En minoria

Quan s'ensorra la teulada de la casa gran s'arriben a pensar moltes coses, en un poble, prou diverses segons les idees de cadascú; però també hi ha el sentiment —no necessàriament majoritari— que el més important, d'entrada, és ajudar a treure runa, més que posar-se a llençar pedres. A curt termini, es tracta de recuperar el funcionament normal del consistori, el ritme del dia a dia, cosa que també es pot fer amb cobertes provisionals, simplement per evitar que plogui a dins. Però tothom és conscient que les estructures de l'edifici han quedat afectades: l'esquerda es dibuixa amenaçadora per tota la paret i les obres de consolidació —no ens enganyem— seran complicades, perquè s'hi ha de treballar amb gent a dins.
Seria ingenu creure que els successos d'aquest març s'oblidaran en pocs mesos. Ningú, en el poble, els hagués volgut i, poc o molt, tots n'hem quedat afectats. Entendre les raons del que ha passat —per evitar, sobretot, que es repeteixi—, hauria de ser una tasca cabdal de la present legislatura. Si, col·lectivament, no tindrem capacitat de fer-la, el poble seguirà avançant amb crosses i el consistori seguirà sent zona sísmica.
Si tornem a la lectura del resultat electoral de maig de 2007, quedava clar que qualsevol govern, és a dir, qualsevol suma de vots, quedava moralment en minoria davant del poble, en presència d'una abstenció que, amb vots blancs i nuls, sumava prop de 5.000 ciutadans. L'actual quatripartit arriba als 3.307. L'anterior govern sumava 2.531, incloent aquí el recolzament extern del PP. I d'altra banda seria molt instructiu saber quantes persones ja no es reconeixen en el vot que van emetre, tot just deu mesos després de donar-lo. És una llàstima que ens faltin els mitjans per fer una enquesta. Podria ajudar a prendre el pols del malalt.
Els ciments de la relació entre representants i representats són perillosament febles. A cada elecció que passa, l'edifici democràtic grinyola. Fa temps que ho veiem i que se'n parla. Però no és fàcil posar-hi remei. L'únic que es fa, malauradament, és afegir pes a l'edifici. No ha d'estranyar, per tant, si el resultat és que fa llenya. Per això seria tan important parlar-ne. Sobretot, entre la ciutadania. El ciutadans hauríem de tornar a ocupar, com a mínim, l'espai del debat. Des de la minoria absolutíssima que li correspon a cada persona quan parla davant d'un col·lectiu. Però amb la voluntat d'expressar idees que tal vegada són compartides, i vet a saber per quants d'altres.
Sembla que, en el món d'avui, les majories, si és que n'hi ha, són silencioses. La gran pregunta és com es fa per escoltar-les, és a dir, com afavorir que les persones parlin, que expliquin el seu punt de vista, que aportin el propi raonament.
Ara, més que mai, necessitem espais de trobada, necessitem compartir idees, necessitem plantejar propostes i seguir dialogant, amb humilitat i paciència infinita, per recomposar fragments i generar un projecte en el qual, com a poble, poder-nos reconèixer. Sense oblidar-nos que, en el fons, sempre sarem minoria.

[publicat al gar_115, del 4 d'abril de 2008]

Un document des d'Itàlia

[Fa unes setmanes, des de l'Entesa per al Decreixement m'han demanat la traducció d'aquest document que és el text programàtic d'un moviment de municipis que volen intentar "fer possible un altre món" (o una manera diferent de fer les coses) a escala local. Vegeu també la seva pàgina: www.nuovomunicipio.org/ . El text és llarg però la filosofia és interessant. Un dels seus redactors és el meu cosí Giovanni Allegretti].

MANIFEST DEL NOU MUNICIPI
Per una globalització des de baix, solidària i no jeràrquica

