Mullar-se

(Aquest article, signat, ha sortit publicat al gar núm. 81 del 8 de juny. Ha estat mereixedor d'una certa mala maror entre els seus destinataris principals —els membres del GiG— que, d'altra banda, han estat del tot refractaris a recollir-ne els consells)

Hi ha moments en què mullar-se no només és necessari, sinó inevitable. Els fets demanen prendre posició, i qui no gosa fer-ho acaba trobant-se, mal que li pesi, posicionat pels fets. En casos així, les decisions que no prens, finalment et prenen. Aquí és on estem, deu dies després de les eleccions.
A l’hora de fer govern, sembla que el GiG té la paella pel mànec. El seu regidor és qui pot decantar la majoria en un sentit o en un altre, ja que els grups d’esquerra no sumen. El poder que els dóna aquesta posició no és ni més gran ni més petit que la responsabilitat i el compromís que ara els toca assumir. Perquè és una evidència que en aquesta paella no hi cap tothom. El pes de disset regidors no pot fer altra cosa que trencar-la, i al GiG no li quedaria a les mans altra cosa que un trist mànec inútil. Imaginar-se un escenari diferent és una mostra de poca perspicàcia. No oblidem que dues forces poden sumar nou regidors sense grans esforços matemàtics —sense entrar aquí en valoracions sobre rerefons ideològics, models de poble o prioritats de programa. Prou que les respectives cúpules els deuen estar pressionant perquè es deixin estar de romanços. Tampoc hauríem de creure impossible que les dues parts escindides d’esquerra puguin fer un exercici d’humilitat i realisme per tornar a sumar majoria malgrat el trencament, si és veritat que, a Irlanda, hem vist compartir govern als líders de dues forces que estaven a matar, en el sentit més literal del terme. Aquestes opcions, tot i ser remotes, són més viables que no l’aposta gairebé metafísica del GiG de formar govern entre tots, en nom del poble, amb no se sap quines prioritats ni quin programa.
Quedi clar que estic convençut des de fa temps —i ho he expressat per escrit més d’un cop— que hi ha una necessitat clara i urgent de renovar la política, d’experimentar nous camins, i per això cal estar disposats a renunciar a fórmules obsoletes. Però els canvis, perquè funcionin, s’han de preparar amb temps. Els nostres veïns del Figaró, per exemple, han dedicat quatre anys a redactar de forma participativa una Agenda21 que ara és com un esplèndid programa de govern, respecte al qual s’ha compromès tot el poble, o gairebé; aquí no veuria impossible que tots els regidors posessin mà a l’obra (si és que ho volen) per tirar endavant la tasca, que ja està definida i consensuada.
Però a la Garriga no estem en aquest punt, ni molt menys. Aquí hem de ser més prudents i donar-nos per satisfets si aconseguíssim practicar les virtuts del diàleg entre socis de govern en una coalició àmplia, basada en programes compatibles. També seria d’esperar que es descobrissin les propietats terapèutiques que dóna la consciència de governar en minoria, ja que, amb 5.000 persones que no confien en cap candidatura, tota majoria per definició va coixa. Serà doncs —o hauria de ser, sens dubte— una legislatura de diàleg i de concertació, on tothom haurà de participar i dir-hi la seva: majoria, oposició i ciutadania. Però no podrà ser, i crec que no hauria de ser, i espero que no serà, un poti-poti. És massa ingenu creure que tots volem el mateix. Només cal mirar els aspectes urbanístics, per adonar-se’n. Per això cal pronunciar-se. Si la participació és la prioritat del GiG, ja saben que tenen una magnífica oportunitat de liderar-la. Poden estudiar quins companys de viatge els semblen més propers a la pròpia manera de veure el poble i d’imaginar-ne el futur. Tenen el privilegi de poder triar, que no és poc. També en tenen el deure, perquè aviat s’exhaureix el temps. Ara sí que han de fer una opció valenta, i mullar-se.

