Quin karma!

Quines possibilitats hi ha, a la Garriga, que un arc ampli de forces polítiques de signe diferent es posi d’acord per tirar endavant un projecte de poble de recorregut llarg i d’interès col·lectiu? La resposta és difícil i l’escepticisme obligatori. Però la pregunta és pertinent en un moment de fragilitat política com no se’n coneixia en molts anys.
El rerefons d’aquesta situació té a veure amb el canvi sociològic d’un poble que ha crescut molt en la darrera dècada, per osmosi amb l’àrea metropolitana. Aquest augment de població injecta un dinamisme que ha fet de la Garriga un poble inquiet i exigent, i ha modificat vells equilibris, fins a la pèrdua de majoria absoluta de Convergència —que queda el partit més votat, però amb el mateix nombre de vots, si fa no fa, que a les primeres eleccions democràtiques. L’altre motiu d’aquesta fractura ve de la falta progressiva d’un projecte clar per al poble, capaç d’aglutinar consens; d’aquí n’ha derivat, en els darrers anys, un seguit de grans i petits traumes, que ara són el karma pendent d’aquesta legislatura.
El primer de la sèrie va ser el cementiri, conflicte propiciat per un projecte arquitectònic absurd. Sobretot, entraven en joc dos temes sagrats: els avantpassats i el moneder. Va ser tot un desgast per a l’alcalde Vilar. Després va venir el Pla General. Malgrat l’àmplia majoria que el va aprovar (amb l’únic vot en contra d’ICV), el procés va ser una gran ocasió perduda: l’encàrrec va néixer mancat de visió, sense l’elaboració d’una Agenda 21 per fonamentar opcions estratègiques, incapaç de marcar prioritats —ni tan sols de definir un Pla d’equipaments. L’herència d’aquest procés van ser dos regals enverinats per a l’alcalde i coalició de govern successius: un es diu Balneari Blancafort, aquesta metàstasi urbanística que ha esguerrat el Passeig a canvi d’un mal negoci; l’altre és la Sínia, una història de deixadesa i manca d’atreviment tan recent que no cal recordar-la. Ara, justament, comencen les obres que edificaran el CAP damunt d’un conflicte mal cicatritzat.
A tot això cal sumar el difícil aprenentatge de la gestió política, marcada per una situació pressupostària que no permet alegries; i també afegir el desgast d’altres temes carregats de polèmica, com el Pla de mobilitat, Can Raspall o la gespa del camp de futbol. El resultat és conegut: la distància entre els representants i la militància política activa —allà on n’hi ha— ha crescut fins a esdevenir insalvable —un fenomen que ha portat ERC a partir-se en dos. Justament aquí, potser, es troba la falla sísmica damunt la qual s’assenten els fràgils equilibris del consistori. Però atenció, perquè la falla travessa tot el sistema d’aliances i, en definitiva, el conjunt de la societat garriguenca. La fractura pot anar a més, però no està clar si el poble, d’això, se’n beneficiaria. L’aritmètica del consistori està oberta a dos escenaris contraposats; a l’hora de la veritat, els dos són igualment de fràgils.
Queda, però, l’opció de parlar de projectes i, sobre aquests, llançar ponts de consens de més llarg recorregut. És el repte pendent: perfilar els grans temes que el poble s’ha de plantejar per als propers 10-15 anys. Aquí és on veurem, d’ara en endavant, el que aporta cada persona i cada grup.

(publicat al gar_105, el 18 de gener de 2008)

Energies renovables

Més enllà de les alarmes —del tot justificades— sobre el canvi climàtic, em fa l’efecte que, col·lectivament, encara hem de pair una veritat ben incòmoda: la forma de vida de la nostra civilització es basa en un consum energètic desproporcionat, situat molt pel damunt de les nostres possibilitats. Aquesta prodigalitat se sustenta, des de fa poc més de 200 anys, en la crema indiscriminada de combustibles fòssils com a font d’energia (carbó, derivats del petroli, gas natural...). Cal considerar que aquests són els estalvis que el planeta Terra ha acumulat en milers de milions d’anys d’activitat fotosintètica. En una fracció de temps ínfima, doncs, ens estem polint el capital heretat. L’efecte indesitjat d’aquest festí energètic tan aclaparador és que hem alliberat a l’atmosfera gairebé de cop tot el CO2 pacientment fixat per les plantes fins fa res. I ja tenim servit l’efecte hivernacle i el consegüent canvi climàtic. El qual, segons la majoria d’opinions científiques acreditades, tindrà un impacte especialment dur a l’arc de la Mediterrània, amb una disminució prevista de les precipitacions de fins al 40%, que es diu aviat.
Resum: tenim un repte urgentíssim amb l’abastament d’energia. Algun dia —el més aviat possible— haurem de preguntar-nos si necessitem gastar-ne tanta per viure bé. Abans, però, hem de procurar que augmenti sensiblement el percentatge procedent de fonts renovables. Sobretot perquè hi ha un lobby nuclear preparadíssim per mirar de vendre’ns de nou la seva moto radioactiva. Necessitem reduir la dependència dels combustibles fòssils —que també vol dir dependència dels països productors— i disminuir el balanç d’emissions de CO2. Es tracta, tal com s’apuntava a les jornades sobre canvi climàtic organitzades per la FUMH, de la nostra aportació per mitigar les conseqüències d’aquest fenomen i començar, potser, a dibuixar la nostra estratègia energètica com a país. Qualsevol debat sobre energia —que és necessari que n’hi hagi— hauria de tenir en compte aquest marc.
La necessitat d’apostar per energies que puguin renovar-se també es planteja, en un pla diferent, per al projecte del GAR. Ara fa una setmana celebràvem la fita simbòlica del número cent juntament a un bon nombre de lectors i amics. La festa va ser un bon exemple de com, d’una manera espontània, les energies dels participants s’anaven sumant per generar un bon clima col·lectiu. Tots ens sentíem agraïts els uns als altres gairebé pel simple fet de ser-hi. Fins i tot, venien ganes de donar les gràcies als que haurien volgut ser-hi i, al final, no han pogut venir. El sentiment de complicitat anava més enllà, tal com el sentíem, dels estrictament presents.
Hem intentat fer una revista que fos com una mena de servei públic generat des del món associatiu i adreçat a la ciutadania. Un espai d’intercanvi que tothom pogués sentir seu. Fins a un cert punt, es pot dir que l’experiment ha funcionat. El resultat és millorable, sens dubte, però hem vist que aquesta utopia és possible. Tenim una entitat amb 72 socis i sòcies que recolzen el projecte. No són pocs, malgrat que ens agradaria que fossin més. Tants, per exemple, com sou els que col·leccioneu la revista. Entre tots, hem de mirar com millorar dia a dia i fer viable en el futur aquest projecte. Que vol dir, bàsicament, formar un grup més ampli de persones disposades a fer la revista, setmana rere setmana, d’aquí als propers anys. Energies renovables, vaja. A veure, un cop més, qui s’hi apunta.