Globalització i desenvolupament local
El mercat global utilitza el territori dels diferents països i àrees geogràfiques com un espai econòmic únic; dins d’aquest espai, els recursos locals no són altra cosa que béns per a transformar en mercaderies, de les quals caldrà promoure el consum, sense cap mena d’atenció a la sostenibilitat ambiental i social dels processos de producció.
Els territoris i les seves “qualitats específiques” —les diversitats de caràcter mediambiental, cultural, relatives al capital social— es redueixen a mers ingredients dins del procés productiu global; el qual, però, massa sovint els consumeix sense reproduir-los; treu d’ells un valor sense pagar el cost dels processos que posa en marxa de destrucció dels recursos i de les diferències locals.
L’alternativa a aquesta globalització comença des d’aquest punt exacte: el d’un projecte polític que doni valor als recursos i a les diferències locals i que promogui processos d’autonomia conscient i responsable, com a rebuig de l’eterodirecció i alienació del mercat únic.
El desenvolupament local així concebut, que s’identifica en primer lloc amb el creixement de les xarxes cíviques i del “bon govern” de la societat local, no pot esdevenir localisme tancat; al contrari, ha de construir xarxes alternatives a les globals, que es fonamentin en el valor de les diferències i especificitats locals, en la cooperació no jeràrquica i no instrumental.
En aquest sentit, es pot plantejar un escenari que es podria definir de globalització des de la base, solidària, no jeràrquica, que en qualsevol cas té una naturalesa de xarxa estratègica (també internacional, mundial) entre societats locals. Aquest projecte polític es va construint en la mateixa activitat de teixir xarxa entre realitats locals, que va encetar el Fòrum Social Mundial.


Els nou paper de les administracions locals i de les seves associacions per una globalització des de la base
Per tal de realitzar projectes de futur sostenibles, arrelats a les potencialitats de les societats locals, basats en la valorització del patrimoni ambiental, territorial i cultural específic de cada indret, les administracions públiques territorials han d’assumir funcions directes en el govern de l’economia. I per poder construir aquestes noves funcions de govern de forma socialment compartida, necessiten activar noves formes d’exercici de la democràcia. Només el reforç de les societats locals i dels seus sistemes democràtics de decisió permet, d’una banda, de resistir als efectes d’homologació i de domini de la globalització econòmica i política i, per l’altra, d’obrir-se a la promoció de xarxes no jeràrquiques i solidàries. El “nou municipi” es va construint en aquest recorregut, que té com a objectiu transformar l’administració local de ser un espai d’administració burocràtica a esdevenir laboratori d’autogovern.
Noves formes d’autogovern, en què agafi un paper preminent la figura del productor-habitant, que es pren cura d’un lloc a través de la pròpia activitat productiva, esdevenen possibles gràcies a una major implantació de treball autònom, de microempreses, d’activitats de volontariat, de treball social, de la creació d’empreses amb finalitat ètica, solidària, ambiental, etc.
El nou municipi interpreta amb més atenció les identitats regionals, per tal d’arrelar els projectes en la valorització dels jaciments de patrimoni local, en contra de tot tipus d’expropiació exògena i de destrucció d’aquests jaciments; i promou la reconstrucció dels espais públics de la societat local com a espais de formació de les decisions relatives al futur de la nova comunitat. El nou municipi es dóna com a objectiu el d’establir una nova relació entre elegits i electors, avui expropiats per unes lògiques de caràcter economicista que exclouen dels moments decisionals justament els ciutadans-habitants-electors.
Aquesta nova dimensió “democràtica” d’una societat local i complexa, multicultural i governada autònomament, que creix i es reforça en el procés de projectar i construir el propi futur, pot constituir el veritable antídot a la globalització econòmica i al regnat de la por, de la inseguretat i de la impotència generades per la militarització de les xarxes de govern global.


Noves formes de democràcia directa
El nou municipi es realitza mitjançant la posada en marxa de noves instàncies de decisió que complementen les instàncies de la democràcia delegada, ampliades al major nombre d’actors representatius d’un context social i econòmic determinat, per a la promoció “estatutària” d’escenaris de futur compartits en àmbit local. La preparació d’aquests escenaris de futur, tot evitant llenguatges tecnicistes, és la condició perquè la participació, ampliada als actors més dèbils i sense veu en les decisions institucionals, pugui orientar-se cap al bé comú, i reubicar els conflictes en un marc de relacions de reciprocitat.
El nou municipi integra en el procés decisional —en les planificacions, els projectes i les polítiques— unes modalitats participatives estructurades, que assumeixen els compromisos de la Carta d’Aalborg i de les Agendes 21 locals dins dels instruments ordinaris de govern del territori, del medi ambient i del desenvolupament econòmic.
Aquests nous processos decisionals són finalitzats a produir escenaris de futur i “estatuts dels llocs” amb caràcter “constitucional”, inspirats, pel que fa la composició dels actors que els subscriuen, en la complexitat dels estatuts municipals medievals, però amb una posada al dia que doni veu a tots els components de la societat contemporània.

