Parlem de decreixement

El símbol del decreixement és un cargol, però si alguna idea ha tingut una difusió ràpida, en els darrers temps, és aquesta. Fa poc més d’un any en vam parlar per primer cop en aquestes pàgines (gar_070, pàg. 2) quan l’economista Serge Latouche, un dels principals teòrics i divulgadors del decreixement, va fer estada al nostre poble, després d’una multitudinària conferència a Barcelona a l’Aula magna de la UB. I és que la Garriga ha estat un dels indrets des del qual primerament s’han mogut els fils per a l’arribada d’aquest moviment a Catalunya. El tema ha entrat ràpidament als grans mitjans de comunicació del país: el primer va ser la Vanguàrdia, després Catalunya Ràdio i al cap d’un temps TV3, que aquest hivern va dedicar-hi un 30 minuts. I fa tot just uns dies que el mateix programa va reblar el clau amb un reportatge sobre el zenit del petroli, del qual hem pogut veure en directe unes “proves generals”, durant aquesta recent setmana de vaga del transport.
El discurs del decreixement és complex però alhora fàcil d’entendre: hem construit un sistema d’abundància fictícia que, a banda de ser injust o si preferiu criminal en relació a les dues terceres parts dels humans, s’està carregant les bases de la vida en el planeta. Estem ficats en una fuga cap endavant per mantenir un tren de vida impossible que, a sobre, fa temps que ha deixat de fer-nos més feliços. En definitiva, que ens ho hem de replantejar seriosament.
Un aspecte a destacar del decreixement és que els més joves hi connecten de forma ràpida i directa. Sense anar més lluny, en tenim la prova a la pàgina 2 d’aquest mateix número. També està format per joves el col·lectiu “Temps de re-voltes” que aquesta primavera va organitzar una marxa en bicicleta per al decreixement, recorrent la majoria de comarques de Catalunya. El 23 d’abril van fer etapa a Granollers i després a Cardedeu, sense poder passar pel nostre municipi. És per això que un grup d’entitats de la Garriga i el Figaró hem volgut convidar-los perquè ens parlin de la seva experiència. Una trobada que farem la tarda del dissabte dia 21, a la sala polivalent del Patronat, al llarg de la qual també visionarem i comentarem un documental sobre els mecanismes de creació de moneda a través del crèdit. La tarda s’acabarà amb la presentació de dos llibres: “La apuesta por el decrecimiento”, de Serge Latouche, i “El fin de la era del petróleo barato”, coordinat pels docents de la UAB Joaquim Sempere i Enric Tello, aquest darrer vinculat al poble de Figaró, on estiueja. Entre els convidats tindrem Manel García, alcalde d’aquest municipi, i Patricia Astorga, traductora de Latouche al castellà, a més de ser regidora de Polítiques socials i d’igualtat a l’Ajuntament de la Garriga. Per a tothom que vulgui començar a informar-se sobre que s’està fent a Catalunya sobre decreixement, val la pena assistir-hi.

[article aparegut al gar_125, a la pàgina 13]