Mirar de cara el poble girat d’esquena

(Aquest escrit ha sortit publicat com a editorial, sense signatura, al gar núm. 80, el divendres 1 de juny)

El resultat de les eleccions de diumenge ha deixat a la Garriga un mapa de composició difícil i de regust amarg. Si fem una ullada al conjunt de les xifres, una primera cosa queda clara: el sistema polític ha estat el gran derrotat. Quatre mil cinc-centes vint persones (que es diu ràpid) s’han girat d’esquena al que sol anomenar-se “la gran festa democràtica”, aquest ritual de consignar en una papereta la cessió per quatre anys de la pròpia quota de sobirania. Estem parlant d’una xifra que triplica el nombre de sufragis de la llista més votada. Amb els vots blancs i nuls, això ens dóna una població de 5.000 habitants que es manifesta indiferent a qui el governi o el deixi de governar els propers quatre anys. Dit d’una altra manera, una tercera part dels garriguencs —gairebé la meitat de la població adulta— no confia en cap de les propostes que s’han presentat a aquests comicis —o potser en la política tout court. Malgrat els 1.030 votants que s’han afegit al cens, el total de vots emesos ha estat inferior, en xifres absolutes, al del 2003. Es tracta, des del punt de vista democràtic, d’una desfeta que no podem passar per alt ni liquidar amb un comentari de circumstàncies. Aquí estan fallant els fonaments, i ens hem de preguntar seriosament perquè. Els abstencionistes no són ni ignorants ni ximples, sinó que expressen una visió de la realitat que cal tenir en compte; per això oferim aquestes pàgines a qualsevol persona que vulgui explicar-nos els motius que l’han portada a abstenir-se. Ídem pels vots blancs, que superen la barrera del 5% fins a sumar 343, un rècord mai vist al poble, i que els faria mereixedors d’un escó buit al ple.
Pel demés, l’únic grup que ha pujat en nombre de vots és el que no en podia perdre: el GiG —que amb l’impuls de la novetat ha tret un regidor. Tanmateix, són potser la força a qui més hauria de fer reflexionar el pes del vot en blanc.
Miquel Pujol, que aviat serà ex-alcalde, ha tret un resultat més que honorable, mentre que l’aposta de renovació d’ERC no s’ha entès i ha rebut un càstig duríssim. La fractura en el si del partit republicà ha donat, a l’acte pràctic, un empat de regidors (2+2), amb la pèrdua, però, del cinquè que —parlant a l’engròs— ha anat a parar al GiG.
Les demés candidatures han repetit resultat en nombre d’escons, malgrat que han baixat totes en percentatge i en nombre de vots (CiU: -241; PSC: -122; ICV: -81; PP: -28). En definitiva, res de què alegrar-se. CiU, amb Meritxell Budó al cap­davant, és la força guanyadora, amb majoria relativa de regidors (5) i de vots (1.577); això no treu que fer govern li serà complicat —mentre no aconsegueixi teixir una opció sòciovergent —que en aquest poble, d’altra banda, és inèdita. Sense el trencament d’esquerra ja tindríem un tripartit; però, amb la situació actual, no hi ha manera que sumi. Hauria de ser un quatri-, configuració més complicada de gestionar, tot i que és fàcil veure les afinitats existents al voltant de diversos punts del programa, començant per les propostes sobre participació. D’una manera inesperada, la clau la té el GiG, que però no sembla voler fer-la servir —o se’ls pot trencar a les mans, depenent de com la manegi. O potser la veritable clau de la legislatura només la tindrà qui sàpiga mirar de cara aquest mig poble que s’ha girat d’esquena.

Una proposta

(Vaig escriure i enviar aquesta carta a una trentena de persones el dia abans de les eleccions, el 26 de maig)

...

Quan crèiem que teníem totes les respostes, de cop i volta van canviar totes les preguntes.
(Mario Benedetti)