Les instàncies decisionals de la nova ciutadania comprenen:
- una representació de les principals associacions econòmiques i de categoria (artesans, agricultors, comerç, indústria, turisme, etc.);
- una representació de les associacions amb finalitats culturals, socials i de defensa mediambiental;
- una representació de comités i fòrums temàtics, territorials i urbans;
- una representació de les associacions de veïns o assemblees de barri, de zona, etc.
El nou municipi defineix d’una forma nova la composició d’aquestes instàncies amb una atenció especial a respectar l’equilibri entre actors polítics, econòmics i de la societat civil.
La superació d’una representació que es defineix un cop cada quatre anys al moment del vot, per evolucionar cap a un concepte de participació i de democràcia directa, permet de produir polítiques públiques més eficaces en relació als subjectes “altres” (que sovint coincideixen amb els subjectes “febles”, infrarepresentats en els llocs decisionals), implicant-los de forma directa en la construcció dels “estatuts dels llocs” i de les polítiques que els posen a la pràctica. El nou municipi s’activa per tal que els ens superiors de l’administració pública promoguin, en la financiació dels projectes locals, formes participades de definició dels mateixos.
La implicació d’una pluralitat més gran de subjectes suposa, a més, una oportunitat per ampliar el coneixement de l’àmbit local, fins a adquirir una rapresentació dels problemes prou clara perquè ja no es pugui tergiversar a través de mediatitzacions tecnicocientífiques o politicoburocràtiques. Entre els múltiples punts de vista infrarepresentats que caracteritzen la gestió del desenvolupament local, a banda del de “gènere”, hi ha per exemple el de la gent gran, dels immigrats, dels nens, del món rural, subjectes tots ells que juguen un paper de gran importància en la cura del territori i en les formes del bon viure.
Les pràctiques d’implicació dels nens en la construcció de les polítiques urbanes, posades en marxa en els darrers anys per moltíssimes administracions locals, constitueixen un bon exemple de l’eficàcia que té, en la millora de la qualitat de vida urbana, l’estratègia de donar veu als punts de vista dels subjectes “febles”. Les estructures de consulta, concertació, decisió i gestió que fan costat al Municipi (o a la unió de Municipis) i a la seva estructura electiva, arriben a ser una forma intermèdia entre la democràcia delegada i la democràcia directa (assemblea, referèndum, etc.). Aquestes estructures funcionen amb continuïtat, tot acompanyant el procés íntegral de gestió dels plans, de les polítiques i dels projectes; la seva configuració territorial respecta la forma d’agregació sociocultural local, sense constrenyir-les en un marc de tipus burocràtic més ampli al que quedin subordinades.


Nous territoris multiculturals
El nou municipi produeix nous escenaris socials gràcies al reconeixement de l’arrelament domiciliari i laboral dels nous habitants, procedents d’indrets i països diferents. En aquest procés es produeixen noves relacions comunitàries i interpersonals entre pobles i cultures diferents. D’una manera especial, l’espai públic és el lloc on es comparteixen les noves, múltiples i culturalment diferenciades pràctiques de l’habitar i del viure. El nou municipi promou polítiques d’acolliment dels immigrats segons els principis següents: substituir a les polítiques sectorials un enfocament de gestió integrada de l’acolliment i de la convivència; diferenciar les polítiques segons les fases temporals de l’experiència migratòria i dels recorreguts territorials dels immigrats; potenciar les polítiques d’habitatge social i d’integració en els petits centres urbans i rurals; requalificar les àrees problemàtiques de la ciutat caracteritzades per una forta conflictivitat social i degradació ambiental, mitjançant polítiques d’intervenció integrades, autosostingudes i participades; impulsar programes per la construcció de parteneriats decisionals de caràcter intercultural i interètnic.


