La responsabilitat de la participació

Provar a dir les coses pel seu nom, fins allà on arribes a veure-hi i a entendre-les, és una activitat ingrata, certament de les que proporcionen major nombre d'enemics, però de vegades et trobes obligat a posar-t'hi, quan veus que l'aigua baixa massa tèrbola i al capdavall és la mateixa que et tocaria de beure. La decisió del regidor del GIG de sortir del govern per la impossibilitat de celebrar un referèndum sobre la biomassa és, sens dubte, una mostra de coherència dins del peculiar sentit de la lògica que ha manifestat, des del principi, aquest grup polític, aterrat sobtadament a l'escena electoral l'any 2007, amb un historial pràcticament immaculat pel que fa l'experiència municipal o la vinculació a mogudes cíviques de la societat garriguenca. Des del primer moment va tenir opció de formar govern, però no va fer-ho “per respecte a la llista més votada” —criteri certament discutible, ja que només parlem d'una majoria molt relativa (la majoria absoluta la tenia l'abstenció), quan una visió més pluralista es fixa en els equilibris possibles dins del conjunt d'opcions. Tampoc va voler recolzar des de fora cap de les dues candidates, deixant, així, el govern municipal en una situació de palpable feblesa. Els mesos successius vam veure com el GIG passava de la proposta de governar junts tots els grups polítics, certament d'una bona fe extraordinària, a la decisió, molt més dramàtica en la vida d'un poble, de signar una moció de censura, —trauma que podien haver evitat formant govern vuit mesos abans.
Ara agafen la bandera del referèndum sobre la planta de biomassa per motivar la seva sortida del quatripartit, catorze mesos després. Volen significar així la seva aposta per la participació, entesa en un sentit genèric, sense però haver assumit aquelles tasques de mediació que corresponen a un grup de govern, tota vegada que sorgeix un tema de conflicte, ja que la política principalment consisteix en això: en reunir tots els interlocutors al voltant d'una mateixa taula, per aprofundir els arguments en pro i en contra i buscar les sortides col·lectivament més avantatjoses, tot cercant el màxim consens.
Per dur a terme aquesta tasca cal, una vegada més, mullar-se. No es pot esperar a saber què pensa la majoria —que seria l'estratègia del referèndum— abans d'assumir un posicionament propi i expressar-lo. Això demostra una dependència de l'opinió pública que preocupa, sobretot en el cas de la biomassa, que ha estat sotmés a la màxima mistificació possible, per l'ús polític que se n'ha fet i pel tipus d'oposició extremada i intransigent que s'ha atiat al seu voltant. En casos com aquest, el deure d'un representant públic és de dialogar amb les parts implicades, estudiar el tema, formar-se una opinió i proposar camins de sortida —i sobre aquests, eventualment, sondejar l'opinió pública, tot sabent que la decisió final, tal com estan les coses en el nostre marc legal, pertany al ple o als tribunals.
El problema, en canvi, és veure fins a quin punt aquesta incapacitat deliberativa queda patent en la demanda insistent d'un referèndum que no té objecte, ja que la llicència ambiental és regulada per llei i la decisió urbanística (si s'accepta o no modificar el Pla General per augmentar els coeficients d'ocupació dels terrenys en el sector B-8) afectaria, en última instància, la resta d'activitats del grup Tamayo i no la planta de biomassa, que en té prou amb els paràmetres d'edificació actuals.
El dret a decidir del poble de la Garriga s'ha d'entendre, en una societat madura, com el dret a participar en la presa de decisions, fet que demana un exercici de responsabilitat certament important, com en qualsevol procés de diàleg. El primer i principal ingredient és, amb tota evidència, el respecte pels interlocutors. Tothom ha de tractar tothom amb consideració, si es vol deliberar junts. Altrament, més val no intentar-ho. La llei és la solució que tenim pels casos en què no som capaços d'escoltar-nos i menys de posar-nos d'acord.
Amb la sortida del govern, més que esdevenir paladí de la participació, el regidor del GIG s'erigeix com a principal referent visible del sector que s'oposa a la planta de biomassa, capitanejat per una plataforma el nom de la qual ja és una falta de respecte, una manera d'accentuar la confrontació i de tergiversar la realitat. Cadascú fa les seves opcions i tria els propis aliats amb plena llibertat, només faltaria. Tanmateix, em sembla que als polítics s'hauria de demanar la tasca d'aplanar camins de sortida, i no d'eternitzar un conflicte mal portat des del principi, amb enorme desgast col·lectiu. El que s'ha de buscar és una composició de forces, no una lluita a qui estira més la corda o qui posa més pals a les rodes.
Al consistori de la Garriga, es visualitza amb suficient claretat una majoria política favorable a buscar les oportunitats que aquest projecte pot oferir al poble: amb les necessàries garanties, amb compensacions pactades, i sense pèrdua de llocs de treball. El camí de la recerca activa d'un acord és el que ha encetat l'alcaldessa, i aquesta determinació és, simplement, d'aplaudir. Molt més mal pot fer-li al poble eternitzar-se en el camí de l'enfrentament.