Benvolgut, benvolguda

Escric aquesta carta en el dia de reflexió abans de les eleccions municipals.
En aquest cas, la reflexió que voldria compartir amb tu és molt simple: sigui quin sigui el resultat del vot —i, en conseqüència, la majoria política i els pactes que en derivin, així com la tasca de govern que es desenvoluparà en els propers quatre anys— crec que en aquests moments és més que mai necessària una reflexió col·lectiva sobre el futur del poble; una reflexió oberta, sense tancaments ideològics o partidistes; una reflexió de mires àmplies, que abasti la complexitat del municipi, de la seva gent i del marc geogràfic i social que l'envolta, i que intenti projectar-se en un horitzó temporal prou dilatat (15-20 anys vista); finalment, una reflexió atrevida, és a dir, disposada a assumir els canvis d'escenari que es preparen a escala global i que ens demanen respostes apropiades i necessàriament innovadores.
Estic parlant, en dues paraules, d'un Pla Estratègic* per a la Garriga —un treball que haguéssim hagut de fer com a prèvia per a la renovació del POUM (ara fa tres legislatures), l'absència del qual ha determinat una absoluta falta de nord en la política municipal de l'última dècada. Un retard que ens ha perjudicat de la forma que coneixes prou bé en casos com el del Balneari Blancafort o de la finca de la Sínia, per citar els majors despropòsits dels darrers anys. Es tracta, doncs, de jugar d'antícip de cara a un nou cicle polític, mentre encara estem a temps. Tinc clar que no és una idea nova i que altres persones fa anys que en reclamen la necessitat. El meu desig és simplement el de trobar un grup de persones i/o entitats disposades a impulsar-ho conjuntament.
En aquest sentit, entenc que un procés d'aquestes característiques fóra bo que s'impulsés des de la societat civil, amb l'ànim d'incloure tothom que vulgui fer-hi la seva aportació, sigui quina sigui la seva afiliació o procedència. Em semblaria desitjable un acord entre diferents entitats garriguenques —entre les quals, com és evident, m'agradaria hi fossin aquelles en què tu participes— per ajuntar esforços i impulsar conjuntament aquest procés de reflexió participativa, que pugui avançar en paral·lel a l'Agenda21 durant els propers 2-3 anys.
Em perdonaràs si intento ser molt concret a l'hora de proposar-te uns passos a fer per posar en marxa la iniciativa:
- el primer seria organitzar una trobada de persones/entitats que volen esdevenir impulsores del Pla Estratègic; me la imagino com una trobada oberta (cadascú pot fer invitacions als contactes personals que cregui interessats a promoure el procés) però sense convocatòria pública; m'agradaria fer-la dins la segona meitat del mes de juny, així que et demanaria que em diguessis quina podria ser la teva disponibilitat de dies per fer una trobada (dies millors i pitjors), de manera que puguem trobar el dia que vagi millor per a tothom.
- els objectius de la primera trobada serien:
- posar en comú idees que ajudin a vertebrar el projecte (com ens l'imaginem; experiències semblants; persones a tenir en compte; eixos temàtics; horitzó temporal; dinàmica de treball; etc.)
- fórmula organitzativa: com impulsar públicament el procés? quina relació amb le forces polítiques i el govern municipal? cal crear una entitat ad hoc?
- calendari: fixar data per a una presentació pública; definir passos previs per arribar a aquesta presentació; llista de contactes a qui convidar i repartició de tasques; creació d'una comissió de treball per definir una proposta d'activitats a comentar i aprovar després de la presentació pública.
(Tot, naturalment, és replantejable...).
Pel que fa les entitats que em sembla podrien ser impulsores d'un procés com aquest, inclouria:
- amics ràdio silenci
- cargol s'ho fa sol
- centre excursionista
- cineclub
- contrapunt
- fundació maurí
- fundació fornells-pla | sisquella
- garbell
- gep
- la garriga societat civil
- òmnium
- xamfrà

...i segur que me'n oblido més d'una.

Per acabar, et demanaria que em contestessis concretament aquests punts:
- si creus, personalment, que un procés d'aquest tipus és necessari i/o positiu;
- si estàs interessat i disposat, a títol individual i/o en representació d'una entitat, a implicar-t'hi;
- si voldries participar en la primera trobada (oberta però no pública) de la qual parlo en aquest missatge, i quin són els teus dies impossibles (i també els preferits);
- si coneixes alguna persona a qui creus que caldria fer arribar aquesta invitació (si vols pots passar-li tu directament, però en tot cas et prego que m'informis del contacte, per estar-ne al corrent).

Gràcies per tot i fins aviat,
stefano

26.05.07

* Faig servir aquesta expressió d'ús corrent com a aproximació a la idea; tanmateix, estic ben disposat a utilitzar una altra expressió, si és que en trobem una de millor...