Nous indicadors de benestar
El debat sobre aquest punt ja és del tot madur.
El nou municipi es compromet a proposar criteris de valoració de les polítiques i dels projectes inspirats a la simplifació i a la innovació cultural dels mecanismes de valoració tecnocràtics basats en tecnicismes, la complicació dels quals és inversament proporcional a la seva eficàcia.
El primer criteri de valoració té a veure amb el grau i la forma de la participació social a la presa de decisions, en relació a l’objectiu “d’empoderament” (empowerment) de les societats locals.
El segon criteri preveu una reducció dràstica del PIB (com a únic indicador del benestar) i la seva integració amb altres indicadors relatius a la qualitat ambiental, urbana, territorial, social i al reconeixement de la diversitat cultural.
El tercer criteri és relatiu al grau i a les modalitats de reconeixement del patrimoni local com a base per a la producció de riquesa durable.
El quart criteri de valoració fa referència a la sostenibilitat de la petjada ecològica, amb especial atenció al tancament tendencial dels cicles de les aigües, dels residus, de l’alimentació, de l’agricultura; al grau d’autonomia del sistema territorial local en la producció, la informació, la cultura, els estils de vida, etc.
El cinquè, són les tipologies de les xarxes de relació i d’intercanvi mutu entre societats locals.
I així seguidament.


Nous sistemes econòmics locals autosostenibles
El nou municipi, actor clau en el govern del procés de valorització del patrimoni territorial, ha de conduir l’activitat econòmica autocentrada, ajudant els actors més febles a emergir, decidint què, com, quant, on produir per crear valor afegit territorial, afavorint el creixement de les autonomies de la societat local com a subjecte col·lectiu i complexe.
La inseguretat generada pel “desenvolupament”, per la fragilitat de les altes tecnologies, dels gratacels, de les vides i de les llavors artificials amb efectes obscurs, genera una necessitat de reapropiar-se del coneixement de les formes de la reproducció dels móns vitals; de la mesura del temps de vida, de la confiança comunitària, de la de-tecnologització, en una evolució cap a la tria de les tecnologies apropiades en relació al context.
La promoció, per part del nou municipi, d’economies locals que donin valor als béns territorials i ambientals comuns, que tendeixin a tancar els cicles de la reproducció del medi ambiental i de la societat local, que facin servir tecnologies i filons d’activitats apropiats a l’indret i als seus recursos, pot generar seguretat comunitària sense la necessitat de ciutats blindades, i afavorir competitivitat sobre la qualitat dels productes sense guerra comercial, en un marc de relacions d’intercanvi solidari.


Formes de valorització del patrimoni territorial local
El patrimoni territorial és indivisible. No es pot pensar de salvaguardar algunes reserves de natura (els parcs) i d’història (els monuments, els centres històrics) i acceptar en altres indrets qualsevol mena de transformació destructora. El nou municipi assumeix una definició extensiva de patrimoni, que identifica amb el territori propi de les persones i dels seus llocs, amb els seus caràcters i valors ambientals, paisatgístics, urbans; amb els seus sabers, cultures, arts, en una individualitat integral que viu entre passat i futur. La valorització del patrimoni només és possible en l’espai de trobada entre les energies del futur i la memòria i els jaciments dels llocs.
El nou municipi promou una nova representació del patrimoni territorial per construir una nova consciència dels propis valors identitaris, del potencial de producció de riquesa durable, i per estimular projectes, plans i polítiques capaços de generar una nova economia social, basada en la valorització col·lectiva d’aquest mateix patrimoni.
El nou municipi ajuda i valoritza els actors econòmics, socials i culturals de la ciutat i del món rural que participen creativament a la formació de projectes que tinguin la capacitat d’augmentar el valor del patrimoni territorial local.
El món rural adquireix una nova centralitat en aquest procés de valorització del patrimoni territorial: els nous agricultors no produeixen únicament mercaderies sinó, també, béns i serveis públics, remunerats pel nou municipi, de cura del medi ambient, del paisatge, de la qualitat urbana.


Xarxes d’intercanvi equitatiu i solidari
El nou municipi es fa intèrpret de noves relacions d’intercanvi entre cultures, de productes típics, de coneixements tècnics i polítics, basats en la superació de la competició econòmica selvatge, cap a formes de cooperació i d’intercanvi mutu i solidari entre ciutats del nord, entre sud i nord, entre sud i sud.
El municipi occidental exporta la consciència de la crisi del propi model industrialista i desenvolupista, així com les llavors de les alternatives experimentals per superar aquella crisi; el municipi dels països pobres (en vies de no desenvolupament) pot proposar els ensenyament de la autoorganització de la supervivència al desenvolupament mateix.
Les xarxes d’intercanvi solidari I equitatiu constitueixen la trama subtil però densa de l’estratègia “lil·liputense”* contra la globalització econòmica.