Mala peça al teler

M'agradaria saber de veritat què pensa l'alcaldessa socialista Neus Bulbena de l'article que l'agrupació garriguenca d'ICV ha tingut a bé de publicar a tots els mitjans de comunicació locals (El 9 Nou, gar, l'Aquí), amb signatura del seu portaveu, Israel Molinero, sobre el projecte de planta de biomassa. Sens dubte aquesta oposició frontal, que el seu soci de govern manifesta en contra del projecte, a ella no li fa cap favor. Després d'una moció de censura, que va tenir com a motiu principal l'acusació de falta de lideratge atribuïda a l'anterior alcaldessa, Bulbena ha de mostrar que té a les seves mans les regnes del consistori; si no és així, els riscos que corre són seriosos, perquè la majoria quatripartita, sobre aquest tema, potser no és tan compacta, mentre que els 8 regidors ara a l'oposició hi aposten de forma clara. Des de la Generalitat (PSC, ERC, ICV) les pressions a favor del projecte es fan sentir cada cop amb més força, i no serà fàcil per la responsable del govern fer-ne cas omís.
Les "cinc raons més un motiu" amb el qual els d'Iniciativa justifiquen —"després d'un gran esforç de debat i reflexió", segons diuen— la seva negativa a acceptar el projecte de la planta de biomassa a mi em semblen d'una inconsistència alarmant. La que deixen pel final, suposo que per subratllar-ne la importància —"un gran motiu, vàlid per si sol"—, és la més pobre de totes, és a dir, "no voler obrir el vas de Pandora" de la requalificació urbanística. Com pot ser que, a hores d'ara, encara no estiguin assabentats que no està en joc la requalificació de terrenys rústics? El que es demana és un augment dels paràmetres d'edificabilitat dels terrenys industrials actuals, ara al 3% (un índex molt baix, si es pensa que just al davant, en els terrenys del nou polígon —que aquest sí que era terreny rústic— arriben prop del 50%), per poder reordenar les activitats del Grup Tamayo amb majors garanties de control ambiental. La zona industrial, per tant, seguiria sent la mateixa. L'única requalificació de terreny rústic plantejada és una cessió a l'Ajuntament per posar-hi un edifici-magatzem que pugui donar servei a la brigada municipal. Ja d'entrada, doncs, sembla que estan mal informats. Però, que no estan al govern? I aleshores com pot ser que encara no li hagi entrat al cap que, amb el nou i definitiu permís de l'OGAU, la planta de biomassa ja no està en dubte, perquè amb el 3% actual hi cap de sobres, sinó que el tema de decisió que l'ajuntament té entre mans és què volen fer d'unes activitats econòmiques en ple funcionament, que donen feina a un nombre de treballadors (i de famílies) que ronda el centenar? Això és el que està en joc. Aquest és el marró que l'alcaldessa té sobre la taula, i que el seu regidor de medi ambient no vol veure. Mala peça, doncs, és la que hi ha al teler.
En un aspecte, però, cal reconèixer que el posicionament d'ICV ha estat, com a mínim, conseqüent: després d'haver aixecat la fera de l'opinió pública antibiomassa, sempre receptiva als estímuls de la por, ara assumeixen que, d'aquesta gent, cal fer-se'n càrrec. Iniciativa ha decidit que els pertoca ser (millor dit, seguir sent) el partit de la Plataforma. Entenen que ara el seu deure és el de donar seguretat a la gent que prèviament havien espantat. Crec, per exemple, que haurien de contestar ells mateixos a la senyora que escriu aquesta setmana a les pàgines de l'Aquí, per tranquil·litzar-la una mica. Qui sap, això fins i tot els podrà donar un grapat de vots i al final de la present legislatura Quim Fornés podria esdevenir un digníssim defensor del poble. Per la resta, la pèrdua de credibilitat política, tant seva personal com del seu grup, em sembla que mai no havia estat tan evident. Persones que tenen una mica de vista no cauen en el joc del bomber piròman. I sobretot hi ha una incapacitat de càlcul de les conseqüències dels seus actes que realment em sobta: amb quina mena de criteri una persona que tota la vida ha estat sindicalista accepta de posar en risc la continuïtat de tres empreses i dels seus treballadors per protegir la gent del seu barri d'una por que ell mateix li ha transmès? I com pot una persona que tota la vida ha fet militància en un partit decidir, de cop i volta, no fer cas del programa polític de la pròpia organització en matèria d'energies renovables i posar-se en contra del parer dels responsables de la conselleria de medi ambient, que el seu partit gestiona? Sempre havia pensat que, com a polític, Quim Fornés tenia com a mínim un bon sentit tàctic, però, en aquest cas, em sembla que ha guanyat la visceralitat —no sé si directament la seva o més aviat la d'algun col·laborador relativament estret. El resultat, per mi, és que Iniciativa-Verds de la Garriga s'està posant soleta en un racó: desconnectada del món real, pràcticant un ecologisme de saló, o potser caldria dir de pati del darrere, sense mostrar tenir cap mena de visió del que ens pot caure a sobre en l'horitzó d'uns quants anys, amb uns recursos energètics en crisi acceleradíssima, i tota la resta de la societat i de l'economia que precipita al darrere...; amb la seva acció dels darrers mesos per mi han demostrat que no tenen prou talla per governar un poble com el nostre, on s'ha d'atendre per igual al ciutadà que a l'empresari i buscar conciliacions de punts de vista, més que enfrentaments. La raó número 5 del seu escrit contra la planta dóna la mesura de fins a quin punt no toquen de peus a terra. Diuen que la planta hauria de ser pública. Però la realitat ens diu, d'una banda, que l'ajuntament no té recursos ni voluntat ni coneixements per fer-la i, de l'altra, que hi ha una empresa que sí reuneix totes aquestes condicions i fa vuit anys que treballa en aquest projecte. No seria més lògic, honest, intel·ligent, sensat i útil per al poble assumir la situació en positiu i cercar formes de col·laboració? Jo penso francament que sí.
Així doncs, a la Neus Bulbena d'entrada no se li estan posant les coses fàcils. L'eventualitat d'haver-se de desmarcar d'un dels seus socis suposo que no la fa feliç, però cal veure si Iniciativa li deixarà alguna altra opció. Més arriscat seria, per ella, haver d'assumir la bandera de la negativa a negociar la modificació del Pla General, que comporta un cost social altíssim sense aturar, d'altra banda, la planta de biomassa. I no oblidem que el regidor d'Urbanisme és Miquel Pujol, l'exalcalde, que sobre el tema ha sabut mantenir —ell sí— un silenci prudent. Suposo que l'alcaldessa tampoc no voldrà que li prenguin les regnes per l'altra banda, i que un posicionament favorable o fins i tot neutral d'EiLG pugui posar-la virtualment en minoria.
En fi, això que deia al principi: mala peça té al teler.