La paraula civica

(Vaig publicar aquest escrit al gar núm. 74, del 20 d'abril de 2007)

Enguany tindrem una campanya electoral més entretinguda. Ho serà, d’entrada, perquè haurem d’escoltar set caps de llista, un parell més que de costum, cosa que ens obligarà a un exercici suplementari de paciència. D’altra banda, serà interessant estudiar com s’obrirà el ventall de propostes i quines diferències i semblances s’acabaran dibuixant entre els grups que demanen als garriguencs el seu vot per als propers quatre anys, ja que el quadre de possibles aliances admet un nombre de variants inèdit.
La ciutadania també jugarà les seves cartes per participar al debat sobre continguts. Igual que es va fer la legislatura passada, s’està promovent, des del món associatiu, un “fòrum civil de la paraula”, amb l’objectiu de recollir inquietuds i propostes concretes, per tal de fer-ne tema de debat entre les candidatures. Repassant els punts que es van plantejar ara fa quatre anys en els grups de treball, sobta veure quants n’hi ha que encara segueixen plenament vigents.
Un d’ells —com no— afecta la finca de la Sínia, una peça clau per resoldre un trencaclosques de no fàcil solució, on hi ha en joc la permeabilitat del centre, la millora de la mobilitat i el creixement del poble en sentit transversal, cap a la Doma. El repte urbanístic de connectar les dues bandes del riu i incloure el barri de la Doma dins la trama urbana no s’ha abordat en aquesta legislatura que ara es clou, i ha quedat pendent per la propera. És necessari donar una empenta per ajudar el poble a créixer en aquesta direcció. El pas decisiu, al meu entendre, seria apostar perquè es realitzi en el menor temps possible el pont de Can Luna, que està dibuixat en el Pla General Urbanístic des de 1984. Aquesta, per mi, hauria de ser una de les primeríssimes actuacions de la propera legislatura, amb la disponibilitat, fins i tot, a avançar-se a la Junta de Compensació, si necessari, per finançar el començament de les obres.
I què passaria si es replantegés la decisió de posar el CAP a la Sínia i pensessim, en canvi, de cedir a CatSalut un solar a l’altra banda del riu, prop de la gran zona d’equipaments que el Pla General preveu? Seria suficient fer un canvi d’ús (d’esportiva a sanitària), que no presenta gaire dificultat. La zona és planera i seria fàcil situar l’equipament i predisposar la zona d’aparcaments que necessita. Només caldria elevar d’un metre l’edifici per evitar el risc d’inundació. La presència d’un centre sanitari a l’altra banda del riu atreuria sens dubte el creixement del poble en aquella direcció. I això, de pas, donaria opció d’estudiar sense condicionants totes les possibilitats per a la Sínia: convocar —ara sí— el famós concurs d’avantprojectes, que inclogui l’aparcament subterrani, els edificis per tancar les mitgeres, l’encaix amb la plaça Dr. Montal, els equipaments... Tot això, més la preparació del projecte de Can Luna com a Centre de cultura i creació, formarien un bon paquet per treballar a la propera legislatura.
Això és només un botó de mostra. Propostes se’n van fer moltes, i l’únic que ha faltat, aquests quatre anys, ha estat la disponibilitat a estudiar-se-les. Ara repetirem l’intent: plantejarem idees, escoltarem programes i valorarem el que s’ha fet fins ara. Més enllà del vot, l’exercici de la paraula és un dels espais de civisme als quals no tenim cap intenció de renunciar.

Decreixement a la Garriga

(Aquest article va ser publicat al gar núm. 70 el dia 16 de març)