(*A Itàlia, un dels moviments que va intentar articular l’oposició a la globalització del model econòmicomilitar dominant, es diu “Lilliput”).


(promotors:
Alberto Magnaghi, Giancarlo Paba, Giovanni Allegretti, Mauro Giusti i Camilla Perrone, Universitat de Florència; Giorgio Ferraresi e Andrea Calori, Politècnic de Milà; Alberto Tarozzi, Universitat de Bolònia; Anna Marson, Institut Universitari d’Arquitectura de Venècia; Enzo Scandurra, Universitat de Roma “La Sapienza”; Alessandro Giangrande i Elena Mortola, Universitat de Roma III).

Laberint de dubtes

És dia de Pasqua. Avui vaig a fer servir aquest bloc com mai l'havia fet servir fins ara: com un espai per exposar els meus dubtes. En primer lloc davant de mi mateix. La moció de censura que els partits de l'encara avui oposició van presentar a l'Ajuntament de la Garriga el dijous de la setmana passada, m'ha deixat tocat. La meva relació ja problemàtica amb el món de la política hi surt encara més afectada.
En primer lloc hi hauria la pregunta de perquè em sento tocat, si en realitat no tinc cap implicació política directa amb cap força d'aquest poble. Però aquest mateix espai virtual és el testimoni del fet que vaig estar treballant, des del començament d'estiu de fa dos anys, per teixir una opció de candidatura cívica de la qual finalment vaig sortir corrents, en el moment en què vaig adonar-me que es plantejava un conflicte de poder amb Jaume Aspa i el grup de persones que el recolzaven, un conflicte en el qual no tenia cap intenció de caure, sobretot tenint en compte la falta de maduresa general del procés col·lectiu amb què comptàvem. La decisió de sortir crec que va ser de les més encertades de la meva vida, i agraïré sempre a l'Anna Bosch els seus consells, que em van ajudar a prendre-la; tanmateix, no vaig poder evitar de sentir, amb dolor, que s'estava cremant una nova oportunitat de canviar alguna cosa en la dinàmica política en el poble, de regenerar algun element del discurs, que seria l'únic objectiu per al qual encara m'interessaria participar en un procés col·lectiu. A pilota passada, crec que el resultat electoral ha donat al GiG una responsabilitat que no estava preparat per assumir; el fet que, en el moment de la investidura, s'hagin fet enrere, amb una abstenció buida de contingut, que només expressava la pròpia impreparació, tot just maquillada per la pretensió de "governar tot junts" (em pregunto perquè no segueixen proposant-ho ara), ha estat perjudicial per tot el que ha vingut després. Aquest matí rellegia una carta estrictament personal que vaig escriure al Jaume Aspa el 15 de juny de 2007, el dia abans de l'acte d'investidura, quan ja estava anunciada la seva abstenció. El títol del missatge era significatiu: "encara que sigui inútil"... Deia així:

...

Hola Jaume,

encara que sigui inútil, no puc estar-me d'enviar-te aquestes ratlles.
Suposo que heu sospesat amb prou lucidesa la vostra decisió.
Que teniu clar que abstenir-se equival a votar la Meritxell.
Que la vostra abstenció, a l'acte pràctic, significa expressar una preferència.
Imagino que també heu provat de calcular quines són les repercussions d'aquesta preferència.
En quin lloc real us deixen, davant dels altres grups i de la ciutadania.
I a tu especialment.
Perquè el núm. u, finalment, és qui està al davant d'un grup.
És qui assumeix la responsabilitat de liderar-ho en un sentit o en un altre.
I jo realment em pregunto: és també la teva decisió?
De debó estàs convençut que has de tirar per aquí?
Sincerament, no me'n sé avenir.
Venim d'una legislatura en què s'ha perdut una enorme quantitat de temps.
Dos anys només perquè el nou equip tingués una idea de com funcionava l'ajuntament.
Ara no sé què pot passar, si es torna a començar.
I amb quin equip, a més...
Em sembla que us heu decidit per una opció que, tal com jo veig les coses, farà mal al poble i us farà mal a vosaltres.
A qui dels dos més mal, no ho sé; però em sabria greu per a tots dos.
I això amb la possibilitat, d'altra banda, de donar un nou tomb en positiu.
Potser petit, però clarament positiu.
D'assumir un paper protagonista real, no imaginari.
Fins i tot, si no voleu entrar a governar, podríeu tenir l'encert de reconèixer quines són les persones amb qui teniu més camí per recórrer.
Vull dir que es pot donar la confiança sense entrar en el govern.
Encara que sigui des de fora, penso que la confiança és millor donar-la per activa que no per passiva.
Es pot votar una candidata a canvi de res, sense "vendre's", si és això el que us preocupa.
Votar-la simplement perquè es creu que representa un escenari de govern (una coalició) millor que l'altra.
(Però, és clar, potser és aquí on els meus criteris s'allunyen dels vostres...).
L'opció d'abstenir-se és la menys aconsellable.
Us deixarà realment amb les mans ben buides.
Amb una abstenció no tindreu credibilitat ni per governar ni per fer oposició.