[escrit aparegut a El 9 Nou del dilluns, 22 de juny de 2009]

Castellers

El matí de diumenge, a la plaça, vaig assistir a l’actuació de les colles castelleres de Granollers i de Sant Cugat, que ens van ajudar a fer més bonica i lluïda la gran festa del Corpus. És un espectacle que em genera cada vegada una emoció difícil d’explicar. Els castells estan fets d’un únic ingredient, que són les persones, en el sentit més físic del terme, amb l’afegit d’un mínim d’indumentària. En una colla –i això m’agrada molt– hi ha espai per a tothom. No cal ser atleta, ni estar fet d’una manera determinada –alt, o prim, o jove, o com sigui. És bonic de veure com generacions diferents no només poden conviure sinó que es potencien mútuament en allò que cadascuna pot oferir.
Em va agradar observar de prop la coordinació amb què castellers i castelleres, després d’escalar la primera plataforma humana que fa de fonament als pilars, van pujant de tres en tres, o de quatre en quatre, per aixecar un nou pis. Poques vegades es visualitza d’una forma tan nítida la importància d’ajuntar força i equilibri per augmentar la resistència d’una estructura en definitiva tan fràgil.
Naturalment, com li devia passar a tothom, l’emoció se m’enfilava amunt en paral·lel a la canalla, a mesura que els veies pujar amb l’agilitat d’esquirols damunt d’aquells troncs humans amb brancatge de cames i braços, un pis rere l’altre, peus damunt d’espatlles, amunt fins a una alçada que fa tremolar, no només els de la torre, sinó tots els que, des de la plaça, apuntalem l’estructura amb la mirada perquè segueixi aguantant; i quan per fi l’enxaneta corona ja el castell i, des de dalt de tot, llança cap al cel un petó amb el braç enlaire, sóc incapaç, us ho confesso, d’evitar que se m’omplin els ulls de llàgrimes. Què hi farem.
Haig de reconèixer, també, que els castellers me’ls miro d’una altra manera des que en Lluís Maria Xirinacs va fer-ne metàfora d’una democràcia correctament entesa: on les estructures de representació s’aixequen des de baix, com a expressió pura de la força d’un poble. Aquí no són possibles cúpules fictícies, generades per projeccions estadístiques o simulacions mediàtiques. Tot es basa, de la manera més estricta, en la capacitat cooperativa d’un conjunt de persones disposades a aguantar-ne unes altres damunt les seves espatlles –i amb força suficient per fer-ho– per tal d’arribar, entre tots, el més amunt possible. No hi ha res que demani una presència tan palpable i tangible, tan real i substantiva, com aquesta. A baix cal solidesa, als pisos intermedis força i equilibri i, a dalt de tot, agilitat, lleugeresa i, perquè no dir-ho, atreviment.
Aquesta metàfora, finalment, té una segona part, perquè els castells cal carregar-los, sí, però també descarregar-los, i procurar fer-ho sense que ningú no prengui mal. En política, anys enrere, d’això li deien “biodegradabilitat”: des de la societat sorgia una proposta, es muntava un grup disposat a dur-la a terme i, un cop enllestida la tasca, cadascú podia tornar al propi lloc dins la comunitat.
Potser és degut a aquest curtcircuit mental que vaig emocionar-me tant en veure l’espectacle del diumenge; i m’adonava que poques vegades parem esment en la vàlua tremenda dels cossos, en el significat enorme que tenen esquenes i mans i peus i caps i braços i cames, allà, tots junts, en equilibri, ben coordinats i integrats en un conjunt.
I seguint el fil de la imatge, t’adones que allò real­ment difícil –i de manera especial en un poble com el nostre– és consolidar una pinya. Si no hi ha força a la base, difícilment el castell pot pujar gaire o, si puja, és amb un major risc. Sembla com una equivalència natural: com més pinya, més alçada. O al revés: menys pinya, menys volada. No falla. És aquí on toca fer la feina.