Poca broma

La primera gran prova del quadripartit no han estat els pressupostos —l’aprovació dels quals tenien garantida— sinó que serà la planta de biomassa i la manera com gestionaran la seva decisió al respecte. Aconseguir guiar la coalició —però hauríem de dir tot el poble— cap a una solució pactada i no traumàtica, serà el primer gran repte de la nova alcaldessa.
La cosa segurament no seria tan complicada si, quan feien d’oposició, tres de les quatre forces ara al govern (i unes més que d’altres) no haguessin adoptat una postura tan obertament bel·ligerant en relació al projecte i als seus promotors. En general, a uns responsables polítics se’ls suposaria una idea menys aproximativa del lloc que ocupa el grup Tamayo en el rànquing de les principals empreses garriguenques, o un coneixement més exacte dels serveis que dóna a tot el poble, i especialment al seu sector industrial més estratègic. També convindria una visió ecològica potser més profunda per valorar en la justa mesura el paper de les empreses recicladores en una societat com la nostra.
El mateix pot dir-se en relació al projecte: davant de la crisi energètica que se’ns prepara —o que ja tenim servida—, el mínim que es demana a uns polítics sensats és que estudiïn amb el màxim interès una proposta centrada en l’aprofitament d’un recurs renovable com la biomassa forestal. Tancar-se en banda no sembla haver estat una demostració de gran perspicàcia.
Amb aquest precedent, el fet que ara marca l’escenari és el nou informe de l’ogau, emès en resposta de les al·legacions presentades entre el novembre i el febrer. Amb lletres clares, diu que l’activitat no presenta risc ambiental, ni perill per la salut, ni tan sols necessita un estudi d’impacte; de manera que l’empresa promotora ja té un marc legal —i, al darrere, el govern tripartit de la Generalitat— que la recolza.
Davant d’aquest dret, a l’Ajuntament només li quedaria l’opció de fer batalla al ple per impedir qualsevol modificació del Pla parcial per a la zona de can Tamayo. És en aquest punt on els nostres governants hauran de calcular bé les seves cartes. Imaginant que guanyessin la votació —cosa que, aquest cop, no està tan garantida—, podria tractar-se d’una victòria pírrica, com passa quan les repercussions acaben sent més doloroses que els danys que es pretenia evitar.
D’altra banda, cap polític honest hauria de prometre allò que no pot mantenir. Consultar el poble sobre aquest projecte, com si el seu parer pogués ser vinculant, no està avui en l’ordre de les coses possibles. Es pot encara informar, debatre i sondejar tot el que es vulgui, però la decisió és política i, a aquestes alçades, s’haurà de prendre al ple.
El pitjor que ens podria passar és que la fractura política, culminada en la moció de censura d’ara fa dos mesos, acabi traslladant-se al poble per incapacitat d’encarrilar un projecte que l’únic que demana és creació de consens i capacitat d’acord. L’opció d’atiar el foc d’un enfrontament social no és la mateixa que l’intent d’evitar-ho, i allò que es digui o es faci a partir d’ara marcarà les responsabilitats de cadascú.

[article aparegut al gar_123, del 6 de juny de 2008]