Tot plegat, em fa mal només pensar-hi.

Sé que a hores d'ara els meus consells no són benvinguts a casa del GiG.
Potser a tu menys que a ningú. Em sap greu però ho assumeixo.
Tot i així, no puc estar-me de dir-te, mentre hi hagi temps: repensa't-ho.
Encara tens unes hores per sospesar-ho.
Pensa cap on vols conduir el teu grup.
Al capdavall, aquesta és la responsabilitat que tens.

Que la lucidesa t'acompanyi...

stefano
(15.06.07)
...

Òbviament, van ser paraules inútils. També tinc el dubte de si aquestes coses s'han de saber, de si té algun sentit escriure-les avui. De fet, em sembla que la cosa queda prou clara per a tothom: la moció de censura, especialment pel GiG, significa prendre tard i malament la decisió que no van voler prendre el mes de juny. Esdevenint, a més, en aquest cas, soci de govern del que va ser alcalde la legislatura anterior i que en els mesos que van precedir les eleccions era el principal destinatari de totes les crítiques del seu grup. Al juny, com a mínim, un dels companys de viatge podia ser un altre. Alguna cosa, en mi, es remou pensant en aquests nou mesos perduts, únicament per generar, com a resultat, un trencament —o l'amplificació d'un trencament que, de fet, ja existia— que repercuteix en la vida del poble, i no únicament dins del consistori. També veig paradoxal que la magnitud d'aquest error s'acabi saldant amb un premi, formar part del nou govern municipal, tot i que aquest entra al consistori per la porta falsa. Dubto que Jaume Aspa reconegui mai públicament que va prendre una decisió equivocada i faci un escrit per demanar disculpes al poble pel temps perdut, pels perjudicis ocasionats i per la falta de criteri demostrada. Per mi, només amb un acte d'aquest tipus podria recuperar la credibilitat política que, als meus ulls, ha perdut. Està clar que, un cop més, em quedaré sol. D'aquí tres anys, el més fàcil serà que ningú no se'n recordi.
La segona pregunta és per quin motiu l'opció que al mes de juny em semblava la més desitjable, ara no em genera la mateixa alegria. Més aviat, em quedo encongit en la perplexitat. Com si ara no fos el mateix. Com si el cost per al poble fos ara massa alt. Com si tot plegat la manera de fer-ho no hagués estat neta. Per exemple, no em va agradar veure, en les fotografies de l'acte de lliurament de la moció de censura, un Quim Fornés massa eufòric, somrient en tot moment. Una moció de censura no és cosa per estar tan alegres. De totes formes, són valoracions subjectives, que no es basen en un coneixement directe. Més aviat és com un mal regust de boca. És la sensació d'assistir, una vegada més, a un tipus de joc polític poc engrescador. De política vella, aquella que fa que la gent s'hi allunyi. La moció de censura em sembla que farà una mica més erm el terreny polític local. És just el contrari, per mi, del que faria falta. És difícil preveure com se'n sortirà, el poble, d'aquest mal rotllo. Quant de temps farà falta.
La tercera pregunta, com no podria ser d'altra manera, té a veure amb el tema de l'escrit que precedeix aquest: la planta de biomassa. La meva implicació en aquest projecte ja no és de caràcter estrictament professional. El meu convenciment arriba més a fons. I això té repercussions de tota mena. Sobre aquest tema, també, s'ha jugat durament, i els més durs han estat, precisament, els que considerava "els meus", els que vaig votar, els que, d'entrada, considerava amics. La qüestió, per mi, no és que estem en desacord: són coses que poden passar, que no tenen perquè afectar les relacions. El que ha estat per mi devastador és la manera com s'ha plantejat el conflicte. Amb contundència militar. En la lògica de l'atac preventiu. Sense reconéixer cap element d'interès al projecte. Ara fa pocs dies, la plataforma publicava en el seu bloc el text d'una nova al·legació plantejada a l'OGAU i signada per tres de les quatre forces que conformaran el nou govern. Diem que això no promet diàleg. Tanmateix, estic convençut que, des del govern, PSC, ICV i GiG no poden fer una altra cosa que seure, escoltar i dialogar. Això serà una altra de les coses que vull veure com evoluciona. Com jugaran el paper de força de govern davant d'aquest projecte. Si el seu objectiu serà de trobar una sortida raonable i negociada, buscant l'interès de totes les parts, o si intentaran posar a la pràctica la llei del més fort. Però compte, perquè les majories, en aquest consistori, no són tan clares.
Per acabar: pot ser que no sigui prou imparcial, en la meva valoració, però el fet que aquest projecte no s'estigui considerant en les seves potencialitats, sinó només en relació als seus suposats perills, no em tranquil·litza sobre la profunditat de la visió política dels seus detractors. Tan de bo que els fets em desmenteixin.
Tot plegat em fa sentir ple de dubtes sobre què és el millor que puc fer, en aquestes circumstàncies. Les dues primeres temptacions, oposades i simètriques, d'abandonar el camp o de ficar-me en l'embolic, em semblen iguals d'equivocades. Però llavors què queda? Hi ha més opcions? I quin esforç demanen? Avui no estic massa segur de tenir les capacitats per encarar-me, tot sol, a aquest laberint, que segurament va amb monstre de sèrie, inclòs en el preu. En determinades ocasions es voldria tenir més companyia. O, si més no, trobar un fil que ajudi a no perdre's...

