quals es pot començar a marcar el quilometratge de diferents recorreguts de la ment, tant si es tracta d’una reflexió individual com d’una conversa.
M’agradaria recordar-ne una altra d’Eduardo Galeano, que em sembla sensacional: “Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos”.
Degut a aquesta predilecció —que, per altra banda, considero relativament poc nociva— estic suscrit a algunes publicacions electròniques que envien, amb periodicitat variable, material d’aquesta índole. Aquesta matinada, em va arribar una frase d’Albert Einstein que diu així: “Hi ha dues maneres de viure la vida. L’una és com si res no fóra un miracle. L’altra és com si tot fóra un miracle.” D’ell n’havia ja col·leccionat algunes, com la que diu: “És més fàcil trencar un àtom que un prejudici”, o aquesta altra, certament més càustica: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de la primera no n’estic segur”; o, finalment, una que ja vaig citar fa molt de temps en aquestes pàgines: “La ment és com un paracaigudes: només funciona si l’obrim”. Són frases que poden ser beneficioses si cadascú intenta aplicar-les, en primer lloc, a ell mateix.
Pel que fa la més recent, deu ser que m’ha arribat en un moment propici, perquè m’ha despertat un sentiment que m’acompanya sovint, que és la sorpresa per les coses normals, pel fet que el cos funcioni, que arribi la tardor —i que surtin els bolets!—, o que els fills creixin. Estem rodejats de petits miracles, perquè ho són les converses civilitzades en moments difícils, o el gest altruïsta de les persones que t’ajuden sense demanar res a canvi, o els esforços que fem per entendre punts de vista que no compartim. És un miracle que ens reconciliem després de barallar-nos, o escriure una poesia, o que al cap d’uns anys seguim amb algunes passions encara ben vives. La música és un miracle, o la bellesa, o que et truquin per sortir a fer un passeig sense haver quedat. I és un miracle, si em permeteu, que una setmana més, i amb els temps que corren, hagi sortit el gar.

[article publicat al gar_137, del 24 d'octubre, a la pàg. 2]