(publicat al gar_101, el 30 de novembre de 2007)

Models de poble

Tenim al davant un cicle de quatre anys fràgils i importants. La Garriga, com ens recorda Albert Benzekry en un escrit recent, fa dècades que experimenta un procés de transformació accelerada que, aquí com a tot arreu, se’ns escapa de les mans. No sabem realment cap on ens porta. Gairebé en desconeixem l’abast i les repercussions. L’últim estudi sociològic el va fer el desaparegut amic Joan Costa, i remunta als anys 80. Faria molta falta posar-lo al dia.
La dialèctica política fa sovint referència al “model de poble” que volem, i de debò que seria hora de parlar-ne, perquè en realitat costa d’entendre què vol dir cadascú amb aquesta frase. No cal tenir massa vista per notar que el programa consensuat en el pacte de govern s’articula en 21 punts, fent així l’ullet al procés d’Agenda 21 que, per fi, escalfa motors. Sabem que arriba amb anys de retard, ja que hauria d’haver estat una prèvia a la revisió del Pla d’ordenació urbanística —com fan ara els nostres veïns del Figaró. De fet, la relació amb el territori és la gran qüestió, de la qual en deriven totes les altres. Aquí hi entra tot el debat sobre el model urbà, les modalitats i els límits del seu creixement i les polítiques de mobilitat que l’acompanyen; però també hi entra la relació amb l’àmbit agrícola —en fase de desaparició— i forestal —que avança per manca de cura. Aquests dos aspectes són cabdals no només en relació a una identitat que heretem del passat, sinó en vistes de la necessària preocupació d’una comunitat per al propi futur. Es tracta de recapacitar i entendre que no serem res, com a municipi i com a col·lectivitat, si no sabem tenir cura de la matriu viva del nostre territori, i retrobar un equilibri en l’aprofitament dels seus aspectes “primaris”: la qualitat i quantitat de l’aigua utilitzada, la disponibilitat i l’aprofitament de l’energia, la capacitat de producció alimentària —que actualment es comença a considerar com el primer esglaó de la sobirania. Ja és prou conegut el concepte de petjada ecològica, que intenta establir una relació entre la quantitat de recursos i d’energia que una comunitat consumeix i l’extensió del territori necessari per generar-la. Abans de la revolució dels transports, les poblacions respectaven la pròpia petjada ecològica, ja que, per grat o per força, havien de funcionar amb allò que el territori els oferia. Aquest equilibri s’ha trencat encara no fa massa —parlem dels darrers 50 anys— i durant un temps hem pensat que accelerar era un símptoma de progrés. Ara, però, comencem a veure que ens hem passat de frenada, i que ja és hora de repensar què volem fer d’aquest patrimoni, abans que no es perdi.
Al mateix temps, però, caldria repensar una sèrie d’aspectes lligats a l’àmbit econòmic, per intentar reforçar les activitats que ens arrelin al territori i ajudin l’intercanvi a escala local: penso en el turisme de qualitat —no de luxe—, en el comerç de proximitat, en la gastronomia, però també en la necessitat d’assumir la difícil problemàtica d’un sector clau com la indústria del moble. Penso en la possibilitat de vertebrar un projecte de “relocalització” al voltant de l’energia o de la “sostenibilitat”. I no podem oblidar la necessitat de reforçar la vitalitat cultural del poble, orientada a la creació i a l’intercanvi més que al consum pur i simple. Una vitalitat, dit sigui de pas, que també s’ha de traduir en qualitat democràtica, és a dir, en una major implicació de la gent en les grans decisions que l’afecten. Que no pugui tornar a passar un cas com el de la Sínia, perquè ens entenguem.
Aquesta segona sèrie de temes demana un procés de reflexió més ampli, més proper al que seria un Pla estratègic, que la Garriga també fa anys que necessita. És una tasca ingent que demana l’aportació de tots els col·lectius, cadascú des del seu espai de treball. És el repte que tenim al davant. Qui sap si aconseguirem abordar-lo en aquesta legislatura.

(publicat al gar_95, el 19 d'octubre de 2007)