Efecte mirall

[Aquest és un escrit que havia de sortir al gar 112, del 7.03.08, la setmana després que es publiqués, a la contraportada, el "gargall" del Josep Solé que reprodueixo a continuació. La dificultat de compaginar les meves diferents funcions, de president del garbell i coeditor del gar, per una banda, i responsable del pla de comunicació del projecte de la planta de biomassa, per l'altra, m'han portat a la conclusió que era millor no publicar-ho, sobretot tenint en compte que diverses persones de l'equip de la revista així m'ho demanaven. Si el poso aquí, en un espai relativament "privat", que imagino rep poquíssimes visites i, per tant, no és destinat a "fer mal" ni a generar repercussions negatives, és perquè el cos em demanava que quedés constància d'aquestes paraules. L'important, de totes formes, és que l'hagi llegit la persona que ha fet el dibuix, a qui li vaig enviar entre els primers.]



Amb el gargall del Josep Solé de la setmana passada, m’hi jugo que s’haurà acabat la tonteria anti biomassa, i esperem que també la mala bava. Ja se sap que, a mesura que van faltant els arguments, va pujant el to de l’atac, fins que s’arriba, amb aquesta vinyeta, al punt àlgid de la desqualificació gratuïta i del buit mental que la recolza. Contràriament al que es pugui pensar, a qui farà més mal aquest exercici de demagògia visual és a la gent de la Plataforma: perquè l’il·lustrador, suposo que de manera involuntària, porta la seva contundència fins a tal extrem que aquesta imatge es converteix en una mena de mirall, per a totes les persones que, de la planta de biomassa, realment pensen això: el mirall de com arriba a ser-ne de tòpica i rància la imatge que han volgut cultivar i escampar pel poble —amb voluntat de fer mal al projecte, diguem-ho clarament— i que molta gent ha fet seva sense pensar-hi —que era el que es pretenia. Per sort, quan la baixesa surt a la llum, es queda tan retratada que esdevé impossible insistir en la mateixa línia. Per una mena d’autovacuna de la intel·ligència, ja no serà tan fàcil defensar, ni amb paraules ni amb dibuixos, posicions tan mancades de coneixement, per no dir directament vulgars. Anem bé, doncs, perquè, a partir d’ara, podem estalviar-nos molta feina vana i entrar, per fi, en argument.