L'oportunitat de la biomassa

El tenor d'algunes cartes que s'han publicat darrerament en aquest diari sobre el projecte de planta de biomassa a la Garriga em porta a una constatació amarga: aquest tema, als garriguencs, ens ha vingut gros. Col·lectivament, no hem estat capaços no dic de portar el debat en el terreny de la reflexió estratègica sobre opcions energètiques i usos del territori —que d'altra banda era el que li corresponia—, sinó tan sols de mantenir-lo en uns nivells mínims de consideració i de sensatesa. Això senta un mal precedent i projecta una imatge del nostre poble que no sé si és la que ens correspon, però que francament em preocupa.
Mirat fredament, el projecte de planta de cogeneració amb biomassa, d'origen 100% forestal (cal insistir-hi, perquè hi ha qui encara ho posa en dubte), presenta una suma d'elements positius difícils de rebatre: proposa l'aprofitament energètic d'un recurs excedentari que s'acumula des de fa dècades als boscos que tenim a uns 30 quilòmetres a la rodona, posant al dia aquella feina obscura dels carboners que fa pocs dies es va rememorar i homenatjar a les feixes de Mas Miquel, a Puiggraciós: una activitat que era tot un model de cura del territori i del seu paisatge, si pensem que aclarir el bosc era, també, una manera de prevenir el risc d'incendis. La presència d'una planta de biomassa a la Garriga, frontera entre la zona urbanitzada de la plana vallesana i les zones boscoses que rodegen el Montseny, és clau per a la reactivació d'un sector silvícola que porta molts anys estancat. La vocació del projecte és d'incidir en la producció d'energia elèctrica a partir d'una font renovable, i així ajudar en la lluita per reduir la dependència de combustibles fòssils i per minimitzar les emissions de CO2 d'origen no biogènic (per entendre'ns, les que es desprenen dels hidrocarburs). La cogeneració permetria donar un ús tèrmic a l'energia excedentària de la planta, escalfant (i refrigerant) els equipaments i llars de la rodalia que vulguin dotar-se d'aquest servei.
El projecte planteja un cicle de materials i energia el màxim de tancat, es basa en recursos procedents del propi territori i neix d'una empresa d'àmbit local, arrelada al municipi on treballa i tributa. És un dels pocs casos que conegui, a la comarca, d'activitats que proposen una integració entre activitat primària (aprofitament dels boscos), activitat secundària (producció d'energia) i terciària (servei de distribució de calor-fred). Tot això, dins d'un marc legislatiu europeu que és prou exigent en matèria ambiental i sanitària —i el respecte del qual s'ha de considerar una premissa d'obligat compliment. En conjunt, són motius que obliguen a mirar aquesta proposta amb una certa dosis d'interès.
A la Garriga, però, el debat ha anat per camins més crispats: es parla de la monstruositat d'una xemeneia de 22 metres d'alçada (que potser les de les bòbiles de tota la vida eren gaire més baixes?) que emet fums 24 hores al dia (però els que han anat a visitar una planta semblant a l'aeroport de Baden-Baden diuen que amb prou feines si es veia sortir alguna cosa); es dibuixen escenaris dantescs de contaminació atmosfèrica amb perill sanitari inclòs, com si l'experiència d'altres països propers (Alemanya, Àustria, Dinamarca, Itàlia), on la biomassa s'utilitza des de fa anys com a font energètica, no tingués cap utilitat a l'hora de comparar dades i fer-ne una lectura racional; en definitiva, el més tòxic que s'ha produit fins ara, al voltant de la biomassa, ha estat el debat que alguns n'han fet.
Les coses, certament, no haguessin arribat en aquest punt si no fos per al posicionament de la secció local d'ICV, una formació que, a priori —degut a la seva denominació “verda” i a la responsabilitat de govern que aquest partit ostenta a la Generalitat en matèria ambiental— era la més indicada per jugar un paper de mediació entre els promotors i les veus contràries al projecte. Per mediar, però, s'ha de tenir capacitat d'interlocució amb totes les parts, i això demana una visió ponderada del problema i uns mínims dots de prudència política, per mantenir el debat lluny de la visceralitat i no perdre la capacitat d'apropar posicions d'una banda i de l'altra. Ben al contrari, Iniciativa s'ha implicat des del primer moment al capdavant del front opositor, en el que considero un error clamorós d'estratègia política; amb el Sr. Fornés a primera línia de foc, aquesta formació ha compromès la seva credibilitat en una lluita frontal contra la planta, alimentant totes les fòbies i les pors que podien servir-li d'argument per encendre l'opinió popular anti-biomassa. Han fet ús de raons tan poc solvents com que el projecte era dolent perquè qui el promou és una empresa privada, mentre que el considerarien bo si fos de titularitat pública, quan el consistori no té els mínims coneixement tècnics i menys els recursos econòmics per hipotitzar accions d'aquesta envergadura en el camp de les energies renovables —ni s'ha pres la molèstia de seure amb els empresaris per negociar una possible participació municipal en la distribució de calor i fred als usuaris del poble. A través de la plataforma s'ha atiat el foc de la desconfiança visceral, donant ales a rumors de tota mena: sobre hipotètiques operacions especulatives que d'altra banda no se sabien precisar; sobre presumptes complicitats inconfessables de qualsevol persona que tingués una opinió favorable al projecte; sobre suposades subvencions (quines, sisplau?) que la gent es figura que l'empresa ja té embutxacades, com si aquestes es regalessin a empresaris cínics i tramposos per fer-los rics a l'esquena de la ciutadania, i no fossin —cas que haguessin d'arribar— un compromís de l'administració per impulsar projectes considerats d'utilitat col·lectiva.
El fet és que el to del debat, per desgràcia, va sortir de mare abans que l'empresa comencés a explicar la seva proposta, i la responsabilitat que això hagi passat queda repartida de forma desigual: alguns en tenen molta més que d'altres. El canvi des d'un rol d'oposició a una responsabilitat de govern, passant per la moció de censura, no els ha servit per visualitzar un canvi de to i d'actitud. Encara se'ls veu agitar la bandera del referendum popular sense entendre que el clima que han creat no permet la celebració de cap tipus de consulta, i menys sobre una modificació de Pla General, que pot decidir únicament sobre quins condicionants urbanístics es volen posar a les activitats econòmiques que el grup Tamayo proposa tirar endavant, d'acord amb la llei, en uns terrenys industrials dels quals deté la propietat. Un assumpte complicat, en un moment de crisi.
Tant com és improbable, considero desitjable que Iniciativa trobi la manera de modificar a curt termini el seu discurs i de reconduir-lo cap a un camí d'entesa entre les parts, que ens eviti aquesta mena de cos a cos entre partidaris i detractors de la biomassa —una lluita de la qual la majoria del poble ja n'està ben tipa. A falta d'aquest canvi, la seva posició és una bomba de rellotgeria dins del consistori, que sotmet la majoria quatripartita —i en especial l'alcaldessa— a una tensió fortíssima, interna i externa, que resulta complicat de governar. I potser no tenen en compte que dins la majoria són minoria.
Desactivar aquest escenari de confrontació i visualitzar l'opció de la biomassa com una oportunitat col·lectiva que demana consens, és, en tot cas, el repte que té sobre la taula, i no pas d'avui, l'alcaldessa socialista, la Sra. Neus Bulbena. Des de la moció de censura, han passat més de cinc mesos, sense comptar l'agost. Ara, cada dia que passa va quedant menys temps, i ja no es pot dir que no se n'hagi tingut. El toro s'ha d'agafar per les banyes, i és precisament a ella a qui li toca fer-ho. No és tasca agradable ni fàcil, però governar, malauradament, consisteix també en això. I ella, amb tota evidència, té els números per sortir-se'n.

[Escrit publicat al 9 Nou el 13.10.08]