“Decreixement” és una paraula nova, o almenys poc coneguda, que la setmana passada ha fet la seva entrada en el debat públic del nostre país. Darrere d’aquest mot —que apunta a la necessitat de sortir de l’economicisme desenfrenat de la nostra societat, i ens demana de prendre consciència que ja ens hem passat dels límits i que ens cal tornar a formes de vida més sòbries i responsables— hi ha un moviment de persones i d’idees que, primer a França —on es va formular inicialment— i ara també a Itàlia, està coneixent una difusió ràpida i imparable. L’encarregat d’exposar-la, en el marc de dues conferències molt concorregudes —primer a Barcelona i després a Girona—, va ser l’economista francès Serge Latouche, avui un dels principals teòrics i divulgadors del decreixement. Molts haureu tingut ocasió de llegir-ne una entrevista ben colpidora a “la Contra” que la Vanguardia va publicar el divendres 9 de març. La seva estada a Catalunya ha coincidit també amb la publicació d’un dels seus darrers llibres (“Sobrevivir al desarrollo”,
Ed. Icària), on Latouche posa en entredit l’ambigüetat insalvable del concepte de “desenvolupament sostenible”.
El dijous i el dissabte de la mateixa setmana, vam tenir el plaer d’acompanyar Serge Latouche a passar un parell de dies de descans a la nostra població. I és que des de la Garriga s’ha gestat i coordinat la seva visita a Catalunya, incloent la traducció del llibre al castellà, que ha curat Patricia Astorga. Un exemple més de la multitud de coses interessants que es fan al nostre poble, tot i que no sempre les coneixem.
Proposar-se d’abandonar la lògica del creixement pot semblar un impossible en un món on l’economia ho domina tot però, ben mirat, hi ha indicis cada dia més clars que l’impossible és seguir avançant per aquest mateix camí. Les societats opulentes han agafat un tren de vida (aquest sí d’alta velocitat) que va directe cap al precipici. Hi ha raons ecològiques de pes per afirmar-ho, que són “veritats incòmodes” des de fa vint o trenta anys, però que només darrerament arriben a tenir major audiència —i ara, fins i tot, un òscar. Però hi ha també la percepció que el nostre nivell d’ingressos i els nostres esforços per mantenir-lo ja no es tradueixen en aquell benestar personal i col·lectiu (“ben-èsser”) que perseguim. Anem cansats, estressats, atrafegats, desbordats. Tot allò superflu va omplint la nostra vida i deixa ben poc espai per a l’essencial. I això ja és una petita catàstrofe.
No hi ha dubte que és necessari un canvi de rumb i de model, sigui per tornar a fer compatible l’espècie humana amb la vida al planeta, sigui per alliberar-nos de tanta tonteria i centrar-nos en allò que fa la vida mereixedora de ser viscuda i compartida. La idea del decreixement té un potencial transformador sens dubte interessant, i de ben segur que en seguirem parlant a la Garriga: de fet, qualsevol replantejament d’una economia “des-localitzada” ha de començar per una recuperació del territori i pel reforçament de la dimensió local. Es tracta de parlar, llegir, discutir-ne, perquè, si es vol, hi ha coses que podem canviar.

+ info: www.decreixement.net

Primeres pedres

(Aquest escrit va sortir publicat al gar núm. 67, que es va publicar el 23 de febrer)

Segons prometien les principals forces polítiques a les municipals de 2003, aquesta legislatura havia de servir per al rescat de la Sínia, després de l’abandó patit en l’etapa de govern d’Alfred Vilar. Però no ha estat així. El bipartit ERC-PSC no ha trobat cap interès en la primera casa d’estiueig de la Garriga i sí, en canvi, en l’aprofitament d’un espai cèntric —regalat al poble perquè se’n fes un parc i una guarderia— per solucionar temes que se’ls feien massa grans. Han tirat, doncs, la casa a terra —per la incapacitat de trobar un altre indret on posar el CAP— i han asfaltat mitja finca per fer-hi un aparcament “provisional”. Que la Garriga necessita el nou CAP això ningú no ho discuteix. Però no queda demostrat —ans al contrari— que el millor lloc per fer-lo sigui el que va triar l’actual equip de govern. També fan falta aparcaments prop del centre, és clar. Però la solució no és menjar-se el parc per fer-ne un pàrquing.
Les opcions adoptades pel govern actual sobre la Sínia no formaven part de cap programa electoral; més aviat el que prometien eren coses que després no han fet. No hi ha, per tant, un mandat explícit dels electors que avali decisions que s’han pres sobre la marxa i amb poc encert, si pensem que el Pla Especial proposat pels tècnics municipals s’ha hagut de revisar a fons, a partir d’una al·legació ciutadana presentada pel Moviment en defensa de la Sínia. Això passava fa dos anys, a finals de 2005. En aquell moment, les presses eren el gran argument de l’alcalde per tancar-se a qualsevol proposta que no fos la seva: fer el CAP en l’indret on hi havia la casa de la Sínia. No es podia perdre ni un dia. El poble no podia assumir cap més retard... Així van tirar a terra la casa. Així ens van tapar la boca.
Dos anys després, i a tres mesos de les eleccions, encara no hi ha res començat. Un retard que per si sol demostra el fracàs d’un projecte. Potser que ara no es posin a córrer per posar la primera pedra, com se sol fer a finals de legislatura. Em pregunto quin sentit polític tindria això, per part d’un govern moribund, destinat a renovar-se de dalt a baix —ja que, dels actuals regidors, pel que se sap, amb prou feines si se’n tornen a presentar dos o tres... Perquè, doncs, no sotmeten al vot dels electors el projecte que han estat preparant, en comptes de donar-lo com un fet consumat? Aquest seria un gest d’enorme elegància política: posar sobre la taula la Sínia com a gran tema de campanya, obert a les diferents opcions que cada candidatura es vegi capaç de fer: i que els electors triïn. Si els donen la raó, doncs endavant. Si altres opcions són més valorades, que d’entrada no els tanquin les portes.
Dubto, però, que ho vulguin fer. La compulsió a portar les decisions fins al final, especialment quan poden ser equivocades, és molt freqüent entre els humans. I com més alt el risc d’error, més forta.
El que sí que em sembla que es pot demanar a l’equip de govern és el compromís, abans de començar les obres, d’ensenyar-nos el projecte; que ens expliquin com funciona l’entrada i la sortida d’ambulàncies per uns carrers tan propensos a l’embús; que ens diguin quines mesures s’han previst per garantir que les obres de fonamentació no afectin les arrels dels plataners; que ens detallin l’eventual sobrecost de posar els fonaments damunt d’una riera; i finalment com han resolt el tema dels veïns afectats. Després, només després, que posin la primera pedra.