[escrit aparegut al gar_166, del 18 de juny de 2009]

La signatura i el vot

Vivim una època que ens demanaria un retorn apassionat a la política, és a dir, al debat sobre els destins comuns, però el sentiment que preval és una mena de desànim preventiu, que en molts casos es converteix en un recel d’arrel fondes, com si el distanciar-se de la política fos una condició mínima perquè se’t consideri una persona decent. Aquesta, si més no, és la sensació que m’arribava del tracte amb la gent quan, durant el cap de setmana de l’Ascensió, vaig participar a Granollers en una recollida de signatures per tirar endavant una Iniciativa de Llei Popular (ILP) que proposa una Llei electoral pròpia al Parlament de Catalunya. La frase més repetida era un “no, gràcies, la política no m’interessa”, vàriament acompanyada per expressions no verbals d’incomoditat, si no directament de rebuig, com si, al demanar la signatura per a aquest tema, li estiguessis fent una proposició deshonesta. I puc assegurar que eren majoria.
No sabria dir si aquest fenomen de desertització que envolta la política sigui també conseqüència, directa o indirecta, del canvi climàtic que el nostre model de societat ha generat, especialment en els darrers trenta anys; no hi ha dubte, però, que la situació ens demanaria de tornar a ser pagesos, fent l’esforç de remoure terra erma, cadascú el seu tros. Front a l’estratègia de mantenir les qüestions polítiques el més separades possible de la nostra vida, potser n’hi ha una altra, exactament contrària, que és de portar-les en la quotidianitat més bàsica; perquè la política, en el fons, és una forma de tractar les persones i els problemes, i l’actitud que cadascú hi posa és el tret que el caracteritza, en la gran com en la petita escala.
Poder triar les persones a qui donar la nostra confiança seria una de les possibles claus per renovar la política. Una de les reformes electorals més sol·licitades són, precisament, les llistes obertes, o si més no desbloquejades, que permeten expressar la pròpia preferència per un candidat o candidata, independentment del lloc que ocupa a la llista.
Aquesta opció està recollida, entre d’altres, a la proposta de ILP per a la Llei electoral de Catalunya —única comunitat que encara no en té una de pròpia. El text va ser redactat per un grup de vuit experts de totes les sensibilitats polítiques, anomenats amb el consens unànime dels grups parlamentaris. Se’ls va encarregar de redactar un text que totes les forces polítiques poguessin assumir, tal com s’adiu a una llei que estableix regles de joc que valen per a tothom. El resultat d’aquest treball, però, malgrat el seu interès, va quedar tancat en un calaix, i ara és una entitat civicopolítica qui ha decidit impulsar la llei com a iniciativa popular.
Personalment, poques vegades he donat la meva signatura tant de bon grat com per a aquest objectiu: de poder votar persones concretes, més que no paquets tancats. I més content encara em sentiria si el mateix es pogués fer en l’àmbit local, on les persones realment es coneixen i tothom se sap de quin peu calça. El vot de preferència torna a donar protagonisme a l’elector. Potser és per això que els partits se’l miren sense gota d’entusiasme.
A banda d’això, la proposta de llei planteja un seguit de millores un pèl llargues d’explicar: les trobareu molt ben detallades a www.lleielectoral.cat
Els tres fedataris del Vallès Oriental faran el possible per estar presents també a la nostra població per la recollida de signatures, i jo els ajudaré, en allò que pugui, amb molt de gust. Acabo de veure una vinyeta que el Roto publica a El País, on una mà deposita una papereta mentre comenta: “Cada vez que voto tengo la sensación de darle una limosna a la democracia”. Signar aquesta ILP es podria considerar, més aviat, com una petita inversió.

[article aparegut al gar_164, del 5 de juny de 2009]