Democracia imperfecta

(Aquest article va sortir publicat al gar núm. 63, corresponent a la setmana del 26 de gener a l'1 de febrer)

Vivim en una democràcia imperfecta. Això s’ha d’entendre, en primer lloc, en el sentit més general: que la divisió entre els poders és, sovint, més fictícia que real mentre que, per sobre o per sota, el poder econòmic allarga la seva mà, cada cop menys invisible, per controlar-los tots tres; de manera que els governs són incapaços de posar a la pràctica els principis meravellosos que es declamen en els capítols primers de les Constitucions respectives. L’enunciat també s’aplica a casos més concrets i de menor envergadura, com ara les lleis electorals, fetes molt més per afavorir els partits grans que no per reflectir la voluntat de l’elector. Per últim, cal reconèixer que, en la imperfecció general, els reglaments interns dels partits destaquen per la seva capacitat de generar polèmica, com hem vist en l’episodi recent viscut a l’agrupació local d’ERC. La desproporció creixent, en nombre d’efectius, entre militants i votants d’un partit complica molt les coses. El dubte és real: a qui es deu un càrrec electe, a les persones que l’han votat o a l’organització i els militants que l’han portat a ser candidat? No hi ha respostes fàcils a aquest interrogant que els garriguencs ens hem vist plantejat quan l’alcalde actual, Miquel Pujol, ha estat descavalcat com a cap de llista d’esquerra.
Els fets són d’una trascendència política que convida a fer-se més d’una pregunta. En primer lloc: quants petits desacords han calgut perquè el got d’ERC hagi arribat a vessar? Una desavinença d’aquest calibre no madura en un dia. Ben al contrari, necessita un temps de gestació llarg. A principi de legislatura, la compenetració entre militància i candidats era plena. Alguna cosa deu haver passat entremig —o unes quantes. A veure si algú ens ho pot explicar.
El segon gran interrogant té a veure amb la participació. Un fet com aquest pot fer-nos creure que la participació és un concepte bonic però inviable, com els ideals de la revolució francesa, i que un partit amb majoria d’edat ha de deixar enrere aquests somnis adolescents i adoptar formes de funcionament serioses i efectives. De fet, fa temps que els partits segueixen el camí d’assemblar-se cada cop més a empreses. La nostra democràcia imperfecta intenta millorar-se pel cantó de l’eficàcia, on els resultats tenen molt més pes que els valors o les persones; l’estructura jeràrquica assegura el bon funcionament de la màquina gestora i l’acte participatiu gairebé no cal, sinó com a moment folklòric per a omplir pantalles als actes finals de la campanya.
Però: és aquesta la democràcia que volem? És l’únic camí possible o n’hi ha d’altres? Queden persones que creguin que la participació no és un entrebanc per la política, sinó la seva proteina bàsica? L’ambigüitat dels partits sobre aquest punt —l’insistir sobre la participació sense convenciment real i amb poques ganes de practicar-la— pot ser el motiu que realment allunya la gent de la militància i, fins i tot, del vot. Com es podria perfeccionar aquesta “disfunció democràtica”, cada partit i candidat hauria d’explicar-ho, en la seva proposta de govern i també en la seva pràctica concreta.
Per acabar, el darrer dubte: a quina mena de valoració política correspon el cessament d’un regidor que s’ha distingit per la discreció i la capacitat de treball? És una decisió que s’ha pres “en benefici del poble” o s’ha d’entendre com un represalia personal? Seria d’agrair una resposta del qui ha pres la mesura.

Una opcio personal

(Aquesta és la carta que vaig enviar a la vintena de persones amb qui havia començat aquest procés. Vaig voler fer-ho de forma privada i amb la màxima discreció. L'escrit té data del dia 1 de febrer de 2007)

Bon dia,

escric aquest missatge col·lectiu per informar-vos breument d'una decisió personal que he acabat de prendre ahir a la nit, en la trobada entre els signants de l'escrit que va aparéixer al gar setmanes enrere.
Feia temps que m'ho rumiava, així que no ha estat tampoc una decisió impulsiva, sinó meditada. La reunió d'ahir simplement va acabar de convénce'm en aquest sentit.

El que he decidit és que, personalment, no em sento més disponible per seguir empenyent, tal com estan les coses, aquest procés de creació d'una candidatura cívica, i per tant me'n retiro.
Malgrat que segueixo convençut de la importància que es generi un procés que aglutini les propostes i reivindicacions de la societat civil i els doni visibilitat política, i malgrat pugui veure que el moment actual a la Garriga presenta unes oportunitats que difícilment es repetiran, hi ha motius diversos que em porten a prendre aquesta opció.
Bàsicament, és un tema de maduració.
D'una banda, he arribat a la conclusió que el meu moment personal no és madur per implicar-me en aquest repte amb la intensitat necessària —la que jo voldria i la que requereix la tasca.
Visc unes circumstàncies força exigents, entre la feina, la família i el compromís que tinc amb el gar —un projecte del qual no em vull desdir. Entre tot plegat, la meva vida no està prou assentada com per poder oferir als demés un compromís ferm.
D'altra banda —i sense voler amb això desanimar ningú— la meva percepció és que tampoc el procés ha arribat al grau de maduració mínim que, segons el meu criteri, requereix.
La suma d'aquestes dues dificultats per mi és decisiva.

Sembla que, igualment, hi ha un grup de persones que estan animades a fer els passos per tirar endavant una proposta de candidatura.
Segurament que es posaran en contacte amb vosaltres, ja que tenen la vostra adreça de correu.
Jo us animo a seguir endavant en la proposta, en la mesura de la vostra disponibilitat i de la confiança que us generi.

Per la meva part, tinc clar que dedicaré els propers quatre anys a la tasca d'ajudar a la maduració d'una sèrie de ferments que estan presents en el poble i que poden ser una aportació positiva per a la seva vida col·lectiva.
M'agradaria trobar companys de camí per impulsar, des de la ciutadania i el món associatiu, un Pla estratègic per a la Garriga, obert a la participació de tothom, que debati diverses opcions de futur i intenti marcar unes línies d'actuació per a la legislatura successiva.
El Pla estratègic, al meu entendre, pot ser una reflexió paral·lela a la feina d'Agenda21 que, si no hi ha sorpreses, es durà a terme també en els propers quatre anys i en el qual compto participar.

Voldria que aquesta meva opció s'entengui en el sentit correcte: això és, per la meva situació personal i pel meu criteri de valoració del procés, el que penso que té més sentit que jo faci.
És un canvi de ritme, però no de direcció. Personal, que quedi clar.

Per la confiança que us tinc i pel recorregut que hem fet conjuntament em sembla que era oportú comunicar-vos-ho.
Estic segur que seguirem fent coses junts i compartint el desig d'aportar idees per millorar l'espai que és de tots,

una abraçada i fins aviat,

stefano